El debat

by

He seguit el debat amb una gran desplaença. I m’he convençut (si és que encara no ho estava) que mentre el PP no assumeixi la seva derrota –o dit d’una altra manera, mentre no assumeixi que no va ser només derrotat per la casualitat d’un fet terrorista- el país no recobrarà la normalitat.

Qualsevulla que sigui la consideració que em mereixi Rodríguez Zapatero (que, en la meva opinió, no passa de ser un polític mediocre –l’home promet més que no dóna-), el que sí tinc clar és que Mariano Rajoy (que, d’altra banda, considero un excel·lent parlamentari) no remuntarà el vol mentre no deixi d’imitar el pitjor Aznar (la qual cosa també vol dir que ha d’acomiadar del seu costat Acebes i Zaplana) i decideixi esdevenir ell mateix (suposant que ell mateix sigui allò que jo crec que és i no allò que en realitat aparenta).

Encastellat en el més ranci discurs de la dreta més barroera no s’arriba enlloc. Podrà, evidentment, torpedinar totes les reformes institucionals que precisin del seu suport, però ni aconseguirà el poder, ja que, per aconseguir-lo un polític necessita fer el ple dels seus i també de fer forat en la clientela de l’adversari (la sentència no és meva, és de Mitterrand) ni aconseguirà tampoc de fer-se un nom entre els polítics que realment han marcat alguna fita en el nostre país. I el que és encara pitjor, dificultarà la resolució d’algun dels grans problemes que té aquest, com, per exemple, la pacificació definitiva d’Euskadi.

Escoltant aquell discurs seu, amarg i ple d’insults, obsessionat –com la dreta més ferotge- amb l’Esquerra republicana, amb el senyor Carod Rovira i amb el Partit Comunista de les Terres Basques, Rajoy donava a la tribuna la imatge d’un gos ferit, d’un polític estancat a les trinxeres. I això no és bo per ell, ni ho és tampoc per ningú. Menys encara per Espanya, per aquesta Espanya amb la bandera de la qual s’ha embolicat aquesta dreta mordaç que sembla condemnada a no saber reaccionar i a trobar un lloc adequat en la vida política.


A %d bloguers els agrada això: