És ben curiosa la facilitat com es modifiquen les coses en política. Però si l’espectador atent analitza a fons el perquè d’aquests canvis sovint troba una resposta que la justifica. En efecte, mentre el PP va viure aïllat, soberg i sense oferir als altres cap possibilitat de diàleg, un personatge tan fluix de contingut com és el president Rodríguez Zapatero va viure còmodament, tot recolzant la seva actuació en altres forces polítiques que havien també arribat a la conclusió que amb el PP no s’hi podia pactar.
Ara, després dels grans esforços que ha fet Mariano Rajoy per assegurar-se la direcció del PP, arraconant el que hem vingut a denominar l’aznarisme, i fins intentant ell mateix mudar-se de pell i canviar d’estratègia, ara, dic, tot ha canviat (o sembla que ha començat a canviar), i és el PSOE el qui s’ha quedat sol en la darrera votació que s’ha produït al congrés.
En el minidebat d’ahir, el llenguatge de Rajoy no s’assemblava gens al de fa un any (o al que ha fet servir en els darrers quatre anys), i de sobte hem vist com el qui passava necessitat era Zapatero. En aquest debat, el president encara va poder burlar-se del seu rival dient-li allò de “estoy muy contento de que ustéd esté aquí”, però si Rajoy y Sáenz segueixen pel camí que han encetat, us asseguro que el tàndem Zapatero-De la Vega ho passarà malament.
Era molt més fàcil enfrontar-se a la cega radicalitat d’Acebes o a la cínica verborrea de Zapalana que no pas contestar preguntes centrades i contradir argumentacions sòlides, que és el que, a partir d’ara, sembla que faran els dirigents del PP.
Sempre podrem dir que el Rajoy d’ara és la mateixa persona que el Rajoy d’abans, però aquests arguments ad hominem, si bé poden produir certs efectes durant un temps, acaben per fracassar per la força de la realitat, i és aquesta la que finalment s’imposa.
El fet real, avui, és que ahir, en el Congrés dels diputats, Zapatero no va superar Rajoy, i el que encara és pitjor: no va ser convincent. I que el PSOE es va trobar més sol que la una. I que així –si no aconsegueix de fer pactes permanents- li serà molt difícil superar la crisi, una crisi que l’ha agafat a contrapeu i davant la qual –com diu Rajoy- els socialistes no han sabut fer un diagnòstic clar, i no sembla que sàpiguen molt bé com han d’abordar-la. Això és el que percebem molts ciutadans. I no perquè ho digui Rajoy, sinó perquè ho podem veure per nosaltres mateixos.
Temo molt que, si les coses continuen per aquest camí, els set diputats que li manquen a Zapatero per tenir majoria al Congrés li seran un calvari.
Josep Maria Quintana 