En una tertúlia d’amics, un personatge amb qui no combrego ideològicament, parlant d’una persona que cap dels dos tenim en bon criteri, va dir: “Menteix més que Zapatero”, i jo no el vaig desmentir.
A més d’enginyosa, la frase crec que reflecteix una intuïció que es va estenent i que, dia rere dia, va calant a la nostra societat. Zapatero no és creïble, i el país acabarà adonant-se que no és un home en qui es pugui confiar. Només la por a la dreta, a aquesta dreta cada cop més extrema i més irredempta, a aquesta dreta que ho exagera tot, que parla d’estat policial sense proves i que acusa el govern, el parlament, la judicatura i la policia en uns termes que ja no es distingeixen dels que pot usar, per exemple, l’esquerra abertzale, només la por a què governi aquesta dreta que parla de llibertat sense adonar-se que ella és una experta en els atropellaments, l’ha anat salvant fins avui d’un fracàs personal, que tanmateix esdevé necessari si és que volem redreçar la gravíssima crisi de confiança que viu aquest país.
Un home tan ponderat com José Antich, director de La Vanguardia, ens diu avui que, en efecte, podem perdre aviat el tren de la recuperació que sembla que podran agafar França i Alemanya. Amb un atur desbocat, que situa Espanya com el país europeu amb major nombre d’aturats, un estancament de la producció, un galopant dèficit de l’Estat i una incomptable quantitat de dades preocupants, els espanyols tenim tots els elements per demanar-nos si aquest Govern està capacitat per a treure al nostre país de la crisi.
Jo penso que no. Que Zapatero mai no ens traurà de la crisi perquè és un home incapaç d’observar la realitat i de tractar-la objectivament. És un arquetip del marketing. Un home que nega les evidències, que improvisa sempre i que pren només decisions mirant a la galeria. Per això, cada dia som més –i no només els situats a la dreta ideològica- que creiem que el conjunt de mesures que ha pres no han conduït, sinó, al malbaratament dels recursos, però no a una millora decisiva dels mals del país. Entre altres coses, perquè Zapatero és incapaç de diagnosticar quins són realment els problemes que ens afecten. I això és greu.
En el sistema polític britànic, quan el primer ministre esdevé incapaç de resoldre els problemes del país, és substituït pel propi partit. Recordeu, com a exemples més recents, la substitució de la Tatcher pel Major en els conservadors, i la de Blair per Brown en els laboristes. Malauradament, en el sistema polític espanyol això no és possible, perquè el president del govern és sempre l’amo del partit que li dóna suport, partit que viu de fet segrestat pel qui ostenta el poder, que ràpidament s’encarrega de separar de la direcció tots aquells que es mostren crítics (des de dintre) amb la seva manera de governar.
Peces Barba ho denunciava molt clarament fa uns dies en un article publicat a El Pais, que subscric íntegrament (de fet, parlava també d’altres coses prou interessants). I potser que els socialistes –els membres del PSOE especialment-, haurien de reflexionar una mica respecte d’això que dic. Entre altres coses, perquè els qui ens mostrem crítics amb Zapatero (que cada dia som més), no sempre –ni necessàriament- hem de formar part dels seus adversaris polítics i/o ideològics. Confondre’s en aquest punt seria un error.
Josep Maria Quintana 