Josep Maria Quintana

La consulta per a la independència de Catalunya que ha tingut lloc a Arenys de Munt es pot interpretar de moltes maneres. De fet, només cal llegir els diaris d’avui per veure com la interpreten de manera diferent El Mundo (“Bufonada”) o La Vanguardia (“El civismo gana en Arenys”).

És clar que no puc estar d’acord amb el qualificatiu del diari madrileny que aglutina la dreta, però és probable que, acceptant que tot s’ha fet amb civisme, penso que alguna cosa de farsa té aquesta consulta que no condueix gairebé a res. Bé, potser m’equivoco i sí que condueix a alguna cosa: a encendre encara més l’anticatalanisme a Espanya, a reforçar els arguments de la dreta més reaccionaria i a demostrar la gran dificultat que, posats a fer-ho seriosament, tindria a Catalunya la victòria del sí a la independència.

D’entrada, només un 41 per cent ha acudit a votar, i això que no s’hi jugava res en aquesta consulta. Es podia, doncs, votar amb el cor i a cop d’impuls, sense esperar-ne cap conseqüència, i dubto molt que la política –la de veritat, s’entén- s’hagi de fer a cop d’impuls sentimental, o amb joguines (tan cíviques com vulgueu) com la d’Arenys. A més, Catalunya no és només Arenys, és també Barcelona, Badalona, Cornellà, l’Hospitalet, Sabadell… Vaja!, que la cosa no és simple.

He llegit que fins i tot es van desplaçar al Maresme independentistes de les Balears. Gent, és clar, que pot i ha de defensar les seves idees, però que, atesa realitat d’aquestes illes, el que gairebé sempre fan és perjudicar la llarga i difícil tasca dels qui, des de l’època franquista, hem defensat la llengua i la cultura catalanes, maldant per fer-ho sense connotacions polítiques (ja sigui per la independència o per un teòric pancatalanisme) que, en aquest punt, provoquen reaccions que sempre acaben anant-nos en contra i desfan una gran part de la labor que s’ha anat fent.

Si hem de patir atacs d’allò més dur simplement perquè el nom oficial de la capital de Menorca sigui dit en català, què no haurem de patir si ara algú lliga inconscientment tota la tasca cultural que amb tant d’esforç hem dut a terme a una possible lluita per a l’independència dels Països Catalans!. Seria un desastre.

Enric Juliana, l’analista més conspicu de la realitat espanyola d’avui, l’home que mira Espanya des de Madrid, però amb la passió d’un home que se sap català, publica un article brillant sobre la greu realitat política que vivim i sobre les magres perspectives d’èxit que pressuposa al govern de Zapatero. Per als qui no sou lectors de La Vanguardia us en vull destacar els paràgrafs que em semblen claus.

1. Una percepció general del problema

El Gobierno está cayendo por la pendiente. José Luis Rodríguez Zapatero se halla en su momento más bajo desde que llegó a la Moncloa en abril del 2004. Ha perdido esmalte, vigor y credibilidad. Cada vez más gente pone en duda su capacidad para liderar la recuperación de un país que está cayendo, a plomo, desde el sexto piso. Hay nervios en la calle Ferraz y una honda preocupación en los ministerios. Personas próximas al presidente abogan en privado por una urgente corrección de rumbo y de estilo, que nadie sabe cómo concretar. Zapatero trastabillea, el abismo es vertiginoso y el público no está para bromas. Sería aventurado, sin embargo, darle por muerto. No es un hombre que subestimar. Tiene una agilidad gatuna y aún dispone de tiempo.

2. Unes pantomimes que regiren (per la seva inutilitat)

Hay cosas que se saben ver desde Barcelona y que no son tan fáciles de observar desde Rodiezmo, puesto que las montañas selenitas de León, altas, minerales y escarpadas, forman valles muy cerrados. El de Babia es uno de ellos. Sin necesidad de leer a Lakoff, ni de teorizar sobre la política-yoga, la pregunta es simple: ¿se puede gobernar el duodécimo país más rico del mundo, en caída libre, desde la foto de Rodiezmo? Recordemos la imagen de hace una semana en la popular fiesta minera: el presidente del Gobierno, el secretario de la UGT (el cuarto vicepresidente, dicen en Madrid, por su gran influencia en la Moncloa), Alfonso Guerra y dos señoritas con el puño en alto, con ese aire falsamente amenazador que adoptan algunos socialistas modernos cuando saludan a la antigua, como si quisiesen golpear el cielo. En los años veinte y treinta del siglo pasado, las izquierdas levantaban el puño de una manera mucho más contenida, inquietante y severa: el codo recogido y la mano sin sobrepasar nunca la sien. Sin amenazar a las nubes y advirtiendo, en serio, de la posibilidad de un movimiento fulgurante, o de un vendaval histórico (que acabó mal). Era un saludo hegeliano. Lo de las señoritas de Rodiezmo es una pantomima, que la prensa más espabilada de Madrid ha pretendido que se tomaba a pecho. ¡Hay tanto teatro en la capital de España!

3. Uns companys de viatge que de cap manera ens poden salvar

¿Se puede gobernar España con el puño en alto –con ese puño que amenaza sin amenazar y transforma en triste parodia la evocación del pasado? ¿Se puede gobernar España con el único apoyo parlamentario de Joan Herrera, ideólogo del delirante intento de boicot a la cantante israelí Noa en la Diada catalana; con la Esquerra Republicana que, en boca de Joan Puigcercós, acaba de calificar de “banda de corruptos” a los ministros; con los canarios saltarines; con un nacionalista gallego sumido en la melancolía y un diputado del Requeté navarro? ¿Se puede volar alto con el PSOE hundido en Madrid, irremediablemente sepultado en Valencia por el gran espectáculo que se prepara en Benidorm y en gradual retroceso en todo el noroeste?

Des d’abans de les darreres eleccions, Zapatero s’ha mogut només pensant en els seus interessos polítics, però no en els del país. I un cop ha hagut d’acceptar que la crisi era real, i que també –i com!- ens afectava, ha actuat sempre a la babal·là. I una rere l‘altra, ha anat cremant totes les mesures que prenia tan bon punt les posava en vigor. Ara ha decidit cremar el darrer cartutx: el de la pujada d’impostos. I ben vinguda sia si amb aquest augment de la pressió fiscal resolem la qüestió. Però per poc que destriem el seu discurs, ens adonem aviat que Zapatero no sap quins impostos ha d’apujar, ni tampoc fins a quin grau ha d’augmentar la pressió fiscal per afrontar la crisi. De fet, tot dependrà de les aliances que concerti al parlament. I si surt amb barba, doncs sant Josep; però si surt sense barba, el resultat del dibuix serà la Puríssima Concepció. I tan se val! Perquè totes les receptes són bones, si és que el mantenen en el poder.

I el PSOE sense reaccionar. Però… com és possible que un partit tan gran i tan poderós no reaccioni davant la foto de Rodiezmo? Com és possible que no reaccioni davant la inanitat de les posicions polítiques del govern?

I no reacciona perquè és impossible que reaccioni. Amb les actuals estructures de partit que tenim a Espanya, absolutament emmordassades pels qui detenen el poder a les institucions, el debat i la reflexió al seu si són impossibles. I el resultat d’aquesta mordassa l’acabarem pagant tots. Perquè el partit només reaccionarà quan la dreta s’instal·li novament en el poder i el cardenal Rouco inauguri, revestit de pontifical, l’inici de la legislatura.

En una roda de premsa feta en llengua castellana (era un assumpte important), Rosa Estaràs acaba de presentar la seva dimissió com a líder del Partit Popular de Balears. Ha adduït raons de salut, que segurament són veres, però ha callat les causes principals de la seva renuncia: que la crisi interna provocada pels escàndols que s’estan succeint entre les seves files fan insostenible la seva continuïtat. I més encara quan Jaume Matas, el seu principal valedor, és ja a les portes mateixes dels jutjats de Palma.

Vaig conèixer Rosa Estaràs quan va entrar com a administrativa a la conselleria de Cultura que ostentava aleshores Francesc Gilet. Per cert, el primer dels populars que va trepitjar els jutjats de Palma, i que fou finalment exculpat en aquell afer per un suborn a un regidor de l’Ajuntament de Calvià, que acabà amb la condemna de dos dirigents populars. Gilet, però, sobre el qual requeia la sospita de ser el cervell de la maniobra, es va veure forçat a deixar la conselleria, i allò va ser l’inici d’una carrera meteòrica d’Estaràs. Consellera, diputada autonòmica i també insular, diputada número u al parlament de Madrid per Balears, Consellera de la Presidència del govern amb Matas i, finalment, presidenta del partit quan aquest escampà la boira i partí cap als Estats Units.

Bona parlamentària, Estaràs és una dona que parla un mallorquí molt correcte però que té la necessitat de reblar els conceptes en castellà. És com si les coses no quedessin prou clares, de no fer-ho així. “Sempre us he dit el mateix. ¡Hay que resistir!” O bé: “Les coses són com dic: ¡Más claro agua!”, podrien ser exemples de la seva manera (pública) de parlar.

M’imagino que ha estat una política eficaç, que sempre s’ha lliurat en cos i ànima al seu partit, i que ho ha fet amb una fidelitat absoluta. Però és evident que la voràgine de l’època Matas, aquest vendaval que sembla que ho pentini tot, havia d’afectar-la per força. Perquè més enllà d’aquestes actuacions absurdes dels fiscals anticorrupció de Balears, sempre més preocupats per la notícia mediàtica que per dur a terme la seva labor, o el que és el mateix, més preocupats pel teatre que per la literatura, més enllà, dic, d’aquests fotogrames de polítics emmanillats que entren i surten de declarar davant el jutge, la realitat és que l’època Matas ha estat d’un embriagament tal per a molts dels polítics populars, que fa una mica de vergonya mirar cap enrere. No he de citar noms per respecte als encausats i, sobretot, a les seves famílies, però penso que a la gent d’ordre –i em consta que dins el PP de les nostre illes i ha allò que diem “gent d’ordre”- els ha de fer una mica de vergonya tot el que ha succeït.

No crec que Rosa Estaràs estigui involucrada en cap afer tèrbol, però no era possible que a la número dos, i secretària general del partit durant l’època Matas, pogués sortir indemne (políticament) de tanta disbauxa. Ella ja ho devia intuir fa uns mesos, això, i abans abans de les passades eleccions europees va aconseguir que Rajoy li fes un forat a les llistes. “Necessit un puente de plata”, devia dir aleshores (utilitzant naturalment el castellà, perquè la matèria era d’envergadura, de les que sens dubte exigeixen la llengua de Cervantes), i, en efecte, pont de plata va tenir. Un pont que l’allunyarà sens dubte de la lluita diària i de les ganivetades cos a cos, que és el que ara segurament ha de venir.

Dit això, vull acabar assenyalant que miro amb afecte Rosa Estaràs, i que li desitjo de cor que aquest problema de salut que l’afecta se li resolgui aviat i de la millora manera possible, perquè “estar malalt no es bueno para nadie”. En podeu estar segurs.

—————-

N.B. Per cert, en Joanet nostro deu anar com a una moto! Déu meu quin esvalot!

En una tertúlia d’amics, un personatge amb qui no combrego ideològicament, parlant d’una persona que cap dels dos tenim en bon criteri, va dir: “Menteix més que Zapatero”, i jo no el vaig desmentir.

A més d’enginyosa, la frase crec que reflecteix una intuïció que es va estenent i que, dia rere dia, va calant a la nostra societat. Zapatero no és creïble, i el país acabarà adonant-se que no és un home en qui es pugui confiar. Només la por a la dreta, a aquesta dreta cada cop més extrema i més irredempta, a aquesta dreta que ho exagera tot, que parla d’estat policial sense proves i que acusa el govern, el parlament, la judicatura i la policia en uns termes que ja no es distingeixen dels que pot usar, per exemple, l’esquerra abertzale, només la por a què governi aquesta dreta que parla de llibertat sense adonar-se que ella és una experta en els atropellaments, l’ha anat salvant fins avui d’un fracàs personal, que tanmateix esdevé necessari si és que volem redreçar la gravíssima crisi de confiança que viu aquest país.

Un home tan ponderat com José Antich, director de La Vanguardia, ens diu avui que, en efecte, podem perdre aviat el tren de la recuperació que sembla que podran agafar França i Alemanya. Amb un atur desbocat, que situa Espanya com el país europeu amb major nombre d’aturats, un estancament de la producció, un galopant dèficit de l’Estat i una incomptable quantitat de dades preocupants, els espanyols tenim tots els elements per demanar-nos si aquest Govern està capacitat per a treure al nostre país de la crisi.

Jo penso que no. Que Zapatero mai no ens traurà de la crisi perquè és un home incapaç d’observar la realitat i de tractar-la objectivament. És un arquetip del marketing. Un home que nega les evidències, que improvisa sempre i que pren només decisions mirant a la galeria. Per això, cada dia som més –i no només els situats a la dreta ideològica- que creiem que el conjunt de mesures que ha pres no han conduït, sinó, al malbaratament dels recursos, però no a una millora decisiva dels mals del país. Entre altres coses, perquè Zapatero és incapaç de diagnosticar quins són realment els problemes que ens afecten. I això és greu.

En el sistema polític britànic, quan el primer ministre esdevé incapaç de resoldre els problemes del país, és substituït pel propi partit. Recordeu, com a exemples més recents, la substitució de la Tatcher pel Major en els conservadors, i la de Blair per Brown en els laboristes. Malauradament, en el sistema polític espanyol això no és possible, perquè el president del govern és sempre l’amo del partit que li dóna suport, partit que viu de fet segrestat pel qui ostenta el poder, que ràpidament s’encarrega de separar de la direcció tots aquells que es mostren crítics (des de dintre) amb la seva manera de governar.

Peces Barba ho denunciava molt clarament fa uns dies en un article publicat a El Pais, que subscric íntegrament (de fet, parlava també d’altres coses prou interessants). I potser que els socialistes –els membres del PSOE especialment-, haurien de reflexionar una mica respecte d’això que dic. Entre altres coses, perquè els qui ens mostrem crítics amb Zapatero (que cada dia som més), no sempre –ni necessàriament- hem de formar part dels seus adversaris polítics i/o ideològics. Confondre’s en aquest punt seria un error.

Vaig conèixer personalment Ruiz-Giménez quan va venir a Menorca per fer un míting amb Joan Casals. Devia ser, crec, el 1976 (potser el 1977), doncs ell donava suport a la candidatura critianodemòcrata que, a Balears, venia representada per la UDIB, de la qual Casals n’era el líder. Crec que el número dos per les Balears era un tal Ensenyat, mentre que la candidatura de senador per Menorca la va encarnar Fernando Rubió.

Si bé els resultats electorals van ser un desastre per als cristianodemòcrates, el míting de Ruiz-Giménez al ja desaparegut Cine Consey de Maó va ser un èxit dels grans. Com que Casals amb prou feines tenia una estructura de partit (ells sí que cabien en taxi) va encarregar el servei d’ordre al Partit Comunista, del qual n’era líder Antonio Casero, un dels polítics més destacats del tardofranquisme, que va ser regidor de Maó a la primera legislatura pel PC i que ha desaparegut absolutament de qualsevol tasca política, social i cultural. De fet no se’l veu enlloc.

Avui això ens estranya (que els comunistes ajudessin els cristianodemòcrates), però per aquells dies de la transició tot era possible, entre altres coses perquè la dreta semblava que no existís i l’antifranquisme ens ajuntava a tots –des dels homes de Ruiz-Giménez fins als de Santiago Carrillo-, i la prova del que dic és això: que Casero i els seus s’encarreguessin de tota la seguretat del míting del fundador de “Cuadernos para el Diálogo” (1963), una revista catòlica, clau per entendre la política d’aquell temps.

El míting va ser un èxit de públic. Ple fins a la bandera (de fet allí van onejar les banderes de tots els partits), Ruiz-Giménez va ver un discurs abrandat que, frase rere frase, era interromput pels aplaudiments de tota l’esquerra que, unida, aplaudia l’exministre de Franco, convertit a la democràcia.

Casals, al final, em va convidar a parlar uns moments amb el líder. Després em va demanar què m’havia semblat, i jo li ho vaig dir clarament. “M’ha semblat magnífic. Tanmateix, crec que l’hem aplaudit tots els qui no el votarem, mentre que els pocs que han vingut a escoltar-lo pensant que potser el podrien votar, han sortit convençuts que no el votaran de cap manera.”

Ruiz-Giménez era una mena de sant laic, un intel·lectual de primera fila i una bellíssima persona. Un home a qui els demòcrates devem molt. Però era un líder impossible. Enardia els adversaris i, en canvi, foragitava els qui eren teòricament “els seus”.

Fa uns mesos, la revista de llibres del diari madrileny ABC va dur una crítica de la meva novel·la Els Nikolaidis, amb motiu de la versió castellana que havia publicat Calambur (2008). Deia entre altres coses: “Con esta novela, que se enmarca en un modo de afrontar la narración en la línea que llevó a buen puerto Federico de Roberto en Los Virreyes, otro modo de enfrentarse con la historia siciliana distinto al de Lampedusa y de Sciascia, Quintana nos ofrece la visión de una Menorca que, aprovechándose del proteccionismo comercial de la Corona británica, vio llegar los más dispares europeos en busca de fortuna”.

Aleshores desconeixia jo Federico de Roberto i, naturalment, Los Virreyes, aquesta novel·la que, segons el crític, afrontava la història de la mateixa manera que ho feia jo a Els Nikolaidis. Comprendreu la meva curiositat i que em vagi fer tot d’una amb un exemplar de l’edició que, d’aquella novel·la, acabava de publicar Acantilado (Barcelona, 2008), en una traducció esplèndida de J.R. Monreal. L’obra, més llarga que la meva, ocupa 722 pàgines.

De Roberto, de família noble com Lampedusa, va publicar aquesta narració el 1894, que, com diu la contraportada de l’edició que tinc a les mans, és “una de les més grans i desconegudes novel·les del segle XIX”. Un cop llegida, he d’estar d’acord amb aqueta sentència, perquè la novel·la m’ha semblat deliciosa i profunda, a més de ser una crítica, tan dolça en el forma com despietada en el fons, de la noblesa siciliana, i de la seva decadència paral·lela al procés d’unificació de l’estat italià.

Així doncs, mentre que la meva novel·la destaca més aviat el triomf de la burgesia en el tombant del segle XVIII al XIX, la de De Roberto és la crònica privada i pública de la decadència d’una família de l’antiga estirp espanyola, els avantpassats de la qual adquiriren, en temps de Carles V, el càrrec de virreis.

El marc temporal de la novel·la són els anys que van del 1855 a 1882, i com la meva, combina també la crònica de costums amb una dura sàtira de caire expressionista, però el que més destaca en l’obra de De Roberto és la inoblidable galeria de retrats de nobles prepotents i extravagants enmig de contínues lluites, litigis i intrigues.

M’ha semblat una novel·la intel·ligent que m’ha fet passar unes hores (moltes hores) inoblidables, que recomano a tots els qui els agrada aquesta mena de literatura.

Sí, escric poc en aquest blog. Bàsicament, perquè tinc poques coses a dir. O poques ganes de dir-les, que aviat dubto entre una cosa i l’altra. Tot i que sé que no és el mateix. Però mirar el panorama polític que ens envolta és tan depriment que em fa peresa observar-lo.

Tanmateix no puc defugir de parlar de la darrera cadufada de la Cospedal, que acusa el govern i les institucions judicials i policials de cometre un delicte sense cap prova, sense cap detall que doni versemblança a l’acusació, sense adonar-se (o adonant-se, però fotent-se’n) que fer això implica cometre un delicte de calúmnia. Però no importa. La immunitat parlamentària ho cobreix tot! I ningú dels seus no aixeca la veu. Ben al contrari, tots els seus companys li fan el cor: en González Pons, la senyora d’Aznar…

I fixeu-vos: mentre estaven capficats en la defensa d’en Camps, aleshores argumentaven que era l’acusació la que havia de demostrar que el president de València no havia pagat els vestits. Corresponia, doncs –segons ells-, a l’acusació provar el fet delictiu. Ara, en canvi, diuen que són els acusats per ells –és a dir el govern, els jutges, els policies…- els qui ha de demostrar que no fan escoltes il·legals. És el món a l’inrevés. Però a ells els importa un borrall aquesta incoherència. I tanmateix no es pot afirmar blanc i negre a la vegada. No es pot repicar i anar alhora a la processó. Però tan se val! La qüestió és emmetzinar la vida política. Enverinar-la en benefici propi, encara que sigui a costa del desprestigi de les institucions.

I per acabar la comèdia, tenim ara que el PP vol examinar la “valencianitat” de la Pajín. Heu escoltat mai una bestiesa més gran? I que consti que jo, de la Pajín, n’he dit de verdes i de seques. Em sembla un bluf impresentable del PSOE. L’exemple de política que diu el que ha de dir a cada moment, prescindint de si ho creu o no ho creu, de si és veritat o no ho és. Per tant cap simpatia per a aquesta dona. Però en què consisteix la “valencianitat”? Consisteix, per al PP, a dir que el valencià és una llengua diferent del català? A dir que és una llengua anterior a la de Llull? A saber vestir-se ad hoc el dia de la Mare de Déu dels Desemparats? Sí! M’agradaria saber-ho!

Si visquéssim als Estats Units, aquests tipus de controls (que allí els fa el Senat) serien comprensibles. I a més serien útils. Però no per examinar la valencianitat, l’espanyolitat o la catalanitat dels polítics, sinó la seva honestedat. I sobretot, la seva capacitat per a l’exercici del càrrec. Però en un sistema com el nostre on els diputats i els senadors l’únic que han de fer és votar seguint la consigna del cap de files, per quins set sous se’ls ha d’examinar? Si tanmateix l’únic que se’ls demana és que siguin fidels i obedients! Que no pensin i no creïn problemes! I que, si es que es corrompen, que ho facin moderadament, o que siguin prou llestos per amagar-ne les proves.

Vaja, una misèria de país! De debò creieu que val la mena parlar-ne?

En una entrevista d’Enric Juliana a La Vanguardia, Mariano Rajoy diu que li costa molt d’entendre Zapatero, i ho il·lustra amb una frase que em sembla genial: “He llegado a la conclusión de que en su universo el hierro flota y el corcho se hunde. Y ese no es mi universo.”

També a mi em passa una mica el mateix, i això que no estic en l’univers de Rajoy. De fet no l’entenc, no arribo a comprendre quin és el model de societat que propugna, o què és allò que vol i allò que rebutja, perquè de vegades em sembla que vol i que rebutja el mateix.

En canvi, el que sí que entenc cada dia més és Hugo Chávez, el factòtum d’aquest moviment bolivarià que vol convertir Amèrica del Sud en un paradís del proletariat i que, sota l’acusació de connivència amb l’estat burgès, va carregant-se un a un tots els principis de la democràcia. Perquè no basta que hi hagi eleccions de tant en tant en un país perquè aquest visqui “en democràcia”. També els comportaments polítics dels dirigents n’han de ser, de democràtics, i Hugo Chávez, emparant-se en el poder que ha rebut de les urnes, està desfent tots els mecanismes de l’oposició, i més en concret, aquells que, a través dels mitjans de comunicació, critiquen la seva política. I perquè, per a un autòcrata, qualsevol crítica implica una desafecció al sistema. Fet que justifica el seu emmordassament o la seva eliminació.

El “socialismo del siglo XXI” que està construint Hugo Chávez exigeix de tancar totes les emissores que facin la més petita crítica a la seva política. Ahir se’n van clausurar trenta-dues. Això, mentre l’Assembla Nacional aprovava el passat divendres una nova llei electoral que, segons Tomás Sánchez, diputat del Frente Humanista, integrat per dissidents del “chavismo”, “imposarà l’hegemonia del règim amb un sistema majoritari que permetrà que un partit amb el 41% dels vots obtingui el 80% dels escons”.

En uns moments on el règim comunista cubà comença a fer aigües per tots els costats, des de Veneçuela, Hugo Chávez està construint un nou mou model d’estat socialista que justificarà aviat la persecució a qualsevol crítica al sistema. A més, aquest model té unes clares pretensions hegemòniques i intenta la seva exportació a d’altres països veïns que, cada dia que passa, sembla que es mirin més en aquest mirall bolivarià.

Chávez, per molt que continuï criticant la política d’Obama, sap que alguna cosa ha canviat en el gendarme nord-americà, i veu que els Estats Units no actuen de la mateixa que ho havien fet fins fa poc. De fet, l’exemple d’Hondures és evident. Ningú –tret de Chávez- ha acusat Obama d’estar darrere dels militars que han apujat al poder Micheletti. I Chávez aprofita aquest nou panorama per prémer encara més l’accelerador.

De fet, doncs, i salvant totes les distàncies, prefereixo no entendre Zapatero que veure tan clar què pretén Chávez. Entre nosaltres hi ha l’esperança que tant l’esquerra com la dreta acabin entenent que la classe política que dirigeix (o que pretén dirigir) el país és manifestament millorable i que valdria la pena de fer un esforç per al seu millorament (encara que no som gens optimista respecte d’això). A Veneçuela, en canvi, no hi ha cap esperança de millorament, perquè Chávez s’ha llençat a una aventura folla que, més prest o més tard, acabarà en desastre. És qüestió de temps.

Comprenc que fa de mal parlar, l’assumpte d’Honduras, aquesta mena de comèdia que pot esdevenir tragèdia on no hi ha bons i dolents, sinó dolents de manera exclusiva. Perquè si no és de rebut el cop d’estat, tampoc no és aigua clara aquest Zelaya, que ha esdevingut una simple titella d’Hugo Chávez, el gran manipulador.

Com n’és, de galdós, escoltar els crits d’Hugo Chávez en contra dels colpistes! Ell, mestre en aquestes arts!

“He vingut fins a aquí per a analitzar l’estratègia a seguir”, va manifestar Armando Laguna Laguna, ambaixador de Veneçuela a Hondures, que va seguir de prop la fugaç entrada de Manuel Zelaya al seu país, i va prendre nota que la insurrecció popular que esperaven no es va produir.

“A escassos metres de distància –escriu Joaquim Ibarz a La Vanguardia-, Nicolás Maduro, ministre d’Afers exteriors del govern d’Hugo Chávez, contemplava com la maniobra preparada durant setmanes esdevenia tan sols un efímer circ mediàtic. Aquest dissabte, Madur va ser testimoni de primera mà de com Zelaya es donava per vençut en anunciar que instal·laria un campament en territori nicaragüenc, al costat de la frontera amb el seu país, per esperar allí la seva família i els partidaris que poguessin arribar a la zona. Però de creuar la frontera, res de res. Si hi havia dubtes que l’estratègia de l’enderrocat president Manuel Zelaya era dissenyada des de Caracas, aquest va quedar de nou de manifest en Las Manos. Els veneçolans van dirigir i van coordinar l’operatiu. A El Paraiso, reporters de la cadena estatal veneçolana Telesur -l’únic canal del món que retransmetia els fets en directe- informava en to èpic dels xocs entre manifestants que pretenien acostar-se a la frontera amb policies i soldats que els ho impedien. Un altre equip informava des de Las Manos sobre l’arribada de Zelaya com si es tractés de la presa de la Bastilla.”

D’una banda tenim, doncs, una oligarquia que, amb el suport de l’exèrcit, deposa un president constitucional que, de fet, actuava anticonstitucionalment. De l’altra, tenim un titella d’Hugo Chávez que pretén forçar la constitució, però que té d’entrada al seu favor el fet de la legitimitat democràtica. Difícil sortida, doncs, la d’aquest petit país que no es pot moure sinó entre el dubte i l’error. Si dóna suport a Zelaya, malament. Si el dóna als colpistes, pitjor.

Primer va ser Hugo Chávez el qui va voler forçar la constitucionalitat del seu país amb una reforma que el permetés presentar-se novament. Darrere seu van seguint aquest camí tots els altres presidents que giren sota la seva òrbita. El darrer d’aquests ha estat Ortega, a El Salvador. El camí, doncs, que va seguint aquesta zona tan plegada d’injustícies i de desigualtats és preocupant, perquè avança vers un socialisme de caire populista sota la presidència d’homes que aspiren a ser cabdills. D’altra banda, gran part de l’oposició d’aquests països és reaccionaria i tendeix a ser dominada per unes oligarquies de signe oposat. En definitiva, que el panorama polític és, per a ells, extraordinàriament difícil.

Teodor Suau publica al darrer número de Serrad’Or un article molt interessant –“El diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI”-. “Si es pot resumir molt sintèticament l’aportació de la Il·lustració a l’evolució del pensament humà –escriu el teòleg-, podríem dir que es desplega en dos mots: llibertat i raó”. Aleshores reconeix que “l’església ha mantingut amb la llibertat i la raó una relació difícil”, manifestació en la qual hem d’estar d’acord, perquè és de tota evidència. Però afegeix que “hauríem de recordar, malgrat tot, que la cosa que més es veu i resta en els llibres de la història és l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials. Es sol passar per alt la tasca sovint silenciosa però eficaç de milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història.”

És clar que també en això hi estic d’acord, però és precisament això el que em sulfura. I em demano: Per què, mentre milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història, l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials ha mantingut –i encara es manté sovint- amb la llibertat i la raó una relació difícil?

Ho dic, això, perquè si bé és cert que no podem explicar la història de l’església sense tenir en compte el que fan o han fet milers de cristians i de cristianes, tampoc ho podem fer prescindint del que han fet i fan els seus més alts dirigents, que són –si és que seguim la doctrina- els posats directament per Crist per dirigir l’església.

Alguna cosa falla, doncs, en la interrelació entre cúpula i base, i no crec que hàgim de menystenir el que fa la cúpula –papa, bisbes i pensadors eclesiàstics oficials- a l’hora d’avaluar l’acció de l’església. I menys encara si tenim en compte l’estructura d’aquesta, que s’ha edificat estrictament sobre el “tu es Petrus”, i on el cap ho és tot, ho decideix tot i ho pot tot. I on els creients, tot i que tenim molt per fer, no tenim res a dir.

La cúpula, doncs, és massa important en l’estructura de l’església per deixar-la de costat a l’hora d’estudiar el diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI