Un cop els partidaris de Morgan Tsvangirai en van quedar sense candidat a Zimbabwe, el passat divendres, 27 de juny, per la seva retirada de la cursa electoral, no tenia cap sentit que als col·legis electorals hi hagués dues paperetes.
Tampoc no tenia sentit que el candidat de l’oposició es presentés, perquè ell sabia que no era possible tenir un escrutini net, després de l’experiència de la primera volta. Així doncs, Robert Mugabe no ha tingut cap mena de problema per resultat reelegit, a pesar de les exhortacions fetes per Nelson Mandela, un dels pocs polítics que encarnen avui la consciència d’una Àfrica ètica, el qual ha afirmat que només Déu podria retirar-li el poder (suposo que referint-se a la seva mort), un poder que ha aplicat únicament i exclusivament per arruïnar el país i enriquir-se personalment.
El diari Le Monde es demanava ahir què pot fer la comunitat internacional davant la tirania a què estan sotmesos els ciutadans de Zimbabwe. Europa i els Estats Units van imposar sancions que afectaven els principals dignataris del règim i avui tenim la prova manifesta de la seva ineficàcia. Altrament, hi ha avui un convenciment general que, amb les sancions a un país, l’únic que realment s’aconsegueix és d’agreujar la situació dels més dèbils, però mai la dels qui són al poder i l’usufructuen en benefici propi.
Així i tot, és evident que si Mugabe es mantén en el poder, els resultats del seu mandat seran novament devastadors per al seu país i per a la imatge global del continent negre. Teniu en compte que Zimbabwe no ha signat mai el tractat sobre el Tribunal penal internacional (CPI), per això és urgent que es trobin fórmules per aïllar aquest càncer que té la humanitat en el cor de l’Àfrica.
Ara bé, el més greu que jo observo en aquest cas radica en el fet que una desaparició de Mugabe no resoldrà pràcticament res, perquè durant tos aquests anys, el dictador ha creat una xarxa d’interessos entre els seus col·laboradors més propers (polítics i militars), que són els qui s’han apropiat de les terres més riques i dels principals recursos de la nació, que seran molt difícil de desfer.
Allí, doncs, podem comprovar la perversió intrínseca de la corrupció política fins als seus extrems. I eliminat el dictador, continuarà el sistema. No crec, doncs, que, ara per ara, hi hagi cap mena d’esperança per al país.
Josep Maria Quintana 