Josep Maria Quintana

He tornat fa poc de Xile on, en representació de l’Acadèmia de Jurisprudència de les Illes Balears, he assistit al VIII Congreso de Academias Jurídicas y Sociales de Iberoamérica, convidat per l’Instituto de Chile. De les moltes persones que he conegut i amb les quals he conversat, vull ressaltar tres noms propis en aquesta crònica: el de Sergio Molina Silva, el de Carlos Cáceres Contreras i el d’Andrés Velasco Brañes.

Sergio Molina Silva

Va ser durant el primer dia quan, per un atzar, vaig seure al costat de Sergio Molina Silva al dinar de benvinguda que es va donar en un dels bellíssims salons del Club de la Unión de Santiago; club dissenyat per l’arquitecte Alberto Cruz Montt a l’estil francès l’any 1916, que revela l’existència d’una molt alta societat a principis del segle XX. Encara que una mica decaigut pel que fa a la conservació, és sens dubte un dels edificis més bells de Santiago.

El doctor Molina, democratacristià, ha estat president del Banc Central de Xile i tres vegades ministre. És un dels pocs supervivents del gabinet d’Eduardo Frei Montalva, de qui va ser ministre d’Hisenda uns mesos abans que Frei perdés les eleccions que van donar el poder a Salvador Allende. Caiguda la dictadura de Pinochet, va ser novament ministre de Planificació i Cooperació del president Patricio Aylwin i, posteriorment, ministre d’Educació en el gabinet d’Eduardo Frei Ruiz-Tagle.

Home obert i cordial, en conèixer la seva trajectòria democratacristiana, li vaig explicar el desassossec que va representar per a nosaltres -joves militants antifranquistes el 1973- la caiguda d’Allende. Educat i respectuós amb el president mort i, alhora, adversari declarat de Pinochet, amb qui mai va col·laborar, Molina Silva m’explicà que va prendre part en la reunió secreta que, a instàncies del cardenal Raúl Silva Henríquez (titular de la diòcesi de Santiago), va tenir lloc, l’agost de 1973, entre Patricio Aylwin (llavors president del partit Demòcrata Cristià, principal partit opositor) i el president Salvador Allende Gossens, amb la finalitat d’arribar a un consens que evités la catàstrofe. L’acord, acceptat en principi, no va ser possible -segons ell em va assegurar- per incompliment d’Allende dels pactes acordats, fet que va desencadenar el cop d’Estat que produí milers de morts al país, anys de dictadura i, pel que fa a nosaltres, els joves d’aleshores, ens va afectar durament, ja que vèiem en Allende un exemple preclar del socialisme democràtic. Això sens perjudici que, amb els anys i en conèixer més a fons la història, hàgim moderat la nostra opinió de llavors sense que aquest matís alteri gens el reconeixement que –si més no en el meu cas- segueixo tenint pel president màrtir, l’estàtua del qual s’aixeca avui en un costat de la plaça que s’obre davant el Palau de la Moneda. Allí, davant seu, vaig guardar dret uns minuts de silenci en memòria de les víctimes que es van produir com a conseqüència d’aquells tràgics dies de 1973.

Carlos Cáceres Contreras

De gran interès va ser també la conversa que vaig mantenir amb Carlos Cáceres Contreras, que José Luis Cea Egaña, president de l’Instituto de Chile, em va presentar als jardins del Club de Golf Los Leones (un altre centre creat per l’alta burgesia xilena) abans de sopar, el passat 22 de novembre. Carlos Cáceres va ser –aquest sí!- un home lligat al règim del general Pinochet, que el va designar membre del Consell d’Estat, després president del Banc Central de Xile i, més tard, ministre d’Hisenda. Però el principal paper de Cáceres a la política xilena ha estat, sens dubte, el que va dur a terme després de la derrota del Govern en el Plebiscit del 5 d’octubre de 1988, plebiscit en el qual el poble xilè va denegar al dictador un nou mandat i, conseqüentment, donà lloc a la celebració d’unes eleccions presidencials democràtiques. En aquells moments crucials, Carlos Cáceres va ser nomenat ministre de l’Interior i es convertí en l’home que (com el nostre Martín Villa), des de la dictadura, va preparar la transició a la democràcia. En definitiva, el que va protagonitzar la transició del poder a Patricio Alwin i el que (també com Martín Villa) va deixar lligades certes coses que, encara avui, pertorben el sistema.

En aquella tertúlia amb Carlos Cáceres hi havia també José Luis Cea, Eugenio Hernández-Bretón, membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència de Veneçuela, i la seva dona, una bella i agradable veneçolana filla de pares navarresos -de Tafalla- els quals, curiosament , estiuegen a Menorca des de fa uns anys. Cáceres em va preguntar per Catalunya (faltaven tres dies per les eleccions) i jo li vaig donar la meva opinió més aviat tranquil·litzadora, ja que estava convençut que, qualsevol que fos el resultat que s’acabés produint, el problema català es resoldria pacíficament. I així ho crec encara a pesar del que està succeint. Després em va tocar el torn a mi i li vaig preguntar per la presidenta Bachelet. Home obert, somrient i astut, em va demanar si el que jo volia conèixer era el seu judici sobre Michelle Bachelet en tant que presidenta de la República. En aquest cas -va dir-, la seva resposta havia de ser negativa, però si el que jo volia conèixer era la seva opinió sobre ella com a persona, llavors no podia sinó concloure que Michelle Bachelet era la dona més amable, més simpàtica i més tolerant que havia conegut mai.

Els allí presents vam insistir que ens parlés d’ella, i Cáceres ho va fer relatant una anècdota que va protagonitzar un amic seu, pinochetista fins a la medul·la i propietari d’una finca que limita amb una altra a la qual la presidenta va passar uns dies de vacances durant l’estiu de 2007, el primer del seu mandat. Una tarda -va dir-, el seu amic es va acostar a la porta de la finca i va lliurar a un dels guàrdies de la seguretat una targeta mitjançant la qual convidava la presidenta a dinar a casa seva. L’excusa era tenir amb ella una bona relació de veïns. Al cap de pocs dies va rebre una trucada personal de Michelle Bachelet dient que l’acceptava. “Aleshores –seguí relatant Cáceres-, el meu amic em va trucar perquè l’acompanyés en el dinar i li vaig dir que no em semblava prudent, ja que jo havia estat ministre de Pinochet”. Recordi el lector que el pare de la presidenta, el general Alberto Bachelet, va ser detingut i torturat pels colpistes en no sumar-se al cop, el 1973, i va morir a la presó el 1974; d’un infart, segons el comunicat mèdic, però no hi ha dubte que va ser torturat. “Tot i la meva negativa, el meu amic va insistir i va convidar, a més, d’altres persones, totes compromeses amb el general Pinochet, encara que eren ja fora de la política. Ella va entrar, ens va saludar i va dir: ‘Sé que cap de vostès m’ha votat, però no m’importa, podem ser amics’, i el menjar es va transformar en una agradable tertúlia que s’allargà fins a la nit. Unes setmanes més tard, Bachelet ens va convidar a casa seva, va cuinar per a nosaltres i, des d’aquell any, cada estiu reprenem la trobada.”

Andrés Velasco Brañes

Més enllà d’aquestes trobades anecdòtiques, el més interessant del congrés va ser, des del meu punt de vista, la conferència que impartí Andrés Velasco Brañes, precandidat a la presidència de la República pel Partit Socialista. Velasco és un jove brillant (va néixer el 1960), doctor en economia per la Universitat de Yale i professor a la de Harward, que ens va exposar alguns dels grans problemes amb els quals s’enfronta el Xile que ell pretén governar. Per a Velasco, el primer i principal objectiu del país -recordin que Xile té un creixement molt notable, que el situa en un lloc de privilegi dins d’Amèrica Llatina- és el de recuperar una democràcia real a les institucions polítiques. “En quina mesura -es preguntava- les institucions que ens vam donar com a resultat de la democratització del país ens serveixen? Velasco està lluny de la demagògia i, per tant, no nega els avenços que el seu país ha aconseguit, però assegura que aquest es troba enfrontat a un problema greu si no resol la incompatibilitat, cada vegada més creixent, que es produeix entre les demandes dels ciutadans i la nul·la resposta d’una institucions representatives cada cop més enquistades.

Ens trobem -va dir Velasco- davant un país en el qual avui la principal obsessió dels joves -ell apel·lava a dades estadístiques fiables- és, en primer lloc, de ser futbolista (això entre els homes) o estrella de telesèrie (pel que fa a les noies). Un país -va afegir- per al qual, les quatre professions menys valorades són, per aquest ordre, la d’empresari, la de sindicalista, la de sacerdot de l’Església Catòlica i la de polític.

Quins canvis cal fer per donar la volta a tot això? Velasco proposa els següents:

1er) Canviar el sistema electoral heretat del pinochetisme. Aquest és un sistema complex, que inhibeix la participació i impossibilita que surti un partit amb una majoria sòlida, ja que genera un quasi empat entre les dues grans formacions (úniques que realment compten), la qual cosa dificulta el govern i és pràcticament incompatible amb un sistema presidencial. I el que és encara pitjor: és un sistema que impedeix que els ciutadans es vegin reflectits al Parlament.

2on) Introduir una veritable democràcia interna en els partits, que avui es troben dominats absolutament pel poder de lobbys, grups de pressió que els ciutadans no coneixen ni poden arribar a conèixer mai. A més, cal reformar el finançament d’aquests, que no és clar ni fer-hi prop. Això implica que el poder es mou en la foscor, duu el descrèdit a la política i fa que, entre els ciutadans, creixi l’escepticisme.

3er) Promoure una gran reforma administrativa de l’Estat. Xile, amb 17 milions d’habitants, en té 7 que viuen a Santiago. L’Estat xilè té, a més, una estructura territorial dividida en 15 regions, el poder de les quals és molt feble, i això s’ha de corregir. D’altra banda, els seus dirigents (anomenats allà “intendents”) no són d’elecció directa pels ciutadans, sinó de designació directa pel President de la República, la qual cosa comporta el desarrelament dels polítics i una nul·la capacitat de lideratge.

Tanmateix, Velasco es va preocupar molt de dir que Xile no és Argentina; però com al país veí, l’Estat xilè també va camí de ser una gran borsa de treball -si no ho és ja-, fet que, desgraciadament, duu al populisme i a la demagògia dels polítics. Per a Velasco, el sistema democràtic s’ha de legitimar a si mateix, i aquesta tasca correspon, sens dubte, als legisladors. Però aquests, any rere any, legislatura rere legislatura, es mostren incapaços de fer-se l’harakiri; de fer-lo, en definitiva, a un sistema que ells saben caduc i poc representatiu, però que els alimenta.

La irresponsabilitat dels legisladors per afrontar la reforma és -creu Velasco- el principal problema de Xile, ja que està produint un clam creixent de crítica dels ciutadans, que ho manifesten des de les tribunes dels diaris i des de les xarxes socials; problema que, com en altres parts del món, condueix al naixement de nous partits (o, millor, de nous moviments aliens a aquests) que, si no es canalitzen, poden acabar representant un greu problema per a la democràcia.

Parlar de les eleccions catalanes dues setmanes després dels comicis és aventurat perquè… què no s’ha dit ja? Probablement s’ha dit tot: del dret i del revés, una cosa i la contrària. I, encara que sembli estrany, és molt possible que totes siguin veritat. Perquè si una cosa s’ha posat de manifest en aquestes eleccions és que tot resta igual que abans, però també que res no és com era.

Una contradicció? Sens dubte, però una contradicció amb fonament, perquè si bé és cert que la suma de sobiranistes no ha disminuït, també ho és que aquests s’han transvasat de partit, i que, per tant, el pes del qui havia de liderar la reforma és molt més feble que abans, mentre que el pes del partit que s’ha vist reforçat pels canvis, no ha agafat prou volada per prendre’n el lideratge.

No s’equivoca, doncs –o no s’equivoca necessàriament-, el president de la Generalitat en funcions i president de CiU, Artur Mas, quan, en una carta que ha enviat a la militància, li garanteix que la consulta sobiranista se celebrarà durant els propers quatre anys. De fet, és molt possible que sigui així, però tampoc s’equivocaria –o no s’equivocaria necessàriament- si confessés que, a pesar que el dret a decidir tingui avui dia més força que mai al Parlament, la realitat és que la força per fer que els catalans l’exerceixin, la capacitat de lideratge per endegar aquest dret que, ara per ara, no té suport constitucional i que, per tant, exigirà de molta labor prèvia per dur-lo a terme, es troba francament debilitada pel resultat d’uns comicis que no s’han resolt com Artur Mas i com molts catalanistes (jo entre ells) pensaven.

Segons Artur Mas, “ara més que mai el poble català ha de parlar i decidir quin futur vol”, i té raó, però també en tindria si digués que, ara més que abans de les eleccions, la dificultat de diàleg entre els uns i els altres (recordeu que la política és molt caïnita i que entre els polítics la generositat i la grandesa de mires no és moneda comú) és –i s’anirà fent- cada cop més difícil.

Té raó, per tant, Artur Mas quan diu admonitòriament que “aparquin les interpretacions [els] que sostinguin que el sobiranisme s’ha ensorrat en aquestes eleccions i que el dret a decidir ha quedat liquidat”. Tanta raó com quan admet “les dificultats que comporta iniciar aquest procés (…) la gestió diària i (…) lluitar contra la crisi”.

Penso que Artur Mas encerta, doncs, quan reitera la seva voluntat que “tots s’impliquin en la governabilitat de Catalunya”, però també encertaria si reconegués que es trobarà molt sol –segurament massa sol- per fer un govern fort. I això perquè l’altra gran pota del sobiranisme –la que ha sortit reforçada de les eleccions a costa seva: ERC- no entrarà en el govern, escaldada per les experiències anteriors (dues amb Jordi Pujol i dues amb el Tripartit), encara que li ha promès el suport des del Parlament.

A més, tenen raó també els optimistes quan afirmen que el PSC i ICV duien en el programa electoral el dret a decidir, com també en tindrien (i potser encara més) si afirmessin que aquest dret no és al primer rengle de les seves propostes polítiques i que no aixecaran una cella per passar-lo davant d’altres prioritats, com la crisi, l’atur, etc., força difícils de resoldre i de superar.

En definitiva, que podríem afirmar sense por d’equivocar-nos que les eleccions catalanes han servit per definir molt bé quina és la realitat del país en allò que afecta el “dret a decidir” (en el qual jo crec), però també podem proclamar sense por d’equivocar-nos que no han resolt el que es pretenia resoldre en aquest camp, si és que no acabem acceptant que, avui –i això és el que a mi em sembla-, la qüestió s’ha complicat molt i es presenta força més difícil i més negra que fa dues setmanes.

25 de novembre de 2012. Dia electoral a Catalunya, penso que de gran transcendència per al país, que seguim amb interès els qui, encara que no hi visquem, hi hem estudiat, ens hi hem format i treballat, i ens sentim integrants en el que, amplament, podem denominar la cultura catalana. M’hauria agradat passejar-me avui pels carrers de Barcelona, però em trobo a milers de quilometres, concretament a Xile, on participo aquests dies en un Congrés que aplega les Acadèmies de Jurisprudència i Legislació dels territoris Hispanoamericans. Només dos dels assistents que som aquí, a Santiago, representem acadèmies de parla catalana: Josep Guàrdia Canela, president de la de Catalunya, i jo mateix, que duc la representació del president de la de les Illes Balears.

Encara que de lluny, avui he pensat en el president Mas i en la campanya que ha hagut de sofrir per part dels seus adversaris. De manera especial, de la senyora Sánchez Camacho i, longa manu, d’una gran part del Govern espanyol –les amenaces del ministre de justícia, senyor Ruíz Gallardón i del ministre d’Afers Exteriors no han estat nímies-, i també d’insignes representants de l’Estat espanyol, on s’inclouen ràncies figures del PSOE, com l’ínclit senyor Pepe Bono del qual he de dir, per cert, que, quan acabo de llegir declaracions seves a la premsa, sempre m’he rentar les mans perquè em queden greixoses per mor del llenguatge.

Una cosa semblant em passa també monsenyor Martínez Camino. En general, quan llegeixo totes les declaracions que fa, com per exemple aquella que, casualment, va publicar en nom de la Conferència Espanyola dels bisbes (i ho dic així perquè em sembla més espanyola que episcopal) uns dies abans de la campanya, dient que “con verdadero encarecimiento nos dirigimos a todos los miembros de la Iglesia, invitándoles a elevar oraciones a Dios a favor de la convivencia pacífica y la mayor solidaridad entre los pueblos de España, por caminos de un diálogo honesto y generoso, salvaguardando los bienes comunes y reconociendo los derechos propios de los diferentes pueblos integrados en la unidad histórica y cultural que llamamos España” (sic).

Menys guapo, li ho han dit tot, al president Mas: irresponsable, quimèric, mentider, somiatruites i, darrerament, corrupte, evasor de capitals i blanquejador de diners;  alhora que intentaven ficar la por al cos dels catalans (no us admetran a Europa, us posaran fronteres que dificultaran el comerç, les pensions no podran ser satisfetes, el país anirà a la bancarrota…) i prometent als ciutadans llanto y crujir de dientes, com els condemnats a sofrir les penes de l’infern. I més remarcable encara han estat els atacs provinents de la seva extensió mediàtica, que ha intentat (El Mundo per damunt de tots, però també l’ABC, i La Razón) encendre l’odi dels espanyols contra el victimisme i les enormes mentides d’aquests catalans que, a més, són uns lliberticides.

Ni que sigui per alleugerir aquesta càrrega emocional, us diré que això no succeeix tan sols entre nosaltres. També es dóna a l’altre costat de l’Atlàntic (al costat que sóc avui). I ho dic perquè aquest cop la campanya catalana s’ha iniciat immediatament després de la reelecció d’Obama com a president dels Estats Units per a un segon mandat, i si heu seguit una mica els diaris d’aquell gran país –bressol de moltes llibertats i d’alguna manera exemple de democràcia- veureu com els republicans (sobretot els qui no s’havien disfressat amb la pell d’ovella amb què s’havia cobert la cara i les mans el candidat Romney) no han quedat enrere.

Als inicis de la campanya, Avi Lipkin, un israelià d’origen americà que escriu i dóna conferències sobre el que ell considera “l’amenaça mundial”, és a dir sobre l’islamisme, va penjar a You Tube un vídeo visionari, que han contemplat milions de persones, on exposa el projecte d’Obama per transformar els Estats Units en un país islàmic, fent que hi vagin entre 50 i 100 milions de musulmans de l’Orient Mitjà. Lipkin, que cita emissions de ràdio en llengua àrab i fonts que asseguren haver parlat directament amb Obama, creu que el president és un musulmà i que projecta “girar-se contra d’Israel” un cop ha estat elegit. Diu Lipkin: “Quan Obama parla de canvi, això vol dir passar del jueocristianisme a l’islamisme”. Així de clar.

Cap candidat com Obama havia estat acusat fins avui de tenir plans secrets a la butxaca (potser només Thomas Jefferson, a qui, l’any 1800, el seu contrincant, John Adams, va acusar de voler reinstaurar la monarquia britànica). I dic plans a la butxaca perquè els que ell exposava públicament als seus mítings eren força modests: crear llocs de treball (no oblidem que partia d’unes males dades de l’atur, que havien crescut durant el seu primer mandat), millorar les infraestructures del país, lluitar contra l’escalfament global del planeta i reduir el dèficit de l’Estat, a més d’insistir en la via del creixement, etc. etc. Però des del que Enric Juliana qualificaria com el partit Alfa dels Estats Units, vull dir el Partit Republicà, i especialment des de la dreta de la dreta (carai, sembla que parli de Madrid!), alguns no s’amagaven de dir que Obama té projectes secrets.

Segons Wayne La Pierre, president de la National Rifle Association (principal lobby pro armes de foc) el president cova “una conspiració ben ordenada i perillosa destinada a enganyar l’opinió pública”. Es tracta de “fer creure als posseïdors d’armes de foc que poden estar tranquils per enganyar-los després de l’elecció de 2012”. La seva idea és, per tant d’abrogar la Segona esmena de la Constitució.

Aquest mateix Obama és també el qui, en un altre projecte amagat, pretén expropiar, en benefici de les autoritats federals, centenars de milers d’hectàrees que avui estan en mans privades per impedir que els americans accedeixin als recursos naturals del país, alhora que projecta reduir el pressupost de l’Exèrcit per utilitzar-lo (ves per on!) per lluitar contra aquest invent de l’esquerra que és l’escalfament global.

Tornant a Catalunya, hem vist que el president Mas també té un pla secret: el de cercar la independència, encara que aquesta paraula no existeixi en el seu univers verbal. Per tant, Mas ens ha enganyat durant tota la campanya, perquè només ha parlat d’obtenir un Estat propi integrat a la Unió Europea si els catalans així ho volen. I ens ha enganyat cometent una fellonia: la d’exigir a l’Estat espanyol que reconegui un dret tan poc democràtic com el “dret a decidir” en un referèndum. O el que és el mateix, fent que els ciutadans expressin la seva voluntat pacíficament, dipositant una papereta dins l’urna un diumenge qualsevol. Segurament, tan tranquil com el d’avui. O així ho espero.

Escriure per parlar d’un dels temes que més espai ocupen darrerament als diaris i a les tertúlies radiofòniques –el problema de la dació en pagament i dels desnonaments que, de fet, comporta l’execució judicial dels crèdits hipotecaris-, és extremadament exposat. Ho dic perquè intentar treure el cap en una matèria com aquesta apartant-te del que és “un clam” no és fàcil i, tanmateix, em sembla que, si més no en part, ho he de fer.

Sobre la legislació aplicable

D’entrada he de dir que la Llei Hipotecària vigent no és de 1846 (com va afirmar un conegut periodista madrileny en una tertúlia radiofònica d’Ondacero) ni tampoc del 1909, “de quan no hi havia tan sols paper carbó i tot es feia a mà”, com va dir un altre conegut periodista a Catalunya Ràdio. No. La LH és de 8 de febrer de 1946. Així i tot és prou antiga, em diran vostès i jo els hauré de donar la raó, però immediatament hauré d’afegir que la regulació de l’execució hipotecària judicial –que és el procediment que pot acabar amb la pèrdua de la finca (que se la queda el banc o un tercer) i, per tant, amb el desnonament del qui n’era propietari- va ser reformat fa uns anys i no es regula sinó per la Llei 1/2000, de Enjudiciament Civil, de 7 de gener (que va entrar en vigor l’1 de gener de 2001). És, doncs, la L.E.C que regula tot el procés executiu judicial encara que, curiosament, fins avui no ho he escoltat a cap tertulià o periodista.  Aquesta llei ens podrà agradar o no i podrà ser més o menys encertada, però no és una antigalla, com sens ha venut.

Rere la hipoteca hi ha un préstec dinerari

Quan vostè, amic lector, acut a un particular o a un banc per demanar un préstec (que accepta garantir amb una hipoteca o amb un aval) el que demana és un préstec. Convé que no perdi això de vista perquè és essencial. Per tant, vostè demana una quantitat de diners (posem que 100.000 euros per comprar un pis), que, en bona lògica, haurà de retornar en el termini pactat pagant els interessos que es fixin. El deute que vostè haurà assumit serà, doncs, de 100.000 euros més els interessos, del qual vostè –deutor- respon amb tot el seu patrimoni. No debades l’art. 1911 del Codi Civil estableix el principi de responsabilitat patrimonial universal: “Del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros”.

Ara bé, atès que si el deutor no pogués oferir una garantia més específica que la derivada de la seva responsabilitat patrimonial universal és molt probable que no es prestessin diners a quasi ningú i que, a més, els diners prestats ho serien a uns interessos altíssims, el sistema jurídic permet que el creditor demani al deutor que algú solvent li avali la devolució del crèdit o bé que el garanteixi amb una hipoteca sobre l’immoble que està adquirint (o sobre un altre immoble de la seva propietat). Aquesta hipoteca és, doncs, una garantia complementària a la personal, que no desapareix. Per tant, si el deutor no paga, el creditor pot demanar que s’executi la hipoteca. La finca es posa en pública subhasta i el creditor es cobrarà el crèdit amb la venda. Però si amb la venda de la finca no s’ha cobert el crèdit (aquests 100.000 euros més els interessos que vostè va demanar en forma de préstec), aleshores, no sols se’l desnonarà de l’immoble que havia donat en garantia (si és que vostè hi viu), sinó que, a més, haurà de respondre de la diferència d’acord amb el principi de responsabilitat patrimonial.

La dació en pagament per saldar el deute

Es diu i es repeteix fins a la sacietat que això és injust i que “la Llei Hipotecària hauria de regular la dació en pagament”. O el que és el mateix, hauria d’establir un mecanisme en virtut del qual el deutor d’un préstec garantit amb una hipoteca s’hauria de lliurar del deute entregant la finca hipotecada al creditor.

Docs bé, d’entrada convé que sapiguem que, tampoc en aquest cas vostè evitaria el desnonament si deixés de pagar les quotes hipotecàries, ja que hauria d’entregar la finca hipotecada al creditor, que entraria en possessió de la finca, ja sigui per ocupar-la ell, per vendre-la a un tercer o per posar-la en arrendament.

Però resulta que la Llei Hipotecària (aquesta tan vella i tan inútil) recull la possibilitat de la “dació en pagament” des del primer dia que va veure la llum. Diu l’art. 140: “…podrá válidamente pactarse en la escritura de constitución de hipoteca voluntaria que la obligación garantizada se haga solamente efectiva sobre los bienes hipotecados. En este caso, la responsabilidad del deudor y la acción del acreedor, por virtud del préstamo hipotecario quedaran limitadas al importe de los bienes hipotecados y no alcanzarán a los demás bienes del patrimonio del deudor”. I vostè em dirà: Per què, doncs, no es pacten així totes les hipoteques? La resposta és senzilla: Perquè si la “dació en pagament” fos l’únic sistema reconegut en matèria de garantia hipotecària, aleshores el banc (o el particular) que li concedeix el préstec –no oblidi que el que vostè necessita i ha demanat és un préstec de 100.000 euros per comprar un pis-, davant la impossibilitat de saber com evolucionarà el mercat immobiliari en el futur, s’assegurarà de no perdre els diners que li presta d’una de les maneres següents: deixant-li una quantitat inferior a la que vostè necessita, posant-li un interès molt elevat o mitjançant les dues fórmules unides. També en tindria una altra: exigint-li que contractés una assegurança que cobrís la possible minoració del valor que es va taxar la finca. I això duria com a conseqüència l’encariment del crèdit i, el que és pitjor, el seu retraïment. I que hi hagi crèdit és fonamental per la marxa de l’economia.

De tota manera, i per ser honrat amb mi mateix, he de dir que, als EEUU, el sistema ordinari de “dació en pagament”, dit allí “Walk away” (sortir caminant), ha tingut prou èxit (tant pels bancs com pels propietaris d’habitatges), però dubto que, ara per ara, a Espanya tingués les mateixes conseqüències. Més aviat em sembla que retrauria encara més el crèdit, amb les conseqüències que això comporta. De tota manera, si decidíssim ara aplicar la dació en pagament de manera obligatòria, ho podríem fer per al futur, però mai amb efectes retroactius, perquè el principi que exigeix la necessitat de compliment dels pactes –el “pacta sunt servanda”, té empara constitucional.

La complexa i sagnant qüestió dels desnonaments

Arribats aquí podem parlar dels desnonaments i dels problemes socials que provoquen. Negar el drama personal i familiar que aquests sempre comporten seria de cecs, ja que en algun cas, les seves conseqüències poden provocar fins i tot situacions d’exclusió social. Però dubto que sigui trencat principis fonamentals dels nostre ordenament jurídic en matèria contractual (que és el que, en el fons, es demana des d’associacions com la dels Afectats per la Hipoteca) que s’hagin de resoldre els casos particulars –per molts i lacerants que siguin-, dels deutors que han actuat de bona i, tot i així, s’han vists forçats a incomplir les seves obligacions per causes imprevistes o de força major, una de les quals és sens dubte la crisi econòmica.

Tot i que sóc molt conscient d’aquests casos, penso que la solució més adient per resoldre’ls no és la de regular per llei (i amb efecte retroactiu) que els bancs es quedin amb la finca hipotecada i s’alliberi del deute al deutor o –com alguns reclamen- la de facultar als jutges per acordar moratòries i suspendre transitòriament el pagament de les quotes hipotecàries si concorren causes com per exemple l’atur, els accidents laborals, les llargues malalties, les desgràcies familiars o infortunis similars. Ho dic perquè és molt difícil establir on comença i on acaba la “justesa” d’aquestes causes i això introduiria, al meu entendre, un grau d’arbitrarietat judicial difícilment acceptable. Sí, en canvi, crec encertat que, de manera transitòria, per un termini fixat i en uns casos ben taxats (que poden ser més o menys) la llei estableixi una moratòria en el pagament de les quotes com a mesura excepcional. De fet és la fórmula que ha adoptat el Govern (sense l’acord del PSOE) el passat dijous, i –en les casos que aquest determina o en uns altres, que això és el que podríem discutir- era l’únic tipus de mesura legal que podia prendre sense violentar els principis constitucionals. I no ho dic tan sols perquè la sobirania del Govern espanyol és limitada en aquestes (i tantes altres qüestions), ja que ha de consultar a la Comissió Europea i al Banc Central Europeu i ha de sol·licitar assessorament al Fons Monetari Internacional abans modificar la normativa sobre desnonaments. No, encara que també. Ho dic per respecte al nostre sistema jurídic.

Cal, a més, que no oblidem, ni que sigui de passada, que els desnonaments no es donen només com a conseqüència d’execucions hipotecàries. També es poden donar com a resultat de l’execució d’un embargament (vostè té un deute, no el paga i li embarguen la casa de la seva propietat) i també, en el cas dels arrendaments d’immobles, quan l’arrendatari d’una finca no paga el lloguer, sempre d’acord amb la normativa aplicable en cada cas. I en aquests supòsits, els desnonaments poden ser igual de sagnants que en les execucions hipotecàries (encara que avui ningú no en digui res).

Què més podria fer el Govern avui?

Sense necessitat de trencar els principis que regulen la vida contractual, l’Estat té mecanismes que podria utilitzar perfectament si tenim en compte que no hem de fer gaire esforços per recordar les pràctiques abusives d’alguns bancs (no de tots) en matèria de concessió de crèdits, la manca de claredat a l’hora de concedir préstecs hipotecaris quan han prestat més diners dels que una bona pràctica bancària permetia. També ens és fàcil recordar que, tot i haver actuat amb males pràctiques, molts bancs han rebut ajuts de l’Estat. Són, doncs, aquestes realitats que carreguen de raó als qui diuen que “el Govern ajuda els bancs i es nega a ajudar a les persones” i demanen una actuació més social del Govern. Doncs bé, ¿perquè no exigim que s’obligui als bancs que han estat rescatats a dedicar una part d’aquest ajut a les famílies que han estat objecte de desnonaments per impagaments dels crèdits hipotecaris que aquests mateixos bancs els van donar? ¿Per què si aquests immobles tòxics han de passar al “Banc Dolent” pel 50% del valor (que els vendrà més tard a preu de mercat) no se’ls incita a fer una quitança d’una quantitat semblant als deutors que no poden pagar a hipoteca? ¿Per què no s’arbitra una rebaixa d’impostos a les persones en situació d’emergència? ¿Per què no s’estableix una línia de préstecs a fons perdut a les persones que estan en una situació imminent de ser desnonats?

Les reformes que, en el futur, s’haurien d’abordar en matèria hipotecària

Més enllà d’aquestes solucions provisionals i temporals, en una futura (i urgent)  reforma entenc que s’haurien d’establir els canvis següents: 1) una limitació dels interessos de demora en les hipoteques, que són abusius i, sovint, usuraris; 2) la modificació del procediment d’execució per subjectar-lo a les normes ordinàries d’execució de qualsevol tipus de crèdit documentat; 3) l’elevació del percentatge d’adjudicació al creditor en la subhasta d’habitatges en tràmit d’execució hipotecària (avui és del 60% del valor de taxació, fet que determina que els creditors s’adjudiquin béns per un preu molt inferior al real); i 4) la modificació del sistema de taxació d’habitatges, que hauria de ser feta en tot cas per tècnics que siguin de veritat independents dels bancs (avui són els bancs els qui els designen).

Hi ha, doncs, camí per recórrer i aquest s’hauria de fer ràpidament i amb més imaginació i voluntat de la que el Govern sembla que estigui decidit a dur a terme. Però el camí no es pot fer acudint en l’arbitrarietat o bé trencant irresponsablement els principis que regulen la vida contractual i, per tant, la seguretat jurídica.

La meva dona em passa una citació de Bertolt Brecht: “La crisis –diu- se produce cuando lo viejo no acaba de morir y cuando lo nuevo no acaba de nacer”. I res no ve més a tomb quan estic llegint un reportatge al Courrier International (nº del 25 al 31 d’octubre) intitulat molt pròpiament “L’automne des femmes” (la tardor de les dones) per comparació al que hem vingut designant com “La primavera àrab”.

En efecte, el que està succeint als països que, des de la revolta de febrer de 2011 a Tunísia, han viscut transformacions polítiques de signe democratitzador (parlo especialment d’Egipte, el Líban, la mateixa Tunísia, el Iemen o Síria, encara que en aquest darrer país la primavera no podem dir que hagi arribat encara), és un exemple clar del que expressa la frase de Brecht: el món vell no acaba de morir i el món nou no acaba de néixer. I si apliquem aquest aforisme al món de les dones, aleshores, haurem de ser encara més pessimistes i concloure que “allò que és vell perdura i s’imposa sobre allò que vol néixer de bell nou”.

Sota el títol provocador de “Per què ens odien” –títol que no es formula com a pregunta sinó com a asseveració i que cal relacionar amb els debats que van seguir a l’11 de setembre de 2001 per explicar les raons de l’odi contra els americans que ha niat en el món musulmà-, la periodista egiptoamericana Mona Eltahawy parla de l’odi a les dones en el món àrab en un text que ha provocat fortes reaccions i ha obert un gran debat en aquestes societats.

Ningú no ha de negar que, de Tunísia a Bengasi, o del Caire a Sanaa, les dones es van adherir –també les islamistes- a les revoltes que avui coneixem com la “primavera àrab”. Això no obstant, les primeres eleccions democràtiques a Tunísia i a Egipte han escombrat ràpidament les esperances que les dones hi havien dipositat, ja que un vent de conservadorisme bufa avui sobre tots els països de l’Orient Mitjà.

Encara viva l’eufòria de l’alliberament de Líbia, Mustafa Abdel Jalil, aleshores president del Consell Nacional de Transició (CNT) va prometre l’aplicació de la sharia i el retorn a la poligàmia. I alhora que les dones de Tunísia eren envejades a tot el món àrab per mor de la seva condició, eren ja assetjades tant a les universitats com al carrer i corrien el risc de perdre els drets adquirits, si fa no fa com les egípcies, en nom del rebuig provinent de l’antic règim.

La tesi de Mona Eltahawy és la següent: “Les primaveres àrabs no tindran èxit si no s’acompanyen d’una revolució cultura, social i sexual”. I té raó. És cert que alguna cosa s’ha començat a moure. El 16,5% de dones han estat elegides el passat 7 de juliol 2012 després del primer escrutini lliure que s’ha fet a Líbia, i ocupen 33 llocs sobre els 200 que té el parlament. A Egipte, les eleccions de novembre de 2011 van donar a les dones 61 escons dels 217 que composen la cambra. 40 són representats d’Ennahda, el partit islàmic guanyador dels comicis. Menys representació tenen al Líban, ja que, dels 128 escons amb què compta el Parlament libanès, només 4 els ocupen dones des de l’elecció de 2009. Cap, però, és coneguda per preses de posició feministes. Hi trobem la vídua d’un president assassinat, la germana d’un primer ministre assassinat i la filla d’un diputat que també va córrer la mateixa sort. I no cal parlar de l’Aràbia Saudita on les dones tenen prohibit fins i tot conduir.

“No és perquè som lliures que ells ens odien, com afirma el vell clixé nord-americà post 11 de setembre –escriu Mona Eltahawy-. És perquè ens odien que nosaltres no som lliures”. D’aquí que parli de la “tardor de la dona àrab”, una tardor on la llibertat, com el sol, declina en lloc d’enlairar-se. Per això es rebel·la contra un sistema polític i econòmic –em nego a conceptuar-lo com a “cultural” perquè em sembla la negació de la cultura- que tracta la meitat de la humanitat com animals i la sotmet a la tirania.

Nascuda el 1967 a Port-Saïd (Egipte), Mona Eltahawy estudià periodisme a la Universitats americanes del Caire i de Jerusalem, i s’instal·là a Nova York l’any 2000, on començà a escriure per diaris com The New York Times o The Washington Post. El 2011 va anar al Caire per cobrir les manifestacions de la plaça Tahrir, on va ser detinguda per la policia, colpejada i violada. El mes de setembre de 2012, va ser també arrestada per la policia nord-americana en el metro de Nova York quan intentava esborrar eslògans publicitaris favorables a Israel.

Les dones tenen problemes a tot el món –constata Mona Eltahawy-. Sense anar més lluny, els Estats Units no han elegit encara cap dona per ocupar la presidència del país i també allí les dones continuen essent tractades com a objectes, com succeeix a d’altres països occidentals. Aquesta –diu- serà la conclusió a la qual conduirà ben segur qualsevol conversació que tingui per objecte l’odi a les dones en el món àrab. Però no ens hem de confondre. I en això és clara: “Citeu-me un país àrab –diu Mona Eltahawy -i jo us desgranaré una lletania d’abusos alimentats per una mescla nociva de cultura i de religió que pocs semblen capaços de criticar. Quan les dones egípcies que gosen expressar-se ben alt i fort [a les manifestacions] són sotmeses a humiliants ‘tests de virginitat’, és hora de rompre el silenci. Quan un article del Codi penal egipci afirma que una dona colpejada pel seu marit ‘amb bones intencions’ no pot reclamar danys i perjudicis, al diable el políticament correcte! Per cert, de quines bones intencions es tracta? Doncs segons la llei, es tracta de cops ‘no severs’ o que no siguin ‘fets directament a la cara’.”

Així, és clar, ningú no sap que el marit les ha colpejat.

El primer contacte amb l’obra que vam presentar ahir a la Fundació Rubió i Tudurí, de Maó –Sense alè, de Josefa Contijoch (Edicions de 1984, Barcelona 2012)-, va tenir lloc fa dos estius, quan vaig tenir a les mans el text mecanografiat, la lectura del qual em va deixar, precisament, sense alè. Per què? Per moltes raons. Potser perquè em va fer rellegir un món que jo també havia viscut, encara que d’una manera diferent al de l’autora; però que, tot i així, era el meu món. També perquè tota l’obra –que no era, i em sembla que continua no essent una novel·la- era un text escrit a cremadent en torn del “jo”, en una mena de monòleg interior pulcre, incisiu, elegant, cru i sense concessions a la galeria, que havia sorgit a partir d’un fet excepcional, definitiu i terrible:  la mort d’una amiga en un crim –o potser (i més probablement) d’un doble crim, amb l’aparença, però, d’una mort passional seguida després d’un suïcidi-, en aquella Espanya de 1974 on “els serveis secrets anaven de corcoll esbrinant un mapa carregat de dobles i triples sentits”.

  Però no estem parlant de la crònica d’un temps, sinó d’un entotsolament en el “jo” de l’escriptora.  “Recordar –diu- és l’única forma d’eternitat que conec”. I ella recordarà des de l’escriptura, entesa sempre com un “acte reflex de la pròpia necessitat”, ja que “la veu de l’inconscient [és] l’única que permet abordar l’indecible”. Tota la narració, doncs, gira entorn del “jo”, perquè “no existeix més centre que el jo giravoltant en la galàxia de la biografia; la resta és perifèria i planta farratgera de l’univers”.

El llibre és un passeig sense concessions entorn d’aquest jo que ha quedat marcat, definit, estorat, per un fet terrible que ho transcendirà tot; un fet –el de l’assassinat de l’amiga-, que, inconegut el què i el com, serà narrat en dotze versions diferents, en dotze versions possibles, encara que cap d’aquestes pretén trobar la dada objectiva. “L’anar donat versions de l’escena de la teva mort –escriu- no pretén fer progressió ni aclariment ni discerniment ni encertar la veritat. Només vol especular, influïda com estic per l’obsessió, limitada per la limitació, basant-me en una rastellera de possibilitats sense fi”.

El monòleg que en sortirà –transformat sovint en un diàleg amb textos (cartes, notes, i fins i tot records) de l’amiga morta i d’altres persones amb les qui també mantindrà una interlocució- la durà a la infantesa –a aquell Manlleu llunyà d’on recorda tantes coses: la casa, el pare, la mare, aquells éssers estranys, que eren els rojos, “amb als quals es fèiem, però poc”, el farmacèutic Mercader, el fill querubinesc d’aquest que un dia la va convidar a berenar, el metge menorquí Bartomeu Llabrés, el primer encontre amb la mort d’aquella nena veïna, amb les revistes que arribaven a la llibreria del pare, amb aquelles fotografies que “contenen –diu- la teva emoció no saps per què” –una de les quals explica, per cert, la portada del llibre-, i també amb el descobriment de la poesia, primer en llengua castellana fins que, una tarda, a casa d’en Martí Pol, algú dels allí reunits li farà una pregunta definitiva: “Què fa una noia de Manlleu escrivint en castellà?”

Parlarà del primer enamorament, dels poetes que l’agombolen, de les lectures imprescindibles, del cinema que li obre els ulls a una vida que és –diu, recolzant-se  en Shakespeare- “polivalent i brutal”. I de com es tornarà escèptica i refractària al poder en descobrir que amb la poesia sovint es vol fer país, o dur a terme un encàrrec o fins un mandat. “Jo escrivia des de dintre –afirma- i no podia entendre que la llibertat pogués resultar sospitosa”. Però era difícil desmarcar-se dels signes dels temps, que exigien (a la gent de la nostra generació) conèixer aquell conjunt de textos que conformaven la literatura política, la que –diu Contijoch- et conduïa a l’infinit. I “l’infinit era lluitar contra el règim franquista i, per tant, lluitar contra les famílies respectives, lluitar a la contra d’allò que ens havia nodrit”.

Com no m’havia de sentir atret jo per aquest text que em parlava d’un temps i d’un país, el meu, on “els cossos s’abraçaven i copulaven convulsament, a la recerca d’alguna alliberació, mentre al plat dels tocadiscs cantaven Raimon, Pi de la Serra, Guillem d’Efak, Serrat, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beatles, Joan Baez, Guillermina Motta, Paco Ibáñez, Jacques Brel…” I on “el cinema era germà bessó del vici de llegir: de Truffaut a Antonioni, de Visconti a Godard, de Pasolini a Bergman…” Sí Josefa, sí, “ens ho empassàvem tot”.

Però al costat del temps i del país, o més aviat en el temps i en el país, hi ha les persones que s’han relacionat amb el “jo”, que és el subjecte clau de la narració; aquelles persones que –més enllà de l’amiga, la mort de la qual justificarà el relat- aniran també desapareixent: el poeta, que la durà a París el 68 i que, “un cop passat l’entusiasme de la revolució, se sentirà acabat”; el pare (“llaços de sang. No hi ha tràfec ni desgavell que desequilibri la nostre fidelitat”); l’amiga morta…, i tanta gent que ha desaparegut, com aquell “senyor que besava les mans a les senyores” a qui va ajudar en la transcripció d’unes memòries. “Les lentes mirades dels ulls blau-estantís-decadent…, els llargs silencis, el tic-tac del rellotge marcant la cadència de la tarda, asseguts a les butaques, prenent te, animant la conversa amb deseiximent, entrant a poc a poc en l’entrellat de l’enigma sense acabar-lo de desvelar”; un senyor, aquest, que s’emocionava i plorava –també jo m’havia emocionat i plorat- veient The Dead (1987) de John Huston a partir d’aquella bella narració de Joyce. Tots, doncs –cadascú al seu lloc i sense conèixer-nos-, havíem plorat quan, al desaparegut CAPSA de Barcelona, aquella doneta “comença a cantar l’ària de Bellini i la càmera va pujant l’escala i retrata estrats de vida morta”.

Serà, però, molts anys més tard quan Josefa Contijoch es posarà a escriure aquest llibre. “En la tarda solellada i tranquil·la […], vaig pensar que ara sí que podia escriure això que escric. Perquè m’ho havia d’inventar.” En efecte, s’ho havia d’inventar, per això era precís posar-se a escriure. Com Hesíode i Homer, que es van posar a escriure perquè tot és inexplicable. Per això existeix la literatura. “Ja t’ho deia –escriu Contijoch-: no explicar cap història. No existeix una sola història sinó una multiplicitat d’històries. Per això m’agrada esbotzar o rebentar les novel·les. A més, de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs autobiografia, és a dir, la teva existència”. Tornem, doncs, al “jo”. A aquest jo que es va dessagnant per les desaparicions dels homes i de les dones que t’han estat propers; desaparicions que et “deixen un gran sentiment de culpa i un aplec de recances indescriptibles”.

Va ser unes setmanes després de llegir el text mecanografiat, però sense signatura, quan em vaig posar en contacte amb l’autora, que no coneixia. Sabia, però, que era dona, que era de Manlleu, que havia nascut “l’any de l’aiguat” de la negra postguerra. Sabia també que era poeta no sols perquè ella ho confessava, sinó perquè el mateix text que acabava de llegir era –com molt bé es diu a la contraportada-  fronterer, en el fons i en la forma, entre la prosa i la poesia. I quan la vaig identificar, li vaig escriure un correu, que no guardo per aquelles coses estranyes de la cibernètica, que sovint no harmonitzen prou bé amb les facultats informàtiques d’aquells que hem conegut –Temps era temps– “Kubala, Moreno y Manchón”. Li volia dir que el seu llibre m’havia emocionat i que d’alguna manera sentia enveja d’aquell senyor pulcre “que besava les mans a les senyores” amb qui ella havia tingut llargues converses prenent el te. I així va néixer la nostra amistat. I em fa molt feliç que aquell contacte hagués servit a Josefa Contijoch per no desistir i per decidir-se cercar un editor dels que no pensen tan sols en el negoci, i estimen la literatura.

Comentava no fa molt a un destacat periodista gironí que escoltar les emissores catalanes (de fet, des de Menorca només captem Catalunya Ràdio) em cansa, però que escoltar les espanyoles (RNE, ONDACERO, SER) m’irrita. I això perquè hem entrat en una dinàmica la fi de la qual no podem preveure, però que, a mesura que passen els dies, constatem que tindrà un difícil i tortuós recorregut.

D’entrada, no hi ha dubte que aquest procés que s’ha posat en marxa (em fa la impressió que de manera natural i no per l’acció programada dels partits, que hi van a remolc) ha provocat una il·lusió que no havia detectat de feia molts anys, encara que no exempta de pors, que, com era previsible, l’adversari, tracta de nodrir.

Una enquesta que publicava el passat dimecres La Vanguardia, ens deia que en l’escenari actual, el 53% de catalans votaria a favor de la independència, el 39,4% en contra, el 5,9% no ho tenen decidit, però anirien a votar i el 1,7% votaria en blanc. I concretava: “En cas de celebrar un referèndum en un escenari de garanties de seguir a la UE, el ‘sí’ a la independència s’elevaria fins al 62%, però s’enfonsaria fins el 44,7% en cas de no seguir a la UE.

Les incògnites

Tot i les dades que acabo d’oferir, no sabem prou bé com anirà el procés, encara que jo estic segur que, a pesar del que va dir el president Mas, la consulta, quan es faci, es farà de manera legal. Com? No ho sé, però el govern de l’Estat haurà de reaccionar si les eleccions del proper 25 de novembre donen com a resultat un Parlament amb dos terços de diputats que són partidaris de fer la consulta.

Tanmateix, aquesta presenta molts interrogants més enllà de la legalitat en què s’haurà d’emparar. I de manera especial, pel que fa al contingut de la pregunta. Perquè no serà suficient demanar als catalans si opten o no per la independència, ja que, a l’hora de votar, el ciutadà ha de saber on quedarà Catalunya si opta pel sí. Ha de tenir clar, doncs, si quedarà en els llims i en les tenebres, com asseguren des del govern de l’Estat i del PP Rajoy, García-Margallo, Ruíz Gallardón, etc., o podrà seguir en el marc de la Unió Europea, com va predir la comissària Viviane Reding i opina també –ho va fer el passat dimarts- el comissari Almunia, que en un cicle de ‘Diàlegs’ organitzat per la Fundació Ernest Lluch, va afirmar que “no es pot donar una resposta taxativa i dir que si un [territori] se segregra es queda fora i no sabrem res més d’ell pels segles dels segles.” Catalunya, doncs, ha de saber si les coses són com assegura el Govern o com va reiterar l’eurodiputat. Encara que  arribar a saber qui té la raó, no és fàcil, perquè els tractats pels quals es condueix la UE no han previst una situació com la que vol plantejar Catalunya, com tampoc havien previst què havia de succeir quan un Estat membre (la RFA) incorporava –en una “fusió per absorció” (ho dic en termes mercantils)- un Estat no membre de la UE, com era la RDA. Aleshores es va resoldre el problema, i ara també s’haurà de contemplar una solució. Per això em sembla molt correcte que Mas viatgi a Europa (ho començarà a fer per Brussel·les) per preparar el camí.

Però aquest no serà fàcil perquè ens topem amb moltes incògnites, fins i tot en el cas que les Corts acceptin que Catalunya es pugui interrogar sobre el seu futur amb la mateixa llibertat que ho farà Escòcia el 2014. I en dir això m’he de referir novament al comissari Almunia, que ha posat el dit a la llaga (del govern de Rajoy), en afirmar que, una vegada més, el Regne Unit ha donat a l’Estat espanyol una lliçó de democràcia amb l’acord que van signar David Cameron i Alex Salmond per pactar el referèndum d’Escòcia. “Quan es llança un debat com el que hi ha a Catalunya, Flandes o Escòcia, s’ha de fer amb tots els elements sobre la taula, no es pot deixar res sota la taula –ha dit-. Els britànics ens han donat una lliçó de democràcia.” Tots sabem –ha afegit Almunia- que “la situació [de Catalunya] és diferent perquè [els britànics] no tenen una Constitució com la nostra, però han arribat a un acord i s’ha vist a Cameron i Salmond donant-se la mà i pactant la pregunta, que és una pregunta inequívoca”.

Les males maneres

Aquí, però, les coses es resolen de més mala manera, perquè les persones que ostenten el poder formal (els membres del parlament i del Govern) o virtual (els periodistes que parlen, critiquen, dogmatitzen i estigmatitzen des de les ràdios i les televisions) han iniciat una campanya molt dura; una creuada que ha començat a mostrar com pot arribar a ser de visceral, de poc elegant i plena de cops baixos, com ara el del president Rajoy, que ha desvelat una versió molt personal del seu encontre amb Mas a la Moncloa; una versió que, pel fet d’haver-se desplegat sense testimonis, no pot ser contrastada més que pel seu interlocutor. I tots sabem que succeeix en els casos de “la meva veritat contra la teva”. Sempre són irresolubles i fan que cadascú opti per l’opció que més li agrada, sense saber si respon o no a la veritat.

Ho vam comprovar la mateixa nit del dimarts, quan a les emissores i als diaris de Madrid, les paraules de Rajoy eren el testimoni fidel d’un “xantatge” inqualificable de Mas, mentre que, en la versió d’aquest, no es va produir cap xantatge, sinó un diàleg en el qual la negociació no va ser possible en afirmar Rajoy que “no vull negociar perquè jo crec que Catalunya no està tan maltractada com dieu.”

Sigui com vulgui, és evident que a les dificultats d’ordre constitucional, caldrà que hi afegim les d’ordre polític i personal, que seran tant o més dures que les primeres. I a més, les incògnites a què m’he referit respecte de la integració de Catalunya a la Unió Europea.

El repte, doncs, de l’emancipació és difícil i complex, però té la virtut d’haver creat una il·lusió en molts catalans i en els qui mai no hem militat en el jacobinisme; una il·lusió semblant a la que vam sentir de joves quan vam viure la transició del franquisme a la democràcia. Aleshores sabíem que ens enfrontàvem a un gran desafiament: el de construir un món nou que sintetitzàvem en aquell lema que tots vam corejar de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, que no era sinó un crit per la llibertat i per la democràcia. Avui, però, els catalans volen donar una passa més en el seu camí vers la llibertat: el de l’emancipació, i s’enfronten a un repte gens fàcil. Veurem si tenen la capacitat i la fortalesa de sortir-se’n.

 ——-

P.S. La matèria que ens ocupa és tan complexa i cantelluda, inflama tants sentiments en un sentit i en el contrari, provoca tantes reaccions viscerals, que no admet errors de cap mena, si és que vol assolir l’èxit. Per això, actuacions com la del conseller Puig i de la diputada Badia són contràries al bon sentit i esdevenen condemnables.

Reflexionar serenament sobre el que està passant a Catalunya és difícil perquè es tracta d’un procés polític de desencontre que ve de lluny (formalment el primer acte va tenir lloc en signar les Bases de Manresa, el 1892), que afecta als sentiments íntims de molta gent (en un sentit i en el contrari) i apunta en una direcció: la del “dret a decidir” sobre el propi futur, encara que l’objectiu final que es pretén amb l’exercici d’aquest dret no sigui unívoc.

Vull dir amb això que mentre Esquerra Republicana de Catalunya i alguns altres sectors del país reclamen clarament la independència respecte d’Espanya i, per tant, la creació d’un Estat amb la mateixa sobirania que ara té l’espanyol, d’altres partits, com Convergència i Unió, parlen d’obtenir estructures d’Estat i la integració de Catalunya a Europa, però no reclamen formalment la independència. De fet no sabem molt bé (o prou bé) què demanen, tret del “dret a decidir” –Mas ha promès convocar un referèndum- i, per tant, fer una consulta als ciutadans de Catalunya sobre el seu propi futur.

Més enllà d’aquestes posicions hi ha la dels socialistes del PSC, que no volen la independència de Catalunya però reclamen la transformació de l’Estat dit de les Autonomies en un Estat Federal (alguns parlen també de la necessitat d’asimetria dins aquest), i encara que es manifestin com a no independentistes, també els socialistes reclamen, com els anteriors, el “dret a decidir” dels catalans i, per tant, la possibilitat de convocar un referèndum.

Davant aquestes posicions més o menys clares, el Govern espanyol ha respost amb un no rotund a tot. I si deixem de costat els improperis, les desqualificacions i, el que és pitjor, les ironies més o menys cíniques que hem hagut d’escoltar, l’únic argument sòlid que s’ha formulat en defensa d’aquest “no a tot” és que la Constitució no recull el dret dels ciutadans d’un territori a decidir sobre el seu propi futur. Per tant, no els permet autodeterminar-se. I no sols això, sinó que la Constitució no permet tan sols convocar un referèndum consultiu (¡!) sobre la qüestió.

És ben cert que la Constitució espanyola no admet la secessió de cap territori per decisió unilateral. Com tampoc admet la convocatòria d’un referèndum pel president d’una comunitat autònoma, i exigeix alhora (art. 92) que als referèndums votin tots els espanyols (no els d’una sola comunitat). Així doncs, deixant de banda les sortides de to (que n’hi ha hagut moltes) ens trobem davant un problema teòricament irresoluble (uns ciutadans volen una cosa que la Constitució no permet), que, com tots els problemes d’aquesta mena, s’agreujarà –i no poc- si a les eleccions del 25 de novembre una majoria qualificada de catalans decideix votar a favor dels partits que volen la independència, demanen estructures d’Estat o volen una Espanya Federal, però que, tot i aquestes grans diferències, estan d’acord en la necessitat que la Constitució Espanyola permeti el “dret a decidir” o, el que és el mateix, que a Catalunya (perquè ara parlem de Catalunya) es pugui fer una consulta, pacífica i democràtica, als ciutadans demanant-los sobre el seu futur. I dic que el problema s’agreujarà perquè aleshores ningú no al·legarà la manifestació de l’11 de setembre com a font d’autoritat, sinó la decisió –segurament molt majoritària- d’un Parlament democràticament elegit.

Si el panorama que acabo de descriure esdevé una realitat i, per tant, es dóna aquesta majoria que reclama el dret del poble de Catalunya a ser consultat sobre el seu futur, i el Govern de l’Estat segueix entestant-se a dir que no a tot emparant-se en la Constitució, haurem de demanar-nos què succeirà. I la resposta em sembla fàcil: doncs que, en el millor dels casos, el país –Espanya- entrarà en una profunda crisi política i moral (per no parlar de l’econòmica que ja ho és i que, sens dubte, s’intensificarà encara més); crisi que no podrà resoldre cap general de brigada ni, tampoc, una aplicació estricta del Codi Penal, com ha insinuat –per mi incomprensiblement- el centrista (¿?) Ruíz Gallardón.

L’única sortida sensata davant aquest quadre més que probable és la d’un diàleg entre les parts en conflicte que ens dugui vers una modificació de la Constitució.

La Constitució de 1876 (i totes les constitucions del món vigents en aquella època) negaven el dret de votar a la dona. Donar el vot a la dona era, com va dir un il·lustre diputat d’aleshores, “permitir que la histèria llegue al poder” (i es va quedar tan ample). Però un dia, la Constitució es va canviar, i l’any 1932 les dones espanyoles van acudir a votar amb els mateixos drets polítics que els homes. Tanmateix, això no es va aconseguir sense dolor, perquè hi va haver actuacions governamentals que –emparant-se en constitucions tan democràtiques com la dels Estats Units, van provocar morts i fins i tot massacres de sufragistes, però el “dret a decidir” de les dones un dia va ser realitat.

I digui el que digui avui la Constitució espanyola de 1978, un dia (no sé quan, però un dia) el dret dels pobles a decidir també serà constitucional, perquè no té cap mena de lògica que si el president d’una comunitat autònoma, recolzat per una majoria clara de diputats elegits democràticament, vol consultar als ciutadans d’aquell poble “com es volen governar en el futur”, no tinguin la possibilitat de fer-ho, o bé la decisió d’aquests hagi de dependre del que pensen la resta de ciutadans de l’Estat.

En definitiva, que si la Constitució no permet que “el dret a decidir” sigui possible, vol dir que té un dèficit democràtic que, entre tots, hem de resoldre, a menys que preferim que la convivència es deteriori i la situació s’acabi podrint.

El “dret a decidir” és, doncs, el que vertaderament importa. I reconegut aquest, la independència podrà ser-ne una conseqüència, però no una conseqüència necessària ni, menys encara, evident. Ara que, tan com més trigui el govern espanyol a afrontar el problema, tan com més trigui a dialogar amb els interessats per resoldre el dèficit democràtic de la Constitució, més anirà aplanant el camí als partidaris de la secessió i de la ruptura. I és probable que, quan en veure’s perdut canviï de criteri, aleshores ja sigui massa tard.

Si a algú ha deixat descol·locat la decisió de Mas, de dissoldre el Parlament de Catalunya i de proposar una consulta sobre l’autodeterminació, aquest és el PSC-PSOE, que es mostra no sols desconcertat, sinó pràcticament dividit. No ho dic tan sols pel manifest dels dissidents encapçalats per Ros, Geli i Castells (per citar alguns dels socialistes més rellevants, que, amb aquest escrit, d’alguna manera s’alien amb Ernest Maragall), sinó per com afronten la situació els personatges clau d’aquest partit: Pere Navarro, Alfredo Pérez Rubalcaba i, darrerament, la fins ara callada exministra Carme Chacón. Això per no parlar dels grans barons o exbarons del PSOE, com José Antonio Gruiñán, José Bono, Joaquín Leguina, Alfonso Guerra i, finalment, Felipe González.

Els artífexs màxims de l’Espanya de les autonomies –del “cafè para todos”– que tenim avui són els dos grans partits de la Transició: UCD i PSOE. I els caps pensants més remarcables d’aquesta cosa que ara està petant per tots costats foren Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa, Felipe González i Alfonso Guerra.

De fet, l’estructura autonòmica d’Espanya no difereix molt del que hauria pogut ser una estructura federal. Però aquesta darrera era innombrable a finals dels anys setanta, i es va optar per una possibilitat que la Constitució no preveia clarament però que trobava empara en el Títol VIII de la Constitució. Catalunya, el País Basc i, en molta menor mesura, Galícia, havien demostrat clarament i històricament el seu desig autonòmic. A les Balears, els autonomistes cabíem en un microbús, i a Andalusia, les dues Castelles, l’Aragó i no parlem de Madrid, Cantàbria (que era aleshores Santander), Astúries, La Rioja, Múrcia i Albacete (que formaven un matrimoni fins que l’autonomia els va divorciar) i Extremadura “que eran dos, Cáceres y Badajoz”, el clam per una “España de las Autonomías” o per “una España Federal” era inexistent. No em refereixo a Navarra, perquè aquesta, silenciosa i conservadora, a la Història d’Espanya sempre ha estat un punt i apart.

Després del “cafè para todos”, que va tenir la virtut (¿?) de fer néixer pertot el país el desigs “de no ser menos que Cataluña” (que en això radica el sentiment autonòmic espanyol), Martín Villa i Alfonso Guerra van ser els artífex de la LOFCA (Ley Orgánica 8/1980, de 22 de septiembre, de Financiación de las Comunidades Autónomas), que va passar el ribot damunt el magma autonòmic (que començava a fer por als seus mateixos creadors) i ens va deixar a tots “igualados con el rasero”, per dir-ho en la llengua més estimada del senyor Bauzá.

Avui, els hereus de l’UCD (que són la gent del PP en bloc) parlen com un sol home en defensa de la “unitat inquebrantable de España”, i ho fan sense fissures. Alguns (i no pocs) creuen fins i tot “que hemos ido demasiado lejos y hay que rectificar”, mentre els socialistes, immersos en una gran contradicció interna (Zapatero i Montilla han deixat el partit i la ideologia socialista esquarterats) difícilment se’n sortiran.

Per una banda, tenim el bloc nítidament nacionalista espanyol, que, com la gent del PP, no cedeixen un àpex. Griñán (d’entre els encara vius i amb poder) al capdavant, seguit per Guerra, Bono i Fernández Vara, tenen un concepte patrimonial d’Espanya. I això els impossibilita entendre res que no sigui el que ells sempre han entès. Curiosament, Felipe Gonzalez, que presumeix de comprendre el problema, se’ls ha unit darrerament tot convertint-se en profeta “de lo que no pasará”.

Per una altra costat tenim a Pere Navarro, l’home que, segurament, experimentarà sobre seu el pes d’una futura i enorme derrota, el qual, movent-se entre el dubte i l’error, vol i dol alhora, mentre apunta la solució federal com l’única que pot resoldre els problemes del país. I per acabar de complicar les coses, ha emergit del silenci Carme Chacón (la pretendent al papat socialista espanyol), la qual, després d’assegurar que amb ella de ministra de defensa s’hauria expedientat el coronel Alemán (aquell que volia enviar els tancs a la plaça de Sant Jaume), ha pregonat que és en el federalisme asimètric on Espanya trobarà la solució. És a dir, que al president Maragall li ha sortit una aliada que no podia esperar, encara que –com sol succeir en aquests casos- li ha sortit “tarde y mal”.

Jo no sé que ens  portarà el futur perquè no tinc el do de profecia de què fa gala Felipe González, però no m’estaré de dir que no em doldria gens (recordeu que parlo des de Menorca; sóc, per tant, súbdit del senyor José Ramón Bauzá) una solució federal per a Espanya. I si aquesta fos possible, no em molestaria gens que fos asimètrica, perquè asimètrica i plural és la nostra realitat. I per evitar malentesos, he de dir també que encara m’incomodaria menys que els socialistes tinguessin un èxit i no un fracàs electoral a Catalunya, però això no em treu de fer una pregunta: És creïble que Rubalcaba i Navarro creguin que Espanya es podrà dotar d’una estructura federal, i que la senyora Chacón cregui que, a més, aquesta podrà ser asimètrica (decisions que exigirien una modificació substancial de la Constitució), quan el president Rajoy i les seves hosts es neguen tan sols a estudiar un règim fiscal diferenciat per a Catalunya (semblant al que tenen Euskadi i Navarra) i  barren el pas a l’autorització d’un referèndum consultiu dels catalans, opcions –les dues- que es podrien dur a terme, si hi hagués bona voluntat, sense necessitat de violentar la Carta Magna?

La crisi de Cuba i Filipines del 1898, que comportà la pèrdua de les darreres colònies de l’antic Imperi espanyol -aquell on antigament “no se ponía el sol” en frase atribuïda del rei Felip II-, va implicar una severa derrota militar front als Estats Units, amb la desfeta de l’armada espanyola d’ultramar i la derrota moral d’un estat -Espanya- que no havia assimilat encara que havia deixat de ser una potència de primera fila en el món occidental. Ens trobem, doncs, davant un fet de primera magnitud des del punt de vista polític, que s’emmarca en un moment de la història d’Espanya que estava presidit per un règim, el de la Restauració borbònica, que se sustentava en la Constitució de 1876.

Diguem, però, que el marc polític i democràtic derivat d’aquesta constitució no era compartit per tothom. Ja el 1892, i precisament durant el primer torn canovista sota la regència de María Cristina, es redactaren a Catalunya les “Bases de Manresa”, punt de partida del modern catalanisme polític. I el 1893, Sabino Arana publicava el seu llibre “Por Bizcaya”, que és a la base del moviment nacionalista basc, que cristal·litzà l’any següent en l’Euskaldun Batzokija. En qualsevol cas, ambdues formulacions -la catalana i la basca- anaven més enllà del marc que delimitava la Constitució.

El recurs als límits constitucionals

Si el centralisme de la Restauració (és a dir el marc legal i constitucional vigent aleshores) ja semblava poc acollidor als bascos i catalans perquè no els permetia acomplir els seus anhels, aquest resultava encara més inacceptable als ciutadans de les dites “províncies d’Ultramar”, reconegudes definitivament com a tals a la Pau de Zanjón, el 1880. I no deixa de ser curiós que, a partir del reconeixement de Cuba com a “província”, els cubans (que –com els catalans d’avui- devien ser insensats i contraris al sentit comú –com s’assegura des de La Razón-) es van mostrar disconformes i demanaren l’autonomia; petició que se’ls va negar perquè no cabia a la Constitució espanyola (ni més ni menys que el que li ha succeït al pacte fiscal que proposava Artur Mas). Tanmateix, avui, cent vint-i-cinc anys més tard, hi ha acord entre tots els historiadors que es va desaprofitar una possible via de solució: donar-los l’autonomia administrativa que proposava Antoni Maura quan va ser ministre d’Ultramar del Govern Sagasta, entre 1893 i 1895.

La historiografia actual culpa d’aquest fet (em refereixo a la negativa de donar l’autonomia a Cuba) a la resistència dels interessos afectats -bàsicament els dels sucrers espanyols, aferrats a una situació que els permetia disposar de Cuba com d’un gran latifundi propi-, a la intransigència del partit Unión Constitucional (el PP d’aleshores), i a l’afany de Sagasta per estalviar-se problemes no sols en la seva relació amb els conservadors, sinó també en les seves pròpies files liberals. També aleshores “España tenía otros problemes más importantes que la autonomia de Cuba”, com hauria dit avui Rajoy.

L’error del Govern

Ha escrit el professor Seco Serrano que, fins i tot l’any 1903, Máximo Gómez, un dels forjadors de la independència cubana, afirmava que, d’haver-se implantat a temps les reformes de Maura, la revolució cubana hauria estat impossible. No sé si realment hauria estat així, però és un punt de vista que posa en evidència que el fracàs de Maura va implicar l’ascendència definitiva del Partido Revolucionario Cubano per sobre del Partido Liberal Autonomista i, en definitiva, el triomf de les tesis independentistes o secessionistes per sobre de les autonomistes.  Cuba optà -com no podia ésser d’altra manera- per l’autonomia política i va provocar una confrontació amb Espanya que li agreujava la seva situació política, no sols pel gravíssim problema que comportava el fet de sostenir una guerra colonial a un altre continent, sinó també perquè en aquell joc d’interessos i de sentiments hi entrava un tercer interessat: els Estats Units d’Amèrica, que (això no ho hauria d’oblidar el senyor Mas), tenien més interès en la independència de Cuba del que la Unió Europea pugui tenir avui en la de la de Catalunya.

Quan començà la segona guerra cubana d’independència, l’any 1895, molt pocs espanyols podien imaginar que acabaria amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. La premsa oficialista i l’opinió política ortodoxa eren (fervorosament i unànimement) favorables a la guerra per defensar la “legalitat constitucional espanyola”. La unanimitat abraçava des dels partits republicans de l’esquerra fins als carlistes de la dreta. Entre els primers, només els federalistes de Pi i Margall (sempre hi ha algun traïdor) s’oposaven a la solució militar i proposaven que es concedís a les colònies un estatut d’autonomia similar al dels dominis britànics.

El professor Balfour ens recorda que els partits republicans s’allunyaren ràpidament de la posició de principis propugnada per Pi i Margall per tal de llençar una bel·ligerant campanya nacionalista en defensa de la sobirania espanyola sobre Cuba. I encara que sempre s’havien mostrat contraris a la “Constitució monàrquica de 1876”, en aquells moments no l’atacaren, sinó que s’afegiran a la defensa d’un imperi anquilosat i acusaren el govern de no ser prou agressiu en la defensa d’aquest imperi (També ells pensaven, com pensa avui un eurodiputat, que calia enviar-hi “un general de brigada de la Guàrdia Civil”). Emilio Castelar, expresident de la Primera República, si bé criticava el règim per haver donat lloc a la rebel·lió colonial a causa de no haver acordat les reformes pertinents, també es va mostrar partidari fervent de mantenir la sobirania espanyola sobre les colònies. Bon i florit orador que era, va dir: “España hizo América  como Dios hizo el mundo… América será española eternamente.” (Una frase, que es pot esculpir en marbre seguida de la de Bono quan diu que “Antes que ver Cataluña fuera de España prefiero morir”). I quan es féu ja patent  la intervenció nord-americana, molts republicans van sortir al carrer per protestar contra la pusil·lanimitat del govern espanyol.

La posició dels diaris i dels partits

La posició oficial dels conservadors davant la guerra de Cuba era de mantenir l’illa a qualsevol preu. Recordem la famosa frase de Cànovas: “Es preciso que tengáis la seguridad de que ningún partido español abandonará jamás la isla de Cuba; que en la isla de Cuba emplearemos, si fuera necesario, el último hombre y el último peso.” I així ho va fer. El sisè Govern conservador de Cánovas, que governà de març de 1895 fins a l’assassinat de l’estadista, l’agost del 1897, intentà vanament acabar, per tots els mitjans, amb la rebel·lió cubana. Primer, amb el general Arsenio Martínez Campos, que dugué a terme una guerra qualificada de “suau”; després, amb el general mallorquí Valeriano Weyler Nicolau, que no era de la Guàrdia Civil, però que es va mostrar decidit a exterminar (no cal dir que inútilment) la insurrecció a sang i foc.

Per aquells dies, seguint la pauta d’alguns diaris mallorquins, el diari conservador menorquí El Bien Público (8.IV.1898) editorialitzava, segons ens ha explicat Josep Portella, sobre el fet amb un indiscutible llenguatge d’arenga militar: “La codicia infame y la ambición sin límites de una nación formada de aventureros, escoria de todos los países del mundo y descendientes de pieles rojas capitaneados por energúmenos de la calaña de Masson, Turpie y otros mercanchifles (prepari’s per escoltar coses com aquesta, senyor Mas), trata de enlodar los altos timbres y la honradez sin límites de la nación más hidalga y más noble del mundo, de arrancarnos por medio de la fuerza bruta el preciado florón que nos queda de nuestra pasada grandeza, símbolo de nuestra fuerza, en el hemisferio americano…” .

La posició dels liberals no divergia, però, substancialment de la dels conservadors, tot i que Antoni Maura (que va ser membre d’aquest partit fins que pactà amb els conservadors de Silvela) criticà novament la política que havia dut a terme al general Weyler en una important conferència pronunciada el 22 de març de 1897, ja que considerava inviable una política bèl·lica que destruïa els recursos de Cuba. Tot i això, Maura no qüestionava l’espanyolitat cubana. Simplement acusava els governants espanyols de ser mals governants. No de ser dominadors.

I si observem l’actitud dels republicans, veurem que no presenta gaires diferències respecte dels monàrquics, encara que algunes veus es van mostrar favorables a una certa “descentralització” de Cuba que permetés una assimilació dels cubans i porto-riquenys als espanyols de la metròpoli pel que fa als drets civils i polítics. Tanmateix, els republicans mallorquins foren, com observa el professor Marimón, clarament favorables a l’ús de les armes i exhibiren un groller maximalisme patrioter. I el mateix podem dir dels republicans menorquins, que no van adoptar cap posició crítica davant la guerra que s’acostava. Culpaven, evidentment, la monarquia dels desastres (“Tan culpable es Rajoy como Mas”, diu avui Rubalcaba), però davant la guerra oberta, s’identificaren amb els conservadors. I és que els republicans participaven, en aquest punt, de la mateixa concepció unitària i indiscutiblement espanyolista de l’Estat. Tots eren vertaders “nacionalistes espanyols” (com el PP i el PSOE, indiscutiblement).

Les dissidències, encara que moderades, provingueren dels partits extraparlamentaris. Els anarquistes es van esforçar per mostrar-se partidaris de la lluita dels cubans per la independència. Val a dir, però, que van expressar certs dubtes derivats en bona part de l’ambigüitat de les posicions anarquistes respecte a la relació entre la “qüestió nacional” (que els importava ben poc) i el seu objectiu últim, “la revolució social”. I encara que, finalment, acabaren per recolzar “l’autodeterminació” de Cuba (Vaja!, com els d’Iniciativa-Verds), els anarquistes tendien a eludir l’espinós tema del nacionalisme per concentrar-se només en els perjudicials efectes de la guerra sobre els treballadors espanyols.

Més encara que els anarquistes, els socialistes eren contraris a reconèixer que la lluita per la independència de Cuba tenia alguna relació amb les necessitats i aspiracions dels treballadors cubans. Ignorant sens dubte que hi havia un important recolzament d’aquests als insurrectes, no van percebre les implicacions socials de la lluita nacionalista, i es van limitar a repetir consignes abstractes de pacifisme internacionalista. Al final, els socialistes reconegueren la legitimitat de la lluita per la independència, però optaren per centrar la seva propaganda -en això com els anarquistes-, en la injustícia social que constituïa, a Espanya, el servei militar.

Ja fora dels partits, convé també mencionar l’Església espanyola que va adoptar una actitud radicalment contrària a la independència de Cuba i, per tant, favorable a la intervenció militar.  Encara més, l’Església espanyola legitimà la lluita –és a dir, legitimà la guerra!- contra els independentistes cubans, i per demostrar-ho podria treure una memorable pastoral del bisbe Castellote, aleshores bisbe de Menorca, que prefereixo guardar-me, perquè em fa avergonyir. Aquest cop em pensava que els bisbes es mantindrien en silenci davant la qüestió catalana, però esperar que els bisbes espanyols sàpiguen comportar-se en política és batre en ferro fred.