Josep Maria Quintana

“Quiero reconocer aquí en Nueva York a la mayoría de españoles que no se manifiestan, que no salen en las portadas de la prensa ni abren los telediarios. No se les ve, pero están ahí, son la inmensa mayoría, son personas que sufren, que pasan por dificultades enormes, que hacen frente a muchos problemas”.

Aquesta és la frase lapidària que ha pronunciat Mariano Rajoy a Nova York. Doncs bé, quan he escoltat el president del govern evocant aquest ens metafísic que es defineix per les seves qualitats negatives (pel silenci, per la no actuació) he pensat que serà molt difícil que Espanya se’n surti amb aquest home al capdavant del govern. Perquè acudir a l’argument dels qui callen  (les dones que reben ultratges dels marits i no ho denuncien són també, malauradament, una “majoria silenciosa” de les maltractades) és el recurs fàcil dels qui no volen mirar la realitat i prefereixen inventar-se-la. És el recurs que seguia Franco quan volia justifica una dictadura injustificable. És el que va seguir Nixon quan volia justificar una guerra insostenible al Vietnam, amb grans manifestacions en contra. És el recurs al què acudeixen, en definitiva, els qui no són capaços de liderar els processos que exigeix un cop de timó per redreçar les coses.

Quan Rajoy evoca la majoria silenciosa (en referir-se als qui no van anar a la manifestació de Catalunya el dia 11 de setembre –“una algarabía”, segons ell- o als qui no eren davant el parlament espanyol el passat dia dimarts) es refereix –no sé si ho sap- a persones com jo i com centenars de milers de ciutadans, que no érem a un lloc ni a l’altre, però que no necessàriament estem donant suport al que ell pensa, al que ell fa, i encara menys, al que no fa ni deixa fer (que és molt). Fins i tot es refereix als qui no el van votar. I també al 30 per cent llarg de ciutadans que no van a votar mai, ja sigui perquè no els importa, perquè no hi volen anar o perquè no creuen tan sols en la democràcia. Ves a saber! La majoria silenciosa és un magma que no respon a cap ideologia concreta, ni la seva veu (entengui’s la metàfora) és unívoca. Per dir-ho clar: els qui callam, els qui no ens manifestam, els qui no insultam ni l’alabam el govern, no necessàriament som seus ni li donam suport.

Entendre el contrari és un subterfugi fàcil, que no respon a cap veritat política. Ben al contrari, demostra una gran incapacitat de lideratge no sols per resoldre els problemes amb què realment el polític s’enfronta (i s’haurà d’enfrontar), sinó fins i tot per detectar-los, que és la fase prèvia al seu estudi i a la recerca de solucions.

Grècia s’ha esporuguit i ha variat una mica els resultats electorals de fa un mes, que impedien la formació d’un nou govern i duien el país vers l’ignot, que no necessàriament a la catàstrofe, perquè em fa la impressió que, a la catàstrofe (una paraula grega de llarga trajectòria), ja hi són de fa temps.

El partit conservador Nova Democràcia ha guanyat les eleccions: tindrà 79 escons al parlament, més els 50 que la llei electoral grega regala al partit que obté més diputats; 129, per tant. Al darrere hi ha la coalició de l’esquerra radical Syriza, amb 71 escons, dos punts per sota de Nova Democràcia. En xifres absolutes només 170.000 vots han separat Nova Democràcia de Syriza, sobre un total de 6,2 milions de votants. El PASOK (socialistes), que havia governat fins que se’ls va imposar per Europa un govern de transició presidit per un tecnòcrata independent, ha estat la tercera força, amb 33 escons. Ha quedat gairebé en el no res, a no ser que l’aritmètica el situa com a necessari per aconseguir una majoria, un cop Syriza diu que es quedarà a l’oposició.

Darrere els tres partits principals hi ha el Partit dels Grecs Independents, de dreta i contrari al rescat, amb 20 diputats; els nazis d’Alba Daurada, amb 18, que ha mantingut contra pronòstic el mateix percentatge de vot que fa un mes; l’Esquerra Democràtica amb 17, i el Partit Comunistaamb 12.

Si comparem aquests resultats amb els del mes de maig, veurem que Nova Democràcia ha guanyat 21 escons, Syriza n’ha guanyat 19, el PASOK n’ha perdut 8, els Grecs Independents n’han perdut 13, els nazis n’han perdut 3, l’Esquerra Democràtica n’ha perdut 2 i el Partit Comunista n’ha perdut 14.

L’enviat de La Vanguardia a Grècia definia aquests resultats com “el triomf de la por”, un títol que jo li prenc manllevat perquè ha estat, en efecte, la por al bipartidisme secular, la por de les elits beneficiàries que s’acabi el joc, la por d’uns i altres que s’obrin processos i es depurin responsabilitats amb noms i cognoms; però també la por de Brussel·les i Berlín a perdre els seus lacais a Grècia i que un perillós precedent s’interposi en el seu, fins ara, implacable pla de conquestes.

Tota aquesta por s’ha canalitzat vers l’electorat en una operació de guerra psicològica gegantina: l’amenaça d’abandonar l’euro, de ser expulsats de l’espai Schengen, de ser apartats d’Europa, de caure en la fallida absoluta, de ser atacats per Turquia, de quedar-se sense aliments ni medicines, de tornar irremeiablement a les cavernes, etc. etc.

Mentre la majoria dels mitjans grecs i europeus propagaven tendenciosos vaticinis de molt discutible base, Nova Democràcia recorria el país buscant, porta a porta, els seus votants i recordant a molts els favors rebuts. Per tot això, aquestes eleccions passaran a la història com les més contaminades i amb major ingerència externa des de la creació de la Unió Europea.

Quin era l’escenari econòmic?

Gràcies als préstecs del Banc Central Europeu (BCE), els bancs d’Europa creien que no tindrien problemes de liquiditat, però de sobte han descobert un altre risc: les retirades massives dels particulars. Courrier International donava les dades següents: El 14 de maig, els grecs van treure de les finestretes bancàries un mínim de 700 mil milions d’euros en un dia. Quatre dies més tard, els clients de la branca britànica del Banco de Santander, havien retirat l’equivalent a 250 mil milions d’euros. Si aquest moviment, de moment limitat, esdevingués de pànic i guanyés els països més fràgils de la zona euro (per exemple el nostre), els bancs quedarien en braceroles.

El nou govern

L’opció majoritària de les eleccions gregues va ser l’abstenció, fruit del desencís, de l’esgotament i, en molts casos, de la irresponsabilitat davant una conjuntura tan crucial. Però els comicis han donat la iniciativa a Nova Democràcia, amb el 30% dels vots, que ha convidat el PASOK a formar un govern de salvament nacional i també l’Esquerra Democràtica. A més, sembla que Vassilios Rápanos, fins ara president del Consell d’Administració del Banc Nacional de Grècia (NBG), el major banc privat del país (un banc que ha rebut importants injeccions de diners públics en els últims anys), dirigirà la cartera d’economia.

A Grècia, doncs, s’ha fet possible una gran paradoxa: tenallada per la por, ha donat el poder als qui la van dur fins al caos, ja que en serà primer ministre Antonis Samaras, l’home que, des del govern, va falsificar els comptes per entrar a la UE.

La hipocresia dels europeus rics

Els banquers europeus (alemanys i francesos, especialment) no són innocents i, per això mateix, han fet un alè en conèixer el resultat de les eleccions gregues, perquè la retirada de Grècia de la zona euro, no només perjudicava els grecs, també els perjudicava a ells. I això perquè en un eventual retorn al dracma, la moneda perdria al menys un 50% del valor i el preu dels productes importats (per exemple el petroli) s’encariria en la mateixa proporció. I també la inflació del país. Per contra, Grècia esdevindria un país baratíssim per als estrangers, i els exportadors serien força competitius, fet que podria afavorir el creixement.

Però què passaria amb el deute? Doncs que, si no es produís una sortida consensuada i negociada amb els socis europeus, el deute seguiria essent en euros, fet que l’augmentaria considerablement. Per lògica, una Grècia en fallida hauria de paralitzar el seu reembossament, tot mantenint-se fora del sistema financer internacional durant un temps. I això seria terrible per als bancs europeus, que tenen encara 70 mil milions d’euros en préstecs a Grècia. A més, no oblidem que l’exposició de la banca europea al deute grec és, segons estima Barclays, de 300 mil milions d’euros. No es estrany, per tant, que els capitostos de l’UE hagin fet un alè amb la victòria pírrica (novament un vocable grec) de Samaras, el gran mentider.

Dilluns passat vaig veure i escoltar amb interès el diàleg que, dins el programa “Entrevista a la carta”, dirigit per la presentadora Julia Otero, aquesta va mantenir amb Mario Vargas Llosa mitjançant un sistema de preguntes que li formulaven personatges que apareixien en una gran pantalla (força espectacular) que omplia el fons del plató.

La fórmula era complexa. La presentadora anava parlant amb l’entrevistat que havia d’elegir tres de les quatre persones que estaven preparades per fer-li una pregunta –això tres cops; per tant, un de cada quatre possibles entrevistadors sempre quedava fora-. Aleshores ell responia i era la presentadora la que coadjuvava a completar el diàleg amb l’escriptor.

No sé quin èxit de públic tindrà aquest programa que, tot i que muntat amb un gran desplegament de mitjans tècnics, em sembla massa complicat, ja que les preguntes no tenen il·lació les unes amb les altres, són curtes i és en tot cas la presentadora la que ha de tenir habilitat per completar-les, com de fet va succeir.

La selecció de Vargas Llosa

A més, haver de descartar tres dels teòrics dotze interlocutors no sé quin valor televisiu pot tenir, encara que d’alguna manera ens mostra les preferències de l’entrevistat. En aquest cas, va rebutjar la interlocució del comediant Josema Yuste, de l’exfutbolista Emilio Butragueño y d’un jove artista de la sèrie televisiva “Cuéntame como pasó” el nom del qual no vaig retenir. Si jo hagués estat la persona entrevistada hauria rebutjat els dos primers, però no el darrer, que hauria preferit a l’exmodel i personatge de revista del cor Antonia Dell’atte, espècimen humà que era sens dubte més temptador però que dubto que fos més interessant, encara que, com he dit, ni tan sols recordo el nom del jove artista, perquè mai no he visionat la sèrie en què apareix.

Escoltar Mario Vargas Llosa sempre és un plaer. Estem davant d’un home intel·ligent, a més d’escriptor excepcional i mestre de literats, que se’n va sortir de manera brillant de les diverses i variades preguntes (algunes més consistents i d’altres més banals) que li van fer. La diferència que va establir entre cultura i espectacle –matèria que tracta en el seu darrer llibre- va ser interessant, com també el fet de sincerar-se humilment davant les càmeres per dir que, si bé no pot sofrir un llibre dolent (que tanca i deixa sense acabar), és capaç de veure una pel·lícula de la sèrie B sempre que tingui una estructura més o menys tancada, cosa que, segons ens va explicar, no pot sofrir Juan Cruz, que va ser el qui li va formular una pregunta en aquest sentit, com per recriminar-li jocosament haver-lo dut un dia a veure (em sembla que a Canàries) un film de Arnold Schwarzenegger.

El tractament dels nacionalismes

La matèria que més em va xocar –no per esperada sinó per com ell va tractar-la- va ser la referent als nacionalismes, a partir d’una pregunta formulada per l’exlider socialista basca y actual dirigent màxim d’UPyD, Rosa Díez, a qui, com va confessar Vargas Llosa, va donar el vot les passades eleccions, ja que des que el govern de Felipe González li va concedir la nacionalitat espanyola, l’escriptor, encara que no resideix a Espanya, té dret a votar.

Quan parlem de “nacionalisme” la qüestió no és fàcil ni senzilla, perquè l’abast del concepte és sempre molt difícil de precisar i se sol tractar esbiaixadament. Per exemple, jo mateix, mai no m’he considerat nacionalista, però sovint, quan escolto persones com Rosa Díez criticant els nacionalismes i els nacionalistes em sento molt més a prop d’aquests que de la dirigent d’UPyD. És el mateix que em va succeir escoltant la resposta de Vargas Llosa.

Deixant de banda els nacionalismes que són a la base de la configuració de l’Europa del segle XIX, que no sol criticar ningú, avui els nacionalismes tenen molts enemics, però molt sovint els arguments d’aquests estan tenyits també de nacionalisme. D’altra banda, el nacionalisme presenta versions molt diverses, encara que -això sí-, totes estan marcades, en un sentit o altre, per la defensa del “locus” que els seus partidaris consideren més proper, així com de les característiques diferenciadores d’aquest (històriques, lingüístiques, culturals, ètniques, socioeconòmiques, etc.). I el “locus” pot ser un territori relativament petit (per exemple Euskadi) o més gran (per exemple la Padania, al nord d’Itàlia) o enorme (l’Argentina, posem per cas).

Cal, però, si volem ser una mica rigorosos, que diferenciem molt bé el nacionalisme que es produeix al si de territoris inclosos en un Estat més gran –són els dits “nacionalismes sense Estat”-, els quals reivindiquen que se’ls reconegui la seva diversitat amb una petició que de vegades es limita a l’aspecte cultural i/o lingüístic i d’altres va més enllà i comporta la sol·licitud d’autonomia política, de major autogovern (si és que ja té reconeguda una certa autonomia) o fins i tot de l’autodeterminació política per proclamar-se un Estat nou i independent. Dins aquest grup hi podem situar els nacionalismes que trobem a Catalunya, a Quebec o a Euskadi, encara que –tret del cas de Quebec, que va viure diversos referèndums- als altres territoris esmentats no sabem l’abast exacte ni el pes específic d’aquestes sol·licituds.

Cadascú de nosaltres pot pensar el que vulgui d’aquests nacionalismes (dits sovint perifèrics), però no els hem de confondre amb uns altres nacionalismes –els que jo denomino “nacionalismes d’Estat”, que, per auto justificar-se, recorren a arguments molt diversos, com la grandesa de la unitat de la pàtria, una història gloriosa, el castissisme,  d’altres raons que no necessito esmentar o el principi que tots som iguals i que, per tant, no es pot establir cap diferència entre els uns i els altres: ni lingüística, ni cultural ni política “porque todos somos españoles” (versió de Rosa Díez) o perquè “los catalanes pueden tener dos lenguas pero no tienen dos bocas”,  versió de Rodríguez Ibarra). Aquests nacionalismes d’Estat, que sempre es proclamen pacífics i solen qualificar els altres de “radicals” (això en el millor dels casos), mai no s’adonen que sovint violen drets de minories territorials que parlen, creuen, senten, viuen o volen ser governades amb una estructura política diferent, i reclamen que se’ls reconegui el seu dret a la diferència.

Vargas Llosa no va parlar d’aquests “nacionalismes d’Estat” (que si bé no solen ser agressius, sí podem titllar de bel·ligerants i desqualificadors). En canvi, si que va desqualificar (sense nomenar-los expressament) el nacionalisme dels bascs i dels catalans que d’alguna manera va comparar amb aquells altres nacionalismes d’Estat que, en el panorama internacional, s’emboliquen amb la bandera per amagar o tapar molt sovint mancances del propi sistema que els sustenta: ja siguin democràtiques, polítiques, econòmiques o socials.

Sense arribar a la violència dels nacionalismes de Hitler o Mussolini –que tanmateix va al·ludir com a exemple-, Vargas Llosa va situar dins aquests “nacionalismes” (d’Estat) que qualificà de perillosos el de Fidel Castro, Evo Morales o Cristina Fernández de Kirchner, però n’oblidà d’altres que poden ser més subtils, però no menys reals que els de la senyora Fernández de Kirchner (i agafo aquest per parlar d’una política elegida en un règim democràtic). Per exemple, el de Rosa Díez, campiona avui entre nosaltres del “nacionalisme espanyol”.

En aquest país nostre, els tics dels polítics són els mateixos des de fa cent cinquanta anys: quan la dreta té problemes treu a col·lació el problema de la unitat nacional; quan és l’esquerra la que es troba en una situació apurada, acut a l’anticlericalisme com a mesura de salut. Això, quan la unitat d’Espanya i el tractament de la religió són matèries que haurien de ser tractades en moments de pau i d’assossegament si és que no les volem analitzar de manera esbiaixada.

Què diu la legislació sobre l’IBI?

La qüestió ha aparegut damunt la premsa quan, de sobte, el PSOE ha demanat als seus regidors i alcaldes que verifiquin als censos immobiliaris locals les propietats de l’Església catòlica per tal que aquests se sotmetin a l’Impost sobre els béns immobles (IBI).

Més enllà de la poca credibilitat que pot tenir una moció socialista en aquest sentit sis mesos després de deixar el govern de l’Estat, que exercí durant set anys consecutius sense dur a terme aquesta mesura, cal que observem què diu la legislació vigent. D’entrada, hem d’acudir al Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales, i més concretament a l’art. 62, “Exenciones”, que no es refereix només a l’Església. Diu el número 1:

Estarán exentos los siguientes inmuebles:

A. Los que sean propiedad del Estado, de las comunidades autónomas o de las entidades locales que estén directamente afectos a la seguridad ciudadana y a los servicios educativos y penitenciarios, así como los del Estado afectos a la defensa nacional.

B. Los bienes comunales y los montes vecinales en mano común.

C. Los de la Iglesia Católica, en los términos previstos en el Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, y los de las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución.

D. Los de la Cruz Roja Española.

E. Los inmuebles a los que sea de aplicación la exención en virtud de convenios internacionales en vigor y, a condición de reciprocidad, los de los Gobiernos extranjeros destinados a su representación diplomática, consular, o a sus organismos oficiales.

F. La superficie de los montes poblados con especies de crecimiento lento reglamentariamente determinadas, cuyo principal aprovechamiento sea la madera o el corcho, siempre que la densidad del arbolado sea la propia o normal de la especie de que se trate.

G. Los terrenos ocupados por las líneas de ferrocarriles y los edificios enclavados en los mismos terrenos, que estén dedicados a estaciones, almacenes o a cualquier otro servicio indispensable para la explotación de dichas líneas. No están exentos, por consiguiente, los establecimientos de hostelería, espectáculos, comerciales y de esparcimiento, las casas destinadas a viviendas de los empleados, las oficinas de la dirección ni las instalaciones fabriles.

En un apartat segon es refereix també a altres tipus de béns relacionats bàsicament amb el Patrimoni Històric. I als apartats 3 i 4 es dóna als Ajuntaments la possibilitat d’establir determinades exempcions.

Veiem, doncs, que l’exempció específica dels béns de l’Església deriva del Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, Acord o Tractat que Espanya va subscriure amb el Vaticà en tant que “Estat”, un concepte indiscutible des del punt de vista jurídic, però que des d’aquestes mateixes pàgines he dit més d’un cop que, com a catòlic, m’avergonyeix. Tot i així, vegem què diu l’Article IV-1, de l’Acord, pel que fa referència a l’exempció de l’IBI:

1. La Santa Sede, la Conferencia Episcopal, las Diócesis, las Parroquias y otras circunscripciones territoriales, las Órdenes y Congregaciones Religiosas y los Institutos de Vida Consagrada y sus provincias y sus casas tendrán derecho a las siguientes exenciones:

A. Exención total y permanente de la contribución territorial urbana de los siguientes inmuebles:

1.Los templos y capillas destinados al culto, y asimismo, sus dependencias o edificios y locales anejos destinados a la actividad pastoral.

2.La residencia de los Obispos, de los Canónigos y de los Sacerdotes con Cura de almas.

3.Los locales destinados a oficinas, la Curia Diocesana y a oficinas parroquiales.

4.Los seminarios destinados a la formación del Clero Diocesano y Religioso y las Universidades eclesiásticas en tanto en cuanto impartan enseñanzas propias de disciplinas eclesiásticas.

5.Los edificios destinados primordialmente a casas o conventos de las Órdenes, Congregaciones Religiosas e Institutos de Vida Consagrada.

L’Acord amb la Santa Sen no fa, doncs, cap referència als pisos, garatges o locals propietat de l’Església que no destini a alguna de les finalitats ressenyades a l’article. Per tant, al meu entendre, no hi hauria cap impediment perquè els Ajuntaments cobressin l’IBI a l’Església per aquesta mena de propietats immobles.

Són aplicables a l’Església les excepcions de la Llei de mecenatge?

L’article 15.1 de la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo diu: “Estarán exentos del Impuesto sobre Bienes Inmuebles los bienes de los que sean titulares, en los términos previstos en la normativa reguladora de las Haciendas Locales, las entidades sin fines lucrativos, excepto los afectos a explotaciones económicas no exentas del Impuesto sobre Sociedades”. Se cita sovint aquest article per al·legar l’exempció de l’IBI de tots aquells immobles propietat de l’Església a que no es refereix l’Acord amb la Santa Seu. Per tant, interpretat així, l’exempció afectaria també als pisos, finques rústiques, locals, etc. no destinats al culte, sempre que no es destinessin a activitats subjectes a l’Impost de societats. Tanmateix, aquesta interpretació a mi no em sembla correcta.

Aquesta llei es va aprovar en benefici de les “entitats (associacions, fundacions…) sense ànim de lucre”, i és cert que l’Església com a tal no actua amb ànim de guanyar diners. El seu objectiu és un altre. Ara bé, quan el legislador aprova aquesta llei no té present cap confessió religiosa (les excepcions de les quals contempla ja a la Llei d’Hisendes Locals) sinó les entitats de la societat civil constituïdes a l’empara de la nostra legislació que no persegueixin el lucre. Em costa, per tant, d’acceptar que els pisos, locals, garatges etc. titularitat de l’Església com a tal (em refereixo als inscrits a favor del bisbat o de les parròquies), es puguin acollir a les exempcions d’aquesta llei i, alhora, a l’exempció de la Llei d’Hisendes Locals, derivada dels Acords amb la Santa Seu. Molt diferent és que s’acullin a la Llei del Mecenatge els béns la titularitat dels quals sigui d’“entitats sense ànim de lucre” dependents de l’Església, com per exemple, Càritas, Mans Unides, i segur que moltes altres que ara no tinc al cap. Perquè l’Església no és una fundació, com ho pot ser la Juan March, ni una associació, com l’Ateneu. L’Església no és una entitat com aquelles a què es refereix la Llei del Mecenatge, encara que no persegueixi el lucre. És una “confessió religiosa”. Per tant, una “associació confessional”. I aquestes tenen a la llei un tractament específic.

Hauria de mantenir l’Església els privilegis?

Al meu entendre, l’Església catòlica hauria de tenir els mateixos drets i deures que “las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución” (art. 62.1.C del R.D.L.2/2004 a què he fet referència) i renunciar a un “dret i un estatus específic” en virtut d’un Tractat bilateral entre Estats que poua encara a l’antic “Concordat” de 1953. És, doncs, en un “Acord de Cooperació” –com el que s’aplica a les altres confessions religioses- on s’haurien d’establir els ajuts i les exempcions dels impostos sobre els béns de l’Església, que haurien d’afectar, en tot cas, aquells dedicats a accions socials, culturals i educatives, amb les quals l’Església supleix subsidiàriament (i eficaçment) l’acció de l’Estat, així com també a aquells altres béns que, per la seva naturalesa, formin part del Patrimoni Històric i Artístic (esglésies, convents, etc.).

Per últim, em sembla que quan l’Església aborda una qüestió d’aquesta naturalesa no s’hauria de comparar amb els sindicats o els partits polítics, ni observar si aquests paguen l’IBI o el deixen de pagar. S’hauria de comparar exclusivament amb les altres confessions religioses. Hauria de veure els drets i deures que els atorga l’Estat i demanar el mateix tractament. Qualsevol pretensió de tracte especial em sembla fora de lloc.

Divendres 18 de maig –fa una mica més d’una setmana- a la roda de premsa que seguia al consell de Ministres i acabada la reunió amb tots els membres del Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats autònomes, la vicepresidenta del govern, senyora Sáenz de Santamaría, va fer el cor fort i, com si estiguéssim escoltant un tema d’oposicions ben aprés (i d’això en puc parlar, encara que fa tant de temps que gairebé no me’n recordo) ens va vendre el gran “pacte d’estat” que signava l’acord que s’acabava de prendre amb les Comunitats autònomes. Comprenc que és difícil sortir-se’n bé amb els periodistes, i he de reconèixer que l’espavilada vicepresidenta se’n sol sortir: és intel·ligent (i ho sap), mordaç i coent (no en el sentit valencià del terme). Tant valuós és el que diu com el que calla i aquest divendres de què estic parlant va haver de callar –i com!- i tirar pilotes fora (“bé, això no té importància, el que val és l’acord, el ‘pacte d’Estat!’ que acabem de dur a terme entre tots”), quan tots acabàvem de saber que les tres grans comunitats autònomes governades pel PP durant “la nefasta era de Zapatero” (el de “l’herència”, per entendre’ns) havien falsificat els números, tot presentant resultats falsos.

En efecte, Madrid (de la inefable senyor Aguirre, la que va dir que Caja Madrid i Bancaja s’havien ajuntat a punta de pistola –sic-), València (la de l’innocent senyor Camps, model per a Rajoy) i Castella i Lleó (de Juan Vicente Herrera Campo) havien falsejat els nombres, i això que la primera s’havia presentat com a exemple de contenció del dèficit, amb l’agreujant que el conseller d’economia d’aquella comunitat era Antonio Beteta, l’actual secretari d’estat d’Administracions Públiques, número dos del ministre Montoro (l’home que, dirigint-se a les institucions europees des de la tribuna del Congrés dels diputats, per aquells mateixos dies va treure pit dient-los “¡Ya está bien de maltratar a España!”).

De sobte, en 48 hores, i a pesar de la versió optimista avant la lettre de la senyora Sáenz de Santamaria, la política espanyola va passar de l’optimisme a la depressió. No era cert (no per repetir una mentida cent vegades aquesta esdevé veritat) que tots reméssim en una mateixa direcció. Resulta que acabaven d’aflorar dèficits ocults d’aquestes tres comunitats autònomes (bucs insígnies del PP) que obligaven a revisar la xifra de dèficit global, del 8,5% al 8,9%.

És probable que aquestes quatre dècimes, que suposen retallades per valor de 4.000 milions d’euros, sigui “irrellevant”, com suggereix la vicepresidenta, però  s’equivoca, perquè el que aquí resulta rellevant no és el quantum, si no el qui i el quomodo. En definitiva, l’engany que, amb aquests dèficits ocults, han generat comunitats autònomes presidides per persones –aquestes sí rellevants- del PP que han provocat un descrèdit del Govern de Rajoy, a qui ningú no va defensar a la roda de premsa i van deixar que la vicepresidenta toregés en solitari els periodistes.

El desprestigi induït del Banc d’Espanya

Què és el més greu de tot això? Doncs que especialistes foranis inspeccionaran Espanya per saber quina és la situació real de les finances públiques i la solvència dels bancs espanyols. “Mai no havia passat res tan dur des del punt de la sobirania i de l’orgull espanyol –ha escrit Jordi Barbeta a La Vanguardia-, però la batalla contra la crisi posa al descobert dèficits ocults que estan arruïnant tots els esforços de l’executiu per oferir una imatge de credibilitat del país davant les institucions europees i els mercats financers.”

Ha pensat algú què significa que hagin d’enviar a Espanya equipsd’inspectors de l’agència d’estadística a fi d’aclarir sense demora la xifra exacta del dèficit públic espanyol corresponent a l’exercici del 2011? Doncs significa que desconfien de nosaltres en veure que l’executiu que presideix Mariano Rajoy no ha tingut cap més remei que revisar-lo a l’alça per fixar-lo en el 8,9% del PIB.

I el Banc d’Espanya? Desconec si ho ha fet bé o malament, però del que no hi ha dubte és que després d’haver-lo desacreditat nosaltres mateixos amb declaracions insensates  –les de De Guindos del passat dimarts em van semblar immorals, tot per treure’s la responsabilitat de damunt-, el regulador, el vigilant ha quedat immers en el desprestigi absolut, i això és suïcida. Ara seran d’altres que ens vindran a controlar. I qui són aquests altres? Doncs de l’auditora alemanya Roland Berger i la nord-americana Oliver Wyman, a les quals el Govern ha contractat com a avaluadors independents per realitzar una valoració dels balanços del sistema bancari espanyol. L’objectiu –diuen- és “incrementar la transparència i aclarir definitivament els dubtes sobre la valoració dels actius bancaris a Espanya”. Però es dóna la circumstància que, el 2007, Oliver Wyman va qualificar el banc irlandès Anglo Irish com a millor entitat del món. Un any més tard el Govern irlandès es va veure obligat a nacionalitzar-lo com a conseqüència de la crisi financera. La festa va costar 29.300 milions d’euros a l’erari públic d’Irlanda.

Per últim, no ens haurem de sorprendre que davant la revelació sorprenent del “dèficit ocult” –aquesta que, segons Rajoy, De Guindos, Montoro i Aguirre no cap importància i, menys encara, transcendència- els portaveus dels principals grups polítics catalans vagin subratllar –encara que amb diferències i matisos- el nonsence que les retallades que s’estan duent a terme a Catalunya puguin acabar servint per compensar el desfasament de la despesa del País Valencià, la de Madrid i la de Castella i Lleó.

Enric Juliana sentenciava la realitat d’avui amb un article demolidor publicat a les pàgines de La Vanguardia que no em resisteixo a obviar, encara que, potser, per redundant, fa inútil tot el meu. Diu: “En només quinze dies han fos Bankia i han hagut de reconèixer que el deute públic madrileny és el doble del que s’havia comunicat al Govern espanyol quan aquest va emprendre, al març, una delicada i difícil negociació amb Brussel·les sobre l’ajust del 2012. Van rebutjar una hipòtesi de salvació -desitjada per la Moncloa-, perquè podia reforçar el poder econòmic de Catalunya, i han maquillat els comptes durant mesos per poder construir la ficció ideològica d’un centre virtuós i una perifèria malgastadora, identitària i corrompuda. Doble cop baix a Mariano Rajoy, el Govern del qual hi ha dies que sembla perdut enmig de la boira (…) El prestigi del Banc d’Espanya, pel terra, el dany a la imatge d’Espanya, cada vegada més difícil de reparar, l’Ibex 35 a la baixa i les posicions estratègiques de les multinacionals espanyoles al món, en fase d’alt risc. Gran Madrid, bravo!”

Confio que Ponç Pons, l’escriptor més universal dels de casa i un dels grans coneixedors de la literatura iberoamericana, ens escriurà un article sobre la vida i l’obra de Carlos Fuentes, l’escriptor que ha mort fa uns dies a Mèxic, a l’edat de 83 anys. Mentrestant, jo diré el que més m’ha impressionat d’aquest escriptor que ens acaba de deixar.

El darrer llibre que he llegit de l’autor de “La muerte de Artemio Cruz” el vaig acabar fa uns mesos: “La gran novela latinoamericana” (Alfaguara, 2011), una obra clau per conèixer, des del punt de vista d’una àguila que planeja sobre un món que contempla, coneix i estima, el rerefons de l’obra dels principals escriptors iberoamericans. És un llibre on, després d’una advertència pre-ibèrica, ens parla del descobriment i de la conquesta, de la cultura colonial, de la revolució, mexicana, de Borges, d’Onetti, de Cortázar, de García Marquez… I fins dedica unes pàgines a Juan Goitisolo (“un gachupín entre castizos”) que, no sols era “persona grata” de Carlos Fuentes sinó que ho és també –em consta- de Ponç Pons, que acaba de passejar el seu verb per Aix-en-Provence, com a escriptor de l’any de la nostra literatura catalana. En definitiva, al mateix lloc que, el passat més d’octubre de 2011, Carlos Fuentes va rebre l’homenatge d’escriptors francesos, espanyols i mexicans.

Jo, que em considero escriptor, no sóc, però, un professor de literatura. Menys encara un crític. Per tant, puc ser com a molt un lector atent. Per això mateix em veig incapaç de parlar de l’obra literària de Carlos Fuentes, però sí que voldria remarcar el que més m’ha atret d’aquest home, nascut a Panamà, el 1928, que, quan tenia només dos mesos va fer el seu primer viatge fins a Quito (el seu pare era diplomàtic), va residir a nombroses ciutats i a diversos països sud-americans, i s’instal·là a Londres l’any 1986, encara que s’ha sentit sempre profundament mexicà. De Carlos Fuentes m’atrau sobretot el seu compromís amb el món i amb els homes. En definitiva, el seu testimoni intel·lectual. Perquè, més enllà de la seva obra literària (encara que també amb la seva obra), Fuentes ha estat sempre un parapet sòlid davant la mentida, un home que s’ha interrogat respecte del món que l’envoltava, un home que, a cada moment, ha dit el que havia de dir.

Fuentes no es va recloure mai en una torre d’ivori que l’aïllés del món. Escriure –fer literatura- no podia ser, per a ell, un art que s’exercís d’esquena a la realitat. Per això mai no va donar l’esquena a aquesta realitat (no oblidem que Fuentes, a més d’escriptor, s’havia llicenciat en dret a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i en economia a l’Institut d’Alts Estudis Internacionals de Ginebra). Ben al contrari, Carlos Fuentes va col·laborar amb molts organismes internacionals, es preocupà de conèixer els lligams que hi havia entre la ciència i el desenvolupament, participà a nombrosos seminaris que tractaven del tema de la cooperació econòmica en un quadre de diàleg Nord-Sud, i fins inaugurà, l’any 1987, la càtedra Robert F. Kennedy a Harvard, d’on van sorgir revistes i empreses editorials que han reblat la idea que l’intel·lectual ha de ser –quin sentit tindria si no?- un home compromès amb el seu temps.

Per a Carlos Fuentes, una de les grans tragèdies del món modern ha estat d’haver substituït el sentit tràgic de la vida per un terrible maniqueisme que es revela incapaç d’ajudar l’home, ja sigui en la seva vida privada com en el marc de la Història on aquesta vida s’inscriu. Un maniqueisme reduccionista que acaba conduint-lo a l’exclusió.

L’escriptor i crític francès, Gérard de Cortanze, ha fet de Carlos Fuentes un dels elogis més encertats i atractius que, des del meu punt de vista, es pot fer d’un escriptor: “Carlos Fuentes –Le Figaro, 24.05.12- ha construït una obra que esdevé sens dubte un dels més pertinents interrogants sobre la mentida, insuportable en la vida moral i política, i acceptada com a element de creació en la vida literària.” (Recordeu allò de Vargas Llosa: “La novela es un género para contar mentiras (…) que parezcan verdad”). “Seria, doncs, reductor –continua dient Cortanze- veure tan sols en els seus llibres, i especialment a ‘La región más transparente’, a ‘Cristóbal Nonato’ o bé a ‘La muerte de Artemio Cruz’, una vasta comèdia humana obsedida per una fallida Revolució mexicana i per la tristesa de l’home, visitat de vegades pels seus fantasmes i els seus déus. Ben al contrari, la seva obra és un vast i poderós cant d’esperança.”

Juan Cruz, que el va conèixer bé, el definia al seu article publicat a El País el passat dimecres, com “un atleta del entusiasmo”, com un home compromès amb la realitat, com un personatge clau que, “perturbado su país, perturbado el mundo, perturbado el universo personal que lo animó algún día”, ha fet de Fuentes un escriptor, una ment a la recerca, a les ficcions, de l’explicació del món.

Tan cert és això que Fuentes, dies abans de morir, explicava encara que tenia a la ment un projecte foll: volia escriure la història imaginària del món. I ho volia fer donant a la seva obra la forma d’una memòria del temps, tot assignant a la literatura un rol essencial en la història de la humanitat: per ordenar el caos, per oferir alternatives a la desesperança i donar sentit a les idees.

Dels comentaris que aquests dies he llegit sobre l’escriptor desaparegut, el que m’ha semblat més encertat és aquest de Gérard Cortanze: “Carlos Fuentes ha estat El Quixot contra Hamlet. El segon pensa que la literatura no és sinó un conjunt de mots desproveïts de sentit, mentre que el primer creu que aquesta ens pot canviar la vida.”

Comencem per França

La noticia de la setmana és, sens dubte, l’elecció de François Hollande com a president de la República Francesa. Amb un resultat ajustat i alhora prou clar, el candidat del Partit Socialista s’ha imposat al de l’UMP i actual president, Nicolas Sarkozy, que ha perdut víctima d’aquesta crisi econòmica que sembla que ho arrossegui tot fins al fangar i, també, víctima del seu propi caràcter arrogant i autosuficient.

“Conciutadans –començà dient Hollande pocs minuts després de les 21 hores, quan encara l’escrutini no havia acabat – els francesos, aquest 6 de maig, han decidit pel canvi en elegir-me president de la República. Sóc conscient de l’honor que m’han fet i de la tasca que m’espera (…) Estic orgullós d’haver fet renéixer en vosaltres l’esperança i prometo ser el president de tothom”.

Amb la veu serena i el to pausat, no deixava entreveure les seves emocions, i el discurs transmetia, això no obstant, la importància històrica del moment que vivia aquest home de 57 anys que accedeix a la presidència de la república amb la promesa –després veurem què succeirà- de ser un “president normal”. “Adreço -va dir- una salutació republicana a Nicolas Sarkozy, que ha dirigit França durant cinc anys i mereix, per aquest sol títol, tot el nostre respecte”. I davant les els rumors disconformes d’alguns dels seus correligionaris, Hollande reblava aquesta afirmació dient que “són molt nombrosos els electors que li han donat suport i cal que respectem les seves conviccions”. Per això mateix va repetir: “Seré el president de tothom”.

D’altra banda, l’esperança que desvetlla Hollande radica en la promesa de fer tot el possible per moderar la dura política marcada per la cancellera Merkel, preocupada exclusivament pel retall del dèficit i gens propensa a propiciar les mesures de creixement.

Per a mi, el més remarcable del seu discurs va ser el crit a la unitat, al “rassemblement” dels francesos: “Massa fractures, massa ferides, massa ruptures, massa retalls separen els nostres conciutadans i això s’ha acabat”. Paraules que no són sinó paraules, però que marquen, si més no, una idea i un tarannà polític nou.

Sabem, però, que no hi ha milacres en política i no serà suficient l’elecció d’Hollande per trencar la dinàmica imposada per Merkel i seguida, ulls tancats, per Sarkozy. Aquesta mateixa setmana, la cancellera ha repetit que les polítiques d’austeritat són innegociables, i Le Figaro ens advertia clarament de la contraofensiva que prepara Merkel amb els seus ministres per fer veure a Hollande que el nou president francès “no disposa dels mitjans necessaris per dur a terme la seva política”,  però no hi ha dubte que alguna cosa canviarà, ni que sigui només perquè Hollande –i no només ell- coadjuvarà al reequilibri de l’Europa dissenyada per Merkel i Sarkozy.

A més, la victòria d’Hollande no és tan sols important perquè una nova veu diferent serà escoltada en aquesta Europa on només sembla que interessin les finances, sinó també perquè posarà fre a una dreta –la francesa- emmirallada en la demagògia populista de Marine Le Pen, que ha arrossegat Sarkozy, a la segona volta, vers posicions inacceptables que poden trencar la “pau republicana” de França i ha fet que el licer centrita, Bayrou, donés el seu vot a Hollande.

Quan, dues hores després de tancats els comicis, TV5 va entrevistar Le Pen i li va demanar si amb la seva actitud no havia perjudicat la dreta, ella es va desmarcar del sistema (ja ho havia fet durant la campanya en afirmar que era, el seu, l’únic partit “antisistema”) tot afirmant que no defensava la dreta sinó “la nació”. I amb això volria dir que defensa, per tant, les barreres als emigrants, les traves a Europa i, en definitiva, un populisme i una demagògia que podrien signar perfectament personatges com Cristina Kirchner, Evo Morales o Hugo Chávez, al continent austral.

La nacionalització de Bankia

El món de les finances no es va sorprendre amb la decisió del govern de reflotar Bankia, aquest monstre que va generar la fusió de Caja Madrid i Bancaja (més tard va absorbir Caja Canarias, Caja Avila, Caja Segovia, Caixa Laietana i Caja Rioja), i que, per tant, es va formar per la fusió de les dues grans caixes on els consells d’administració estaven farcits (encara que no exclusivament) de dirigents del Partit Popular (de Madrid i València), comunitats autònomes on, ni les esquerres ni els nacionalistes tenien veu ni vot. En canvi, sí que s’ha sorprès amb la seva nacionalització, en decidir la conversió en accions del deute que tenia pendent el Banco Financiero y de Ahorros (BFA) amb el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria  (FROB), per valor de 4.465 milions d’euros, i amb la decisió del govern de nacionalitzar el 100% d’aquest BFA, amb la qual cosa es convertirà en el principal accionista de Bankia.

D’aquesta forma, es cobrirà el forat patrimonial que ha destapat l’auditoria de Deloitte, que considera que hi ha una sobrevaloració de la participació de BFA a Bankia de, com a mínim, 3.500 milions d’euros, forat que és impossible de cobrir sense l’ajut de l’Estat. En definitiva, que l’administració dirigida pel senyor Rato ha fet perdre a Bankia en una setmana 900 milions d’euros.

Rajoy, doncs, empès per les circumstàncies (qui és que deia que Zapatero improvisava?) ha hagut –també ell- d’improvisar; i el que és encara pitjor, un cop més -quantes vegades ja?- haurà fet el contrari del que ens havia promès: injectar diner públic a un banc, amb les protestes d’un PSOE que ho troba escandalós quan, sota el govern de Zapatero, es van traspassar a la banca privada muntanyes immenses de diners (per tant, PSOE, amic meu, en una qüestió com aquesta “por qué no té callas?!”)

Rato, que ha estat definit pels biògraf com “el gran artífex de l’entrada a Espanya a l’euro” (afirmació que, probablement, és certa) ha estat, però, també –com ha dit agudament Enric Juliana- el “gran rescalfador de l’economia espanyola”. Doncs bé, aquest personatge que dirigí el FMI abans de Strauss-Kahn, ara s’ha vist forçat a deixar (sembla que per indicació del govern) el poder d’aquest monstre que dirigirà un banquer, José Ignacio Goirigolzarri, que va ser jubilat del BBVA amb una pensió de 69 milions d’euros! (són xifres que va donar TVE).

El Decret Llei 16/2012 del Govern espanyol

Diners fan diners, és cert, i problemes generen problemes, per això Rajoy no té més remei que rescatar Bankia quan, fa ben poc, el Decret Llei 16/2012 aprovat pel seu govern, introduïa diferents modificacions legislatives a l’assistència pública sanitària, entre les quals hi havia l’eliminació del dret a aquest tipus d’assistència a les persones estrangeres sense autorització de residència a Espanya (com satisfaria aquesta norma a Marine Le Pen!), dret que els era reconegut fins avui per la Llei d’Estrangeria. L’assistència d’aquesta gent –pobres entre els pobres- es mantindrà només en casos d’urgència per accident o malaltia greu fins a l’alta mèdica, dones embarassades i menors de 18 anys. (Val a dir que dimecres passat, la ministra Ana Mato va dir “de paraula” en una emissora que s’ampliaria als pacients amb la síndrome del VIH. I jo em demano: perquè a aquests i no als malalts del cor, per exemple?).

Càritas Diocesana de Barcelona i d’altres 23 entitats cristianes d’aquella comunitat, han aixecat la seva veu contra aquesta mesura autoritària i neoliberal que deixa de donar suport als sectors més desvalguts de la nostra societat mentre no té cap mena de recança a l’hora de contradir els principis ideològics davant una política realitzada al dictat dels mercats.

No voldria caure en la demagògia (cosa fàcil en aquest camp), perquè els meus coneixements d’economia són força limitats i potser no hi ha més remei que rescatar Bankia (i amb diners públics!),  i potser també s’ha de permetre que un jubilat multimilionari la pugui dirigir cobrant un sou sense renunciar a la seva pensió, però m’hauran de reconèixer, com a mínim, que, per al “ciutadà normal” –aquest que vol ser François Hollande-, tot això és mal d’entendre i, més encara, difícil de justificar.

Per cert, perquè la presidenta de la Comunitat de Madrid, senyora Aguirre, sempre tan loquaç, calla davant la desfeta de Bankia?

L’expropiació del 51% de la petroliera YPF per part del govern de Cristina Fernández és, probablement, la notícia més destacada del panorama espanyol de les darreres setmanes, a no ser que arribi a quedar petita després del conjunt de mesures que el govern espanyol ha pres en matèria de sanitat i educació, dues peces fonamentals del nostre estat de benestar.

Tanmateix, l’expropiació de la petroliera, propietat de REPSOL, té més connotacions des del punt de vista internacional i també respecte dels mercats, ja que ha provocat un daltabaix espectacular de la Borsa, on l’IBEX ha caigut estrepitosament fins a fer perillar els dividends que molts inversors esperen. També ha tingut repercussions de caire internacional, perquè no ha deixat indiferent els governs, encara que no tots han respost de la mateixa manera. Els Estats Units han fet una protesta força tímida (no és creïble que Cristina Fernández no hagués parlat de l’expropiació a Obama durant la reunió que havia tingut amb ell un dia abans d’ordenar-la), que s’ha limitat a dir que es tracta d’una decisió que “crea un clima d’inversió molt negatiu”, paraules que van provocar irritació a La Moncloa, que esperava un recolzament dels nord-americans que no ha arribat.

Més favorable ha estat, en canvi, la declaració de diversos països del G20 i també la d’altres nacions que han criticat amb duresa la decisió del Govern argentí d’expropiar la majoria del capital d’YPF durant una reunió de ministres de Comerç celebrada fa una mica més d’una setmana a Mèxic.  El tema d’ YPF va ser debatut en la sessió vespertina de la primera jornada, segons van revelar alguns participants a la cimera, que van destacar el rebuig a aquesta expropiació. És el cas d’Alemanya, Itàlia, Estats Units i Regne Unit, tots ells membres del G20, així com de Perú i Xile. Aquell mateix dia, el secretari d’Estat de Comerç d’Espanya, Jaime García-Legaz, va anunciar que el tema seria dut a la reunió perquè la decisió argentina era “frontalment contrària” als principis del G20.

També al sí de la Unió Europea s’ha anunciat l’estudi de mesures contra Argentina (veurem a la fi què en sortirà), però d’altres països com, per exemple, Brasil, s’han negat a condemnar la decisió d’Argentina. De fet, la presidenta Dilma Rousseff ha reiterat que el seu govern no interferirà de cap manera en l’expropiació, que considera un “assumpte intern” de la política d’un estat sobirà. I no hem d’oblidar la puixança del Brasil com a referent polític i líder continental.

El proteccionisme com a solució

La decisió de Fernández de Kirchner d’expropiar la majoria d’accions d’YPF no s’ha de veure, però, com una decisió aïllada, sinó que l’hem de situar dins el context d’una política proteccionista que la presidenta peronista, seguint la tradició dels seus avantpassat, ha decidit dur a terme empesa per la preocupant situació econòmica del seu país. La política del “salt cap endavant” és molt pròpia dels polítics populistes que, més prest o més tard, sol acabar amb un fracàs estrepitós, després d’haver malbaratat la riquesa dels països que governen.

Per poc que repassem la política dels dirigents actuals de l’Argentina veurem que el govern de Fernández de Kirchner ha reforçat darrerament les restriccions comercials a les importacions. De fet, des del dia 1 de febrer, les societats argentines han d’informar al govern de les operacions comercials que pensen dur a terme omplint una “declaració anticipada de les importacions”, que detalli els productes que volen importar, importacions que –en tot cas- han de rebre l’aval de les autoritats argentines.

“Lo más sorprendente –deia en to de crítica el diari argentí Voz del Interior-, es que no se sabe aún qué organismos deben dar esta aprobación ni se conoce tampoco el tiempo que se tardará en obtenerla”. Per altra banda, el govern fa acords amb el sector privat perquè les empreses argentines es comprometin a exportar la mateixa contrapartida del que importin. Una mesura que el diari uruguaià El País criticava durament.

Aquests anuncis proteccionistes han provocat la indignació de molts països, sobretot dels qui van signar amb l’Argentina els acords de MERCOSUR, i especialment del Brasil, de l’Uruguai i del Paraguai. I això perquè, com especificava el diari econòmic Fortuna, “se trata de una barrera comercial no sólo para las importaciones argentinas sino también para las exportaciones de los países vecinos”. Aleshores, el diari concloïa afirmant que “No puede haber inversiones en un país donde las reglas cambian constantemente”.

Enrique Szewach i Francisco Ingouville anaven més enllà en un article publicat al periòdic Ámbito Financiero, de Buenos Aires. La posició argentina s’explica –segons ells asseguren- per la manca de dòlars a la caixa del Banc Central per reemborssar el deute exterior i per pagar les importacions indispensables –bàsicament l’energia-, car aquests darrers anys, en lloc d’entrar capitals a l’Argentina, el que s’ha produït és una fugida de capitals en massa, que xifren en més de vuitanta mil milions de dòlars (uns seixanta mil milions d’euros).  A més, “la política energética ha destruido la autosuficiencia y ahora tiene que importar energía, mientras que se exportaba hasta ahora.” La qüestió no és, doncs, segons aquests analistes, de protegir la indústria local o la millora del lliure canvi, sinó “la falta de dólares en las cajas”. Dòlars que, curiosament, han anat a raure, en gran part, al Brasil, que els ha acumulat (juntament amb altres divises estrangeres) fins al punt que ha hagut de limitar diversos cops l’entrada de la moneda nord-americana, entrada que s’ha produït degut a la facilitat que han trobat els inversors, àvids d’especulació, d’invertir en aquell país.

No sé com acabarà la qüestió per als inversionistes de REPSOL, encara que jo diria que malament, perquè dubto molt de la “comprensió” internacional en un moment de gran debilitat espanyola, amb un govern que fa el mateix que criticava al seu antecessor –improvisar cada dia- contradient tots els principis que havia fixat al seu programa electoral (és clar que –almenys així ho justifiquen- per culpa de com els socialistes havien deixat el país i perquè aquests, a més, els van amagar la vertadera realitat d’Espanya).

Només ens mancava l’entropessada del rei per acabar de tancar un panorama negatiu envers l’exterior, que ha permès que fins la populista Fernández de Kirchner fes burla d’un monarca que, avui, ja no s’atreviria a dir a ningú “¿Por qué no te callas?”, perquè fins els aprenents de dictador de marca bolivariana en farien befa immediatament.

Tan de bo que la tempesta “plusquamperfecta” de què ens para Enric Juliana no vagi a més (i és difícil que no hi vagi) i que tampoc s’acompleixin els temors d’Antoni Puigverd envers la resposta cesarista que la dreta més dreta del país voldria endegar amb un José María Aznar a la presidència de la Tercera República. Però sembla que hi anem cap dret.

El passat 26 de febrer vaig publicar un article molt crític amb el “Decret Llei 2/2012 de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible”, que va merèixer una resposta del conseller d’Ordenació del Territori, el qual ens en va fer la lloança, com no podia ser d’altra manera. Certament que no em va convèncer, i encara m’ha convençut menys l’ “Acord del Ple del Consell Insular d’actuacions urgents per millorar l’eficàcia del PTI en relació als seus objectius”, proposat per ell, que confirma gran part dels temors que m’acuitaven en l’anàlisi del Decret Llei del Govern de les Illes Balears abans esmentat.

És molt bonic parlar d’enfortir la seguretat jurídica i de perseguir la sostenibilitat, però serà difícil que ho aconseguim aprovant un text –el de l’Acord- que pretenia incorporar a la tramitació com a projecte de llei del Decret Llei 2/2012, una sèrie d’esmenes anunciades de manera genèrica i imprecisa. Esmenes que, com finament han advertit els serveis jurídics del Parlament, anaven molt més enllà del que es pot permetre en els tràmits per convertir en Llei un Decret Llei aprovat per l’Executiu. I això per molt que al text redactat pel conseller es digui que la proposta es fa “per tal de contribuir a reduir i aturar la reducció d’activitat econòmica i l’ augment de persones en atur i afavorir les activitats econòmiques, recuperar creixement del nombre de persones ocupades i cohesió social.”

La subtilitat de les pretensions del Consell Insular

De la lectura del text de l’Acord del Consell de Menorca no es dedueixen sinó una sèrie d’intencions correctores inconcretes, però amb una gran càrrega de profunditat. Vegem-ne alguns exemples:

Què vol dir el punt 10 quan acorda “Corregir les condicions del punt 3 de l’ article 20 al PDS de Carreteres i de l’ art. 24 a instal·lacions esportives”? Em sembla que (deixant de banda la qüestió de les carreteres) el que es pretén amb aquest punt és afavorir la creació de camps de golf (però sense especificar-ho clarament), perquè, corregit l’article 24 esmentat, l’aprovació d’aquests dependrà tan sols d’una Declaració d’Interès General favorable, que serà alhora competència del conseller d’Ordenació del Territori, ja que el Real Decret 2/2012 té una disposició derogatòria que deixa sense efecte, entre d’altres, l’article 8 de la Disposició Addicional tercera de la Llei 4/2008, de 14 de maig, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible a les Illes Balears. Tot, doncs, quedarà en mans del Conseller d’Ordenació del Territori, que podrà aprovar la Declaració d’Interès General encara que el projecte que es presenti no transcendeixi els “interessos individuals” del qui el sol·licita, la qual cosa és, com a mínim, molt criticable.

Què vol dir el punt 11 de l’Acord quan parla de “Corregir les regulacions de les regles 3ª, 4ª i 5ª de l’art. 34 (places i densitats)”? Jo entenc que l’únic que es pretén amb aquesta correcció és eliminar les limitacions que fan referència a les alçades de les edificacions, la decisió de les quals retornaria als Ajuntaments, entitats que, com recordava al meu anterior article sobre aquesta matèria, són força més dèbils que el Consell Insular. Més encara quan es troben immerses en una economia d’autèntica fallida com l’actual.

Què vol dir el punt 13 de l’Acord quan parla d’ “Adequar el sòl rústic protegit del PTI a les categories de les DOT, fent-les coherents amb els àmbits dels futurs plans de gestió (ZIC).”? Difícilment pot voler dir altra cosa que, a criteri del Consell Insular, haurien de desaparèixer les Àrees Naturals d’Interès Territorial (ANIT) i les Àrees d’Interès Paisatgístic (AIP), figures que van ser creades pel PTI (maleït PTI!) al qual els menorquins devem, segons sembla, tots els mals que ens afecten.

Què vol dir el punt 14 de l’Acord quan parla de “Suprimir el catàleg de ERE de la disposició final tercera i regular la tramitació directe pels ajuntaments de les llicències d’ obres en sòl rural (rústic) previstes a la disposició transitòria quarta del PTI.
”? Significa al meu entendre que cal donar via lliure als Ajuntaments perquè decideixin el que vulguin en matèria de construccions en sòl rústic.

No vull insistir més en això, que em sembla ja suficient per veure com el Consell volia fer passar per la porta estreta una sèrie de reformes que no s’han pogut introduir a la Llei perquè, com han dit els serveis jurídics del Parlament, la introducció d’aquests acords crearia, ai!, inseguretat jurídica. Tanmateix, no hi ha inconvenient perquè el Consell aprovi, com pretenia, una “Norma Territorial Transitòria per l’adopció d’aquelles mesures urgents d’ordenació territorial…”. Però això ho haurà de fer seguint els tràmits preceptius. Per tant, l’haurà de sotmetre a exposició pública, haurà d’admetre al·legacions, demanar informes de les Administracions afectades, informes d’Impacte Ambiental, etc. Com a mínim, la Norma transitòria haurà de passar pel tràmit legal de dir-nos clarament què volen fer els nostres governants amb l’urbanisme per salvar-nos del marasme on, segons ells, el PTI ens ha conduït.

El cas mallorquí de Sa Ràpita

No tenc per costum parlar de la política insular de Mallorca, però, ni que sigui per consolar-nos, he de reconèixer que el Consell Insular d’aquella illa no és menys imaginatiu que el nostre a l’hora de desprotegir el territori. En efecte, els qui tenim ja una edat avançada recordem molt bé la gran defensa que els mallorquins van fer durant la Transició de Sa Ràpita, un hàbitat mític a l’illa veïna, situat al municipi de Campos.

El Pla Territorial de 2004 preveia un creixement per a Campos de 19 hectàrees i dues Àrees de reconversió territorial (ART) de grans dimensions (77,6 hectàrees). Durant la passada legislatura, el Pla Territorial de Mallorca (PTM) va ser modificat dos cops, de manera que es van eliminar 465 hectàrees que estaven vinculades a les 19 Àrees de reconversió territorial.

Curiosament, el passat 12 de març, el Conseller del Territori, amb més subtilitat encara que el nostre conseller del ram, va proposar al Ple del Consell una “correcció d’errades” –materials, de fet o aritmètiques- que, segons ell, es van cometre a les dues modificacions anteriors del PTM, errades que –en la seva opinió – podien ser apreciades d’ofici. Una d’aquestes errades materials consistia, ni més ni menys, a haver omès 19 hectàrees de les dedicades a equipaments a l’anterior modificació del PTM. Així doncs, segons el conseller, allí on el PTM deia “2” hectàrees dedicades a equipaments havia de dir “21”. Àpali, idò! A més, el conseller no ha amagat la seva voluntat de construir un nou camp de golf en sòl rústic mitjançant una simple Declaració d’Interès General que no li ha de significar cap mena de dificultat atesa la modificació de la normativa a què abans he fet referència.

Com era previsible, l’anterior consellera d’Ordenació del Territori del Consell de Mallorca, la senyora Lluïsa Dubon, que segueix formant part de la Corporació Insular, va desfer amb la seva intervenció al Ple l’enganyifa: “La voluntat política dels que vàrem aprovar aquesta Modificació núm. 2 –va dir- era clara i no ens vam deixar cap xifra pel camí. Per tant, no es tracta d’una errada material. La voluntat era aquesta i aquesta voluntat no va ser qüestionada ni per l’Ajuntament ni pels tècnics responsables. Potser vostès ara volen ampliar aquest àmbit, tenen els vots suficients per fer-ho, però ho haurien de fer amb una modificació de planejament com correspon per tal d’alterar les voluntats dels qui vam decidir el 13 de gener de 2011.”

Després d’aquests exemples, em sembla que prou ben contrastats, tots agrairíem als nostres actuals governants que deixessin de banda les paraules ambigües, abandonessin el llenguatge escolàstic i ens diguessin clarament no només el que volen corregir, sinó com ho volen corregir. Tenen els vots i les majories necessàries per dur a terme els seus propòsits. Fins i tot per equivocar-se i fer-nos retrocedir trenta anys. Però res no els eximeix d’haver de cenyir-se a la legalitat dels procediments. És en el respecte a aquesta legalitat on radica fonamentalment la seguretat jurídica.

Un apunt final sobre la crisi

Em deia Lluïsa Dubon, i les seves paraules em semblen d’una gran lucidesa, que la crisi que –en la seva especificitat- pateix Menorca no es deu fonamentalment al PTI (per més que aquest pot ser objecte de canvis). Ella l’atribueix al canvi de model turístic que s’ha produït des del 2000 i al problema que, de llavors ençà, s’ha generat amb les comunicacions aèries. Quan el turisme a Menorca es basava en el sistema dels touroperdadors, que contractaven llits i places d’avió, l’illa funcionava acceptablement des del punt de vista turístic, però al fer-se extensiu el baix cost i la programació autònoma dels viatges, s’ha encetat el problema. No oblidem que Menorca és la illa més aïllada de la Mediterrània Occidental. Eivissa està molt més pròxima a la Península i això permet molt millors comunicacions marítimes i Mallorca és un petit microcosmos amb un milió d’habitants, que funciona amb altres esquemes que li permeten, per exemple, ser la seu d’operacions d’Air Berlín. Per tant, Dubon considera amb raó que el PTI ha tingut poc o res a veure amb la crisi que està patint Menorca. És més aviat el contrari: Menorca, a dia d’avui, si comptés amb bones comunicacions, podria ser una destinació molt ben valorada pels alemanys, que són el col·lectiu que més valora el paisatge i el medi ambient.

Llorenç Olives m’ha telefonat avui per dir-me que ha publicat al seu blog un comentari arran del meu article del passat dia 1 d’abril sobre el bisbe Pascual. Olives és una de les persones que més el va conèixer. Va ser ordenant sacerdot per ell i nomenat anys més tard, vicerrector del Seminari per aquell bisbe que es reservava per a ell mateix la rectoria de la institució.

El seu punt de vista és, doncs, molt interessant i val la pena que el seguiu, perquè matisa i corregeix algunes opinions que jo he extret dels qui realment conegueren el bisbe Pascual, ja que el vaig conèixer ja molt vell i essent jo encara molt jove.

Trobareu aquest comentari a:

http://observadorim.blogspot.com.es/2012/04/tornem-hi-el-bsbe-pascual-i-la-seva.html