Josep Maria Quintana

El fet d’haver transcorregut 60 anys d’ençà la derrota de Hitler ha incitat a la publicació d’articles que reflexionen sobre aquest fet. Diumenge passat (8.05.05), El País en portava dos d’extremadament interessants. Un d’ells era, en realitat, una entrevista a Götz Aly, un historiador que acaba de publicar un llibre el títol del qual seria, en català, aproximadament aquest: “L’estat popular de Hitler. Robatori, guerra racial i socialisme nacional”. L’altre text a què faig referència és un llarg article del Nobel Günter Grass, “Alemania 60 años después de Hitler”.

Diguem d’entrada que no tots els historiadors contemporanis estan d’acord amb les tesis d’Aly, però em sembla convenient destacar-la en els mateixos termes que ho fa El País: La seva tesi –diu- és que els alemanys que feren possible el nazisme no actuaren per antisemisisme o seduïts pel carisma del Führer, sinó per motius més vils: comprats per les prebendes i beneficis econòmics, dels quals s’aprofità el 95% de la població a costa del patrimoni dels jueus deportats i exterminats i dels països ocupats per les tropes de la Wehrmacht.

L’anàlisi és, si més no interessant, pel fet d’oferir una interpretació nova al per què del suport popular al règim de Hitler. Però, si bé aquesta opinió fa referència a uns fets ja superats –el gran suport popular al nazisme- , i s’inscriu, per tant, en el que podríem denominar l’anàlisi històrica, l’article de Günter Grass fa referència al moment actual, un moment que descriu amb uns tons molt crítics i força pessimistes. Voldria destacar alguns punts de la seva reflexió.
(more…)

El passats dies 1 i 2 de maig, el diari Menorca va publicar un article, dividit en dues parts, de Josep Mir (que s’autodefineix com un “ciutadellenc de Maó”) elaborat en forma de carta dirigida a Francesc Tutzó, únic menorquí que forma part de la pomposament nomenada “comissió de savis” que, sota la presidència de Rosa Estaràs (vicepresidenta del govern de les Illes Balears), elabora una ponència sobre la reforma de l’Estatut.

Josep Mir dirigeix la carta a Tutzó pel fet de ser menorquí com ell, però en realitat la dirigeix a tota la comissió, i l’escriu per denunciar –i demostrar amb arguments sòlids, i des del meu punt de vista, irrebatibles- l’error que implicaria que el nou Estatut, en parlar de la llengua catalana, com a llengua pròpia de les Balears, baixés al detall de subdividir-la nominatim en mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, com sembla que ha aconsellat la dita comissió. La qual cosa seria semblant a parlar en el text constitucional de la llengua espanyola, subdividint-la després en castellà, andalús, lleonès, manxec, murcià, etc. etc. (per referir-me tan sols a les varietats dialectals peninsulars, que podríem encara engrandir amb les que es parlen a l’Amèrica del centre i del sud.

Mir, al llarg d’aquest article esplèndid, denuncia la idea d’Estaràs com una maniobra política profundament equivocada que, en el fons, no pretén sinó confondre sobre quina és realment la nostra llengua, idea que –segons ell ens diu- està inspirada pel periodista Antoni Alemany que, des de les pàgines del diari El Mundo, instrueix el pensament de la senyora Estaràs i, en definitiva, del govern de Jaume Matas. Mir és encara més dur: “Tots sabem –diu- que a Balears qui inspira i dirigeix realment la política del Govern és el vostre amic Antonio Alemany i els seus acòlits, per açò he considerat que l’editorial d’El Mundo, que està escrit en to imperatiu donant ordres a la vicepresidenta Rosa Estaràs, és per posar-nos a tremolar.”

“Me fa l’efecte –continua dient Mir en un altre moment del seu article- que la postura més sàvia per part dels ponents del nou Estatut hagués estat deixar en mans dels veritablement entesos aquestes coses, com es va fer quan es va aprovar el vigent Estatut d’Autonomia, en el qual s’encomana a la Universitat de les Illes Balears tot el que es relaciona amb la llengua”, recomanació, per cert, força sensata, que s’hauria de mantenir en el nou text, el qual, en aquest punt, possiblement no hauria de modificar ni una sola coma de l’actual.

Jo, com a jurista que ha dedicat a l’Estatut moltes hores d’estudi i de treball, i també com a filòleg, faria als membres de la comissió tres recomanacions: que siguin realment savis en aquest punt; que en tot moment actuïn seguint les coordenades dels especialistes en la matèria i no dels afeccionats; i, finalment, que no es deixin endur per opinions que –respectables com totes- no s’ajusten, però, als criteris científics reconeguts per totes les Universitats.

Vagi d’entrada que jo era partidari de regular els drets dels homosexuals amb una figura jurídica nova que els atorgués els mateixos drets i deures que el matrimoni implica als contraents, però que no s’inscrivís en la institució matrimonial que, des que en tenim consciència, ha significat jurídicament, etimològicament i socialment “la unió legítima d’un home i d’una dona en orde a la procreació”. I això no ho penso com a cristià que sóc, ho penso simplement com a persona que ha desplegat algun tipus d’activitat intel·lectual i també com a jurista.

D’altra banda és ben curiós observar com canvien les coses. Els més progressistes de la meva generació no volien contreure matrimoni, volien “ajuntar-se”, la qual cosa consideraven força més avançada, alternativa i antisistema. Ara, però, tot és diferent. No sols volen contreure matrimoni els progressistes, sinó també els homosexuals (incapacitats naturaliter per a la procreació) i a més, a uns i a altres els agrada de fer-ho amb tota la parafernàlia barroca possible del cerimonial, un cerimonial, per cert, que nosaltres, trenta anys enrere, rebutjàvem per carca, burgès i rònec.

Però jo no volia parlar exactament d’això, avui, sinó del comunicat dels bisbes publicat el passat divendres, dia 6 de maig, el qual m’obliga a formular una pregunta: Atès que el parlament espanyol sembla que arribarà a reconèixer el dret dels homosexuals a contreure matrimoni i fins a adoptar fills, ¿quina és la postura que hem de prendre els ciutadans que ens sentim cristians i alhora ens considerem demòcrates?

Els bisbes espanyols, en una clara al·lusió a l’obligatorietat legal per a jutges, batlles i regidors (en tant que funcionaris públics) de celebrar aquests casaments, indica que “en aplicació d’una llei que no té força d’obligar moralment a ningú, cadascú podrà reivindicar el dret a la objecció de consciència”.

En llegir això, d’entrada vaig pensar que tenia la sort de no haver de decidir sobre la l’aprovació de la llei, i també de no ser jutge, ni batlle ni regidor. Però immediatament vaig veure que la cosa no era tan simple i que també jo em sentiria involucrat per l’admonició episcopal. ¿Podré –em vaig dir-, com a registrador de la propietat que sóc (és a dir, com a funcionari públic), inscriure béns a favor d’un matrimoni d’homosexuals per a la seva societat de guanys? La Llei Hipotecària no permet que m’abstingui al·legant qüestions d’inconstitucionalitat i, menys encara, problemes morals o de consciència. En realitat, qualsevol títol que contempli l’adquisició, modificació o constitució de drets reals que es presenti a l’oficina de la qual sóc titular a favor d’un matrimoni d’homosexuals, haurà de ser qualificat per mi i, si no té cap pega legal, haurà de ser inscrit forçosament, perquè la llei no em permet disquisicions morals o ètiques. ¿Com hauria, doncs, d’exercir jo aquesta hipotètica objecció de consciència? ¿Posant-me al marge de la llei? ¿Prevaricant? ¿Dimitint? ¿Demanant que se’m posés un registrador substitut sense problemes d’ordre moral?

Tinc la impressió que els nostres bisbes estan perdent els papers. I no perquè al·leguin tot el que considerin oportú contra el dret dels homosexuals a contreure matrimoni i a adoptar nens a partir d’una reflexió fonamentada en la doctrina de l’Església. Això han de fer-ho, naturalment! El problema és aquesta passa més que sempre donen sabent que, amb comunicats com el que estic comentant, s’estan immiscint en la consciència de la persona, consciència que és –i sempre ha de ser- l’ultima ratio a l’hora de l’obrar moral.

Blair passarà a la història com el primer laborista que aconsegueix de vèncer els conservadors tres vegades seguides. Amb un percentatge molt menor que l’obtingut els darrers comicis, el seu 36%, que li dóna 355 escons, és més que suficient per no veure’s apurat per l’acció dels conservadors (estancats en el 33%, amb 197 escons), el líder dels quals, Michael Howard, ha dimitit (de fet, és el quart líder conservador que Blair jubila anticipadament). En realitat, doncs, en aquestes eleccions, els dos grans partits han perdut força. Només el liberaldemòcrata de Charles Kennedy (amb un 22,5% i 62 escons) ha augmentat la seva representació en el parlament.

Vistos els resultats –que finalment és el que importa-, si entrem en els programes dels partits, el que d’entrada pot constatar un observador atent és la dificultat que té per a distingir la ideologia dels uns i dels altres. Si ens fixem en els lemes electorals dels dos grans partits, ens trobem amb els missatges següents: “Cap endavant, mai cap enrere” (Laboristes); “¿Penseu el mateix que pensem nosaltres?” (Conservadors). ¿Reflecteixien aquests lemes algun tipus d’ideologia? La resposta és no, evidentment. En aquest punt, doncs, només els liberaldemòcrates transmeten una idea de canvi (tot i que no sabem en quina direcció): “La vertadera alternativa” ha estat el seu lema. Tanmateix, quan furgues en el programa liberaldemòcrata, aviat veus que Charles Kennedy no pretén sinó jugar el mateix joc que Blair i que Howard: Promet gestionar bé el poder. Però aquesta promesa, que de fet està molt bé, no implica cap mena de distintiu ideològic.

L’única gran diferència entre Kennedy y els altres dos candidats, és que aquest i el seu partit s’havien mostrat contraris a la guerra de l’Iraq, posició que ben segur li ha permès rebre molts vots que abans havien anat al partit laborista. Fora d’això, i que els liberaldemòcrates proposaven també una taxa sobre les grans fortunes, l’analista té la impressió que podria agafar qualsevol capítol d’un dels tres programes i situar-lo en el del partit contrari sense que res no s’alterés.

Amb aquest panorama, doncs, absolutament desideoligitzat, s’imposen finalment les persones, és a dir, la confiança que el líder et mereix.

Doncs bé, reconeixent que Kennedy està obrint-se camí amb força en el difícil sistema electoral britànic de districtes petits que es guanyen per majoria (com el cas del senador per Menorca), aleshores veurem que és el carisma de Blair (amb el suport indiscutible –i imprescindible- de Gordon Brown) el qui ha fet possible la tercera victòria consecutiva dels laboristes.

Amb prou feines deu fer una o dues setmanes que dos diputats al Parlament europeu, l’espanyol Alejo Vidal-Cuadras i Roca i el seu company d’escó, el socialista alemany Jo Leinen, parlaren –potser que una mica lleugerament- del “declivi intel·lectual” del president de la República Txeca, Vaclav Klaus, per mor del seu euroescepticisme. I qualificaren també d’errònia la seva campanya contra la Constitució.

Això ha fet posar en còlera el president txec, el qual, en una carta oberta al president del Parlament europeu, l’espanyol Josep Borrell, li ha fet saber que les manifestacions dels dos europarlamentaris impliquen “una ofensa greu i sense precedent a la meva persona de president de la República txeca, democràticament elegit”.

Ara, amb habilitat, Vaclav Klaus demana que Europa s’excusi. “Si Brussel·les –diu- no ho fa pas, [Europa] inscriurà un punt d’interrogació sobre el sentit de l’adhesió txeca a la Unió Europea.

Serà interessant de veure com se’n surt de tot això el senyor Borrell.

El passat dissabte nit (30.04.05) vaig ser al Liceu per veure una òpera tant desconeguda per mi com esperada. A Midsummer Night’s Dream, de Benjamin Britten.

Aquests darrers anys, la programació del Liceu ens havia ja ofert algunes belles mostres del compositor anglès, com Billy Budd, o Peter Grimes. I, a més, jo havia tingut l’oportunitat de veure a Florència una de les seves òperes clau, Death in Venice, a partir de la novel·la de Thomas Mann.

Cal reconèixer que totes les apostes que ha fet el Liceu amb Britten s’han resolt de manera esplèndida. I malgrat algunes manifestacions de desgrat que pogueren escoltar-se al final de l’obra, el públic va acollir amb forts aplaudiments els cantants i el director (Harry Bicket). També la mise en scène de Robert Carsen i l’escenografia i el vestuari de Michael Levine.

Molt fidel a l’obra de Shakespeare (encara que Britten i Peter Pears prescindeixen gairebé de la meitat del text original) la fantasia una mica cruel d’A Midsummer Night’s Dream se situa en la cronologia de Britten entre dues òperes de somnis, o més aviat de malsons –com puntualitza Jean-François Labie-, The turn of the screw i Owen Wingrave. El mateix Britten opinava que A Midsummer… era una obra més relaxada que The Turn of the Screw, amb molta més escena i també amb força més uniformitat. En aquest sentit s’aproparia, doncs, a Peter Grimes, encara que l’aspecte de conte, en A Midsummer… és més destacat i efectiu. Britten beu, doncs, en aquest cas de la pròpia tradició literària anglesa, entre d’altres coses perquè –en paraules de Dominique i Jean-Yves Bosseur- “per a Britten, situar-se respecte d’un passat significa la impossibilitat de viure en un país sense arrels o, més ben dit, viure sense les arrels del propi país.

I per acabar aquesta petita ressenya, voldria aportar uns mots de Jonathan Bate que venen ben destacats en el programa que, per aquesta obra, ha editat el Liceu: “En El somni d’una nit d’estiu –escriu Bate-, Teseu diu que els llunàtics, els amants i els poetes ‘estan del tot fets d’imaginació’: Els seus estats mentals condueixen cap a una espècie de visió transformada, des de la qual veuen el món de forma diferent a la manera com hom el veu quan es troba en un estat mental racional.”

Bé, no sé què dir-vos, perquè no em veig capaç d’asseverar aquest discurs ni com a llunàtic, ni com a amant ni, menys encara, com a poeta. Potser que, en aquest darrer aspecte, qui ens n’hauria de fer cinc cèntims fóra Ponç Pons.

Fa uns dies vaig escoltar una llarga entrevista radiofònica que el periodista Iñaki Gabilondo feia al conseller d’economia de la Generalitat de Catalunya, el socialista Antoni Castells, sobre el model de finançament elaborat de comú acord pel tripartit. Crec que feia només dos o tres dies que havien llençat la proposta i les ràdios n’anaven plenes. D’opinions en contra, naturalment.

Diguem d’entrada al meu lector potencial que jo, tot i que em considero un home de formació catalana i, naturalment, un membre més dels qui servim aquesta cultura condemnada a desaparèixer més o menys aviat (malgré nous, naturalment), no sóc ciutadà de Catalunya, sinó de les Illes Balears, i, per tant, el meu govern i el meu estatut no són els del Principat, sinó el govern i l’estatut d’aquesta altra Comunitat autònoma. D’ací que, a justa raó, m’hauria de sentir d’entrada tant perjudicat com els tertulians de la COPE, o d’Herrera en la ONDA, o de la SER, o fins de RADIO NACIONAL, que són les emissores que més s’escolten a Menorca, on fins i tot tenim alguna dificultat per a escoltar CATALUNYA RADIO i d’altres que emetin en català.

He de confessar, però, d’entrada (mea culpa, mea maxima culpa) que Antoni Castells em va semblar un home intel·ligent i gens dat a la demagògia. Vaja! Que no em vaig sentir escopit, ni vilipendiat pels seus raonaments que, curiosament però, no s’ajustaven ni poc ni gens a les interpretacions que, del projecte, en feien els nostres saberuts tertulians (i també –diguem-ho clarament- tots els líders autonòmics espanyols, tant del PP com del PSOE).

Llegint i, sobretot, escoltant aquests debats estèrils (els castellans tenen aquella expressió tan ben trobada que els qualifica de “diálogo de besugos”), el radiooient, el lector de diaris, el qui, en definitiva, cerca una informació veraç en els mass media sobre les notícies que es produeixen en el món, té la impressió que uns i altres li parlen de coses diferents. I es demana espantat si és possible que un mateix text escrit o parlat pugui voler dir una cosa i també el contrari.

De tota manera, i deixant aquesta contradicció latent, el que promet ser divertit (si finalment no resulta patètic) serà veure com se’n surt el president Rodríguez Zapatero del debat sobre la reforma fiscal catalana i, en general, sobre la reforma dels estatuts. Ell, l’home del talant, l’home del sí a tots i a tot, no pot sinó acabar forçosament esclau de la seva proverbial indefinició i de la seva manca de concreció política. I és que no es pot ser piròman i bomber a l’encop. Ni es pot a la vegada repicar i anar a la processó, com diu un refrany d’estar per casa.

En política, com en la vida, cal escollir. Cal decidir-se per un camí o per un altre si no volem finalment veure’ns atrapats per la nostra pròpia incoherència vital. Recordo que Tarradellas, en una llarga tertúlia que mantingué a Mongofre (Menorca) l’any 1981, ens recordava que un polític ha de ser un home capaç de dir que no. O de dir que sí. Però no les dues coses a la vegada.

Doncs bé, aviat haurà de decidir-se el jove president del govern. Perquè… ¿és posible satisfer alhora Maragall, Chavez, Montilla i Rodríguez Ibarra? I que consti que només estic parlant dels seus.

En un món fet sovint de demagògies on el que tothom cerca és el camí més fàcil, encara que sigui per anar a enlloc, no és corrent de trobar-te amb polítics que, lluny de mostrar-te el seu costat ordinari, aquest al qual ens tenen gairebé tots acostumats, són capaços de fer-te veure que encara hi ha un espai per a la intel·ligència.

Aquest és, sens dubte, el cas del filòsof Luc Ferry, exministre d’educació a França amb Jacques Chirac, al qual La Vanguardia d’ahir (2.05.05.) dedica “La contra”, que en aquest cas ve signada per Lluís Amiguet.

Bàsicament són dues les idees exposades per Ferry que voldria destacar: La primera apunta a la necessària modèstia de què s’hauria de revestir el polític (cosa, per cert, gens usual). Diu Ferry: “Ministro suena poderoso, pero la desgracia de nuestra sociedad no es el poder de los políticos, sino que no tienen poder. Yo podía nombrar 200 cargos… ¿Y qué? Mi capacidad de influir en los acontecimientos de verdad era mínima: podía nombrar altos cargos, pero no conseguir que los niños leyeran.”

I en efecte ¿de què em serveix un poder en el camp educatiu que em permeti fer això o allò si, en el fons, no sóc capaç d’aconseguir que els nens llegeixin?

La segona idea important que apunta Ferry es refereix a la manera com s’ha de dirigir l’estudi. A com s’ha de formar l’estudiant. En aquest punt, el més còmode (i potser el més corrent avui) és acudir a la democràcia, entesa aquesta com una mena de caixó de sastre que ens permet de trobar solucions per a tot, o entesa com a sistema únic que pot i ha de regular qualsevol tipus de relacions entre les persones, fins i tot, entre els educadors i els educands. Doncs no. Ferry és extremadament clar en aquest punt: “El gran profesor no es el que te consiente, sino el que te exige. El auténtico maestro sería rechazado por mayoría en cada votación de la clase. No es un demócrata, porque ignora ese rechazo. Te hace amar una disciplina, aunque a priori la odies, porque te obliga a sobreponerte y a madurar. No es un blandengue que quiere quedar bien con todo el mundo, sino un artista que recurre al carisma y la seducción para que tú mejores.”

Jo recordo, en efecte, els dos o tres professors millors que he tingut al llarg de la meva vida d’estudiant. Els dos o tres que més influïren en mi. I estic d’acord amb ell que no foren precisament els més simpàtics, ni els més indulgents, ni els qui es plegaven a allò que volíem els seus alumnes. Foren els qui més m’exigiren, els qui aconseguiren de mi un major rendiment i un més gran esforç.

Doncs això.

__________

N.B.- Si entre els meus lectors n’hi ha algun que és soci o simpatitzant de l’Orfeó Maonès, li comunico que, entre les conferències meves que estan penjades a la secció de “Literatura i assaig” trobarà en versió PDF el discurs commemoratiu del centenari de l’entitat que vaig pronunciar en el Teatre Principal de Maó el 5 de setembre de 1990.

I si algun lector està interessat a conèixer quina és la meva visió del Registre de la Propietat com a institució bàsica de la seguretat jurídica immobiliaria en els moments actuals, pot també trobar, entre les conferències de la secció de “Dret”, i en format PDF, la que al respecte vaig pronunciar a Eivissa l’any 1999.

Hem començat ja el mes de maig i el referèndum francès sobre la Constitució europea s’acosta. La pregunta que tots ens fem és quin serà el resultat de la consulta. Però per damunt d’això, el que inquieta tothom són les conseqüències que un “no” francès podria implicar, no ja al futur europeu, sinó també al president Chirac dins la mateixa França.

En aquest sentit em sembla molt lúcid aquest comentari de Ramón González Cabezas a La Vanguardia del passat 25 d’abril:

“¿Resistiría Chirac un fracaso de la envergadura del referéndum que no sólo repercutiría sobre Francia sino sobre el resto de países de la Unión? En el mejor de los casos, el presidente quedaría gravemente hipotecado para aspirar a repetir por tercera vez en el 2007 y se enfrentaría a un final agónico de su segundo mandato. Se da por hecho que el actual primer ministro Raffarin no sobrevivirá a la consulta, gane o no el sí, pero está por ver si Chirac dispone de nuevos fusibles de recambio para afrontar el resto de lo que se convertiría definitivamente en un auténtico fin de régimen. La hipótesis del rechazo del tratado constitucional no sólo afecta al veterano dirigente neogaullista y a su nuevo partido (UMP), sino a los propios aliados centristas (UDF) de la mayoría presidencial y hasta los partidos institucionales de la izquierda (PS y Verdes), todos ellos implicados en el sí a la Constitución. En suma, a todos los partidos de gobierno de Francia, lo que supondría poco menos que un cataclismo abierto a todas las incógnitas.”

Per bé o per mal, la resposta a aquests interrogants els coneixerem en poques setmanes.