Josep Maria Quintana

Anit passada m’he despertat amb el cap ple de cabòries, com si de sobte tingués a punt i ordenat tot l’argument d’un llibre que hauria d’escriure. Però no era el llibre en què estic pensant des que he tancat la meva darrera novel·la, sinó un llibre en què no havia pensat mai.

Potser hauria d’haver fet com fa en Ponç quan, de nit, es desperta amb un vers a la boca. Aixecar-se i escriure’l en un quadern que té a la capçalera del llit. Però no ho he fet i la fràgil memòria dels somnis m’ha abandonat. Recordo només el títol d’aquest llibre que la nit em suggeria d’escriure, tot i que tinc dubtes fins i tot en això. No sé si era “L’home que estima les dones” o “L’home que estima els llibres”, que no és el mateix, a no ser que les dones que podria estimar aquest home les hagués de conèixer o les hagués conegut a través dels llibres, que també pot ser. Encara que seria una mica rar. Com veieu, doncs, tot és molt confús. Però si una cosa em resulta clara (i preocupant alhora) és que el llibre que la nit em suggeria d’escriure era (o hauria de ser) un llibre molt diferent dels que he escrit fins ara. Que era creació literària, d’això no hi ha dubte. Vull dir que el somni no em suggeria retornar a l’assaig i, menys encara, al dret (“dictatum rectae rationis ad bonum comune… etc. etc.”). Ben altrament, m’exigia a crits –d’això n’estic segur- una creativitat que s’allunyés d’aquest realisme que marca tota la meva obra. Cosa, però, que a mi (cartesianus sum) em sembla molt difícil de fer.

De tota manera, si és que optava per “L’home que estimava els llibres” (que potser en el meu cas, seria l’opció seria més sensata), podria fixar-me, per exemple, en un llibreter de vell, d’aquells que tenen una petita llibreria farcida de llibres que l’amo coneix de cap a peus, i que s’alegra no saps com en saber que, davant mateix del seu establiment, s’hi muntarà una enorme “Casa del Llibre”, on els exemplars es venen com en un “Corte Inglés”. “Fantàstic, diu ell, així en vendré més pocs, de llibres!. Això farà que els pugui tocar, obrir, acariciar i llegir encara més. Estimar en definitiva!”

Val a dir que aquesta mena de “pollutio nocturna” (l’única possible en un home de la meva edat), potser seria un bon argument per a un conte que m’allunyés d’aquest realisme que sempre m’acompanya. Però com que estic gairebé segur que jo no l’escriuré, el suggereixo com a argument per al taller d’escriptura que, als propers dies, donaran els meus amics Bosco Marquès, Pere J. Bosch i Juan Luis Hernández, emparats pel diari “Menorca”. A ells, doncs, i als seus alumnes, els desitjo que el curs sigui un èxit, perquè si ho és, això significarà també un èxit per a la bona escriptura. O el que és el mateix, per a la literatura.

Ahir nit escoltava una de les moltes tertúlies que es fan a la ràdio entre un grup conegut de periodistes que formen part d’aquesta sèrie de persones que saben i poden parlar de tot. A la d’anit discutien apassionadament –no podia ser d’altra manera- sobre l’acord (o el que sigui) que s’ha produït en matèria de finançament de les comunitats autònomes.

Alguns dels contertulis confessaven que no s’havien llegit els més de setanta fulls del document on es fixen les bases del nou sistema de finançament, però aquest desconeixement essencial no els impedia de posicionar-s’hi a favor o en contra. I a més amb arguments!

De fet, no entenc res del que està succeint. Ni sé si és bo o és dolent, el sistema, perquè no el conec i, a més, ni l’entenc ni el pretenc entendre. Però temo molt que el 99 per cent dels qui en parlen (a favor o en contra) estan com jo. O el que és el mateix: tampoc en saben res.

És ben curiós de veure com aquesta és una de les matèries que provoca el posicionament dels qui en parlen en virtut de la seva adscripció política. Ningú no s’equivoca del lloc on ha d’estar, No hi ha cap pro-PP o pro-CIU que trobi bé la proposta. I a la inversa, no hi ha cap pro-PSOE (o pro-adlateres dels socialistes) que la trobi malament. (Val a dir que en aquest darrer grup, hi ha els diletants, com per exemple els del PSM o els d’UM entre nosaltres, que es mostren crítics amb un sistema que dubto molt que entenguin però que han de criticar moderadament perquè cal desmarcar-se del PSOE… fins a un cer punt).

I per què dic que tant els uns com els altres difícilment entenen el sistema que es proposa? Doncs perquè, quan l’expliquen, ho fan amb xifres i amb arguments que mai no concorden. Vull dir que no concorden tan sols amb els qui defensen el mateix posicionament. Així doncs: quants diners rebrà Catalunya? Quants en rebrà Illes Balears? Ningú no ho sap encara amb exactitud (tot i que els uns estan d’acord amb el sistema i els altres hi estan igualment en contra). Però les xifres ballen no saps com! Però això no ens impedeix d’inflar la bolla i seguir amb els nostres posicionaments.

Ara que, per bolla que s’infla, la del cas Gürtel, que no em sorprendria gens que explotés aviat davant els mateixos nassos de Rajoy.

Escriure un llibre és sempre una experiència sensacional. No és que, en essència, sigui molt diferent d’escriure un article, però, de fet, ho és, perquè no és el mateix fer un raonament en un full, i concentrant-lo en un text de trenta a cinquanta línies, que mantenir despert l’interès del lector, i distribuir el missatge escrit al llarg de més de dos-cents fulls.

I en el gènere llibre, he de dir també que és molt diferent escriure un assaig que una novel·la, perquè mentre en el primer cas l’autor no pretén (o no ho pretén en primer lloc) mantenir l’interès del lector per una trama, sinó arribar al cor de la matèria que investiga i desentranyar-ne el seu perquè, en una novel·la, la feina d’escriure exigeix de l’autor moltes altres coses: endevinar el punt de vista del narrador (o dels narradors), desplegar la matèria ordenadament, sense punts escapats que t’avancin elements argumentals que no poden encara revelar-se, mantenir desperta l’atenció del lector, convidant-lo a seguir endavant, i cultivar les formes del llenguatge fins a punts gairebé exagerats, perquè en una obra literària té tan d’interès la forma com el fons, si és que no en té més.

L’obra que he tancat aquest darrer cap de setmana és una novel·la, que desplega un fil argumental que tenia pensat de fa temps i al qual havia donat moltes voltes, però que no havia concretat mai. M’hi vaig posar a treballar un cop vaig enllestir el text de la meva darrera obra, “Les revolucions perdudes” (Proa, 2008, però que jo havia enllestit ja dins el 2007), i la feina m’ha durat dos anys.

Poques novel·les m’han costat tant com aquesta. Mentre l’anava construint, sorgien idees noves que m’obligaven a refer el ja escrit. He canviat de punt de vista més d’un cop, he retocat capítols sencers per canviar la veu narrativa (per exemple de tercera a primera persona), després he hagut de modificar les formes del llenguatge, un cop em vaig adonar que, en el cas de diversos personatges, qui parlava era jo i no ells. I és clar que eren ells –amb la seva personalitat- els qui havien de parlar en un llenguatge que, a tesa la seva forma de ser, havia de ser creïble.

De fet, vaig creure que havia acabat la novel·la fa tres mesos, però no va ser així. Una lectura acurada per part meva, i sobretot d’una altra persona de confiança, va desvelar molts problemes: de llenguatge, de forma, de tècnica, etc. I no hi ha hagut altra forma que reescriure el text de cap a peus, encara que avui aquesta feina la facilita una mica l’ordinador que, en el tractament de textos, ha esdevingut una eina fantàstica.

He de dir que els darrers mesos han estat durs, molt durs, fins al punt que han perjudicat absolutament aquesta afecció que tinc a comentar el món a través del meu forat, és a dir d’aquest blog, on no he escrit res des de principis de juny. Però no sempre és possible ocupar dues parcel·les alhora, i més si tenim en compte que les tasques professionals continuen vives i s’han d’atendre diàriament.

A la vista d’aquesta darrera experiència, he comprovat que, en efecte, tancar un text és el més difícil de tot a l’hora d’escriure una novel·la, perquè a cada relectura l’autor troba una infinitat de detalls que no li agraden i que voldria modificar, alterar o retocar. Aquell verb que no és prou precís, aquell adjectiu que produeix una cacofonia amb un mot acabat d’escriure, aquella forma verbal que no sembla prou endevinada, aquell diàleg que resulta una mica postís, etc. etc. Són tantes les coses amb què l’autor es troba, que se li va difícil dir “ja està! Ho deixo així!” Però és precisament això el que he fet aquest cap de setmana i he sentit un alliberament difícil d’explicar, perquè en l’escriptura d’aquests textos llargs i d’una densitat argumental considerable, hi ha moments en què tota l’obra t’envolta i t’arriba a obsessionar. Fins al punt que et sents una víctima aquest text que sembla que t’acabi posseint. Però quan arriba, aquest “ja està!”, és alliberador. Un cop dit, l’autor esdevé novament ell mateix i l’obra deixa de ser un ésser que s’està construint per ser un cos inamovible i tancat, que tanmateix cobrarà nova vida quan, ja en forma de llibre, arribarà a mans d’un lector que s’immergirà en aquella història i, si és que li agrada i la continua llegint, la viurà a partir de la seva pròpia experiència.

En aquest text continuo la reinterpretació literària de diferents episodis de la història d’aquesta illa, Pregonda, que vaig crear a la meva anterior novel·la. Aquest cop, però, no em mouré en el segle XX, com a “Les revolucions perdudes”, on entrellaço uns fets succeïts l’agost del 1936 amb uns altres esdevinguts el 1968. Aquest cop me’n vaig més enrere, i combino també dues històries, una succeïda al segle XVI i l’altra, succeïda al segle XVIII. I, contràriament al que podria pensar d’entrada el lector, no són històries de vencedors, sinó de perdedors, les que es contaran en aquest nou llibre. Potser per això, la novel·la durà un títol simbòlic, o més aviat metafòric, “Els herois de la nit”, que forçosament han de ser uns anti-herois, perquè els herois de veritat, aquells que han de ser un referent per a nosaltres, no poden ser herois de la nit. Ho han de ser a la llum del dia.

Ara, doncs, és l’editor el qui té la paraula, el qui decidirà si finalment vol convertir aquest text (que per a mi ha arribat a ser una obsessió) en un llibre normal, en un llibre més dels milers que es publiquen cada dia en el nostre entorn cultural.

Què és el que fa que nosaltres visquem com a europeus però no pensem com a europeus? Perquè és evident –si tenim en compte els resultats de la gran abstenció que s’ha produït a tots els països (a Eslovàquiaha estat superior al 80 per cent)- que no pensem com a europeus i que tampoc sentim Europa com una cosa pròpia.

Temo molt, però, que les classes dirigents de cada país membre de la Unió són els principals responsables d’aquest gran fracàs (el que Ulfich Beck a Qu’est-ce le cosmopolitisme? qualifica de “nacionalisme metodològic”). És la metodologia que evita que pensem com a europeus (Zapatero i Rajoy n’han estat mestres durant la campanya), i que no és monopoli dels dirigents polítics, sinó que també l’apliquen els sindicats, els caps d’empresa, molts intel·lectuals i no pocs periodistes. Tots, en efecte, persisteixen a distingir els interessos nacionals dels interessos europeus, com si Europa no fos encara avui el lloc on coincideixen els interessos de les nacions i també els dels ciutadans que s’han de servir de les administracions públiques.

Perquè avui, agradi o no als euroescèptics, tots depenem de múltiples esferes públiques: municipals, autonòmiques, nacionals, europees i mundials. Podem ignorar-ho si volem, però la ignorància és una pobra excusa i, a més, sol ser sempre un pretext. Mai una raó.

La gran mentida nacionalista (i quan dic nacionalista em refereixo a Zapatero, a Rajoy, a Sarkozy, a Brown, a Berlusconi i, en major mesura, als dirigents dels països que abans en dèiem de l’Est) es fonamenta en arguments vulgars que es pretenen realistes, però que de veritat no ho són. És la defensa d’una sobirania nacional absoluta, amagant el fet que aquesta ha estat delegada en part a una nova res publica, paral·lela a l’Estat-nació.

Aquesta és una mentida vulgar que desvirtua la nostra manera de pensar Europa, però no modifica la dura realitat ni, per tant, les competències de la Comissió i del Parlament europeu. Els ciutadans saben bé que les situacions varien segons els països i que els Estats-nació guarden una gran hegemonia legislativa en sectors clau; això no obstant, una gran part de la legislació nacional (consum, medi ambient, mercat interior, etc.) és avui d’origen europeu. I oblidar això és posar el cap sota l’ala. Enganyar-se a un mateix.

Per poc que obrim els ulls al nostre entorn veurem l’enorme bretxa que s’ha obert a les presumptes sobiranies dels Estats-nació. Però la gran mentida del nacionalisme provoca alhora profundes esquerdes en el mecanisme europeu, com ho podem comprovar amb la crisi que patim, davant la qual, els líders de la Unió han limitat les seves iniciatives a la simple coordinació, en lloc d’emprendre accions comunes que potser haurien salvat més eficaçment els interessos de cada nació i els dels seus ciutadans. Però davant la crisi s’ha pensat només en el salvi’s qui pugui, no s’ha pensat “en europeu”.

Deia Jean Monnet el 1940: “La coordinació és un mètode que afavoreix la discussió, però mai no desemboca en la decisió… És l’expressió del poder nacional tal com és; no el pot canviar i mai no podrà crear la unitat.”

Barbara Spinelli, editorialista de La Stampa, en un article que ella intitulava “Pensar i viure com a europeus”, conscient de la mentida nacionalista, apuntava una idea que a mi m’ha semblat interessant. “Cal –deia- que Europa es llanci a la conquesta d’una segona laïcitat. En primer lloc es produí la separació entre la política i la religió (encara que això a casa nostra encara costi d’entendre). Avui, però, ha arribat el temps de l’acte laic número dos: la separació entre l’Estat i la nació –sense destruir l’Estat, però fent coincidir la nació amb les seves múltiples esferes públiques.”

Caldria que hi penséssim de debò després d’aquest procés electoral tancat ahir que hem viscut en clau d’Estat-nació, però no en clau europea, ja que és precisament això el que pretenen els nostres principals líders polítics, per als quals aquestes no eren unes eleccions europees, eren unes eleccions primàries de les que “vertaderament importen”: les eleccions generals. Això sense adonar-se que retardar la construcció d’Europa és un error que lamentarem un dia. Potser, doncs, hauríem de recordar a aquests polítics propagadors de la gran “mentida nacionalista” aquella frase que Mikhaïl Gorbatxov va llançar, l’octubre del 1989, al regim comunista alemany, que es mostrava completament cec davant la caiguda del Mur: “La vida –els va dir- sempre castiga al qui arriba tard.”

No sé si us heu adonat del gran esdeveniment que tindrà lloc al nostre planeta molt aviat: Obama serà el líder d’Amèrica i Zapatero ho serà d’Europa. Leire Pajín ens ho recordava ahir i utilitzava més o menys les mateixes paraules. Segons aquesta “morning singer” del PSOE, el planeta viurà un fet excepcional: dos joves progressistes governaran el món, ja que el primer presidirà els Estats Units, mentre que el segon presidirà la Unió Europea.

S’ha de ser bèstia per arribar a dir una bajanada tan gran! Però la Pajín no té pels a la llengua (ni cervell al cap) i, a més, ha estat escollida per fer precisament això: encensar el seu cap i defensar el seu partit faci el que faci, digui el que digui. I alhora per criticar fins a la mort l’adversari, tingui o no tingui raó.

Però què s’ha cregut aquesta gent com la Pajín? Que som estúpids? Que no tenim ulls a la cara? Que som incapaços d’analitzar els fets que es donen a aquest món? Com és possible que aquesta mena de titella sigui el número tres del PSOE?

Em dol no sabeu com escriure això, perquè penso que un partit com el PSOE hauria de tenir al front gent que fos capaç de reflexionar en veu alta i de fer un mínim d’autocrítica. Però no sembla que sigui així. Una llàstima per al nostre país!

Un amic, professor titular de dret públic a la Universitat, m’envia un correu en què fa refència al meu comentari d’abans d’ahir. Diu:

Com estudiós del Dret europeu, compateixo el seu punt de vista sobre les eleccions de diumenge. El fet de que el Parlament europeu sigui una institució que ha anat guanyant pes progressivament dins el procés decisori comunitari i que aproximadament un 70 % de la legislació interna deriva directa o indirectament de la pertinença a la Unió Europea posa de relleu la importància que tenen aquestes eleccions. Ara bé, per desgràcia, la classe política que tenim ho ignora i demostra un alt nivell de patetisme que, certament,  ens posen difícil l’exercici del dret de vot. Em permet enviar-li un article d’opinió que publica avui na Blanca Vilà Costa, Catedràtica de Dret internacional privat de la UAB sobre aquesta qüestió a El País. A mi, m’ha semblat molt encertat.
Salutacions,

Atesa la claredat de l’article que ell em recomana, també jo el recomano als meus lectors:

El segundo rapto de Europa
BLANCA VILÀ 02/06/2009

Europa, recordemos, era aquella princesa fenicia para quien Zeus se transformó en un magnífico toro blanco y la raptó. Salieron a buscarla sus hermanos, y dicen que jamás la
encontraron, fundando a lo largo de su búsqueda, con el nombre de cada uno, varias ciudades en la Tesalia y en la Tracia, en Cilicia o en Libia. Al final de su viaje, Zeus le
desveló su identidad, llegados a Creta, donde dicen que reinó.

Antonio Caracci, Tiziano, Foucher o Gustave Moreau nos la representan joven y bella, diciendo ingenuamente adiós a su tierra nativa, más al Oriente. Pues bien: la Europa de este siglo XXI, entendida como unidad de densidad económica, política e instrumental, y dotada de una determinada cohesión social con referente en el Estado de bienestar, vuelve a verse secuestrada. ¿Quién es su raptor, quiénes son sus raptores? Nada más y nada menos que sus propios padres e hijos, los Estados “soberanos” europeos -los de antes y los de después- con sus continuos ataques de celos, que les llevan a ocultar, mentir, tapar, contaminar y culpar. No quieren que reine en Creta, no quieren que se vea su cara, no hacen nada por curar sus heridas ni por aliviar los grandes catarros producidos por un viaje tan largo. Un viaje entre nubes y tormentas, aunque alumbrado por esa esencial luz mediterránea.

Los Estados soberanos, y concretamente, los partidos políticos que los vertebran, no van a permitir que Europa les robe sus faustos en la era de la comunicación. También han de ser “repensados” en su función actual y futura. Tapan lo que hay, dicen lo que no hay, culpan “a Bruselas” (el bueno soy yo; el malo es el otro, ese que precisamente soy yo mismo: o sea, nuestros ministros en el Consejo de Ministros, que se reúne en sus distin-tas formaciones más de 300 sesiones anuales, porque la omnipresente Comisión dispone de escaso poder de decisión). Contaminan con pactos entre partidos nacionales, o con hábitos y excesos institucionales -fruto tantas veces del reflejo de los estatales-, al pro-pio Parlamento Europeo, la autoridad colegisladora elegida directa y democráticamente desde 1979, de la que a fin de cuentas depende la adopción del 70% de la legislación que nos es aplicable, razón ineludible para participar en la elección de sus miembros.

Los Gobiernos de esos Estados celosos, en ésta su faceta perversa, ocultan la cara de Europa, su posible belleza y juventud, para que no pueda -como mujer poderosa y ca-rismática- presidirnos a todos, grandes y pequeños, necesitados de esas decisiones de-terminantes sobre nuestro futuro global cuya adopción por separado es simplemente imposible y en cualquier caso inútil. La llegada del Tratado de Lisboa -texto minimalista y seguramente eufemístico, pero absolutamente real- va a permitirnos cuando menos ver los ojos de Europa -aunque no su cara- posibilitando una Presidencia, un nombre y una voz común en el exterior.

Y es que -obligada y responsablemente- hay muchas preguntas que hacerse. La primera puede ser ésta: ¿qué sería de nosotros, los de a pie, sin Europa, y en el caso de España,
sin la vigilancia europea? Ni caminos, carreteras, puentes o barcos, ni nuestro maravi-lloso y excelente aceite de oliva, ni la seguridad de nuestros productos, ni la movilidad de nuestros estudiantes, ni la competitividad de nuestras empresas. Además, como en su día nos dijo el buen amigo Paolo Checchini, y aunque parezca hoy un argumento de una cierta superficialidad, ¿nos hemos preguntado cuál puede ser el coste de la no-Europa, un imposible volver atrás en ese modelo inacabado que finalmente los Estados pretenden mantener bajo la disciplina de sus propios calendarios electorales y a falta de un discurso europeo real?

La segunda pregunta sería ésta: ¿no será que acaso Europa llega tarde al mundo global? Si escucho a mi amiga canadiense o al colega sudafricano ocurre más bien al contrario: el mundo necesita del laboratorio europeo, de ese modelo europeo de convivencia, acompañado si es posible de un liderazgo europeo hoy ausente, para sobrellevar con
esperanza su propio y mejorable destino.

Y la tercera pregunta está en boca de casi todos: ¿por qué tira tan poco lo europeo en esta década inicial del siglo XXI, tras modernidades y posmodernidades hoy ya anti-guas, convencidos como estamos de nuestras sociedades líquidas?
En mi opinión, a Europa le falta épica -la que sí tienen unos juegos olímpicos o una final de la Champions League-, algo tan antiguo como el mismo ser humano (que necesita de himnos, colores o símbolos) como consustancial en nuestra sociedad de la era audiovisual, basada en imágenes, cifras de audiencia y estímulos hiperactivos.

Porque la cultura del acuerdo, del consenso, de la mediación, de la negociación, no arrastra a las masas con la misma fuerza con que lo hace la cultura del conflicto, y es injusto que el esfuerzo y la tensión -sin la cual una sociedad no avanza- no hallen gran audiencia en estos tiempos. Por otra parte, lo excesivamente “normalizado” no vende: uno se habitúa a ello y decae el interés, como ocurre con la información mediática
pautada de las innumerables reuniones políticas.

Pero ¿por qué falta esa épica? No porque no la tenga, sino porque lo que hay que cambiar es la mirada sobre Europa y, dejándonos de ombliguismos, poner encima de la mesa su acción global y no sólo aquella puramente política. Europa y su factor humano, o en otras palabras, la acción de Europa no en sí misma sino en el contexto mundial.

Ahí va el mensaje a los medios de comunicación, los segundos raptores de Europa. Sí tendría su épica si cambiáramos nuestra mirada sobre ella y pasáramos a la acción. Así como el inefable Woody Allen enfoca y desenfoca (Deconstructing Harry, 1997) su realidad, con su cámara veríamos la Europa densa de las personas y sus preocupaciones, la Europa que sí está, la de la corta distancia, la Europa de la cultura en su más amplio sentido, la Europa del conocimiento, la Europa divertida y saludable, ese laboratorio humano que controlaría al puro artífice político.

No se conoce, y sí tiene esa bella épica, el hecho de que Europa es, de lejos, la primera donante mundial en ayuda humanitaria; que dispone además de una construcción jurídi-ca poco conocida aquí y envidiada fuera (Eric Hobsbawn dixit), la Europa trabajosa en mediaciones, activa en cooperación al desarrollo, con una solidaridad enorme en sus sistemas sanitarios (véase Sicko, el último documental de Michael Moore, 2008) y unos sistemas de educación universales, sumamente creativa y hasta austera cuando quiere.

Así sabríamos que Europa, aunque enormemente compleja, no siempre es complicada. Que Europa somos todos nosotros, sociedad civil emergente, que ahora mismo tenemos que votar un Parlamento Europeo capaz de consagrar un posible líder y de, en otro paso más, hacer que entre en vigor el Tratado de Lisboa para, llegado un momento no lejano, adaptar las estructuras a las decisiones y hacer de aquél una institución auténticamente constituyente. Así destaparemos el velo que aún cubre la cara de Europa y reinará en Creta. Nada más ni nada menos.

Sento una mena de vergonya gens dissimulable en observar aquesta campanya electoral que no m’interessa gens quan sé que el Parlament europeu és una institució decisiva per al nostre futur i per al futur d’Europa. Per què, doncs, estic tan desconnectat de tot el que fan els polítics aquests dies? La resposta és que hi estic per necessitat, per prevenció sanitària, perquè escoltar les bestieses, els insults i les opinions fora de lloc, em destrempen i em deixarien de mal humor. De fet és una campanya pensada per fer-se un lloc en el món (això el PP) o per conservar-lo (això el PSOE). Val a dir, doncs, que tant a l’un com a l’altre els importa un borrall el debat sobre Europa, el que realment els importa és conservar o obtenir l’hegemonia política dins l’estat espanyol.

Això fa molt difícil el vot, perquè, a qui s’ha de votar en aquestes circumstàncies? L’únic que tinc clar és que no es pot votar a cap dels dos grans partits, a causa del seu desinterès real per a Europa, i també perquè la idea d’Europa que tenen i que, si s’escau, defensaran, és una idea que en cap moment desborda la filosofia preeminent dels estats que en formen part. És la que té Sarkozy, i la que té Gordon Brown, i la que té segurament Berlusconi, suposant que les jovenetes li deixin algun moment per pensar en alguna cosa més transcendent.

La idea d’Europa que venia tímidament apuntada a la Constitució fallida no és la que predomina avui en els grans partits estatals. Aquests posen èmfasi primerament en l’estat i després en Europa, i així mai no s’arribarà a enlloc.

Si tinc en compte que jo no puc compartir ideològicament el programa d’Esquerra Unida, ni tampoc el de la coalició que capitaneja Esquerra Republicana, aleshores em queda només la opció de Convergència i del PNV, a la qual, però, hi ha partits que m’agraden tan poc com Unió Mallorquina. Comprendreu aleshores com se’m fa de difícil votar el proper dia 7.

Haureu vist que no he dit res del partit de Rosa Díez. Aquest prefereixo no esmentar-lo. La demagògia i el jacobinisme que respira el fan absolutament perillós per al futur democràtic i plural del nostre país. Al costat seu, PSOE i PP són una meravella.

El Partit Popular (en aquells temps Aliança Popular) es va abstenir a l’hora d’aprovar la Constitució de 1978, i ara es presenta com el seu principal garant. Aquet mateix partit s’oposà a la llei de l’avortament, aprovada fa vint-i-cinc anys, la qual va impugnar davant el Tribunal Constitucional, i avui l’accepta sense protestar, però amenaça que durà la seva reforma novament al Tribunal Constitucional i, a més, demana als joves que duguin a terme una “rebel·lió moral” contra Zapatero.

Són creïbles aquesta gent? No sols no ho són, ans penso que han adoptat una actitud hipòcrita, interessada i profundament demagògica, encara que diguin algunes coses amb les quals jo hi puc estar d’acord.

Dit això, penso que la política de Zapatero respecte de la píndola del dia després i de l’avortament és també demagògica (en el sentit contrari, és clar), i, com em deia fa uns dies una persona molt propera, ha tendit a banalitzar i frivolitzar respecte d’una matèria que exigeix qualsevol cosa menys un tractament banal.

A les Balears, ningú no quedava sense obtenir una píndola del dia després, perquè els centres de salut la subministraven (crec que) gratuïtament. Però, com a mínim, rere la decisió de prendre-la hi havia un control metge. I això és molt important, perquè, segons em diuen els qui hi entenen, aquest medicament (perquè és un medicament, no ho oblidem) no és un anticonceptiu ordinari, sinó excepcional, i d’aquesta manera és molt probable que s’utilitzi com l’anticonceptiu per excel·lència, i que es faci sense cap control metge. I això no és convenient.

Pel que fa a l’avortament, he de dir que jo estic a favor de la despenalització de la dona que avorta, però hauríem d’anar molt alerta a no banalitzar el fet, veient-lo només com un dret de la dona que decideix avortar, perquè cada avortament és un fracàs humà, implica la interrupció d’un projecte ja iniciat de vida i, a més, pot tenir conseqüències no recomanables per la dona que avorta.

Però si l’ampliació de la llei és probablement una decisió que evitarà el frau que avui es dóna amb la norma vigent, dubto que sigui un encert el reconeixement del dret d’avortar a les joves de 16 anys(que no estiguin legalment emancipades) sens cap mena d’autorització (ja sigui dels pares o, si és que aquests s’hi oposessin injustificadament, d’un consell de metges o d’un altres tipus d’ens que en aquest moment no sé com s’hauria de formar, però que sí que hi hauria de ser). I no només dubto que sigui un encert, sinó que també em sembla una perillosa frivolitat que s’emmarca en aquest esquema de banalització tan propi de tota la política de Zapatero. Vaja! Que si, com diu el Codi civil (art. 154) “los hijos no emancipados están bajo la potestad de los padres”, potestat que l’exerciran “de acuerdo con su personalidad, y con respeto a su integridad física y psicológica”, i tenim en compte que aquesta potestat  implica “1. Velar por ellos, tenerlos en su compañía, alimentarlos, educarlos y procurarles una formación integral.” I “2. Representarlos y administrar sus bienes”, aleshores, he de dir que trobo, no només una frivolitat i una banalització inacceptable, fer veure que és progressista i, a més, un avanç en els drets de la dona permetre que les joves menors d’edat no emancipades puguin avortar sense cap mena de control dels pares o, si n’és el cas, d’una altra institució que, com he dit, es podria arbitrar per a aquells supòsits –rars però no impossibles- en què els pares fossin uns irresponsables.

Em felicito, doncs, que, entre els socialistes, hi hagi algú com Leopoldo Barrera, president de Castella-La Manxa que estigui en contra d’aquesta decisió frívola i irresponsable. En veient la política d’aquest home, penso que és Zapatero i no Suárez el qui mereixeria que Alfonso Guerra el titllés de “Tahúr del Mississipí”.

Ahir vaig anar a la primera de les sessions que, sobre literatura, ha organitzat l’Ateneu de Maó. El convidat era l’escriptor burgalès Manuel de Lope, que jo coneixia de nom i per algunes referències a les pàgines literàries d’El Pais, però de qui no havia llegit res.

La sessió va ser esplèndida perquè el moderador, Pere J. Bosch, s’havia preparat bé la matèria i, a partir de l’obra de l’escriptor, va encetar amb ell un diàleg que va ser d’allò més gratificant. L’autor improvisava a partir de les preguntes de Bosch i, lentament, va anar desgranant la seva concepció de literatura, la seva manera de pensar les novel·les, de definir els personatges, de cercar la tensió entre ells, i tot allò que s’ha de menester per a construir una obra de ficció.

De Lope parlava clar i molt ordenadament, i em sembla que, com ell mateix va dir, la seva prosa deu ser d’allò més precís, amb frases rodones i concises, netes, com tallades amb un escalpel.

Atès que de Lope havia viscut molts anys a l’exili francès (de Lope va fugir de l’Espanya franquista l’any 1968, als vint anys, quan va veure que el Tribunal d’Ordre Públic el condemnaria a uns anys de presó), gairebé fora d’horari, Bosch li va demanar que li semblava aquesta fragilitat que sembla que presenta Espanya com a estat únic i indivisible (no oblideu que sortíem de la gran pitada a l’himne que havia tingut lloc a València, a la final de Copa). De Lope va dir que aquest procés –d’altra banda innegable- ha aparegut amb la democràcia, o el que és el mateix, es tracta d’un fenomen desconegut anteriorment. I per explicar aquesta teoria es va referir a la seva experiència a l’exili francès on els actes dels exiliats de la guerra sempre acabaven amb un crit de Viva Espanya! I es va referir a personatges com Frederica Montseny, com la Passionària o com Carrillo, que ell havia conegut.

No diré que això no sigui veritat, però em sembla que l’exemple no és prou vàlid per dir que el fenomen segregacionista era desconegut abans del 1978. D’entrada, de Lope parlava dels exiliats de la Guerra Civil, i per tant, de persones ja molt majors, que ho havien hagut de fugir degut a la derrota i que, per força, havien de sentir una gran enyorança del paradís perdut. No és doncs estrany que Espanya els provoqués una gran nostàlgia. A més, els personatges que va citar no podien representar mai del món una idea nacionalista o segregacionista: Montseny era àcrata i no tenia altra pàtria que el proletarisme internacional. I Carrillo i la Passionària eren comunistes, d’una formació jacobina avant la lettre. No eren, doncs, personatges a partir dels quals es pugui negar l’existència de moviments segregadors durant el temps de la República.

De tota manera jo estic bastant d’acord que aquests moviments segregadors han agafat molta força precisament amb la democràcia. I això perquè, amb la Constitució del 1978, i amb els anys que hem viscut de pau, de bonança econòmica i d’absoluta llibertat en un sistema polític que ha afavorit la descentralització política, és molt explicable que aquests sentiments emergissin. Encara més, són precisament aquests els factors que han afavorit que molts ciutadans (ens agradi o no) profunditzessin en “lo nostro”, entenent com a nostre allò que ens era més proper i, per damunt de tot, allò que ens podia donar més autonomia i, en definitiva, més poder.

En un sistema jacobí com el francès, els “barons” dels partits no són regionals, són nacionals i nacionalistes francesos (deixem el cas a part de Còrsega), mentre que a Espanya, a conseqüència del sistema autonòmic fixat a la Constitució i a la política seguida per la UCD i el PSOE del café para todos (que adoptaren simplement per anul·lar els sentiments nacionalistes del catalans i dels bascos, únics territoris on aquest sentiment estava arrelat), a conseqüència, dic, d’aquesta política, es van destapar, sense voler-ho, sentiments autonomistes o descentralitzadors en una infinitat de regions on mai no hi havia hagut cap brot de nacionalisme. Entre altres coses, perquè la política descentralitzadora crea nuclis de poder. Per això, a Espanya, les baronies dels partits no són “nacionals d’Espanya”, sinó que s’han encastellat en els territoris (fins i tot en el PP!). I això ha ajudat a crear, ens agradi o no, un sentiment disgregatiu que no sé fins on pot arribar ni quines conseqüències acabarà tenint en la futura estructuració política de l’estat.

Porcel, designat escriptor de l’any pel govern de les Illes Balears, ha estat uns dies a Menorca i m’han demanat que el presentés, cosa que he fet amb molt de gust. En aquest sentit, voldria començar dient que, tot i la dificultat de fer afirmacions com la que us vaig a fer ara, us he de dir que, després de Josep Pla, només Baltasar Porcel ha construït una obra literària tan plena, tan extensa i tan universal en llengua catalana. La seva demolidora passió literària, la identificació que fa de la vida amb la literatura fins al punt de convertir en escriptura qualsevol experiència quotidiana, es donen en Porcel més que en cap altre dels nostres escriptors vius. D’altra banda, Porcel no és un home de gabinet, ans té un olfacte que, com pocs, detecta els moviments més irrellevants de l’actualitat, que exposa i tracta amb una singularitat imaginativa i provocadora.

Vaig conèixer Porcel quan era director de Destino. Fou dins el mes d’agost de 1975 quan, empès per les ganes de publicar alguna cosa en aquella revista, hi vaig enviar una crònica intitulada “Menorca: Iglesia y sociedad”. L’article, però, no es va publicar. Tanmateix, a meitats de gener del 1976, quan ja no esperava cap resposta de la revista, vaig rebre una carta de Baltasar Porcel –a qui aleshores no coneixia personalment- que, entre altres coses, em deia: “Tinc al meu davant la seva carta d’agost… De fet, vàrem estar a punt de publicar el seu article sobre aquesta qüestió religiosa-militar. Ja el teníem fins i tot compost, però els temps eren dolents aleshores i, de problemes amb l’Administració, en teníem molts.” I afegia: “D’altra banda, és probable que ens pugui interessar la seva col·laboració per a parlar de Menorca. Hauria de ser un article per mes, de dos folis –30 línies de 70 espais- i acompanyat d’una fotografia. De temes, de ser possible, ens interessa que siguin polítics, socials, culturals etc. Qualsevol problema que tingui, ens pot trucar a la revista pels matins.”

Aquella invitació va ser per a mi una gran alegria. Porcel m’oferia la possibilitat d’incorporar-me com a col·laborador a la revista que més admirava, aquella que, com ja ho havia aconseguit “Mirador” dins la Catalunya de la primera meitat del segle XX, tractava les qüestions que a mi –i a una gran part de la gent com jo- interessaven. I les meves col·laboracions a “Destino” es van iniciar amb un article intitulat “Menorca política” publicat el mes d’abril de 1976.

Però no he de parlar de mi sinó de Porcel, la vida literària del qual pren volada quan s’instal·la a Barcelona en els anys seixantes –diguem, però, que ja el 1958 havia guanyat el Ciutat de Palma amb “Els condemnats”- i, es consolida quan, l’any 1970, guanya el Premi Pla amb “Difunts sota els ametllers en flor”. Autor d’una obra densa i amplíssima, Porcel s’havia iniciat en la literatura amb un seguit de novel·les i de peces teatrals, que compaginava amb un ingent treball periodístic. Les primeres novel·les i peces de teatre, fetes a partir de models intimistes i melodramàtics o del teatre de l’absurd, són –segons ha escrit Joaquim Molas- fruit de l’estat de rebel·lia, de desconcert dels anys mallorquins. És el cas de “Solnegre” (1961), o “Els escorpins”. O “La Lluna i el Cala Llamp” (1963) i “Els Argonautes” (1968).

Però si una cosa distingeix la literatura de Porcel és que sempre perseguirà la recerca i el testimoni del seu país, especialment la de la seva Mallorca natal, testimoni que, amb “Cavalls cap a la fosca” (1975), reprendrà el procés d’interiorització iniciat amb “Solnegre”, i l’aprofundirà fabulant sobre les arrels familiars i l’ampliarà amb nous ingredients aventurers i, sobretot, històrics. Aquesta aventura culminarà amb “Els dies immortals”.

Però més que seguir exposant el seu immens llistat d’obres, potser el que val la pena dir de Porcel és que cada obra seva, cada creació, és un text que té força i vida per ell mateix. Molas ens diu que la unitat de la seva obra procedeix del fet de plantejar cada novel·la com un fet vàlid per ell mateix, i no com una simple resposta a les exigències de l’actualitat. O com un joc argumental més o menys sofisticat. Dit d’una altra manera: un text que, sense renunciar a cap de les virtuts de gènere, dicta les seves pròpies lleis i les imposa amb rotunditat.

En un article publicat a Destino el 1971, Porcel deia de “Cavalls cap a la fosca”: “El libro, cada vez más, me importa poco a nivel consciente, de planteamiento previo. De hecho, lo que hago es empecinarme, y a ratos con crispación, intentando formular narrativamente las imágenes, las atmósferas, las sensaciones, que pululan amalgamadas en mi inconsciente, que constituyen el poroso substrato existencial que permanece más allá de los días y los deseos. El magma, en definitiva, que puede llegar a contener el peso y la medida de lo que esencialmente somos. La novela, pues, está ya ahí, desde el instante en que nos acucian sus primeros ramalazos.”

Amb la sana enveja que pot sentit tot escriptor menor respecte del mestre, vull destacar que Porcel és autor d’un dels darrers grans mites literaris de la postguerra. De fet, forma part d’un grup excepcional de narradors que, apartats per raons polítiques del seu cos social, busquen en la memòria la salvació personal. O col·lectiva. I que, gràcies a teixir i desteixir de la memòria, reelaboren míticament la realitat. O, almenys, la “seva” realitat. I si Josep Pla es refugiava a Palafrugell, Villalonga ho feia a Bearn, Espriu a Sinera i Rodoreda ho feia a la Barcelona crescuda entre les flors de dues exposicions, Porcel ho farà a Mallorca. Però no només a Mallorca, perquè també Catalunya serà un subjecte clau de la seva narrativa.

Tots els escriptors que acabo de citar, bons lectors de Proust, coincideixen en dos punts, que remarca Molas: la idea de resistir l’acció devastadora del temps i, doncs, de recuperar a través de la literatura un passat convertit en paradís perdut, que identifiquen, per una banda, amb els anys de jovenesa i, per l’altra, amb una època plena d’ideals de progrés i llibertat. I dos: l’articulació d’un discurs substancialment poètic, encara que tots ells difereixen en els objectius.

La reelaboració del mite de què parlava ha continuat tots aquests anys, durant els quals ha publicat una sèrie de novel·les de les que voldria destacar “Ulisses a alta mar” (1997), on el periodista Lluís Arrom vendrà la seva ànima dins l’espai moral i físic de Barcelona, la ciutat omnipotent on es concentren l’essència del poder, el periodisme i els negocis. I, en el rerefons d’aquest món frenètic, l’espai idíl·lic mallorquí. Tot plegat, en definitiva, sota la poderosa estirada del vell i sempre nou mite mediterrani: un mar sempre present en la narrativa de l’escriptor. I no ho dic tan sols per aquell gran assaig, intitulat precisament “Mediterrani” (1996), sinó també per aquesta joia que es titula “El cor del senglar” (2000), una obra que representa el retorn a uns orígens geogràfics i col·lectius mai no abandonats, on s’alternen un passat relativament pròxim i la més viva presència de la realitat contemporània. També, en aquest cas sota l’ombra fantàstica i fantasmal d’un oncle literari, Baltasar Guillem de les Cases Velles, apareix un paisatge atàvic per on desfilen personatges turmentats per les passions o abassegats per la difícil tasca de viure. Novel·la, doncs, on, al costat de personatges ficticis, en trobem també de reals, com Joan March o Llorenç Villalonga, i de la que recordo una escena en què en Verga convenç amb les “seves” poderoses raons dos membres de la guàrdia civil que és inoblidable.

I la Mediterrània també serà present a “L’Emperador o L’ull al vent”, situada aquet cop a l’illa de Cabrera, una novel·la que gira entorn dels milers de presoners napoleònics que hi foren reclosos. I ho serà igualment a “Olímpia a mitjanit”, un text on Porcel fa una crítica despietada del món dels negocis i dels mecanismes destructius que genera la societat actual.

Finalment he de dir (òbviament no puc parlar de tot) que, en aquesta obra global i total que és la de Porcel, el que sorprèn especialment és la força del llenguatge. Per a mi, la literatura consisteix en un equilibri entre la grandesa de la imaginació i la força del llenguatge. I si la imaginació de Porcel és desbordant, cada frase és com una martellada. Dura, pròpia, irrepetible i capaç de despertar la més voraç imaginació. Ha estat, doncs, un plaer tenir en Baltasar entre nosaltres.