El Xile que acabo de conèixer

by

He tornat fa poc de Xile on, en representació de l’Acadèmia de Jurisprudència de les Illes Balears, he assistit al VIII Congreso de Academias Jurídicas y Sociales de Iberoamérica, convidat per l’Instituto de Chile. De les moltes persones que he conegut i amb les quals he conversat, vull ressaltar tres noms propis en aquesta crònica: el de Sergio Molina Silva, el de Carlos Cáceres Contreras i el d’Andrés Velasco Brañes.

Sergio Molina Silva

Va ser durant el primer dia quan, per un atzar, vaig seure al costat de Sergio Molina Silva al dinar de benvinguda que es va donar en un dels bellíssims salons del Club de la Unión de Santiago; club dissenyat per l’arquitecte Alberto Cruz Montt a l’estil francès l’any 1916, que revela l’existència d’una molt alta societat a principis del segle XX. Encara que una mica decaigut pel que fa a la conservació, és sens dubte un dels edificis més bells de Santiago.

120px-Club_de_la_union

El doctor Molina, democratacristià, ha estat president del Banc Central de Xile i tres vegades ministre. És un dels pocs supervivents del gabinet d’Eduardo Frei Montalva, de qui va ser ministre d’Hisenda uns mesos abans que Frei perdés les eleccions que van donar el poder a Salvador Allende. Caiguda la dictadura de Pinochet, va ser novament ministre de Planificació i Cooperació del president Patricio Aylwin i, posteriorment, ministre d’Educació en el gabinet d’Eduardo Frei Ruiz-Tagle.

449px-Allende

Home obert i cordial, en conèixer la seva trajectòria democratacristiana, li vaig explicar el desassossec que va representar per a nosaltres -joves militants antifranquistes el 1973- la caiguda d’Allende. Educat i respectuós amb el president mort i, alhora, adversari declarat de Pinochet, amb qui mai va col·laborar, Molina Silva m’explicà que va prendre part en la reunió secreta que, a instàncies del cardenal Raúl Silva Henríquez (titular de la diòcesi de Santiago), va tenir lloc, l’agost de 1973, entre Patricio Aylwin (llavors president del partit Demòcrata Cristià, principal partit opositor) i el president Salvador Allende Gossens, amb la finalitat d’arribar a un consens que evités la catàstrofe. L’acord, acceptat en principi, no va ser possible -segons ell em va assegurar- per incompliment d’Allende dels pactes acordats, fet que va desencadenar el cop d’Estat que produí milers de morts al país, anys de dictadura i, pel que fa a nosaltres, els joves d’aleshores, ens va afectar durament, ja que vèiem en Allende un exemple preclar del socialisme democràtic. Això sens perjudici que, amb els anys i en conèixer més a fons la història, hàgim moderat la nostra opinió de llavors sense que aquest matís alteri gens el reconeixement que –si més no en el meu cas- segueixo tenint pel president màrtir, l’estàtua del qual s’aixeca avui en un costat de la plaça que s’obre davant el Palau de la Moneda. Allí, davant seu, vaig guardar dret uns minuts de silenci en memòria de les víctimes que es van produir com a conseqüència d’aquells tràgics dies de 1973.

Carlos Cáceres Contreras

De gran interès va ser també la conversa que vaig mantenir amb Carlos Cáceres Contreras, que José Luis Cea Egaña, president de l’Instituto de Chile, em va presentar als jardins del Club de Golf Los Leones (un altre centre creat per l’alta burgesia xilena) abans de sopar, el passat 22 de novembre. Carlos Cáceres va ser –aquest sí!- un home lligat al règim del general Pinochet, que el va designar membre del Consell d’Estat, després president del Banc Central de Xile i, més tard, ministre d’Hisenda. Però el principal paper de Cáceres a la política xilena ha estat, sens dubte, el que va dur a terme després de la derrota del Govern en el Plebiscit del 5 d’octubre de 1988, plebiscit en el qual el poble xilè va denegar al dictador un nou mandat i, conseqüentment, donà lloc a la celebració d’unes eleccions presidencials democràtiques. En aquells moments crucials, Carlos Cáceres va ser nomenat ministre de l’Interior i es convertí en l’home que (com el nostre Martín Villa), des de la dictadura, va preparar la transició a la democràcia. En definitiva, el que va protagonitzar la transició del poder a Patricio Alwin i el que (també com Martín Villa) va deixar lligades certes coses que, encara avui, pertorben el sistema.

800px-Palacio_de_LaMoneda02

En aquella tertúlia amb Carlos Cáceres hi havia també José Luis Cea, Eugenio Hernández-Bretón, membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència de Veneçuela, i la seva dona, una bella i agradable veneçolana filla de pares navarresos -de Tafalla- els quals, curiosament , estiuegen a Menorca des de fa uns anys. Cáceres em va preguntar per Catalunya (faltaven tres dies per les eleccions) i jo li vaig donar la meva opinió més aviat tranquil·litzadora, ja que estava convençut que, qualsevol que fos el resultat que s’acabés produint, el problema català es resoldria pacíficament. I així ho crec encara a pesar del que està succeint. Després em va tocar el torn a mi i li vaig preguntar per la presidenta Bachelet. Home obert, somrient i astut, em va demanar si el que jo volia conèixer era el seu judici sobre Michelle Bachelet en tant que presidenta de la República. En aquest cas -va dir-, la seva resposta havia de ser negativa, però si el que jo volia conèixer era la seva opinió sobre ella com a persona, llavors no podia sinó concloure que Michelle Bachelet era la dona més amable, més simpàtica i més tolerant que havia conegut mai.

Els allí presents vam insistir que ens parlés d’ella, i Cáceres ho va fer relatant una anècdota que va protagonitzar un amic seu, pinochetista fins a la medul·la i propietari d’una finca que limita amb una altra a la qual la presidenta va passar uns dies de vacances durant l’estiu de 2007, el primer del seu mandat. Una tarda -va dir-, el seu amic es va acostar a la porta de la finca i va lliurar a un dels guàrdies de la seguretat una targeta mitjançant la qual convidava la presidenta a dinar a casa seva. L’excusa era tenir amb ella una bona relació de veïns. Al cap de pocs dies va rebre una trucada personal de Michelle Bachelet dient que l’acceptava. “Aleshores –seguí relatant Cáceres-, el meu amic em va trucar perquè l’acompanyés en el dinar i li vaig dir que no em semblava prudent, ja que jo havia estat ministre de Pinochet”. Recordi el lector que el pare de la presidenta, el general Alberto Bachelet, va ser detingut i torturat pels colpistes en no sumar-se al cop, el 1973, i va morir a la presó el 1974; d’un infart, segons el comunicat mèdic, però no hi ha dubte que va ser torturat. “Tot i la meva negativa, el meu amic va insistir i va convidar, a més, d’altres persones, totes compromeses amb el general Pinochet, encara que eren ja fora de la política. Ella va entrar, ens va saludar i va dir: ‘Sé que cap de vostès m’ha votat, però no m’importa, podem ser amics’, i el menjar es va transformar en una agradable tertúlia que s’allargà fins a la nit. Unes setmanes més tard, Bachelet ens va convidar a casa seva, va cuinar per a nosaltres i, des d’aquell any, cada estiu reprenem la trobada.”

Andrés Velasco Brañes

Més enllà d’aquestes trobades anecdòtiques, el més interessant del congrés va ser, des del meu punt de vista, la conferència que impartí Andrés Velasco Brañes, precandidat a la presidència de la República pel Partit Socialista. Velasco és un jove brillant (va néixer el 1960), doctor en economia per la Universitat de Yale i professor a la de Harward, que ens va exposar alguns dels grans problemes amb els quals s’enfronta el Xile que ell pretén governar. Per a Velasco, el primer i principal objectiu del país -recordin que Xile té un creixement molt notable, que el situa en un lloc de privilegi dins d’Amèrica Llatina- és el de recuperar una democràcia real a les institucions polítiques. “En quina mesura -es preguntava- les institucions que ens vam donar com a resultat de la democratització del país ens serveixen? Velasco està lluny de la demagògia i, per tant, no nega els avenços que el seu país ha aconseguit, però assegura que aquest es troba enfrontat a un problema greu si no resol la incompatibilitat, cada vegada més creixent, que es produeix entre les demandes dels ciutadans i la nul·la resposta d’una institucions representatives cada cop més enquistades.

velasco

Ens trobem -va dir Velasco- davant un país en el qual avui la principal obsessió dels joves -ell apel·lava a dades estadístiques fiables- és, en primer lloc, de ser futbolista (això entre els homes) o estrella de telesèrie (pel que fa a les noies). Un país -va afegir- per al qual, les quatre professions menys valorades són, per aquest ordre, la d’empresari, la de sindicalista, la de sacerdot de l’Església Catòlica i la de polític.

Quins canvis cal fer per donar la volta a tot això? Velasco proposa els següents:

1er) Canviar el sistema electoral heretat del pinochetisme. Aquest és un sistema complex, que inhibeix la participació i impossibilita que surti un partit amb una majoria sòlida, ja que genera un quasi empat entre les dues grans formacions (úniques que realment compten), la qual cosa dificulta el govern i és pràcticament incompatible amb un sistema presidencial. I el que és encara pitjor: és un sistema que impedeix que els ciutadans es vegin reflectits al Parlament.

2on) Introduir una veritable democràcia interna en els partits, que avui es troben dominats absolutament pel poder de lobbys, grups de pressió que els ciutadans no coneixen ni poden arribar a conèixer mai. A més, cal reformar el finançament d’aquests, que no és clar ni fer-hi prop. Això implica que el poder es mou en la foscor, duu el descrèdit a la política i fa que, entre els ciutadans, creixi l’escepticisme.

3er) Promoure una gran reforma administrativa de l’Estat. Xile, amb 17 milions d’habitants, en té 7 que viuen a Santiago. L’Estat xilè té, a més, una estructura territorial dividida en 15 regions, el poder de les quals és molt feble, i això s’ha de corregir. D’altra banda, els seus dirigents (anomenats allà “intendents”) no són d’elecció directa pels ciutadans, sinó de designació directa pel President de la República, la qual cosa comporta el desarrelament dels polítics i una nul·la capacitat de lideratge.

Tanmateix, Velasco es va preocupar molt de dir que Xile no és Argentina; però com al país veí, l’Estat xilè també va camí de ser una gran borsa de treball -si no ho és ja-, fet que, desgraciadament, duu al populisme i a la demagògia dels polítics. Per a Velasco, el sistema democràtic s’ha de legitimar a si mateix, i aquesta tasca correspon, sens dubte, als legisladors. Però aquests, any rere any, legislatura rere legislatura, es mostren incapaços de fer-se l’harakiri; de fer-lo, en definitiva, a un sistema que ells saben caduc i poc representatiu, però que els alimenta.

La irresponsabilitat dels legisladors per afrontar la reforma és -creu Velasco- el principal problema de Xile, ja que està produint un clam creixent de crítica dels ciutadans, que ho manifesten des de les tribunes dels diaris i des de les xarxes socials; problema que, com en altres parts del món, condueix al naixement de nous partits (o, millor, de nous moviments aliens a aquests) que, si no es canalitzen, poden acabar representant un greu problema per a la democràcia.

Anuncis

%d bloggers like this: