Archive for Mai de 2005

Alemanya, 60 anys: Tooze critica les tesis d’Aly

21 Mai 2005

Fa uns dies, us parlava de la tesis de Götz Aly sobre el nazisme en un article intitulat Alemanya, 60 anys de la derrota. Com que el debat entre els historiadors és sempre viu, faré referència avui a la tesi de l’historiador britànic J. Adam Tooze, un professor que ensenya economia a Cambridge, segons el qual la tesi de Götz Aly és brillant, però falsa.

L’article de Tooze a què faig referència s’inicia amb aquesta frase de Götz Aly: “El qui no vol parlar dels avantatges que aprofitaren milions d’Alemanys faria millor de no dir res sobre el nacional-socialisme i l’Holocaust.” Segons Tooze, no fou el capitalisme, sinó una forma específica de l’Estat social, de factura europea, allò que hi havia darrera les matances i l’explotació nacional-socialista.

Pensar l’Holocaus com un pillatge fonamentat sobre l’assassinat no és nou. I veure-hi abans que res un acte d’enriquiment del sector privat (com insinua Aly) és un error. L’objecte principal del pillatge en massa fou per alimentar les caixes de l’Estat, assegura Tooze.

Però aquest afirmació desmentida no és el principal que defensa Götz Aly –segons escriu Tooze-. Ell apunta sobretot als qui veritablement s’aprofitaren del procés –els contribuents alemanys-. Si això fos cert, no hauria estat, doncs, per ideologia, sinó per un corrupte interès econòmic que els alemanys haurien seguit Hitler fins a la seva caiguda. Tesi, aquesta, altament provocativa que l’autor, però, segons assegura Tooze, difícilment pot apuntalar. Car Aly té una manera molt singular de calcular. D’una banda, ell acumula els recursos extrets dels països ocupats, el deute comercial d’Alemanya, les sumes extretes als jueus i els impostos pagats pels treballadors estrangers, per una suma total de 170.000 milions de reichsmarks. I d’una altra, situa el modest muntant retingut dels sous alemanys sota la forma d’un impost de guerra suplementari –que com a molt pujaria 84.000 milions de reichsmarks. D’ací que dedueixi que el 70% de “les despeses de guerra engolides quotidianament del costat alemany” foren finançades per l’estranger i pel pillatge i els assassinats de jueus. Els alemanys, doncs, amb una petita o mitjana retenció, haurien pagat a tot estirar el 10% de les despeses corrent de guerra del III Reich.

Aquest càlcul, segons Tooze, és espaterrant, però fals, perquè les proporcions foren exactament inverses. Més de les tres quartes parts dels recursos foren proporcionats per l’economia alemanya, és a dir, pels mateixos alemanys. La contribució exterior fou certament important, però mai no va passar d’una quarta part de les despeses. Aly, doncs, comet, segons Tooze, un gran error de càlcul: Del costat alemany, ell no computa els impostos; del costat estranger, ho suma tot.

En realitat, els principals recursos de finançament de la guerra foren, segons Tooze, els milers de companyies d’assegurances, i les banques i les caixes d’estalvi alemanyes que aterraren dins les caixes del III Reich. Però no les receptes fiscals i menys encara els recursos extrets dels països ocupants.

Fins en el cas que el règim hagués preferit de no gravar en excés el poble ari, tenim els milers d’homes mobilitzats, les matèries primeres i les capacitats de la indústria. I els resultats de la recerca comparada en donen testimoni, de tot això, però Aly –segons creu Tooze- ho ignora.

En definitiva, que el debat sobre com es finançava la guerra del costat dels perdedors, resta obert i viu entre els historiadors que, 60 anys després de la derrota del nacional-socialisme, estudien les causes de l’èxit de Hitler entre el poble alemany.

Els catòlics i el preservatiu

20 Mai 2005

Fa uns dies, The Washington Post duia un llarg i interessant reportatge sobre els catòlics d’Àfrica del Sud i el problemes que implica afrontar la SIDA amb el preservatiu. Aquest recollia el testimoni d’un exseminarista sudafricà de 32 anys, Luyanda Ngonyama, que, després de participar com a laic a la conferència de bisbes d’Àfrica del Sud, ha decidit consagrar tots el seu temps a la més gran associació de lluita que hi ha al seu país contra la SIDA, la Treatment Action Campaign. “Quan heu estat testimoni una o moltes vegades d’històries on les persones haurien pogut ésser salvades si haguessin utilitzat un preservatiu, us asseguro que tindríeu un problema de consciència –explica Ngonyama-. Cal ésser realista: la gent desitja el sexe, fins i tot fora del matrimoni.”

Segons Ngonyama i d’altres catòlics de l’Àfrica del Sud que defensen la utilització del preservatiu com a mitjà de prevenció contra el virus de la SIDA –un grup en el qual trobem preveres, monges i, com a mínim un bisbe-, la magnitud del problema exigeix que, si més no en el marc africà, es concebin els preservatius com a instruments eficaços per a lluitar contra la propagació d’un virus que mata a milions de persones i no, només (i exclusivament) com a anticonceptius.

A partir d’aquest postulat, nombrosos catòlics sudafricans afirmen que la utilització de preservatius hauria d’ésser encoratjada per una Església la doctrina bàsica de la qual és el respecte al caràcter sagrat de la vida humana. La vida humana és el que tenim de més preuat, des de la concepció a la mort –recorda el bisbe Kevin Dowling, de Rustenberg, per ventura el més cèlebre defensor catòlic dels preservatius a l’Àfrica del Sud. I afegeix: “Nosaltres no podem salvar la vida de tothom, però sí que podem salvar algunes vides gràcies a la utilització dels preservatius.”

És evident que, en un moment o altre, l’Església haurà de replantejar-se aquesta qüestió, que hauria de ser analitzada, no des dels despatxos vaticans, entre llibres preciosos i obres d’art que causen l’enveja de tots, sinó in situ, entre els milers i milers de persones míseres afectades pel virus i condemnades a morir. Com ha escrit Gunther Simmermacher, redactor en cap d’un setmanaris catòlic de Ciutat del Cap, “Tot catòlic que s’hagi trobat dins un tuguri i hagi assistit a l’agonia d’una persona malalta de SIDA, dirà: ‘Bé, d’acord, utilitzeu els preservatius’.”

L’Estatut i la llengua catalana. Siguem conservadors

19 Mai 2005

Estimat director: Potser t’estranyarà la manera com he intitulat aquesta carta, però si en segueixes el fil, aviat ho comprendràs. Vull parlar-te de la llengua catalana i del nostre Estatut d’autonomia, en fase de modificació, que ara per ara és objecte d’estudi per un denominat “comitè de savis” que, posteriorment, elevarà una proposta al govern de les Illes Balears, el qual portarà un text al Parlament balear que, un cop aprovat, l’elevarà a les Corts Generals per a la seva aprovació com a Llei Orgànica de l’Estat. (more…)

Nispros de primavera

18 Mai 2005

Avui matí he collit els primers nispros de la temporada. Aquest any han vingut especialment tardans, suposo que degut al fred intens que hem sofert durant els mesos hivernals que ens regalaren moltes setmanes de temperatures baixes, entre 0 i 10 graus, cosa especialment rara per aquestes latituds.

De fet, no són només els nispros, també els farratges que se sembraren cap al març per a poder collir menjar de bestiar a l’estiu han nascut de mala manera. En aquest cas no ha estat el fred el causant de la desfeta, sinó les ventades que hem també hagut de suportar a l’entrada de la primavera d’estiu que, per cert, empeny ja amb força i ens ofereix uns cels força transparents (la pluja s’ha allunyat sembla que decididament) i unes temperatures més aviat altes.

Però tornem als nispros, que és el que ha motivat aquest escrit d’avui. Aquest anys no n’hi ha molts, ni són tampoc massa grans, però penso que han de ser gustosos. El problema que jo tinc, però, amb aquests fruits, és que he de compartir-los amb els ocells que, força més àgils, me’ls devoren sens esma. De fet estic disposat a repartir-me amb ells el cinquanta per cent de la collita, però els ocells no són lleials i mai no compleixen el pacte. I a més, cosa de poc gust, em deixen el nispro a mig menjar, penjat de l’arbre, perquè quan se’n cansen d’un, comencen tot d’una a picotejar-ne un altre. I això no està bé. Vaja, que no és correcte!

Avui, el matí és d’un blau lacerant i l’aigua del port, d’aquest port del qual jo en començo a ser part inalienable, és calma i tranquil·la, i m’envia reflexos de llum com si fos un mirall en el qual el sol s’hi contempla. No he vist que el creuessin massa barques encara, tot i que, cap al mig dia, possiblement algú sortirà mar endins.

Mentrestant, tot és calma. Sota la immensitat de la volta del cel, el silenci embolcalla tot el meu univers. I jo, contemplant-lo, m’agradaria poder-m’hi fondre fins a desaparèixer.

El llatí com a paradoxa

17 Mai 2005

He observat que Benet XVI ha restaurat la utilització del llatí com a llengua vehicular entre ell i els clergues. En llatí va dirigir-se als cardenals en l’homilia que seguí a la seva elecció papal, i en llatí s’ha dirigit als clergues de Roma per comunicar-los la decisió d’iniciar el procés de beatificació de Joan Pau II, seguint així els desigs expressats per milers i milers de cristians devots del desaparegut papa.

Em sembla fantàstica la recuperació de la que havia estat l’única llengua de l’Església fins al Concili Vaticà II. A més, amb aquesta decisió papal, el més provable és que es doni una paradoxa força divertida: Que els vells progressistes l’entenguem, mentre que els joves carques, dels discursos del papa, n’entenguin (i mai més ben dit) de la missa la meitat.

Dedicat als neocons

16 Mai 2005

Fa temps que volia escriure un al·legat contra el liberalisme sense ànima que entre nosaltres començà a aplicar la senyora Thatcher a Anglaterra durant el seu mandat (1979-1990), i que ara els neocons defensen a ultrança. Elias Canetti ho farà per mi en un text que deixà escrit cap al final de la seva vida (ell va morir el 1994).

“Inglaterra es hoy el legado de un gobierno cuya única y sagrada receta fue el egoísmo. La gente estaba orgullosa de esa receta como de una nueva revelación; una secta de hombres con trajes a rayas finas se extendió por el país, se llamaban busy executives y pretendían extraer del país lo que antaño se acarreó desde todos los países de la tierra. Inglaterra decidió expoliarse a sí misma y para ello creó un ejército de yuppies. A cada cual se le prometió una casa, como el paraíso, pero en este mundo. La gente se lanzó al ataque y con una prisa muy poco inglesa consiguió el éxito. El Estado declaró muy orgulloso que ya no se ocuparía de nada más, pues cada uno se ocupaba de sí mismo. […] La hipocresía que había sido el verdadero aglutinante de la vida inglesa desapareció. En brevísimo tiempo se generalizó el lema: «Yo miro por mí, y que el diablo coja al prójimo». Ahí se demuestra –lo admito asombrado- que el egoísmo es un asunto tan apropiado para el sermón como la generosidad. Una mujer se convirtió en sumo predicador del país, fue descartando incansablemente todo lo que constituyera un beneficio público, para eso todo resultaba demasiado caro, mientras que nada era caro para uno mismo. El agua, el aire, la luz pasaron a manos de negociantes que, según las circunstancias, funcionaron o fallaron, más bien fallaron. Se declaró una pequeña guerra en las antípodas [es refereix a la guerra de las Malvinas entre Anglaterra i Argentina] para devolver a los mares del mundo la sensación de que eran ingleses. Fueron invocados Churchill en persona y el grave peligro que Inglaterra había corrido hacía unos años, todo resultó más eficaz porque las duras consignas provenían de una mujer que estaba casada con un simple millonario. Él se retiró a un segundo plano y no la estorbó. Gracias a ella algunas ciudades cayeron en la ruina y la desazón. Las escuelas perdieron calidad para que los niños pensaran pronto en sus propias iniciativas y su dureza de corazón. Lo que otros personajes de la vida pública habían propuesto con reservas, precisamente porque su corazóntambiéntenía algo que decir, se puso ahora en práctica sin consideraciones. Como todos los hombres tienden a la ruindad, que sólo con cierto esfuerzo reprimen, un suspiro de alivió corrió entre los ingleses, que de pronto podían ser tan abominables como el resto de la humanidad, y encima recibían elogios por ello.” (Elias Canetti, Fiesta bajo las bombas. Los años ingleses. Galaxia Gutenbert. Círculo de Lectores, Barcelona 2005)

¿Com em puc atrevir a parlar jo d’un tema com aquest si disposo d’aquest text sensacional del mestre Canetti?

¿Per quan la llibertat de consciència?

15 Mai 2005

Continuo astorat per la campanya dels nostres bisbes a favor de la insubmissió. Ara, no sols s’acontenten de recordar als parlamentaris i funcionaris catòlics la seva necessària abstenció de votar o d’aplicar la futura llei que permetrà la celebració de matrimonis homosexuals, sinó que duen la campanya fins al punt més alt de l’estructura de l’Estat: el Rei, al qual demanen que no sancioni la llei, si aquesta arriba a aprovar-se.

Negar-se a sancionar una llei aprovada democràticament per les Corts (per injusta que sigui des del punt de vista cristià) implica un acte contra la Constitució. El rei no pot no sancionar una llei aprovada pel Parlament. I això ho saben els bisbes. El rei, en aquest cas, l’únic que pot fer és dimitir. ¿És això el que, en realitat, pretenen?

Els demano: ¿I si el rei dimiteix, què? ¿Per ventura creuen ses eminències que la llei deixarà de promulgar-se? Tindrem un màrtir, això sí! Però després d’aquest, segur que un altre rei la sancionarà. O si el país no en troba un, de rei, doncs, potser que haurà arribat el moment de propiciar-nos una altra mena de cap d’Estat, que sí acabarà sancionant-la.

Més que insistir en la seva incitació a la rebel·lia, el que potser haurien de fer els bisbes després d’exposar lliurement i clarament la seva doctrina (que a això sí que hi estan obligats), és demanar als partits que, en matèries com aquesta, donin llibertat de vot als parlamentaris. També nosaltres ho hauríem de demanar, això. I, ni que sigui per qüestió de decència, ho haurien d’acabar exigint els mateixos parlamentaris que, en accedir a les llistes dels partits, sembla que renunciïn a la seva independència i abdiquin de la seva capacitat de pensar i de decidir.

Si els partits no donen llibertat de vot als diputats i senadors per a decidir en consciència en una matèria com aquesta, tan lligada a l’obrar moral, ¿quan els donaran llibertat? Digueu-me: Quan?

I si és així, ¿quin sentit té, doncs, que la Constitució digui que els parlamentaris no estan subjectes al mandat imperatiu?

Per sanitat pública, és indispensable revisar el sistema electoral espanyol. Amb el que tenim, amb aquest sistema que anul·la sistemàticament la personalitat dels parlamentaris, aquests seran cada dia més i més mediocres. Inevitablement.

El debat

14 Mai 2005

He seguit el debat amb una gran desplaença. I m’he convençut (si és que encara no ho estava) que mentre el PP no assumeixi la seva derrota –o dit d’una altra manera, mentre no assumeixi que no va ser només derrotat per la casualitat d’un fet terrorista- el país no recobrarà la normalitat.

Qualsevulla que sigui la consideració que em mereixi Rodríguez Zapatero (que, en la meva opinió, no passa de ser un polític mediocre –l’home promet més que no dóna-), el que sí tinc clar és que Mariano Rajoy (que, d’altra banda, considero un excel·lent parlamentari) no remuntarà el vol mentre no deixi d’imitar el pitjor Aznar (la qual cosa també vol dir que ha d’acomiadar del seu costat Acebes i Zaplana) i decideixi esdevenir ell mateix (suposant que ell mateix sigui allò que jo crec que és i no allò que en realitat aparenta).

Encastellat en el més ranci discurs de la dreta més barroera no s’arriba enlloc. Podrà, evidentment, torpedinar totes les reformes institucionals que precisin del seu suport, però ni aconseguirà el poder, ja que, per aconseguir-lo un polític necessita fer el ple dels seus i també de fer forat en la clientela de l’adversari (la sentència no és meva, és de Mitterrand) ni aconseguirà tampoc de fer-se un nom entre els polítics que realment han marcat alguna fita en el nostre país. I el que és encara pitjor, dificultarà la resolució d’algun dels grans problemes que té aquest, com, per exemple, la pacificació definitiva d’Euskadi.

Escoltant aquell discurs seu, amarg i ple d’insults, obsessionat –com la dreta més ferotge- amb l’Esquerra republicana, amb el senyor Carod Rovira i amb el Partit Comunista de les Terres Basques, Rajoy donava a la tribuna la imatge d’un gos ferit, d’un polític estancat a les trinxeres. I això no és bo per ell, ni ho és tampoc per ningú. Menys encara per Espanya, per aquesta Espanya amb la bandera de la qual s’ha embolicat aquesta dreta mordaç que sembla condemnada a no saber reaccionar i a trobar un lloc adequat en la vida política.

Intel·lectuals i artistes

13 Mai 2005

Sempre havia arrufat el nas davant les manifestacions que van signades per aquell magma de persones que definim com a formant part del col·lectiu d’“intel·lectuals i artistes”.

Doncs he de reconèixer que vaig assistir el dimarts passat al sopar de gala al qual els Prínceps d’Astúries convidaven un col·lectiu que representava precisament això: els intel·lectuals i artistes de les Balears, o el que vol ser el mateix, el dit també “món de la cultura”. Evidentment que dins aquell saló del palau de l’Almudaina no hi érem –ni fer-hi prop!- tots els qui en formem part, d’aquest col·lectiu, i fins és dubtós que en forméssim part tots els qui hi érem, però la realitat és com és, i sol resultar sempre injusta i limitada. Ara que, un cop reconegut això, he de dir que l’acte va quedar bé. Tothom estava content de ser-hi i la vetllada sort, si és no, a gust dels qui hi érem.

Abans de començar l’àpat, el Príncep féu un discurs ad hoc, que començà i acabà en català. I tant ell com la Princesa d’Astúries van estar simpàtics i accessibles a tots.

Al final, però, i com sempre sol succeir en aquests casos, els qui es van endur la palma van ser els artistes. I per damunt de tots, la supertelevisiva Chenoa, tan petitona i poca cosa ella, però he de reconèixer que moneta, extravertida i, sobretot, simpàtica. Pau Faner, el nostre escriptor més destacat, va aconseguir fins i tot de fer-li dos petons i que li signés un autògraf. I això que sembla tímid el nostre personatge! També Tomeu Penya rebia felicitacions de tothom.

Avui, que m’he reunit amb el conseller de cultura per una matèria que aquí no fa al cas, li he confirmat la meva impressió: Que en aquest món nostre (i també en el que no és tan nostre), la faràndula continua pesant força més que la cultura. No debades tots els diaris balears, l’endemà portaven la fotografia del conseller rebent la famosíssima Chenoa. I això que en el sopar hi havia –per citar tan sols una persona de primera línia- Carme Riera, que com tots sabem, és una de les nostres escriptores més universals.

El sopar

12 Mai 2005

Estimat director: De tard en tard succeeixen coses tan belles com presenciar una obra de teatre que et captiva i t’emociona, tant per la intel·ligència del discurs parlat, com per la matèria que dóna argument a l’obra, i també per la qualitat extrema dels actors. Tot això s’ha donat en una nit (per cert, ventosa i freda) al Teatro Bellas Artes de Madrid on dos actors magnífics –Josep Maria Flotats i Carmelo Gómez- encarnaven dos monstres de la història política de França: Talleyrand i Fouché, ambdós ministres de Napoleó, hàbils, corruptes, vils, venjatius, traïdors, i, per suposat, enemics íntims, que no sols saben sobreviure a la caiguda de l’Aigle, ans foren capaços de pactar per aconseguir el retorn dels Borbons en la figura de Lluís XVIII, germà menor del rei decapitat (Lluís XVI) per la guillotina revolucionària.
(more…)


%d bloggers like this: