Ruiz-Giménez

by

Vaig conèixer personalment Ruiz-Giménez quan va venir a Menorca per fer un míting amb Joan Casals. Devia ser, crec, el 1976 (potser el 1977), doncs ell donava suport a la candidatura critianodemòcrata que, a Balears, venia representada per la UDIB, de la qual Casals n’era el líder. Crec que el número dos per les Balears era un tal Ensenyat, mentre que la candidatura de senador per Menorca la va encarnar Fernando Rubió.

Si bé els resultats electorals van ser un desastre per als cristianodemòcrates, el míting de Ruiz-Giménez al ja desaparegut Cine Consey de Maó va ser un èxit dels grans. Com que Casals amb prou feines tenia una estructura de partit (ells sí que cabien en taxi) va encarregar el servei d’ordre al Partit Comunista, del qual n’era líder Antonio Casero, un dels polítics més destacats del tardofranquisme, que va ser regidor de Maó a la primera legislatura pel PC i que ha desaparegut absolutament de qualsevol tasca política, social i cultural. De fet no se’l veu enlloc.

Avui això ens estranya (que els comunistes ajudessin els cristianodemòcrates), però per aquells dies de la transició tot era possible, entre altres coses perquè la dreta semblava que no existís i l’antifranquisme ens ajuntava a tots –des dels homes de Ruiz-Giménez fins als de Santiago Carrillo-, i la prova del que dic és això: que Casero i els seus s’encarreguessin de tota la seguretat del míting del fundador de “Cuadernos para el Diálogo” (1963), una revista catòlica, clau per entendre la política d’aquell temps.

El míting va ser un èxit de públic. Ple fins a la bandera (de fet allí van onejar les banderes de tots els partits), Ruiz-Giménez va ver un discurs abrandat que, frase rere frase, era interromput pels aplaudiments de tota l’esquerra que, unida, aplaudia l’exministre de Franco, convertit a la democràcia.

Casals, al final, em va convidar a parlar uns moments amb el líder. Després em va demanar què m’havia semblat, i jo li ho vaig dir clarament. “M’ha semblat magnífic. Tanmateix, crec que l’hem aplaudit tots els qui no el votarem, mentre que els pocs que han vingut a escoltar-lo pensant que potser el podrien votar, han sortit convençuts que no el votaran de cap manera.”

Ruiz-Giménez era una mena de sant laic, un intel·lectual de primera fila i una bellíssima persona. Un home a qui els demòcrates devem molt. Però era un líder impossible. Enardia els adversaris i, en canvi, foragitava els qui eren teòricament “els seus”.

Anuncis

%d bloggers like this: