El sopar

by

Estimat director: De tard en tard succeeixen coses tan belles com presenciar una obra de teatre que et captiva i t’emociona, tant per la intel·ligència del discurs parlat, com per la matèria que dóna argument a l’obra, i també per la qualitat extrema dels actors. Tot això s’ha donat en una nit (per cert, ventosa i freda) al Teatro Bellas Artes de Madrid on dos actors magnífics –Josep Maria Flotats i Carmelo Gómez- encarnaven dos monstres de la història política de França: Talleyrand i Fouché, ambdós ministres de Napoleó, hàbils, corruptes, vils, venjatius, traïdors, i, per suposat, enemics íntims, que no sols saben sobreviure a la caiguda de l’Aigle, ans foren capaços de pactar per aconseguir el retorn dels Borbons en la figura de Lluís XVIII, germà menor del rei decapitat (Lluís XVI) per la guillotina revolucionària.

Stefan Zweig, amb la seva prosa mordaç i acurada havia escrit dels dos personatges que em serveixen de motiu per a aquesta carta, això: “Fouché i Talleyrand, aquests dos ministres de Napoleó, els més capaços i capaços de tot, són les figures psicològicament més interessants d’aquesta època. Ambdós són ments clares, positives, realistes. Ambdós han passat per l’escola de l’Església i per la fogosa escola superior de la Revolució. Ambdós tenen una mateixa sang freda mancada de tota consciència en qüestions de diners i d’honor. Ambdós serveixen amb igual deslleialtat, amb igual falta d’escrúpols, La República, el Directori, el Consulat, l’Imperi i la Monarquia.”

Imagina’t, doncs, estimat director, quin suc es pot arribar a treure d’aquests dos personatges per un home de teatre que coneix l’ofici i sap transformar tot aquest joc de passions, de sentiments en art. Sortosament per a l’espectador, aquest dramaturg existeix i té nom i llinatge: Es diu Jean Claude de Brisville (Bois-Colombes 1922) i és un escriptor que ha cultivat la narrativa, el guió cinematogràfic i el teatre i ha estat guardonat amb alguns dels premis més prestigiosos de la literatura dramàtica francesa.

El plantejament de Claude de Brisville és simple, clar i intel·ligent. S’endinsa en la història de França i se situa en el moment final de l’Imperi de Napoleó. Els fets històrics, doncs, que l’espectador ha de tenir en compte són aquests:

-El 18 de juny de 1815 es produeix la derrota de l’exèrcit francès a Waterloo. Wellington, al front dels exèrcits aliats, venç l’Aigle, en el que serà el seu darrer combat.

-El 20 de juny de 1815 Napoleó torna a París i, atacat per tots els que fins aleshores havien estat els seus col·laboradors, es lamenta de no haver dissolt la Cambra dels Representants abans de la seva partida, i també de no haver fet afusellar Fouché i Talleyrand. Dos dies després, abdica a favor del seu fill (l’Aiglon), en una disposició inútil perquè ell ja havia perdut la confiança de tots. Aleshores es crea una comissió executiva que presideix el duc d’Otranto i a la qual, entre d’altres, s’integra Fouché.

-El 24 de juny de 1815, Lluís XVIII porta amb ell el retorn de la legitimitat borbònica a França, i ho feia de la mà de Talleyrand, i amb el suport de Wellington, el vencedor anglès i de quatre mil estrangers.

-El 29 de juny de 1815, Napoleó abandona París i els vencedors de Waterloo ocupen la capital. Aleshores la pregunta que tothom es fa és la següent: ¿Qui governarà França? ¿La República de Fouché, la monarquia restaurada de Lluís XVIII o l’Imperi de Napoleó II?

-El 5 de juliol de 1815, Talleyrand i Fouché celebren a Neuilly un encontre en presència de Wellington.

-El dia 7 de juliol per la nit, a Saint Denis, Fouché presta jurament de fidelitat al rei, amb la benedicció de Talleyrand.

-El dia 8 de juliol de 1815, Lluís XVIII es converteix en el nou rei de França.

La clau, doncs, d’aquests esdeveniments només pot aconseguir-se responent a aquestes dues preguntes: ¿Com és possible que entre el 6 i el 7 de juliol es produís un acord entre Fouché i Talleyrand, dos personatges que indiscutiblement s’odiaven? ¿Què va passar la dit que va del 6 al 7 de juliol de 1815?

Doncs bé, Jean Claude Brisville ha imaginat aquesta nit. I ha imaginat que Talleyrand invità Fouché al seu palau del carrer Saint Florentin per decidir el destí de França, i tota l’obra de teatre no es desplega sinó al llarg d’aquest sopar on –a partir d’una interpretació sublim de Flotats i Gómez- l’autor ens mostra la perversió intrínseca dels dos personatges, la seva profunda corrupció moral i la seva ambició per a dur a terme les accions més vils, sempre que aquestes acabin, però, redundant en benefici propi.

L’obra, estimat director, és un prodigi d’habilitat. I el diàlegs dels sos protagonistes –l’un cultivat i llefiscós [Talleyrand] i l’altre primitiu i directe [Fouché] són vius, desperts, intel·ligents i absolutament amorals. Cadascun treu de l’altre tots els vicis, els punts dèbils que poden reforçar la pròpia posició, però sense arribar a ferir-lo definitivament perquè ambdós se saben imprescindibles, absolutament necessaris per a dur a terme els seus propòsits. Finalment, com no podia ser d’altra manera, arriba l’acord que farà possible el retorn de la monarquia borbònica.

Fos com fos que s’hagués produït el pacte (la interpretació de Brisville és intel·ligent però no té cap fonament històric), és evident que els fets podien haver succeït.

En aquest punt és convenient recordar que el comte de Chateaubriand dedica llargues pàgines de les seves Memorias de Ultratumba a aquests moments, per a ell dolorosos, de la història de França. I dic dolorosos perquè, si bé Chateaubriand era partidari del retorn dels borbons, de cap manera podia acceptar que aquest es fes de la mà de dos personatges que ell menyspreava.

De fet, és Chateaubriand el qui, amb un text esplèndid, ens descriu el punt culminant d’aquesta història: “De repente se abre una puerta: entra silenciosamente el vicio apoyado en el brazo del crimen, monsieur de Talleyrand caminaba sostenido por monsieur Fouché: la visión infernal pasa lentamente por delante de mí, entra en el gabinete del rey y desaparece. Fouché acababa de jurar fidelidad y homenaje a su señor; el fiel regicida, de hinojos, puso las manos que hicieron rodar la cabeza de Luis XVI entre las manos del hermano del rey mártir; el obispo apóstata [Talleyrand] hizo de garante del juramento.”

Quan va caure el teló, vaig adonar-me que a la fila de davant hi havia Pepe Bono. El més provable és que, com jo mateix, el ministre hagués acudit al teatre empès per la bondat de l’obra. Tanmateix, amic director, em vaig quedar amb les ganes de fer una maldat, tot demanant-li si havia vingut a aprendre de Fouché o de Talleyrand. No ho vaig fer, evidentment, i suposo que no ho vaig fer per educació i respecte. O ves a saber! Potser el que volia evitar és que em digués que havia vingut a aprendre’n dels dos alhora.


A %d bloguers els agrada això: