Josep Maria Quintana

L’analista Benjamin Caraco creu que l’any 2012 serà clau en el pensament de l’esquerra francesa gràcies a l’obra que ha publicat Jacque Julliard: Les Gauches françaises. 1762-2012: Histoire, politique et imaginaire (Flammarion, 2012). Diguem que la tasca de Julliard no era fàcil perquè convé en primer lloc definir l’esquerra, que és un objecte de contorns fluctuants si tenim en compte el debat polític, i més avui quan la rellevància d’una distinció dreta-esquerra es troba qüestionada. Julliard creu, però, que la distinció existeix, i no sols a França sinó també a la majoria de països, entre els quals cita els Estats Units i la Gran Bretanya com a paradigmàtics d’aquesta distinció. Dit això es demana:

Què és l’esquerra?

Per a Julliard, l’esquerra reposa encara avui sobre tres pilars: 1) el retrobament de dues grans idees, la idea de progrés i la idea de justícia; 2) l’individualisme com a base de la idea d’igualtat; i 3) la democràcia entesa com la sobirania del poble. L’esquerra seria, doncs, per a Julliard el “Partit del progrés, el partit de l’individu i el partit del poble” . Més enllà d’això, Julliard troba en les relacions entre el poble i la burgesia un factor explicatiu poderós de la història de l’esquerra, diferent segons els llocs. Per exemple, a Alemanya els obrers han estat des de Bismarck socialment integrats, però no han estat tinguts en compte políticament. A França, en canvi, ha succeït el contrari: han estat integrats políticament però no han estat tinguts en compte socialment. Per tant, no podríem comprendre les estranyes figures de ballet que en conjunt constitueixen la història de l’esquerra si negligíssim la tensió permanent entre la seva unitat política i la seva diversitat social.

On va l’esquerra?

La història de l’esquerra comença amb les Llums del segle XVIII, que, curiosament, no són d’esquerra, però de les quals aquesta se’n reclama hereva. Tanmateix, com veurem al final d’aquest article, avui sembla que la dreta vulgui contradir aquesta interpretació.

Centrant-nos en els darrers setanta anys, Julliard creu que 1945 marca a França la fi de la síntesi que, de l’esquerra, havia fet Jean Jaurès entre reforma i revolució, i obre un període paradoxal, on l’esquerra és molt forta però difícilment governa a causa de la dualitat entre el partit comunista i els partits que encarnen el socialisme.

Si bé el 68 francès demostra que l’esquerra pot existir fora dels partits, l’experiència Mitterrand (a partir de 1981) instal·la el Partit Socialista com un partit de govern, amb els efectes perversos que això implica. Fins al punt que, segons Julliard, a partir de l’elecció de François Hollande, el PS ha esdevingut el partit de la “classe mitja assalariada” amb un petit marge de maniobra per establir “una socialdemocràcia de tercera generació”.

La conclusió que tanca el seu anàlisi és particularment interessant per comprendre la situació actual que ens permet observar l’afebliment de la divisió esquerra-dreta un cop ha fet crisi la idea de progrés, com podem veure si observem el que succeeix amb l’ecologia (“Per primer cop – escriu Julliard-, un partit que es reclama de conservació i no de progrés, el Partit ecologista, ha estat admès plenament al si de l’esquerra”) i amb la pèrdua alhora per part de l’esquerra d’un “agent històric”: la classe obrera.

Això significa que l’esquerra ha de construir “un nou programari” tenint en compte els canvis que s’han produït des de 1945. L’esquerra –diu Julliard- ha esdevingut el partit de l’individu i, si no vol desaparèixer, ha de reflexionar sobre els seus fracassos: haurà, per tant, de restaurar la idea del Mal i també la seva idea de l’home i de la societat. L’esquerra, doncs, no es pot estalviar aquesta reflexió si no vol córrer el risc d’enfonsar-se en les prediccions tocquevillianes del despotisme democràtic. Una de les claus per evitar això és, creu, l’enfortiment de la participació, d’aquesta “democràcia del públic” que reclamen avui els ciutadans –a casa tenim un exemple en les ILPs (Iniciatives legislatives populars) per més que sovint no combreguem amb el seu contingut-. I això perquè avui, a la major part de les societats, sembla que es produeixi una cursa, aparentment contradictòria, entres dos corrents dins la societat: el que porta els ciutadans a la indiferència i el que desperta en ells les ganes de participar. I l’esquerra no es pot permetre el luxe de no donar resposta a aquesta realitat.

La utopia de la dreta

En una entrevista publicada a nonfiction.fr , Julliard es refereix també a la nova utopia de la dreta: la del liberalisme, o més exactament –car ell creu que el liberalisme és una bella paraula- a la nova “filosofia de la llibertat”. Hi ha –diu- una utopia neoliberal que és l’ideal d’una societat automàtica. D’una societat que funciona pràcticament sense intervenció humana, perquè els mecanismes del mercat són bons i condueixen al més gran progrés possible a cada moment. Val a dir tanmateix que aquesta no és la doctrina del liberalisme clàssic, que es fonamenta en la llei, la qual implica una sèrie de controls, limitats és cert, però que donen pas a un capitalisme que es desplega a l’interior del sistema parlamentari, d’un sistema, per tant, regulat pel dret, mentre que en el pensament dels neoliberals americans (i en els de casa nostra que els imiten) el que es persegueix és d’alguna manera la destrucció d’aquest Estat de dret. Em refereixo al neoliberalisme que demana, per exemple, la privatització de les presons perquè –diuen els neoliberals- una empresa privada podrà fer de guardiana dels condemnats en millors condicions i amb un millor confort per als detinguts i d’una manera més barata per als contribuents. Estem, doncs, davant un pensament en el qual el que es fa és una renúncia a les prerrogatives de l’Estat, als drets sobirans de l’Estat, i que ressalta la idea que, tan com menys controlada es troba una societat, més bé funciona. El neoliberalisme ens enfronta, per tant, a una nova utopia que –val a dir-ho- és la contrària de les utopies d’esquerra que constrenyen totes la llibertat, ja que reserven a l’Estat un paper resdistribuïdor, que eviti les desigualtats entre els ciutadans. Una utopia que, tanmateix, no té cap arrel en el pensament clàssic de la dreta. Agafeu, si més no, l’obra de de Joseph de Maistre (1753-1821), guru del pensament de la dreta del seu temps i enemic mortal de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, i no hi trobarem mai cap afirmació en el sentit que la societat és bona per naturalesa, ni tampoc que l’home és bo naturalment. Curiosament, sembla que avui la dreta neoliberal no es miri en pensadors conservadors com l’esmentat sinó en els del segle de les Llums, on se’ns diu, en efecte, que cal alliberar l’home de les coercions.

En tot cas jo m’alarmo quan veig que el neoliberalisme es reclama avui deutor del Segle de les Llums, perquè tinc la impressió que és tot el contrari i que ens acabarà duent vers una societat que els pensadors de les Llums segurament detestarien. Però el pitjor que observo avui no és això. És que l’esquerra no sembli conscient del fenomen que vivim, d’una realitat que l’arracona i la deixa en terra de ningú, mentre perd, dia rere dia, el suport d’una base social que se sent desconcertada i sense un cos ideològic que li doni sentit.

Tres setmanes després de l’inici de l’operació militar francesa contra els grups armats islamistes al nord de Mali, d’on han estat expulsats de les ciutats, el president francès ha visitat aquest país africà per donar suport a les tropes franceses i reunir-se amb les autoritats malianes. I per rebre de passada un petit bany de masses com el de Nicolas Sarkozy a Bengasi el 2011, després de la caiguda del coronel Muammar al-Gaddafi a Líbia.

Encertava el corresponsal de La Vanguardia en afirmar que, en l’àmbit intern, la intervenció a Mali –avalada pel 75% dels francesos, segons un sondeig de l’institut BVA– ja li ha servit per recuperar una mica la minvada popularitat, que ha pujat –per primera vegada des que va ser elegit– del 40% al 44%. La percepció del president francès com un home competent i capaç de prendre les decisions necessàries ha avançat de manera considerable (del 38% al 46% i del 31% al 48%).

Hollande s’ha desplaçat, doncs a Mali, on ha romàs menys de 24 hores, en un moment que les operacions militars no s’han acabat ni de bon tros. Perquè expulsats de les ciutats que havien pres la primavera passada, els islamistes s’han replegat a les muntanyes, però no estan definitivament vençuts. A més, la regió de Kidal, al nordest del país, no està del tot controlada, encara. Tanmateix, Holande ha estat rebut pel president interí del país, Dioncunda Traoré; ha visitat la ciutat de Tombuctú i les tropes francomalianes que hi ha desplegades, i ha dinat a la capital, Bamako en companyia del seu ministre d’Afers Exteriors, Laurent Fabius; del de Defensa, Jean-Yves Le Drian, i del de Desenvolupament, Pascal Canfin. “Avui és la jornada més important de la meva vida”, ha declarat.

Curiosament, doncs, als ciutadans sembla que ens agradi la carnassa, ja que, si més no en una primera intervenció (recordeu les de Bush pare a la Guerra del Golf per expulsar les tropes de Sadam Hussein de Kuwait el 1991, la de Bush fill contra les suposades armes de destrucció massiva de l’Iraq el 2003 o bé l’actuació britànicofrancesa contra Gaddafi el 2011), sempre aconsegueixen el suport massiu de la gent, encara que, en molts cops els problemes de fons segueixen latents. Penseu en el cas de l’Iraq, on la pau és lluny d’haver arribat, o bé en el de Líbia on, no sols no s’ha consolidat encara una democràcia sinó que, amb la desaparició de Gaddafi, s’ha produït el caos més absolut de la vigilància fronterera de Líbia, amb greus conseqüències per a Europa, ja que ha propiciat un augment del tràfic d’immigrants clandestins, de drogues i d’armes, que han fet fort els grups gihadistes del Sahel.

La rebel·lió dels tuaregs: del MNLA al AQMI

L’Azawad és la regió més meridional del Magrib, incorporada a Mali i a Níger, que ha estat marginada tradicionalment pels governs i s’ha convertit als darrers anys en un territori propici per a l’actuació dels tuaregs organitzats en el MNLA (Moviment Nacional de l’Alliberament de l’Azawad), grup guerriller que va aprofitar les crisis políticomilitars de Bamako per conquerir gran part de l’Azawad i ofegar-se gairebé immediatament en el propi triomf.

El conflicte a Mali enfrontà dins l’any passat l’exèrcit regular d’aquest país als rebels tuareg del MNLA i del moviment salafista Ansar Dine, juntament amb altres moviments islamistes. S’activà el 17 de gener de 2012 amb l’atac als campaments militars malians del nord del país. El MNLA reclamava l’autodeterminació i la independència d’Azawad, corresponents a les tres regions de Kidal a Mali, Tombuctú i Gao. El 5 d’abril de 2012, amb l’adquisició de Douentza, els rebels tuaregs anunciaren la fi de la seva ofensiva i declaraven el dia després la independència de l’Azawad.

Acabades les hostilitats amb l’exèrcit de Mali a principis d’abril, el MNLA i els islamistes intentaren reconciliar les seves diferències d’opinió que van aflorar immediatament a l’inici del nou estat. Enfrontats bèl·licament, el conflicte es va estendre per tot el territori, i pel de juliol de 2012 els tuaregs ja havien perdut el control de les principals ciutats del nord de Mali. Els qui finalment es van dur el gat a l’aigua van ser els rebels salafistes del GSPC (The Salafist Group for Preaching and Combat), especialitzats en el segrest d’occidentals, grup que el 2007 va entrar a l’òrbita d’Al-Qaida amb el nom de AQMI (desconec que signifiquen les sigles), el qual va assumir el poder dins l’any passat gràcies als suports interessats d’un sector de l’exèrcit algerià i la contractació –amb diners obtinguts pel contraban de drogues a Europa- dels mercenaris tuaregs que havien tornat de Líbia després del derrocament de Gaddafi amb un formidable arsenal i una excel·lent preparació militar, més que sobrada per conquerir l’Azawad però insuficient per enfrontar-se a França.

La violació dels drets humans

La repressió iniciada per l’exèrcit regular de Mali contra els rebels ha conduït a una cacera indiscriminada de la minoria ètnica tuareg i àrab a la qual la majoria negra acusa de donar suport als guerrillers islamistes que van imposar la llei i el terror durant mesos al nord de Mali i ara s’han batut en retirada davant l’avanç de les tropes francomalianes.

Els ministres europeus d’Afers Exteriors, reunits a Brussel·les, es van declarar alarmats davant les acusacions de violacions dels drets humans, i van exigir a les autoritats de Mali que “investiguessin immediatament” les denúncies de represàlies. “Tots els autors de violacions dels drets humans han de ser fets responsables dels seus actes”, van assenyalar en una declaració escrita els ministres dels Vint-i-set, que van demanar a més a més “la mobilització ràpida d’observadors”.

Aquests mateixos ministres europeus han celebrat que el Tribunal Penal Internacional hagi obert una investigació sobre el tema, després que l’ONU denunciés abusos greus contra la població civil comesos tant per part dels grups armats islamistes, que controlaven el nord de Mali des del passat mes de juny, com en les zones que s’havien mantingut sota control de Bamako.

Fa pocs dies, Amnistia Internacional, que ha estat a Mali per quarta vegada des que començà el conflicte pel gener de 2012, ha fet públic un informe mitjançant una roda de premsa a la seu d’Amnistia internacional a Bamako, en el qual constata abusos greus contra els dret humans, amb homicidis i allistament de fillets i filletes soldats per part dels grups armats.

És evident que la resposta cruel de l’exèrcit malià es correspon a una actuació també cruel dels grups armats islamistes. Tots, doncs, han contribuït a la violació dels drets humans. El més greu és que les acusacions afecten també a les tropes franceses; fonamentalment, per l’atac aeri que va tenir lloc a Konna el passat 11 de gener.

Un futur incert

Els ministres europeus d’Afers Exteriors han demanat a les autoritats de Mali que apliquin com és aviat millor el “full de ruta” polític per a la postguerra, aprovat per unanimitat encara no fa quinze dies pel Parlament de Bamako, i han fet una crida per establir un diàleg que inclogui totes les poblacions del nord i tots els grups polítics que rebutgen el terrorisme i reconeixen la integritat territorial de Mali.

El que queda, però, enlaire, és el futur dels tuaregs. Els francesos –que s’han convertit en el braç armat de la pau (¿?)- ja han afirmat que no recolzaran mai un “Estat tuareg”, però exigeixen que es reconegui el que ells qualifiquen com “l’especificitat dels tuaregs” (especificitat que no concreten i que, com tota aquesta mena d’especificitats, no és sinó un brindis al sol), als quals exigeixen, a més, que es pronunciïn clarament contra el terrorisme.

El règim nazi va prohibir l’Art Modern, que va condemnar per degenerat. D’acord amb la seva ideologia, l’art s’havia desviat de la norma prescrita, de la bellesa clàssica. I per això mateix, els artistes d’avantguarda alemanys eren considerats enemics de l’Estat i també una amenaça a la nació alemanya. De fet, molts van haver de marxar a l’exili i allí van perdre la seva reputació i, també, la credibilitat. I tan arrelada era aquesta idea entre els nacionalsocialistes, que, el 1937, van organitzar una exposició difamatòria, Entartete Kunst (art degenerat), a Munic, que posteriorment va viatjar a onze ciutats d’Alemanya i Àustria. El programa va ser concebut com una condemna oficial de l’Art Modern i va incloure més de 650 pintures, escultures, gravats i llibres de les col·leccions de trenta-dos museus alemanys.

El mateix comença a succeir avui a l’Egipte del president Mohamed Morsi on els Germans Musulmans i, especialment, els portaveus més destacats del moviment salafista, han iniciat una companya, no ja contra l’Art Modern, sinó contra tots els artistes en general, comprenent-hi els escriptors i, en definitiva, tots els qui treballen per la cultura des de la llibertat.

Els menys radicals dels islamistes estarien disposats a acceptar “l’art que té un bon sentit” (naturalment que reservant-se ells el dret a definir quin és aquest), però un corrent cada cop més ample entén que l’expressió artística (de la naturalesa que sigui) és una forma d’occidentalització que encoratja els valors contraris a la tradició islamista del país. I això fa que els artistes siguin atacats pels líders religiosos i abordats sovint enmig del carrer, on els partidaris dels Germans Musulmans actuen molts cops amb impunitat.

Naturalment, des del punt de vista dels artistes, els límits que imposen els religiosos són un atac contra les llibertats arrabassades després de la revolució de 2011. I no tan sols això, perquè són també, una escomesa inacceptable contra la identitat cultural del país.

Ara fa un any, un cop va ser elegit el primer parlament democràtic, format amb un 70 per cent d’islamistes, milers d’artistes van convergir vers l’òpera del Caire per demanar al primer ministre elegit que respectés la llibertat d’expressió. No va servir de gaire aquesta exigència, perquè les tensions s’han produït des del primer moment.

Fa un parell de setmanes, el portaveu del moviment salafista Abdel Moneim Al-Shahat, va titllar d’infidel Naguib Mahfouz (premi Nobel de literatura el 1988) i declarà tot seguit que els seus llibres encoratjaven l’ateisme i l’homosexualitat. Més esperpèntic encara: Al-Shahat es va referir també a les construccions de l’època dels faraons dient que aquestes promouen una cultura que no honora el Déu vertader, i declarà que la democràcia era un pecat. De manera que promulgà tot seguit una fatwa cridant a destruir l’esfinx i les piràmides de Gizeh. I poca broma, perquè fa 12 anys, el Mul·là Omar, que va ser el líder dels talibans de l’Afganistan i dirigent de facto d’aquest país entre els anys 1996 i 2001, va fer destruir els Budes de Bamian, que la Unesco havia declarat Patrimoni de la Humanitat.

Darrerament, predicadors islamistes han atacat públicament la immoralitat de certs artistes egipcis. Per bé que, encara no fa un més, l’actriu Elham Shahin ha guanyat el procés que havia posat en marxa contra el xeic Abdallah Badr, el qual, després d’un programa de televisió, la va insultar, com també a d’altres actrius i realitzadors, alhora que declarava que estava maleïda que i no entraria mai al paradís per immoral.

Aquest fet –i la possibilitat que l’actriu insultada pogués anar als Tribunals i guanyés el plet- ens serveix encara d’esperança –la primavera, per tant, no s’ha esvaït del tot-, perquè el xeic Abdallah Badr ha estat condemnat a un any de presó i a pagar una multa de 2.300 euros. Tanmateix, ens obliga també a contemplar el perill d’una islamització que pot acabar malmetent les esperances (en gran part frustrades) que va provocar la revolta democràtica de 2011, amb les grans manifestacions de la plaça Tahrir i el derrocament de Mubarak.

Mohamed Morsi neda entre dues aigües, perquè fa uns mesos va acceptar de trobar-se amb un grup d’artistes al palau presidencial d’El Caire. A la sortida, el president va declarar als artistes que el seu treball comptava per a l’Estat, i que la cultura era un dels pilars d’Egipte. Però la reacció no es va fer esperar i nombrosos líders islamistes han criticat aquesta aproximació de Morsi als “pecadors” fins al punt que, segons he pogut llegir en una la crònica d’un periodista egipci en el portal d’un diari francès, el xeic Wagdi Ghoneim ha penjat un vídeo a You Tube (que no he trobat) sota un títol que formula amb una pregunta: “És art, això?”. No cal dir que és negativa la resposta que se’n dedueix, segons ens explica Rowan El Shimi (que així es diu el periodista). I els atacs d’aquest xeic no acaben aquí, ja que ha acusat el president Morsi d’establir lligams amb els artistes immorals. No cal dir que aquest home proposa la sharia com a únic camí viable per al futur d’Egipte. En definitiva, que el país no es reguli per una constitució democràtica sinó per les lleis religioses de l’Islam.

La decisió que va prendre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a la votació del passat dimecres al Parlament té una lectura molt clara, que ha fet Josep Brunet a La Vanguardia: “L’actual direcció socialista ha arribat a la conclusió que el procés sobiranista és una estratègia dels seus adversaris nacionalistes que els perjudica a ells a Catalunya i al PSOE a Espanya, per tant han decidit no alimentar-la mai més. La direcció del PSOE ja ha advertit a més que la defensa de la sobirania de Catalunya és incompatible amb el seu projecte polític i estaria disposat si fos necessari a ressuscitar la federació catalana del PSOE.”

Encara que ningú no ha dit la darrera paraula en aquesta qüestió, el que sembla clar és que el PSC ha decidit desprendre’s d’una de les dues grans sensibilitats que fundaren el partit: la provinent de la Federació Catalana del PSOE i la procedent del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, que alhora provenia (no exclusivament, però sí de manera especial) d’un grup denominat Convergència Socialista de Catalunya, el líder del qual era Joan Raventós. (A la fusió van participar-hi també d’altres col·lectius, però de menor importància).

L’acord de les dues sensibilitats (l’espanyolista i la catalanista) va tenir com a conseqüència la constitució d’un partit gran i fort que ha estat el primer partit de Catalunya durant més de trenta anys. Deixar de recordar aquest fet em semblaria tan injust com lamentable. I l’èxit d’aquest gran partit va ser, precisament, la possibilitat de diàleg i de plantejaments comuns entre uns socialistes amb poca sensibilitat catalana i d’altres amb poca sensibilitat espanyola. És la fórmula que acaba de saltar pels aires aquesta setmana després que els socialistes catalans pro-PSOE han decidit prescindir dels catalanistes, o bé aquests no s’han volgut plegar a l’uniformisme dels altres, que pot acabar per convertir el PSC en una renascuda Federació catalana del PSOE, com la que teníem l’any 1976.

Per tant, la decisió de Pere Navarro ha estat, en efecte, de deixar anar llast, com assegura Brunet, perquè creu que és l’única manera d’acabar amb el desgast que li genera la qüestió catalana cada dos per tres. I és també l’única manera d’ajudar que Carme Chacón conquereixi el lideratge del socialisme espanyol. Amb Chacón o sense ella, el PSC fia la seva recuperació electoral que el PSOE torni a ser alternativa de govern a Espanya. Pensen que tard o d’hora arribarà. I a aconseguir aquests objectius s’ho juguen tot. Estem, doncs, davant un canvi estratègic que modifica l’esperit fundacional del PSC i que redissenya el mapa polític a Catalunya.

Aquests fets em recorden, encara que en un sentit invers, el que va succeir a Menorca per aquella mateixa època, quan un grup de joves que militàvem en el socialisme democràtic, vam obtenir l’ajut impagable dels principals dirigents de Convergència Socialista de Catalunya per organitzar el Moviment Socialista de Menorca. Van passar per aquí Joan Raventós, Isidre Molas, Joan Prats, Ignacio Urenda, Ernest Lluch i fins Enrique Barón (aquest de Convergencia Socialista de Madrid). I amb el temps, l’MSM acabà fusionant-se amb el Moviment Federalista de Menorca (MFM) per formar l’actual Partit Socialista de Menorca (PSM), que es va negar a dur a terme la mateixa operació que, a Catalunya, va fer el partit de Raventós amb la Federació Catalana del PSOE.

A mi em va saber greu que no es produís aquesta fusió, encara, que a la vista del que està succeint avui a Catalunya, potser els dirigents del PSM que van optar per mantenir el partit incòlume i amb una única sensibilitat (la nacionalista) no es van equivocar. I tanmateix no n’estic segur, perquè, de fet, l’esquerra socialista menorquina només ha governat a Menorca amb acords entre PSOE i PSM (en algun cas també amb Esquerra Unida), de manera que podríem concloure que dins l’esquerra socialista de Menorca hi ha també representades les dues sensibilitats, cap de les quals sembla capaç d’aconseguir el poder tota sola.

I mentre els acords entre un i altre partit han produït moments de glòria per al socialisme (al Consell, al Senat i a alguns Ajuntaments), la manca de comunicació, la dificultat d’arribar a acords o bé la desaparició de facto d’una d’aquestes dues sensibilitats (com ha succeït a Maó als darrers comicis municipals) ha conduït a una enorme victòria de la dreta, que, a menys que en el futur UPyD agafi força, sí que es mostra unida en un gran partit, el Partit Popular.

És probable que, a la vista del que està succeint a Catalunya, on sembla que el PSC es vagi desintegrant, es fa difícil aconsellar a les dues sensibilitats del socialisme menorquí, representades pel PSOE i pel PSM, que reflexionin sobre el seu futur i maldin per trobar ponts de diàleg. Però els socialistes menorquins tenen un avantatge respecte dels catalans per dialogar plegats: no han de promocionar cap Carme Chacón a la cúpula del partit ni de l’Estat. Aquí tots som més poca cosa i les nostres ambicions més humils. I això, mira per on, pot afavorir –hauria d’afavorir (o així m’ho sembla)- el diàleg. D’altra manera, la dreta anirà desmuntant una a una moltes de les conquestes socials i polítiques per les quals l’esquerra va lluitar durant molts anys. I això, com a mínim, ens hauria de fer reflexionar una mica.

Aviat farà sis anys, dia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, un col·lectiu polític que ha tingut certa presència a Maó, però que avui no té representants a l’Ajuntament de la ciutat (desconeixo si existeix encara) publicava una mena de manifest a la secció de cartes del diari Menorca que recollia molt clarament allò que pretenia aconseguir si un dia arribava al poder.

Ben al costat de principis molt amplis que es poden compartir des d’altres posicions ideològiques (defensa de la democràcia, defensa del constitucionalisme i de l’esperit de la transició, etc.), penso que el més important que ells volien aconseguir venia definit pels punts següents, que transcric:

-Nos declaramos no nacionalistas y sin complejos frente a las imposiciones radicales al uso.

-Abogamos por el bilingüismo efectivo y real en todos los estamentos públicos. Cada ciudadano es libre de elegir la lengua que desee utilizar debiendo la Administración ser neutral en dicha elección.

-La escuela debe de preparar a nuestros hijos para un mundo abierto alejado de localismos endogámicos y excluyentes.

-Creemos que el Estado Central debe de recuperar áreas de gestión en Educación para unificar una única enseñanza básica en todo el Estado.

-Las autonomías con dialecto ó lengua propia deben de enseñarla de forma proporcional al uso local de la misma.

No es podia dir més clar, i era d’agrair que fossin honestos i sincers en la proclamació d’aquests principis que, com els “Deu Manaments”, es resumeixen en dos:

1) El retorn a una estructura centralista i unificada en matèria cultural i lingüística. I

2) L’abandó progressiu, continuat i definitiu de les llengües minoritàries de l’estat.

Doncs bé, si no ho interpreto malament, sempre que la seva política s’hagués aplicat, estic convençut que les llengües minoritàries (el català, l’euskera i el gallec) haurien desaparegut escalonadament per la pressió i per la força del castellà. I així pot succeir si les respectives administracions d’aquestes comunitats deixen d’adoptar polítiques de discriminació activa en favor seu, en aplicació del principi d’igualtat que, segons diu el Tribunal Constitucional, exigeix “tractar desigualment els que són desiguals” (màxima que normalment s’oblida).

Així doncs, quan les Administracions públiques duen a terme una política lingüística discriminatòria en favor de la “llengua pròpia” (no parlo de la llengua oficial, sinó de la llengua pròpia, un concepte, per cert, consagrat per l’Estatut), treballen a favor de la igualtat de totes les “llengües espanyoles” (que és així com les denomina l’article 3.2 de la Constitució), i aquesta política té un valor “per se” i no ha d’anar necessàriament lligada a cap mena d’ideologia nacionalista. De fet, llegint el manifest a què he fet referència, tinc la impressió que l’únic “nacionalismo radical, identitario y excluyente” és precisament el nacionalismo español que ells, sense dir-ho explícitament, impulsaven. Un nacionalisme que, directament o indirecta, persegueix de manera especial que tots els ciutadans siguem aviat castellanoparlants (així s’hauria acabat el problema) i que l’única llengua de l’Administració i de la cultura sigui “de fet” el castellà.

Succeeix, però, que tot això que d’una manera tan explícita es deia al manifest d’aquell grup polític desaparegut (o hivernat, que no ho sé) no es diferencia gaire de la política educativa, cultural i lingüística que està duent a terme el govern del Partit Popular. Estem, sens dubte, millor que durant el franquisme –aleshores l’únic govern (el de l’Estat) tenia totes les competències i no feia res en favor de les llengües minoritàries-, però si analitzem una a una les actuacions del govern estatal referents a l’educació i del de la nostra comunitat autònoma pel que fa a la llengua, veurem que s’ha acabat aquella política discriminatòria activa en favor de les llengües i les cultures minoritàries en el sentit que deia més amunt, convençuts –i ho saben- que amb la teòrica neutralitat que prediquen i assumeixen davant la qüestió, tot el que gira entorn de la llengua pròpia s’anirà reduint fins a esllanguir-se definitivament.

D’alguna manera, doncs, prefereixo la transparència del col·lectiu polític a què m’he referit, a l’ambigüitat calculada en aquesta matèria dels qui ens governen, als quals –parlo especialment del govern Bauzá- l’únic que els preocupa de la nostra llengua són les famoses “modalitats” dialectals (com si només el català en tingués, de modalitats!), quan saben –o haurien de saber- com molt bé deia Josep Mir en un article publicat el 28 de febrer de 2007 en el diari Menorca, “que, malgrat la comèdia [que fan] en relació a les ‘modalitats [dialectals del català de Menorca]’, els seus simpatitzants mai no s’interessaran per les nostres rondalles”. I jo hi afegiria que tampoc s’interessaran –de fet mai no s’hi han interessat- per la nostra literatura, pel progrés de la nostra llengua pròpia i, menys encara, per convertir aquesta llengua en un referent cultural de la nostra comunitat.

El discurs de l’alcaldessa

El Partit Popular de Menorca és, potser, més dúctil en aquesta qüestió. Si més no, ho és l’alcaldesa de Maó, la qual, però, sembla que no s’atreveixi a agafar el bou per les banyes –dir a cada cosa el seu nom-, i prefereixi moure’s entre circumloquis. I no ho dic pel gravíssim error comès en el cartell que anunciava les festes de Sant Antoni, amb la portada en castellà i un text posterior bilingüe on el nom de la ciutat –Maó- s’havia transformat en “Ladrillo” per mor d’un corrector automàtic que ningú no es va prendre la molèstia de revisar. Ho dic pel discurs que va fer davant l’estàtua d’Alfons III, el nostre conqueridor.

El discurs és correcte, molt ben escrit, en un català estàndar sense concessions vanes al dialactelisme… Per tant, ho té tot per lloar-lo, però està tan farcit de circumloquis, tan sobrat de frases per no dir el que cal dir, que em dol. “Fa 700 anys que Menorca forma part de la cultura europea” comença dient. És cert, però com hi forma part? No ha perdut aquí l’ocasió de dir a través de quina cultura ens hi vam integrar? Per què no diu clarament de la “cultura catalana” que és bàsica i primària a la plural del continent? O és que per ventura el rei Anfós ens va dur a Menorca el castellà?

La conquesta –diu- és el començament del que som avui, “dels trets que mos identifiquen com a poble, amb una cultura, una personalitat, uns costums”. És cert, però jo li demanaria altre cop: quina cultura?, quina personalitat?, quins costums? I afegeix que “la fita suposà també la incorporació a la realitat d’un entorn pròxim amb el que compartim llengua, cultura i uns principis d’organització política”. Altrament dit! Quin és aquest entorn pròxim amb el qual compartim llengua?, i quina llengua compartim?, i quina cultura?

“Açò –afirma l’alcaldessa en el discurs- és el que commemoram ara, l’esperit de pertinença a una comunitat cultural, social i políticament avançada; una comunitat formada arran d’aquell esdeveniment”. Sí senyora! Vostè té tota la raó! Però quina és la comunitat cultural formada arran d’aquell esdeveniment?

Quants circumloquis, Déu meu, per evitar de dir català, llengua catalana o cultura catalana! Ni una vegada en tot el discurs surten aquests mots –d’altra banda cabdals i essencials per explicar la conquesta-, que és el que celebràvem el passat 17 de gener, festivitat de Sant Antoni, patró del poble de Menorca. La festa gran (siguem o no nacionalistes) de tots els menorquins.

Post scriptum

 Redactat aquest article acudeixo a l’acte institucional del Consell Insular de Menorca amb motiu de la festivitat de Sant Antoni, “Diada del Poble de Menorca”, que commemora la conquesta de l’Illa per les tropes d’Alfons III, dit el Liberal o el Franc, monarca de la Corona d’Aragó. És a dir monarca d’una “confederació d’estats medievals” on es respectaven les estructures polítiques i les singularitats culturals i idiomàtiques de cada territori, de tal manera que, a l’època d’Alfons III, el rei d’Aragó que conquesta Menorca era, alhora, Comte de Barcelona, rei de València i rei de Mallorca. I el que ell ens porta amb la conquesta és la religió cristiana i la llengua catalana. Per tant, a partir d’aleshores ens integrem en una societat i en una cultura molt concretes i determinades que, amb més o menys fortuna, han arribat fins avui, com es demostra pel fet que, tant l’alcaldessa de Maó com el president de Menorca hagin fet el seu discurs en català i no en aragonès i, menys encara, en castellà.

Per tant, no té cap sentit que, com l’alcaldessa, hagi començat el seu discurs amb un altre circumloqui dient: “Benvinguts a aquesta sessió institucional que convocam en commemoració de sa Festa de Menorca, en record de sa incorporació d’aquesta terra i de sa seva gent a un nou món i a una nova cultura, a una nova realitat social i a una nova realitat política vinguda al nostre entorn geogràfic i cultural. Sa conquesta de Menorca per sa Corona d’Aragó va significar un gir, el més transcendent de sa trajectòria història d’aquesta Illa. Va suposar sa implantació d’una nova cultura i sa formació d’un poble que troba els seus arrels en aquesta època.

També aquí ens hem de demanar: a quin nou món ens incorporem? A la Castella d’Alfonso X El Sabio? Quina nova llengua i quina nova cultura ens aporta aquest fet històric? La castellana? La d’una galàxia sideral?

Per què, estimats polítics nostres, no dieu les coses pel seu nom? Per què us fa tanta por mirar la veritat de cara?

Durant el franquisme –ho recordem els qui els anys ens permeten tenir-ne bona memòria-, totes les manifestacions estaven prohibides. No parlem ja de les que eren a favor del “Català a l’escola”, perseguides acarnissadament per l’autoritat  governativa. A més, quan demanaves per fer un acte públic –posem una festa al carrer- l’autoritat, no sols volia saber qui era la persona o la institució que organitzava l’acte, sinó que es preocupava de saber “qui ha havia al darrere”, perquè els governadors estaven sempre amb la mosta darrere l’orella i creien que “al darrere” sempre hi havia algú que apuntava contra el govern, o bé que volia aprofitar la festa –servir-se dels al·lots, quan d’al·lots es tractava- per manipular-los en favor d’una idea política.

En la democràcia les coses no van d’aquesta manera perquè, en principi, ni els actes reivindicatius que no ocupen el carrer ni la manifestació d’idees o de pensament necessiten seu autoritzades, ja que tenen com a límit el que marca la llei. Hi ha una llei que s’ha de respectar i prou. Si s’incompleix o es depassa, aleshores els responsables n’han de sofrir les conseqüències.

Ara bé, quan les autoritats han de fer lleis especials per prevenir determinades manifestacions d’opinió, aleshores la cosa comença a ser problemàtica, perquè significa que la discrepància els fa por, i per això actuen. És clar que raons sempre en troben. Per exemple, la d’impedir l’adoctrinament dels al·lots, que és –diuen- el que fan els professors (no només els de català, sinó “tots” els professors) quan protesten contra la política lingüística del govern del senyor Bauzà, ja sigui manifestant-se de paraula o bé penjant signes que demostren aquest rebuig.

Això darrer –impedir les protestes des dels llocs públics d’ensenyament- és el que pretén el Govern de les Illes Balears amb el projecte de llei que està discutint (de moment és en fase d’esborrany) de “símbols institucionals de la comunitat”, en el qual es recull que no podran penjar-se grans llaços amb la senyera, ni tampoc els professors es podran pronunciar a favor de la llengua pròpia en l’exercici de les seves funcions.

Pel que fa als símbols, encara ho podria entendre (fent un gran esforç), però impedir que els professors es pronunciïn a favor de la llengua pròpia va contra la llibertat d’expressió i contra la llibertat de càtedra, protegides constitucionalment, i esdevé una remembrança franquista que no és de rebut.

Tindrem, doncs, que un professor podrà parlar als al·lots en defensa de la fe o confessant-los la seva descreença, però no podrà parlar-los en favor de la llengua pròpia, que és, per cert, un concepte que estableix l’Estatut més enllà del de llengua cooficial (que és l’únic que el govern té en compte, sovint per recordar-nos que es pot dirigir als ciutadans en castellà quan li doni la gana). No cal dir que el projecte de llei conté un règim sancionador molt dur contra les persones que utilitzin o col·loquin “símbols no permesos” i , a més molt eficaç, ja que es dirigeix també contra els directors, als quals es castigarà quan permetin aquestes manifestacions.  Vaja, com 40 anys enrere! I segur que ens expliquen que és per defensar la llibertat dels ciutadans!

J.V.Boira, Ernest Lluch, Turbino i Cervantes

Aquesta gent mai no entendrà el que Zapatero (que tampoc no ho entenia) definí com l’ “Espanya plural”, a diferència d’autors tan reconeguts com Cervantes, que parla dins el Quixot de “las Españas” tres vegades (“El río Tajo fue así dicho por un rey de las Españas…” “pidió que quitase otro lienzo, debajo del cual se descubrió la imagen del Patron de las Españas a caballo” i “me puse camino de las Españas donde hallaría el remedio de mis males”). Concepte –el de “las Españas”- molt representatiu de la idea que tenien d’aquest “Estat plural” els espanyols del segle XVI i XVII (de fet fins la dinastia dels Borbó, el 1714), però que els polítics del segle XXI (a diferència dels del segle XX, que ho tenien més clar –els del PP inclosos) estan fent un esforç indicible per esborrar del nostre univers per retornar a l’Estat jacobí d’encuny francès que pretén resoldre les diferències eliminant-les o fent que siguin imperceptibles, encara que no aconsegueixen sinó que el problema s’enquisti i, quan esclati, siguin encara més gran.

El professor J.V.Boira, de la Universitat de València ens recordava fa uns dies a La Vanguardia el llibre d’Ernest Lluch “Las Españas vencidas del siglo XVIII”, on el desaparegut professor i bon amic meu usava aquest concepte en plural, i també els estudis del gadità Francisco María Turbino, historiador i acadèmic nascut a San Roque el 1833, que sota el títol de “Historia del Renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia” parlava d’una nació catalana dins de l’espanyola (“Parte integrante, en la actualidad, la nación catalana de la espanyola…”). Això el 1880! Per tant, abans de les Bases de Manresa, que són del 1892.

A la vista del que està succeint a Espanya amb la reforma del ministre Wert, i tambçe a les nostres Illes amb la intransigència del govern Bauzá, no em sorprendria que aviat es prohibís llegir Cervantes, perquè, com diu Turbino (citat per J.V.Boira) “Según Cervantes, era la Península asiento de muy diversas gentes, y para tan justa observación, ateníase a la discordancia prominente en que se conservaban los pueblos por ella desparramados; contemplar cómo la familia, en su organización, la propiedad en sus formas y relaciones, el derecho en sus cláusulas, la lengua en sus monumentos, las costumbres en sus tipos, mudaban según las comarcas derivando la variedad presente de la sustancial en los más remotos habitantes”.

Ves a saber si, d’aprovar-se la nova llei del govern Bauzá, llegir llibres com el d’Ernest Lluch, el de Turbino o fins el Quixot podran provocar una sanció, perquè segons es diu en el text, el que s’expliqui dins les escoles “no ha de tenir cap connotació ideològica”, i els textos que acabo de llegir segur que en tenen (si més no, per a ells).

Qualsevol que hagi estat el resultat de l’escrutini sobre la nova Constitució d’Egipte (un 64% a favor del sí en una votació on ha participat només del 30% dels teòrics votants amb dret a fer-ho), tinc la impressió que aquesta no ha de durar. És molt difícil acceptar jurídicament la validesa d’un text que va ser redactat pràcticament en una nit (la del 28 al 29 de novembre), que no recull de cap manera l’esperit dels manifestants de la plaça Tahrir (els quals van ser els principals protagonistes de la caiguda del règim de Mubarak), que confisca les llibertats públiques, nega drets essencials als ciutadants, reforça el poder del president i maltracta el poder judicial.

També podríem parlar de les irregularitat de l’escrutini, però el que sembla més rellevant és veure que la nova Constitució no aporta l’estabilitat a un país que ha dividit clarament en dos camps: d’un costat, el del fonamentalisme religiós i obscurantista; de l’altre, el de l’Estat civil, democràtic i modern.

Aquesta divisió es remunta a l’elecció de Mohamed Morsi el passat mes de juny quan només uns sis milions de persones van votar per ell (un el 23% dels electors possible), però el greu problema del nou president és que governa en nom de -i per a- les persones que el van votar, no per a tots els egipcis.

Des del principi del seu mandat, Morsi començà una clara islamització dels engranatges de l’Estat i s’envoltà tan sols dels membres de la confraria dels Germans musulmans. D’aquesta manera, traïa el seu compromís amb la ciutadania, com també traïa la promesa de nomenar vici-presidents un representant dels joves revolucionaris, un copte i una dona. No ha format tampoc un govern d’unió nacional, ni nomenat una personalitat independent per al lloc de primer ministre. Ben al contrari, en lloc d’honorar les seves promeses d’un Estat civil democràtic, modern, respectuós amb les llibertats i amb els drets dels ciutadans, Morsi ha adoptat l’esperit sectari de l’organització dels Germans musulmans que el van proposar i que l’elevaren al poder.

Lluita per la identitat

La llibertat de premsa ha estat la primera víctima del poder de Mohamed Morsi, ja que els mitjans del sector públic s’han posat sota la direcció d’un ministeri d’Informació, que ha sortit naturalment de la seva confraria. Els redactors en cap dels diaris han estat reemplaçats per homes fidels (cosa semblant, encara que en menor escala, ha succeït entre nosaltres a TVE i RNE); algunes cadenes de televisió i també alguns diaris han estat tancats i els seus dirigents conduïts davant la justícia acusats d’ “insultar el president”, conscients que la nova Constitució preveu penes de presó per als periodistes.

El seu fracàs principal ha estat, per tant, de no saber ni voler unir la nació quan la situació del país no sols ho reclamava sinó que ho afavoria. Els desacords al si de la comissió constituent es van veure ben aviat i van sortir a la llum pública, però en lloc de prendre una decisió que hauria pogut crear el consens, el 22 de novembre de 2012, Morsi va decidir publicar un decret en virtut del qual s’arrogava tots els poders, una perversió que ni tan sols Mubarak va dur a terme. I aquesta decisió és l’inici de tots els mals que han vingut després i que vindran en el futur.

Avui, el teixit social i polític d’Egipte es troba estripat i fortament dividit per una lluita per obtenir una identitat: islàmica segons uns i civil segons els altres, i aquesta divisió té una sortida difícil perquè Morsi ha perdut tota la credibilitat davant el conjunt dels ciutadans egipcis i també davant el món lliure. I no ens hauríem de sorprendre si, bloquejades les vies de diàleg i negada tota possibilitat de consens, molts dels qui es van manifestar a favor de la caiguda del règim militar, es giren ara cap al nou cap del Consell Suprem de les forces armades, el general Abdelfattah Al-Sissi, i li demanen que intervingui per restablir, com a mínim, la laïcitat del poder.

I si això acaba succeint, ens trobarem davant una terrible regressió, perquè el retorn dels militars al poder mai no és una solució per al país. Però pot acabar succeint, perquè quan el cap de l’Estat és a punt de provocar un gran incendi (i això és el que està fent Mohamed Morsi) i es mostra incapaç d’inspirar confiança a tots els actors, solen ser els militars els qui se senten legitimats per apagar-lo.

Un amable lector em fa saber que, en el darrer article publicat al diari –“L’escenografia no és innocent”- , he comès un error força lamentable, ja que el retrat que hi havia al despatx del rei Joan Carles I durant el seu missatge de Nadal no era el de Felip V, com jo vaig creure, sinó el d’un fill seu i de la seva segona esposa, Isabel de Farnesio, conegut com Felipe de Parma, nascut el 1720.

El lector m’explica que aquest monarca va ser “persona sensible y mejor dotada para las artes que para la política y se recuerda su reinado en Parma por haber convertido esa ciudad en uno de los mas importantes centros intelectuales de Italia. El retrato, motivo de esta modesta rectificación que espero que no le haya molestado, es obra de Jean Ranc pintor nacido en Montpellier, muy valorado por la corte española de las primeras décadas del 1700.” I amb raó acaba dient que “sin duda la Corona española ha cometido importantes errores que han menguado su popularidad en los últimos años, pero no se debería querer ver algo ofensivo donde no lo hay.”

Li agraeixo aquesta observació i demano excuses als meus lectors per aquest error amb el qual he comès (és clar que involuntàriament) una injustícia per haver fet responsable la Corona espanyola d’una provocació que no s’havia produït.

Parlava en el meu anterior article de les grans dificultats que, entre tots, estem posant al diàleg. De com se’ns fa difícil suportar-nos i tolerar-nos els uns als altres quan les nostres opinions divergeixen políticament. En realitat, ens enfrontem a un fenomen creixent que els ciutadans espanyols que tenim més de seixanta anys i, per tant, vam viure intensament la transició, veiem amb inquietud. En d’altres raons perquè no vam viure la tràgica experiència vital dels nostres pares, però sí les conseqüències –per tant la dictadura- de les quals som encara un testimoni viu.

Parlava fa poc amb un dels amics que més estimo, amb el qual vaig ser company de carrera a la Universitat de Barcelona, i que, com jo, ha militat sempre en el catalanisme i, per tant, en la defensa de la llengua i de la nostra cultura, encara que, políticament, sempre ha estat en posicions més a l’esquerra. Ell, que va ser diputat molts anys al parlament de les Illes Balears quan el govern de la comunitat autònoma era a mans del PP de Gabriel Cañellas, em parlava de les diferències ideològiques que separaven els diversos grups polítics que formaven la cambra i, això no obstant, em reconeixia la possibilitat de diàleg que hi havia entre els representants dels partits. Un diàleg que, quan deixaven el debat polític i s’entrava a les relacions personals, era encara més franc, amable i fluid.

Recordeu que va ser durant el govern de Cañellas que s’aprovà la llei de normalització lingüística (1986), una llei que, elaborada per un govern del PP, va obtenir el vot unànime de tota la cambra i va permetre una política de consens i de diàleg entre totes les forces polítiques entorn d’una matèria molt sensible que, amb el govern actua del PP de Bauzá, de Delgado i de Gornés, s’ha trencat en mil bocins per tal d’imposar les coordenades d’una majoria contra la minoria amb una actitud que recorda els famosos trágalas constitucionals del segle XIX.

La pèrdua del consens, de la capacitat de diàleg i, per tant, d’enteniment entre els uns i els altres ha pres un caire perillós, perquè va eixamplant cada cop més la rasa que ens divideix, i quan la sèquia es transforma en barranc, aleshores el diàleg es fa impossible perquè ens ha allunyat tant que ni tan sols ens sentim. Per tant, escoltar-nos esdevé una quimera.

Aquest distanciament es pot apreciar també en els signes i, per tant, en les escenografies, que no són mai innocents i parlen sovint amb eloqüència. Em referiré a dues han estat molt comentades darrerament: la del quadre que el rei Joan Carles tenia rere la taula del seu despatx en el missatge de Nadal, i la decoració que presidia la presa de possessió del president Mas al palau de la Generalitat, el passat 24 de desembre.

El quadre del despatx del rei, que aquest cop hem vist molt bé perquè el monarca ha fet el discurs recolzat a la seva taula, era un retrat de Felip d’Anjou, el jove nét de Lluís XIV de França que, a la mort de Carles II de Castella sense fills, va ser elevat al tron d’Espanya amb el nom de Felip V. Per tant, el retrat de l’home que es va enfrontar més tard a l’Arxiduc Carles d’Àustria, segon fill de l’emperador Leopold I d’Habsburg, tot provocant una guerra civil (la dita Guerra de Successió) que guanyà i que, “por derecho de conquista” va emprendre una profunda reforma administrativa de l’Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l’enfortiment del Consell de Castella i els Decrets de Nova Planta de la Corona d’Aragó, pels quals dissolia les seves principals institucions i reduïa al mínim la seva autonomia.

¿Era imprescindible que, a l’esquena del monarca actual, haguéssim de contemplar tot el temps del discurs el retrat de l’home més detestat a Catalunya? ¿Tenia algun significat especial la imatge de l’home que va provocar la derrota dels catalans el 1714 i és al nucli de la memòria reivindicativa cada 11 de setembre?

Però el trencament del diàleg no s’ha produït només en l’escenografia que envoltava el discurs del cap d’Estat. També l’hem observat –i com!- en la presa de possessió d’Artur Mas com a president de Catalunya. Del càrrec, per tant, que li dóna la representació del monarca a la seva comunitat autònoma. En efecte, Mas ha pres possessió com a president amb la mateixa fórmula que va emprar fa dos anys, però amb canvis substancials en l’escenografia de l’acte. Un dels més cridaners ha estat que el retrat del rei Joan Carles es trobava tapat per un teló negre, a diferència del que va passar el 2010, quan la imatge del monarca era perfectament visible.

Una altra diferència significativa ha estat el canvi d’ubicació del representant del Govern central. Si a la primera presa de possessió de Mas el llavors titular d’Administracions Públiques, Manuel Chaves, es trobava al seu costat a la taula presidencial, aquest cop el ministre Cristóbal Montoro s’ha assegut entre el públic de la cerimònia.

¿No valdria la pena que, conscients dels desencontre, féssim entre tots un esforç per a refer els ponts?

Dimecres, 19 de desembre. He escoltat la tertúlia de Catalunya Ràdio mentre anava de Maó a Ciutadella, on tinc el despatx, i m’ha semblat interessant, molt interessant, tant pels acords com per les discrepàncies que s’hi han produït.

A la tertúlia es discutia bàsicament de Catalunya (però la qüestió és més general), quan un dels tertulians ha parlat de les “illes” que s’estan formant dins la nostra societat, que, si bé és cada cop més plural, viure-hi la pluralitat se’ns fa cada cop més difícil i això té com a conseqüència que acabem optant per habitar en una mena d’illes (l’ huis clos sartrià?) on la realitat no és sinó una realitat virtual.

Dos dels qui intervenien a la tertúlia han discrepat d’aquesta opinió, tot observant que la societat catalana, no sols és plural –molt plural-, sinó que és també un món on la pluralitat es viu molt més intensament que a la societat espanyola, si és que ens atenem, per exemple, al que, en aquest sentit, poden representar els mitjans de comunicació.

Tots estaven d’acord en aquest punt i també jo ho estava, perquè penso que els mitjans de comunicació catalans (el mateix diria del diari Menorca) són força més plurals que els que tenen seu a Madrid, i això no és tan sols un elogi a aquests mitjans, sinó també a la nostra societat (la catalana i la menorquina, perquè jo escric des de la meva Menorca on visc). Però dit això, he d’afegir que, també entre nosaltres, he constatat –i parlo en primera persona- la tendència real que tenim a aïllar-nos en el món virtual on ens sentim a gust, que no és, probablement, el món real. Aquesta actitud, que adoptem per sentir-nos millor, és, però, el símptoma clar –i cruel alhora- d’una societat que s’està esquarterant, de manera que una part d’aquesta tendeix a excloure l’altra fins a un punt que es poden arribar a trencar els lligams que la subjecten. I això és molt perillós perquè comporta el desmembrament d’aquesta societat.

Durant l’època de l’Aznar vaig deixar de veure els telediaris de TVE en adonar-me que el conductor (especialment el del vespre) era un home tendenciós fins a l’extrem, i que les notícies que rebia eren del tot esbiaixades. Durant els vuit anys del govern de Zapatero –al qual no he escatimat crítiques des d’aquesta mateixa columna- els telediaris i les ràdios estatals van millorar sensiblement. Reflectien molt més la pluralitat d’Espanya. Avui, les notícies de RNE i de TVE han tornat a mostrar un perfil sectari tan extremat que esdevé, si més no al meu entendre, el reflex d’una Espanya, segurament majoritària –molt majoritària-, però que no és l’Espanya real, força més diversificada i plural que la que detectem a través dels mitjans que depenen de l’Estat.

Aquesta darrers mesos, a partir del debat sobre la independència de Catalunya i/o el dret a decidir, el biaix informatiu s’ha reforçat. Cosa que ha fet que jo m’hagi (diguem-ho així) “aïllat” en el món virtual que considero més proper a la meva manera de veure les coses: al món de TV3 i de Catalunya Ràdio, perquè em costa haver d’aguantar els atacs, els insults, els menyspreus i les sortides de to de quasi tots els tertulians i comentaristes que, des de Madrid, intervenen a RNE i a TVE.

Això significa que, també jo he caigut en aquest aïllament perillós de què ens parlava un dels comentaristes de Catalunya ràdio aquest matí. Per tant, en sóc conscient. I encara que també opino que els mitjans de comunicació catalans són més plurals i més objectius que els de Madrid (segurament perquè la societat catalana és més plural que l’espanyola), estic convençut que la tendència a aïllar-nos, a deixar d’escoltar (a vegades de voler saber) el que diu o pensa l’altre és una realitat que va a més, a pesar que, si aquesta tendència continua, la sèquia que ja ens separa es farà cada cop més gran.

Per què, doncs, actuem així? Probablement, perquè cada dia ens fem més intolerants els uns als altres i, especialment, perquè els qui són majoria –clara majoria a Espanya- han magnificat i santificat una sèrie de principis de convivència (alguns d’ordre constitucional) que els van bé, molt bé, però que dolen profundament a una minoria que no s’hi reconeix. I encara que el grup majoritari ho sap i ho veu, es mostra incapaç de cedir o, com a mínim, d’escoltar i de fer l’esforç d’entendre aquesta minoria, que és, però, molt majoritària a Catalunya. D’aquí el gran desencontre. Però en lloc de construir ponts, els majoritaris s’emparen en aquesta majoria i rebufen i envesteixen com a braus (el cas Wert n’és un exemple paradigmàtic) i això fa que els rebufats i envestits es tanquin encara més en el seu món i el diàleg esdevingui impossible.

Aquest procés ha conduït, doncs, a un reforçament de les postures de cadascú i ha tingut com a conseqüència la pèrdua constant de pluralisme en aquestes “illes” culturals i polítiques que són els nacionalismes (l’espanyol i el català, per entendre’s); i aquest fenomen provoca que persones com jo, profundament lligades al catalanisme, però que no vivim a Catalunya ni som catalans des del punt de vista administratiu o polític, sovint ens cansem escoltant o llegint els mitjans de comunicació catalans. Tanmateix, acabem consumint-los perquè escoltar, llegir o mirar els mitjans més significatius de Madrid ens irrita fins al punt que seguir-los se’ns fa insuportable. L’autoflagelació es pot aguantar un dia, dos o fins una setmana, però no perpètuament.