La tardor de la dona àrab

by

La meva dona em passa una citació de Bertolt Brecht: “La crisis –diu- se produce cuando lo viejo no acaba de morir y cuando lo nuevo no acaba de nacer”. I res no ve més a tomb quan estic llegint un reportatge al Courrier International (nº del 25 al 31 d’octubre) intitulat molt pròpiament “L’automne des femmes” (la tardor de les dones) per comparació al que hem vingut designant com “La primavera àrab”.

En efecte, el que està succeint als països que, des de la revolta de febrer de 2011 a Tunísia, han viscut transformacions polítiques de signe democratitzador (parlo especialment d’Egipte, el Líban, la mateixa Tunísia, el Iemen o Síria, encara que en aquest darrer país la primavera no podem dir que hagi arribat encara), és un exemple clar del que expressa la frase de Brecht: el món vell no acaba de morir i el món nou no acaba de néixer. I si apliquem aquest aforisme al món de les dones, aleshores, haurem de ser encara més pessimistes i concloure que “allò que és vell perdura i s’imposa sobre allò que vol néixer de bell nou”.

Sota el títol provocador de “Per què ens odien” –títol que no es formula com a pregunta sinó com a asseveració i que cal relacionar amb els debats que van seguir a l’11 de setembre de 2001 per explicar les raons de l’odi contra els americans que ha niat en el món musulmà-, la periodista egiptoamericana Mona Eltahawy parla de l’odi a les dones en el món àrab en un text que ha provocat fortes reaccions i ha obert un gran debat en aquestes societats.

Ningú no ha de negar que, de Tunísia a Bengasi, o del Caire a Sanaa, les dones es van adherir –també les islamistes- a les revoltes que avui coneixem com la “primavera àrab”. Això no obstant, les primeres eleccions democràtiques a Tunísia i a Egipte han escombrat ràpidament les esperances que les dones hi havien dipositat, ja que un vent de conservadorisme bufa avui sobre tots els països de l’Orient Mitjà.

Encara viva l’eufòria de l’alliberament de Líbia, Mustafa Abdel Jalil, aleshores president del Consell Nacional de Transició (CNT) va prometre l’aplicació de la sharia i el retorn a la poligàmia. I alhora que les dones de Tunísia eren envejades a tot el món àrab per mor de la seva condició, eren ja assetjades tant a les universitats com al carrer i corrien el risc de perdre els drets adquirits, si fa no fa com les egípcies, en nom del rebuig provinent de l’antic règim.

La tesi de Mona Eltahawy és la següent: “Les primaveres àrabs no tindran èxit si no s’acompanyen d’una revolució cultura, social i sexual”. I té raó. És cert que alguna cosa s’ha començat a moure. El 16,5% de dones han estat elegides el passat 7 de juliol 2012 després del primer escrutini lliure que s’ha fet a Líbia, i ocupen 33 llocs sobre els 200 que té el parlament. A Egipte, les eleccions de novembre de 2011 van donar a les dones 61 escons dels 217 que composen la cambra. 40 són representats d’Ennahda, el partit islàmic guanyador dels comicis. Menys representació tenen al Líban, ja que, dels 128 escons amb què compta el Parlament libanès, només 4 els ocupen dones des de l’elecció de 2009. Cap, però, és coneguda per preses de posició feministes. Hi trobem la vídua d’un president assassinat, la germana d’un primer ministre assassinat i la filla d’un diputat que també va córrer la mateixa sort. I no cal parlar de l’Aràbia Saudita on les dones tenen prohibit fins i tot conduir.

“No és perquè som lliures que ells ens odien, com afirma el vell clixé nord-americà post 11 de setembre –escriu Mona Eltahawy-. És perquè ens odien que nosaltres no som lliures”. D’aquí que parli de la “tardor de la dona àrab”, una tardor on la llibertat, com el sol, declina en lloc d’enlairar-se. Per això es rebel·la contra un sistema polític i econòmic –em nego a conceptuar-lo com a “cultural” perquè em sembla la negació de la cultura- que tracta la meitat de la humanitat com animals i la sotmet a la tirania.

Nascuda el 1967 a Port-Saïd (Egipte), Mona Eltahawy estudià periodisme a la Universitats americanes del Caire i de Jerusalem, i s’instal·là a Nova York l’any 2000, on començà a escriure per diaris com The New York Times o The Washington Post. El 2011 va anar al Caire per cobrir les manifestacions de la plaça Tahrir, on va ser detinguda per la policia, colpejada i violada. El mes de setembre de 2012, va ser també arrestada per la policia nord-americana en el metro de Nova York quan intentava esborrar eslògans publicitaris favorables a Israel.

Les dones tenen problemes a tot el món –constata Mona Eltahawy-. Sense anar més lluny, els Estats Units no han elegit encara cap dona per ocupar la presidència del país i també allí les dones continuen essent tractades com a objectes, com succeeix a d’altres països occidentals. Aquesta –diu- serà la conclusió a la qual conduirà ben segur qualsevol conversació que tingui per objecte l’odi a les dones en el món àrab. Però no ens hem de confondre. I en això és clara: “Citeu-me un país àrab –diu Mona Eltahawy -i jo us desgranaré una lletania d’abusos alimentats per una mescla nociva de cultura i de religió que pocs semblen capaços de criticar. Quan les dones egípcies que gosen expressar-se ben alt i fort [a les manifestacions] són sotmeses a humiliants ‘tests de virginitat’, és hora de rompre el silenci. Quan un article del Codi penal egipci afirma que una dona colpejada pel seu marit ‘amb bones intencions’ no pot reclamar danys i perjudicis, al diable el políticament correcte! Per cert, de quines bones intencions es tracta? Doncs segons la llei, es tracta de cops ‘no severs’ o que no siguin ‘fets directament a la cara’.”

Així, és clar, ningú no sap que el marit les ha colpejat.

Anuncis

%d bloggers like this: