Ahir

by

He estat uns dies a Tolosa de Llenguadoc acompanyant el meu fill petit, en Pere, que es doctorava en Meteorologia i Hidrologia (ell és físic) a la Universitat Paul Sabatier després de treballar uns anys en aquella ciutat, concretament a Météo France.

Quan el fill petit de la casa ja es doctora això vol dir que han passat molts anys de vida familiar i conjugal. De fet, d’ací a uns dies en farà 36 del meu matrimoni amb na Gràcia, i això dóna de si. Veus créixer els fills, ara ja tens la benedicció dels néts i contemples la vida amb una certa perspectiva que, sense afluixar el compromís, et permet de veure les coses amb més distanciament i, també, amb menys passió, encara que això de la passió és un atribut més aviat congènit i, si és que la tens, sempre et pot fer una mala passada.

Ahir, en havent dinat, vaig sortir a caminar una mica tot sol. A l’hivern és per a mi l’hora preferida. Feia molt de fred però el sol havia sortit i banyava plena, encara que tènuement, el paisatge. Em vaig arribar fins a San Felip pel camí del cementiri i d’allí em vaig acostar al mar per veure el mirall de les aigües que separaven les dues voreres de la bocana del Port de Maó. Els ocres torrats de la Mola lluïen esplendorosament sobre la falta verda de la península, que era davant meu. En canvi, a la meva esquena, la base dels murs del vell (i enderrocat) castell de San Felip regalimaven humitat fins al terra. El mar era calm i només s’escoltava el silenci. Aleshores vaig pensar que no podia haver-hi res més bell en el món que aquell entorn que m’agombolava.

En tornar a casa el sol ja s’havia post i el fred enganxava les robes a la pell, però la biblioteca era càlida. A més, acabava d’arribar la meva filla Blanca, que havia vingut per anar a l’òpera. Ens vam asseure i vam parlar tranquil·lament una estona molt llarga.

En arribar la nit vaig anar al Teatre per veure una de les Bohèmes més belles que he vist mai, per les veus que teníem dalt l’escenari. I en sortir, mentre anava a casa després d’una dia que havia considerat venturós, vaig pensar en els 163 treballadors que quedaran sense feina pel tancament de la planta de Maó d’El Caserío, amb els pagesos que hi venien la llet o la coallada, i amb els transportistes que perdran el seu millor client.

Dir que això em va espatllar el dia seria hipòcrita, i potser massa fàcil de fer. Però no hi ha dubte que aquest és un mal que afectarà molt directament la meva illa, i la gent que hi viu. Mirar cap a una altra banda seria una insensatesa.

Anuncis

%d bloggers like this: