En una roda de premsa feta en llengua castellana (era un assumpte important), Rosa Estaràs acaba de presentar la seva dimissió com a líder del Partit Popular de Balears. Ha adduït raons de salut, que segurament són veres, però ha callat les causes principals de la seva renuncia: que la crisi interna provocada pels escàndols que s’estan succeint entre les seves files fan insostenible la seva continuïtat. I més encara quan Jaume Matas, el seu principal valedor, és ja a les portes mateixes dels jutjats de Palma.
Vaig conèixer Rosa Estaràs quan va entrar com a administrativa a la conselleria de Cultura que ostentava aleshores Francesc Gilet. Per cert, el primer dels populars que va trepitjar els jutjats de Palma, i que fou finalment exculpat en aquell afer per un suborn a un regidor de l’Ajuntament de Calvià, que acabà amb la condemna de dos dirigents populars. Gilet, però, sobre el qual requeia la sospita de ser el cervell de la maniobra, es va veure forçat a deixar la conselleria, i allò va ser l’inici d’una carrera meteòrica d’Estaràs. Consellera, diputada autonòmica i també insular, diputada número u al parlament de Madrid per Balears, Consellera de la Presidència del govern amb Matas i, finalment, presidenta del partit quan aquest escampà la boira i partí cap als Estats Units.
Bona parlamentària, Estaràs és una dona que parla un mallorquí molt correcte però que té la necessitat de reblar els conceptes en castellà. És com si les coses no quedessin prou clares, de no fer-ho així. “Sempre us he dit el mateix. ¡Hay que resistir!” O bé: “Les coses són com dic: ¡Más claro agua!”, podrien ser exemples de la seva manera (pública) de parlar.
M’imagino que ha estat una política eficaç, que sempre s’ha lliurat en cos i ànima al seu partit, i que ho ha fet amb una fidelitat absoluta. Però és evident que la voràgine de l’època Matas, aquest vendaval que sembla que ho pentini tot, havia d’afectar-la per força. Perquè més enllà d’aquestes actuacions absurdes dels fiscals anticorrupció de Balears, sempre més preocupats per la notícia mediàtica que per dur a terme la seva labor, o el que és el mateix, més preocupats pel teatre que per la literatura, més enllà, dic, d’aquests fotogrames de polítics emmanillats que entren i surten de declarar davant el jutge, la realitat és que l’època Matas ha estat d’un embriagament tal per a molts dels polítics populars, que fa una mica de vergonya mirar cap enrere. No he de citar noms per respecte als encausats i, sobretot, a les seves famílies, però penso que a la gent d’ordre –i em consta que dins el PP de les nostre illes i ha allò que diem “gent d’ordre”- els ha de fer una mica de vergonya tot el que ha succeït.
No crec que Rosa Estaràs estigui involucrada en cap afer tèrbol, però no era possible que a la número dos, i secretària general del partit durant l’època Matas, pogués sortir indemne (políticament) de tanta disbauxa. Ella ja ho devia intuir fa uns mesos, això, i abans abans de les passades eleccions europees va aconseguir que Rajoy li fes un forat a les llistes. “Necessit un puente de plata”, devia dir aleshores (utilitzant naturalment el castellà, perquè la matèria era d’envergadura, de les que sens dubte exigeixen la llengua de Cervantes), i, en efecte, pont de plata va tenir. Un pont que l’allunyarà sens dubte de la lluita diària i de les ganivetades cos a cos, que és el que ara segurament ha de venir.
Dit això, vull acabar assenyalant que miro amb afecte Rosa Estaràs, i que li desitjo de cor que aquest problema de salut que l’afecta se li resolgui aviat i de la millora manera possible, perquè “estar malalt no es bueno para nadie”. En podeu estar segurs.
—————-
N.B. Per cert, en Joanet nostro deu anar com a una moto! Déu meu quin esvalot!
Josep Maria Quintana 