Les actituds dels espanyols davant la independència… de Cuba

by

La crisi de Cuba i Filipines del 1898, que comportà la pèrdua de les darreres colònies de l’antic Imperi espanyol -aquell on antigament “no se ponía el sol” en frase atribuïda del rei Felip II-, va implicar una severa derrota militar front als Estats Units, amb la desfeta de l’armada espanyola d’ultramar i la derrota moral d’un estat -Espanya- que no havia assimilat encara que havia deixat de ser una potència de primera fila en el món occidental. Ens trobem, doncs, davant un fet de primera magnitud des del punt de vista polític, que s’emmarca en un moment de la història d’Espanya que estava presidit per un règim, el de la Restauració borbònica, que se sustentava en la Constitució de 1876.

Diguem, però, que el marc polític i democràtic derivat d’aquesta constitució no era compartit per tothom. Ja el 1892, i precisament durant el primer torn canovista sota la regència de María Cristina, es redactaren a Catalunya les “Bases de Manresa”, punt de partida del modern catalanisme polític. I el 1893, Sabino Arana publicava el seu llibre “Por Bizcaya”, que és a la base del moviment nacionalista basc, que cristal·litzà l’any següent en l’Euskaldun Batzokija. En qualsevol cas, ambdues formulacions -la catalana i la basca- anaven més enllà del marc que delimitava la Constitució.

El recurs als límits constitucionals

Si el centralisme de la Restauració (és a dir el marc legal i constitucional vigent aleshores) ja semblava poc acollidor als bascos i catalans perquè no els permetia acomplir els seus anhels, aquest resultava encara més inacceptable als ciutadans de les dites “províncies d’Ultramar”, reconegudes definitivament com a tals a la Pau de Zanjón, el 1880. I no deixa de ser curiós que, a partir del reconeixement de Cuba com a “província”, els cubans (que –com els catalans d’avui- devien ser insensats i contraris al sentit comú –com s’assegura des de La Razón-) es van mostrar disconformes i demanaren l’autonomia; petició que se’ls va negar perquè no cabia a la Constitució espanyola (ni més ni menys que el que li ha succeït al pacte fiscal que proposava Artur Mas). Tanmateix, avui, cent vint-i-cinc anys més tard, hi ha acord entre tots els historiadors que es va desaprofitar una possible via de solució: donar-los l’autonomia administrativa que proposava Antoni Maura quan va ser ministre d’Ultramar del Govern Sagasta, entre 1893 i 1895.

La historiografia actual culpa d’aquest fet (em refereixo a la negativa de donar l’autonomia a Cuba) a la resistència dels interessos afectats -bàsicament els dels sucrers espanyols, aferrats a una situació que els permetia disposar de Cuba com d’un gran latifundi propi-, a la intransigència del partit Unión Constitucional (el PP d’aleshores), i a l’afany de Sagasta per estalviar-se problemes no sols en la seva relació amb els conservadors, sinó també en les seves pròpies files liberals. També aleshores “España tenía otros problemes más importantes que la autonomia de Cuba”, com hauria dit avui Rajoy.

L’error del Govern

Ha escrit el professor Seco Serrano que, fins i tot l’any 1903, Máximo Gómez, un dels forjadors de la independència cubana, afirmava que, d’haver-se implantat a temps les reformes de Maura, la revolució cubana hauria estat impossible. No sé si realment hauria estat així, però és un punt de vista que posa en evidència que el fracàs de Maura va implicar l’ascendència definitiva del Partido Revolucionario Cubano per sobre del Partido Liberal Autonomista i, en definitiva, el triomf de les tesis independentistes o secessionistes per sobre de les autonomistes.  Cuba optà -com no podia ésser d’altra manera- per l’autonomia política i va provocar una confrontació amb Espanya que li agreujava la seva situació política, no sols pel gravíssim problema que comportava el fet de sostenir una guerra colonial a un altre continent, sinó també perquè en aquell joc d’interessos i de sentiments hi entrava un tercer interessat: els Estats Units d’Amèrica, que (això no ho hauria d’oblidar el senyor Mas), tenien més interès en la independència de Cuba del que la Unió Europea pugui tenir avui en la de la de Catalunya.

Quan començà la segona guerra cubana d’independència, l’any 1895, molt pocs espanyols podien imaginar que acabaria amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. La premsa oficialista i l’opinió política ortodoxa eren (fervorosament i unànimement) favorables a la guerra per defensar la “legalitat constitucional espanyola”. La unanimitat abraçava des dels partits republicans de l’esquerra fins als carlistes de la dreta. Entre els primers, només els federalistes de Pi i Margall (sempre hi ha algun traïdor) s’oposaven a la solució militar i proposaven que es concedís a les colònies un estatut d’autonomia similar al dels dominis britànics.

El professor Balfour ens recorda que els partits republicans s’allunyaren ràpidament de la posició de principis propugnada per Pi i Margall per tal de llençar una bel·ligerant campanya nacionalista en defensa de la sobirania espanyola sobre Cuba. I encara que sempre s’havien mostrat contraris a la “Constitució monàrquica de 1876”, en aquells moments no l’atacaren, sinó que s’afegiran a la defensa d’un imperi anquilosat i acusaren el govern de no ser prou agressiu en la defensa d’aquest imperi (També ells pensaven, com pensa avui un eurodiputat, que calia enviar-hi “un general de brigada de la Guàrdia Civil”). Emilio Castelar, expresident de la Primera República, si bé criticava el règim per haver donat lloc a la rebel·lió colonial a causa de no haver acordat les reformes pertinents, també es va mostrar partidari fervent de mantenir la sobirania espanyola sobre les colònies. Bon i florit orador que era, va dir: “España hizo América  como Dios hizo el mundo… América será española eternamente.” (Una frase, que es pot esculpir en marbre seguida de la de Bono quan diu que “Antes que ver Cataluña fuera de España prefiero morir”). I quan es féu ja patent  la intervenció nord-americana, molts republicans van sortir al carrer per protestar contra la pusil·lanimitat del govern espanyol.

La posició dels diaris i dels partits

La posició oficial dels conservadors davant la guerra de Cuba era de mantenir l’illa a qualsevol preu. Recordem la famosa frase de Cànovas: “Es preciso que tengáis la seguridad de que ningún partido español abandonará jamás la isla de Cuba; que en la isla de Cuba emplearemos, si fuera necesario, el último hombre y el último peso.” I així ho va fer. El sisè Govern conservador de Cánovas, que governà de març de 1895 fins a l’assassinat de l’estadista, l’agost del 1897, intentà vanament acabar, per tots els mitjans, amb la rebel·lió cubana. Primer, amb el general Arsenio Martínez Campos, que dugué a terme una guerra qualificada de “suau”; després, amb el general mallorquí Valeriano Weyler Nicolau, que no era de la Guàrdia Civil, però que es va mostrar decidit a exterminar (no cal dir que inútilment) la insurrecció a sang i foc.

Per aquells dies, seguint la pauta d’alguns diaris mallorquins, el diari conservador menorquí El Bien Público (8.IV.1898) editorialitzava, segons ens ha explicat Josep Portella, sobre el fet amb un indiscutible llenguatge d’arenga militar: “La codicia infame y la ambición sin límites de una nación formada de aventureros, escoria de todos los países del mundo y descendientes de pieles rojas capitaneados por energúmenos de la calaña de Masson, Turpie y otros mercanchifles (prepari’s per escoltar coses com aquesta, senyor Mas), trata de enlodar los altos timbres y la honradez sin límites de la nación más hidalga y más noble del mundo, de arrancarnos por medio de la fuerza bruta el preciado florón que nos queda de nuestra pasada grandeza, símbolo de nuestra fuerza, en el hemisferio americano…” .

La posició dels liberals no divergia, però, substancialment de la dels conservadors, tot i que Antoni Maura (que va ser membre d’aquest partit fins que pactà amb els conservadors de Silvela) criticà novament la política que havia dut a terme al general Weyler en una important conferència pronunciada el 22 de març de 1897, ja que considerava inviable una política bèl·lica que destruïa els recursos de Cuba. Tot i això, Maura no qüestionava l’espanyolitat cubana. Simplement acusava els governants espanyols de ser mals governants. No de ser dominadors.

I si observem l’actitud dels republicans, veurem que no presenta gaires diferències respecte dels monàrquics, encara que algunes veus es van mostrar favorables a una certa “descentralització” de Cuba que permetés una assimilació dels cubans i porto-riquenys als espanyols de la metròpoli pel que fa als drets civils i polítics. Tanmateix, els republicans mallorquins foren, com observa el professor Marimón, clarament favorables a l’ús de les armes i exhibiren un groller maximalisme patrioter. I el mateix podem dir dels republicans menorquins, que no van adoptar cap posició crítica davant la guerra que s’acostava. Culpaven, evidentment, la monarquia dels desastres (“Tan culpable es Rajoy como Mas”, diu avui Rubalcaba), però davant la guerra oberta, s’identificaren amb els conservadors. I és que els republicans participaven, en aquest punt, de la mateixa concepció unitària i indiscutiblement espanyolista de l’Estat. Tots eren vertaders “nacionalistes espanyols” (com el PP i el PSOE, indiscutiblement).

Les dissidències, encara que moderades, provingueren dels partits extraparlamentaris. Els anarquistes es van esforçar per mostrar-se partidaris de la lluita dels cubans per la independència. Val a dir, però, que van expressar certs dubtes derivats en bona part de l’ambigüitat de les posicions anarquistes respecte a la relació entre la “qüestió nacional” (que els importava ben poc) i el seu objectiu últim, “la revolució social”. I encara que, finalment, acabaren per recolzar “l’autodeterminació” de Cuba (Vaja!, com els d’Iniciativa-Verds), els anarquistes tendien a eludir l’espinós tema del nacionalisme per concentrar-se només en els perjudicials efectes de la guerra sobre els treballadors espanyols.

Més encara que els anarquistes, els socialistes eren contraris a reconèixer que la lluita per la independència de Cuba tenia alguna relació amb les necessitats i aspiracions dels treballadors cubans. Ignorant sens dubte que hi havia un important recolzament d’aquests als insurrectes, no van percebre les implicacions socials de la lluita nacionalista, i es van limitar a repetir consignes abstractes de pacifisme internacionalista. Al final, els socialistes reconegueren la legitimitat de la lluita per la independència, però optaren per centrar la seva propaganda -en això com els anarquistes-, en la injustícia social que constituïa, a Espanya, el servei militar.

Ja fora dels partits, convé també mencionar l’Església espanyola que va adoptar una actitud radicalment contrària a la independència de Cuba i, per tant, favorable a la intervenció militar.  Encara més, l’Església espanyola legitimà la lluita –és a dir, legitimà la guerra!- contra els independentistes cubans, i per demostrar-ho podria treure una memorable pastoral del bisbe Castellote, aleshores bisbe de Menorca, que prefereixo guardar-me, perquè em fa avergonyir. Aquest cop em pensava que els bisbes es mantindrien en silenci davant la qüestió catalana, però esperar que els bisbes espanyols sàpiguen comportar-se en política és batre en ferro fred.

Anuncis

%d bloggers like this: