Catalunya, on tot és cert: una cosa i la contrària

by

Parlar de les eleccions catalanes dues setmanes després dels comicis és aventurat perquè… què no s’ha dit ja? Probablement s’ha dit tot: del dret i del revés, una cosa i la contrària. I, encara que sembli estrany, és molt possible que totes siguin veritat. Perquè si una cosa s’ha posat de manifest en aquestes eleccions és que tot resta igual que abans, però també que res no és com era.

Una contradicció? Sens dubte, però una contradicció amb fonament, perquè si bé és cert que la suma de sobiranistes no ha disminuït, també ho és que aquests s’han transvasat de partit, i que, per tant, el pes del qui havia de liderar la reforma és molt més feble que abans, mentre que el pes del partit que s’ha vist reforçat pels canvis, no ha agafat prou volada per prendre’n el lideratge.

No s’equivoca, doncs –o no s’equivoca necessàriament-, el president de la Generalitat en funcions i president de CiU, Artur Mas, quan, en una carta que ha enviat a la militància, li garanteix que la consulta sobiranista se celebrarà durant els propers quatre anys. De fet, és molt possible que sigui així, però tampoc s’equivocaria –o no s’equivocaria necessàriament- si confessés que, a pesar que el dret a decidir tingui avui dia més força que mai al Parlament, la realitat és que la força per fer que els catalans l’exerceixin, la capacitat de lideratge per endegar aquest dret que, ara per ara, no té suport constitucional i que, per tant, exigirà de molta labor prèvia per dur-lo a terme, es troba francament debilitada pel resultat d’uns comicis que no s’han resolt com Artur Mas i com molts catalanistes (jo entre ells) pensaven.

Segons Artur Mas, “ara més que mai el poble català ha de parlar i decidir quin futur vol”, i té raó, però també en tindria si digués que, ara més que abans de les eleccions, la dificultat de diàleg entre els uns i els altres (recordeu que la política és molt caïnita i que entre els polítics la generositat i la grandesa de mires no és moneda comú) és –i s’anirà fent- cada cop més difícil.

Té raó, per tant, Artur Mas quan diu admonitòriament que “aparquin les interpretacions [els] que sostinguin que el sobiranisme s’ha ensorrat en aquestes eleccions i que el dret a decidir ha quedat liquidat”. Tanta raó com quan admet “les dificultats que comporta iniciar aquest procés (…) la gestió diària i (…) lluitar contra la crisi”.

Penso que Artur Mas encerta, doncs, quan reitera la seva voluntat que “tots s’impliquin en la governabilitat de Catalunya”, però també encertaria si reconegués que es trobarà molt sol –segurament massa sol- per fer un govern fort. I això perquè l’altra gran pota del sobiranisme –la que ha sortit reforçada de les eleccions a costa seva: ERC- no entrarà en el govern, escaldada per les experiències anteriors (dues amb Jordi Pujol i dues amb el Tripartit), encara que li ha promès el suport des del Parlament.

A més, tenen raó també els optimistes quan afirmen que el PSC i ICV duien en el programa electoral el dret a decidir, com també en tindrien (i potser encara més) si afirmessin que aquest dret no és al primer rengle de les seves propostes polítiques i que no aixecaran una cella per passar-lo davant d’altres prioritats, com la crisi, l’atur, etc., força difícils de resoldre i de superar.

En definitiva, que podríem afirmar sense por d’equivocar-nos que les eleccions catalanes han servit per definir molt bé quina és la realitat del país en allò que afecta el “dret a decidir” (en el qual jo crec), però també podem proclamar sense por d’equivocar-nos que no han resolt el que es pretenia resoldre en aquest camp, si és que no acabem acceptant que, avui –i això és el que a mi em sembla-, la qüestió s’ha complicat molt i es presenta força més difícil i més negra que fa dues setmanes.

Advertisements

%d bloggers like this: