Foc i revolta als afores de París

by

Tan bon punt iniciat el moviment revolucionari parisenc de 1968, quan encara no havia esclatat la revolta que mantingué en peu de guerra estudiants (primer) i treballadors (més tard) que posaren en greu perill l’estabilitat de la V República, a la Universitat de Nanterre, un fins aleshores desconegut estudiant francoalemany de sociologia que es deia Daniel Cohn-Bendit, va enfrontar-se al qui era aleshores ministre de Joventut, François Misoffe, quan inaugurava una piscina precisament en aquella Universitat.

Allí, Cohn-Bendit va manifestar en un to agressiu la seva disconformitat amb el Llibre Blanc sobre la joventut que acabava de publicar el Ministeri i li va retreure, entre d’altres coses, que en el llibre no s’abordessin els problemes sexuals. El ministre, un home conservador, gaulliste i, naturalment de dretes, se’l mirà fredament i li va respondre amb desdeny més o menys amb aquestes paraules: “Amb la cara que feu, és evident que deveu tenir problemes d’aquest tipus.” I allí començà el naixement d’un heroi i d’una revolució que no conduí finalment a res, però que feu trontollar els pilars de la República.

Sarkozy va actuar amb un desdeny semblant fa uns dies en qualificar els dos joves morts de “la banlieue” de París com a “gentussa i xusma”. D’aleshores ençà, una batalla campal s’aixeca cada nit, amb centenars de cotxes i autobusos cremats, en aquestes poblacions dormitori properes a la capital francesa on l’atur és del 20 per cent dels ciutadans. Un ministre de l’interior no poc cometre un error com aquest. Tothom mereix respecte, i l’autoritat ha de ser la primera a saber comportar-se.


A %d bloguers els agrada això: