Els plans secrets d’Obama i de Mas

by

25 de novembre de 2012. Dia electoral a Catalunya, penso que de gran transcendència per al país, que seguim amb interès els qui, encara que no hi visquem, hi hem estudiat, ens hi hem format i treballat, i ens sentim integrants en el que, amplament, podem denominar la cultura catalana. M’hauria agradat passejar-me avui pels carrers de Barcelona, però em trobo a milers de quilometres, concretament a Xile, on participo aquests dies en un Congrés que aplega les Acadèmies de Jurisprudència i Legislació dels territoris Hispanoamericans. Només dos dels assistents que som aquí, a Santiago, representem acadèmies de parla catalana: Josep Guàrdia Canela, president de la de Catalunya, i jo mateix, que duc la representació del president de la de les Illes Balears.

Encara que de lluny, avui he pensat en el president Mas i en la campanya que ha hagut de sofrir per part dels seus adversaris. De manera especial, de la senyora Sánchez Camacho i, longa manu, d’una gran part del Govern espanyol –les amenaces del ministre de justícia, senyor Ruíz Gallardón i del ministre d’Afers Exteriors no han estat nímies-, i també d’insignes representants de l’Estat espanyol, on s’inclouen ràncies figures del PSOE, com l’ínclit senyor Pepe Bono del qual he de dir, per cert, que, quan acabo de llegir declaracions seves a la premsa, sempre m’he rentar les mans perquè em queden greixoses per mor del llenguatge.

Una cosa semblant em passa també monsenyor Martínez Camino. En general, quan llegeixo totes les declaracions que fa, com per exemple aquella que, casualment, va publicar en nom de la Conferència Espanyola dels bisbes (i ho dic així perquè em sembla més espanyola que episcopal) uns dies abans de la campanya, dient que “con verdadero encarecimiento nos dirigimos a todos los miembros de la Iglesia, invitándoles a elevar oraciones a Dios a favor de la convivencia pacífica y la mayor solidaridad entre los pueblos de España, por caminos de un diálogo honesto y generoso, salvaguardando los bienes comunes y reconociendo los derechos propios de los diferentes pueblos integrados en la unidad histórica y cultural que llamamos España” (sic).

Menys guapo, li ho han dit tot, al president Mas: irresponsable, quimèric, mentider, somiatruites i, darrerament, corrupte, evasor de capitals i blanquejador de diners;  alhora que intentaven ficar la por al cos dels catalans (no us admetran a Europa, us posaran fronteres que dificultaran el comerç, les pensions no podran ser satisfetes, el país anirà a la bancarrota…) i prometent als ciutadans llanto y crujir de dientes, com els condemnats a sofrir les penes de l’infern. I més remarcable encara han estat els atacs provinents de la seva extensió mediàtica, que ha intentat (El Mundo per damunt de tots, però també l’ABC, i La Razón) encendre l’odi dels espanyols contra el victimisme i les enormes mentides d’aquests catalans que, a més, són uns lliberticides.

Ni que sigui per alleugerir aquesta càrrega emocional, us diré que això no succeeix tan sols entre nosaltres. També es dóna a l’altre costat de l’Atlàntic (al costat que sóc avui). I ho dic perquè aquest cop la campanya catalana s’ha iniciat immediatament després de la reelecció d’Obama com a president dels Estats Units per a un segon mandat, i si heu seguit una mica els diaris d’aquell gran país –bressol de moltes llibertats i d’alguna manera exemple de democràcia- veureu com els republicans (sobretot els qui no s’havien disfressat amb la pell d’ovella amb què s’havia cobert la cara i les mans el candidat Romney) no han quedat enrere.

Als inicis de la campanya, Avi Lipkin, un israelià d’origen americà que escriu i dóna conferències sobre el que ell considera “l’amenaça mundial”, és a dir sobre l’islamisme, va penjar a You Tube un vídeo visionari, que han contemplat milions de persones, on exposa el projecte d’Obama per transformar els Estats Units en un país islàmic, fent que hi vagin entre 50 i 100 milions de musulmans de l’Orient Mitjà. Lipkin, que cita emissions de ràdio en llengua àrab i fonts que asseguren haver parlat directament amb Obama, creu que el president és un musulmà i que projecta “girar-se contra d’Israel” un cop ha estat elegit. Diu Lipkin: “Quan Obama parla de canvi, això vol dir passar del jueocristianisme a l’islamisme”. Així de clar.

Cap candidat com Obama havia estat acusat fins avui de tenir plans secrets a la butxaca (potser només Thomas Jefferson, a qui, l’any 1800, el seu contrincant, John Adams, va acusar de voler reinstaurar la monarquia britànica). I dic plans a la butxaca perquè els que ell exposava públicament als seus mítings eren força modests: crear llocs de treball (no oblidem que partia d’unes males dades de l’atur, que havien crescut durant el seu primer mandat), millorar les infraestructures del país, lluitar contra l’escalfament global del planeta i reduir el dèficit de l’Estat, a més d’insistir en la via del creixement, etc. etc. Però des del que Enric Juliana qualificaria com el partit Alfa dels Estats Units, vull dir el Partit Republicà, i especialment des de la dreta de la dreta (carai, sembla que parli de Madrid!), alguns no s’amagaven de dir que Obama té projectes secrets.

Segons Wayne La Pierre, president de la National Rifle Association (principal lobby pro armes de foc) el president cova “una conspiració ben ordenada i perillosa destinada a enganyar l’opinió pública”. Es tracta de “fer creure als posseïdors d’armes de foc que poden estar tranquils per enganyar-los després de l’elecció de 2012”. La seva idea és, per tant d’abrogar la Segona esmena de la Constitució.

Aquest mateix Obama és també el qui, en un altre projecte amagat, pretén expropiar, en benefici de les autoritats federals, centenars de milers d’hectàrees que avui estan en mans privades per impedir que els americans accedeixin als recursos naturals del país, alhora que projecta reduir el pressupost de l’Exèrcit per utilitzar-lo (ves per on!) per lluitar contra aquest invent de l’esquerra que és l’escalfament global.

Tornant a Catalunya, hem vist que el president Mas també té un pla secret: el de cercar la independència, encara que aquesta paraula no existeixi en el seu univers verbal. Per tant, Mas ens ha enganyat durant tota la campanya, perquè només ha parlat d’obtenir un Estat propi integrat a la Unió Europea si els catalans així ho volen. I ens ha enganyat cometent una fellonia: la d’exigir a l’Estat espanyol que reconegui un dret tan poc democràtic com el “dret a decidir” en un referèndum. O el que és el mateix, fent que els ciutadans expressin la seva voluntat pacíficament, dipositant una papereta dins l’urna un diumenge qualsevol. Segurament, tan tranquil com el d’avui. O així ho espero.

Anuncis

%d bloggers like this: