Només ens queda la insubmissió

by

Pocs dies després que un grup molt destacat d’acadèmics francesos fessin un manifest en defensa de la llengua francesa i afirmessin que el reconeixement legal de les “llengües regionals” podia malmetre el futur de la que és la llengua oficial a França, un altre grup d’intel·lectuals espanyols, amb Fernando Savater al front (i on trobem també signatures com la d’Albert Boadella, de Félix de Azúa i d’Arcadi Espada, “ciudadanos” per damunt de tot), signen un manifest en defensa “de la lengua común”, que és, com no podia ser d’altra manera, un crit perquè el castellà acabi imposant-se en tot i pertot.

En aquest tipus de manifest sempre es diuen coses com que els signants del text no tenen res en contra de les altres llengües “oficiales en el estado” diferents del castellà, però tot seguit ens recorden que “sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen.”

El problema per als qui no tenim el castellà com a llengua materna és que aquests soi disants intel·lectuals tenen raó, ja que així s’estableix constinucionalment. I és a partir de la llei constitucional que ells construeixen una teoria ben sòlida des del punta de vista legal, que els du a afirmar que “la lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. També que “todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana”, o que “en las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES” (en majúscules a l’original perquè quedi ben clar).

Així doncs, aquests pensadors no fan sinó altra cosa que posar música a una lletra constitucional que estableix clarament una clara “asimetria” entre l’espanyol i les altres llengües cooficials en determinats territoris. També val a dir que a ell els importa un borrall si aquestes altre llengües –que diuen respectar en els seus textos- acaben per desaparèixer, que és el que acabarà succeint per la naturalesa de les coses, ja que només poden salvar-se mínimament si –com s’accepta amb la protecció legal de les dones davant la violència domèstica (perquè “de fet”, diu la llei, són més febles que els homes i són elles les que sofreixen la violència masclista)- s’accepta també que pugui fer-se una política de discriminació positiva per part dels poders públics en favor de la “llengua dèbil”, i això per exigència d’un superior principi d’igualtat que “exigeix de tractar desigualment als qui són desiguals”, segons doctrina reiterada del Tribunal Constitucional.

Però no ens enganyem. Aquí no n’hi ha, d’igualtat. I això ho tenen clar aquests prototips intel·lectuals defensors, en el fons, de la “lengua única”. Val a dir, però, que els signants del manifest són més fins en els seus escrits (i també més hipòcrites) que el menorquí, senyor Pons Montanari, fundador i expresident d’ICM, el qual ens deia no fa gaire que el català és –cito de memòria- “una lengua para hablar por casa, para ir en zapatillas”. Òbviament jo no ho crec, això, però aquest és el que realment l’objectiu que persegueixen els intel·lectuals del manifest. I el que és molt pitjor encara: això és el que vol que sigui la Constitució: una llengua de segona que lentament (o no tant lentament) acabi per desaparèixer.

Tinguem, doncs, les coses ben clares: Atès que, d’acord amb la Constitució, els ciutadans espanyols només tenen el dret i el deure de conèixer l’espanyol, mai –mentre no ens rebel·lem contra el text constitucional- no podrem viure dignament amb la nostra llengua. I això perquè, ho vulguem o no, forçosament ens haurem de plegar als qui no vulguin entendre, no ja els nostres drets –que no els tenim-, sinó la nostra realitat.

No ens queda, per tant, altre camí que lliurar-nos al martiri dignament a mans dels qui cada cop són i seran més poderosos. És clar que també podem rebel·lar-nos i –tot i que no aconseguirem res- declarar-nos insubmissos respecte del que, en matèria de llengües, diu la Constitució, i assumir clarament que, en aquest punt, estem i volem estar fora de la llei.

Anuncis

%d bloggers like this: