La dansa salvatge

by

Som a les acaballes de la segona guerra mundial. Hongria. Els russos han entrat a la ciutat i l’han ocupada. Un ordre de coses ha donat pas a un altre ordre de coses. Davant això, un escriptor vell i calb se sent abatut per una guerra que ha causat tants desastres i que, de fet, ho ha trasbalsat tot. Una amiga l’observa. No entén què li passa exactament. Però anys més tard ho comprendrà i ho explicarà al seu amant. Aleshores Sándor Márai (“La dona justa”, Edicions 62, Barcelona 2005) li fa dir aquestes paraules:

“Aquell home havia basat la seva existència en la creença que al món hi dominava la intel·ligència. Fins que havia hagut d’admetre que la intel·ligència està lligada de mans i peus. Tu no ho entens perquè ets un artista, i la intel·ligència no t’amoïna gaire, no et cal per tocar la bateria. Vinga, home, no t’enfadis, la teva feina és molt més valuosa. Però aquell home era un escriptor i durant molt de temps hi havia cregut, en la intel·ligència. Per ell era una força com les forces que mouen el món, com la llum, l’electricitat i el magnetisme. I amb aquesta força l’home dominava el món, sense l’ajuda de res més, com l’heroi d’aquell llarg poema grec. Si, home, no fa gaire en vam veure el nom escrit en una agència de viatges. Com es deia… Ah, sí, Ulisses. ;és o menys així és com s’ho havia imaginat.

I llavors va haver d’acceptar que la intel·ligència no val res, perquè els instints són més forts. Els impulsos compten més que la raó. I quan els impulsos dominen la tècnica, es riuen de la intel·ligència. Aleshores comença una dansa salvatge entre els instints i la tècnica.

Per això el calb havia perdut l’esperança en les paraules. No creia que les paraules intel·ligentment enfilades poguessin guiar les persones i el món.”


%d bloggers like this: