Josep Maria Quintana

El passat 1 de juliol Croàcia va entrar a la Unió Europea després de 22 anys de la proclamació de la seva independència de l’ex-Iugoslàvia. I mentre els focs artificials il·luminaven el cel de Zagreb, desenes de milers de croats a tot el país celebraven l’adhesió i el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, els donava la benvinguda. D’immediat s’escoltava ‘L’oda a l’alegria’ de Beethoven.

A les paraules del president de la Comissió –“Vostès han tornat a Croàcia al seu legítim lloc en el cor d’Europa”-, responia el president croat, Ivo Josipovic, que convidava els seus compatriotes a l’optimisme: “No deixem que el núvol de la crisi econòmica menystingui el nostre optimisme. La crisi és un repte, una invitació per fer que demà sigui un millor dia que avui”, va recalcar.

No dubto que l’adhesió de Croàcia és un fet important que devien celebrar les autoritats del país i molts ciutadans (a més dels nacionalistes catalans, que posen aquesta adhesió d’exemple del que ells voldrien per a Catalunya), i tanmateix, l’adhesió presenta alguns problemes i, sens dubte, s’ha fet amb la indiferència de molts croats. Per què?

El país

Croàcia és el primer país que se suma a la UE des de l’adhesió, el 2007, de Romania i Bulgària. El país està en recessió (com tants altres) des de 2009 i l’atur afecta un 20% dels 4,2 milions d’habitants. I com sol passar en aquests casos, el Govern de centreesquerra espera que l’adhesió a la UE fomentarà la inversió estrangera que el país necessita per reactivar la seva estancada economia.

A Croàcia, el PIB està un 39% per sota de la mitjana europea i només Romania i Bulgària li van darrere, segons el servei d’estadístiques de la UE. I són, probablement, aquestes dades negatives (atur i PIB) la causa que, en una enquesta publicada fa poc, només el 7% de croats consultats desitgessin assistir als focs d’artifici del dia 1 de juliol, alhora que mostraven una gran indiferència amb l’adhesió.

Vista parcial de Dubrovnik des de la muralla

Per a països com Croàcia, governats durant molt de temps per elits irresponsables, Europa ha representat un cert quadre institucional i polític que, a més o menys llarg termini, assegurarà una millora econòmica i l’estat de dret. Però la crisi interminable que vivim ha mostrat que aquestes premisses (que la majoria acceptava fa 22 anys) eren potser una il·lusió òptica, ja que avui constaten que només la pertinença a la UE no garanteix el benestar futur d’un país.

La política d’austeritat

L’Europa d’avui està regida per una política d’austeritat, a pesar que molts dels grans economistes expliquen que el deute no és la causa de la crisi, sinó que n’és més aviat la conseqüència. Però deixem això de banda perquè ens ho expliqui el senyor López Casasnovas, que hi entén molt més que jo, i analitzem per damunt el resultat d’aquesta política, que és una dada més constatable.

En la meva opinió, la política d’austeritat duta fins als extrems que se’ns ha exigit i en uns terminis tan curts ha conduït molts països “menors” vers la catàstrofe econòmica i social –que era impensable només fa uns anys-. I em fa la impressió que no solament la política europea de lluita contra la crisi no funciona, sinó que s’ha dut a terme de tal manera que s’ha aplicat al poble bàsicament per satisfer les oligarquies financeres i els bancs.

No ens hem de sorprendre, per tant, que un visitant de la pàgina oficial del Govern de Croàcia a la xarxa es demanés què havien de celebrar els 300.000 aturats que hi ha avui al país. I afegia: “Té la Unió europea una vareta màgica per fer desaparèixer tots els problemes del nostre país?”

Força més radical encara era el comunicat de  l’ONG euroescèptica Occupy Croatia, segons la qual, “L’adhesió a la UE és un genocidi econòmic comès contra el nostre poble”. I això perquè, en la seva opinió, “les lleis europees són redactades per servir els interessos de les empreses multinacionals riques per part dels seus vassalls polítics”.

No necessàriament s’han de subscriure aquestes opinions, però hi ha dades que són difícils de rebatre. A Espanya, gairebé el 55% dels joves són a l’atur i a Grècia la xifra puja al 58%. I no creguem que a la resta d’Europa els va molt millor, perquè, si les estadístiques no fallen, un jove de cada quatre es troba sense treball.

La dictadura alemanya

La Comissió europea imposa sense descans mesures que afecten a totes les capes de la població mentre la cancellera Angela Merkel s’oposa radicalment a la més petita reducció del deute grec, a pesar que el poble hel·lè viu moments de desesperació. Potser no estaria malament recordar-li una pàgina de la història i fer-li saber que, l’any 1953, Europa va perdonar el 60% del deute que tenia Alemanya. Per què no consent una política semblant?

Mentre la força d’Alemanya permet que aquest país es financi a costa dels països més pobres (el deute alemany es finança amb interessos negatius), la prepotència de la senyora Merkel dicta una política que és la que, finalment, marca les directrius de la Comissió Europea, sense adonar-se –o potser adonant-se’n, que és molt pitjor- que a països amb greus problemes econòmics com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Croàcia i fins i tot Itàlia, la crisi fa desastres fins al punt que es parla ja d’una “generació perduda” (la dels que avui tenen entre 20 i 40 anys), i això és lamentable.

De fet, la crisi ha posat de manifest la política real de la UE. Fa deu anys, tots els països europeus (els qui ja n’érem part i els que hi volien entrar) somiaven una unió dels pobles i no, únicament, una unió dels mercats financers. Avui, en canvi, els mercats destrueixen la vida de milions d’europeus i la solidaritat ha desaparegut amb la crisis, fins al punt que els europeus d’avui tenen por al demà, si més no els dels països perifèrics.

No ens ha d’estranyar, per tant, que molts croats se sentin avui enganyats i no vegin ja la UE com un refugi segur, ni tampoc com una garantia de benestar i de riquesa.

Un amic sacerdot i jurista em fa arribar un article de Rafael Domingo Osle, catedràtic de Dret Romà a la Universitat de Navarra i professor visitant a l’Emory Law School d’Atlanta (EEUU) que fa referència a un aspecte poc conegut de l’actuació del papa emèrit Joseph Ratzinger en relació al Dret, al qual m’he de referir.

Si Francisco de Vitoria –diu Oslé- cercà la reconciliació entre Modernitat i Cristianisme, Ratzinguer ha posat tota la seva potència intel·lectual al servei de la reconciliació entre Cristianisme i Il·lustració, un moviment filosòfic –aquest darrer- que, si l’haguéssim de resumir molt sintèticament, hauríem de dir que es desplega en la defensa de dos conceptes: llibertat i raó; d’ací que l’Església i, doncs, el Cristianisme, que tenen com a font la “revelació”, hagin mantingut tradicionalment amb la llibertat i la raó (per tant amb el moviment il·lustrat) una relació difícil.

L’argument del papa Ratzinguer és el següent: a diferència d’altres religions, com el Judaisme o l’Islam, que parteixen d’un “dret religiós”, el Cristianisme com a tal no té un sistema jurídic propi. No hi ha, per tant, un “Dret cristià” en sentit estricte. Així doncs, si l’ordenament jurídic és per a tothom –sigui creient o no creient-, aquest ha de ser inclusiu; per això, les eines que ha d’emprar no han de ser de cap manera religioses o teològiques. Per tant, “no em digui vostè, per favor, que això és just perquè Déu ha dit que és just. Doni’m altres raons”, seria la frase que expressaria a un nivell pla aquesta idea.

De tota manera, la idea de Ratzinger no és de construir un “Dret sense Déu”, sinó un dret que, si bé no depèn de la revelació –a aquesta només s’hi té accés per la fe i, per tant, per mitjà de la religió-, no es tanca a la dimensió transcendent de l’ésser humà. Als positivistes (jo sempre m’hi he inclòs), el papa ens diu que intentem connectar el nou Dret amb les altres ciències per mitjà de la naturalesa. Ell, doncs, no s’apunta  a la clàssica visió dels iusnaturalistes, partidaris estrictes de la “Llei Natural” que pot arribar a excloure el dret de l’home a legislar “contra natura” (nosaltres, els positivistes, sempre hem dit que el problema dels “iusnaturalistes” és d’establir qui dirimeix que és natural i què no ho és), però sí ens diu que la voluntat humana només s’adequa a la justícia quan la persona s’admet com el que és, com un ésser no autocreat, a l’ADN del qual du impreses normes morals i jurídiques. I això em sembla que val tenir-ho en compte.

La separació Església-Estat

Una opinió de gran calat que ha dut a terme Ratzinger fa referència al Dret canònic, a aquest dret que, com he dit altres vegades, és estrictament humà, a pesar que reguli la vida d’una institució que és per essència divina. Ningú, diu el papa, no deixa de ser membre de la comunitat política pel fet de ser-ho d’una comunitat religiosa. L’Església és, per això mateix, part integrant de la comunitat política en la mesura que viu dins d’aquesta comunitat. I això s’ha posat en evidència arran de l’escàndol d’abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics que tant ha esquitxat el pontificat de Benet XVI i que ha fet sofrir el papa fins a l’esgotament a pesar dels reiterats intents, des de 1988 –tots fracassats- de lluitar contra la pederàstia a l’Església.

Avui, a partir de la doctrina emesa per Ratzinger, es veu fins a quin punt era equivocada i injusta la doctrina que alguns alts eclesiàstics –el Vaticà, per dir-ho sense embuts- aplicaven als casos, sempre lacerants, de la pederàstia quan entenien que les autoritats eclesiàstiques podien encobrir aquests abusos davant la jurisdicció civil, de la mateixa manera que un pare, una mare, un germà, no tenen l’obligació de delatar davant la justícia els delictes comesos pels seus pròxims. Amb aquesta doctrina, els bisbes, pel fet de ser pastors i pares espirituals dels sacerdots, podien encobrir els delictes d’aquests en matèria d’abusos sexuals amb la finalitat de protegir-los davant la jurisdicció civil per bé que havien d’aplicar el Dret canònic (dret intern de l’Església). Però res més.

Ratzinger ha estat radical en aquest canvi de paradigma, per bé que –amb tota seguretat- la seva decisió ha arribat tard i no pot ja resoldre els mals causats per molts sacerdots de l’Església catòlica que han abusat de menors al llarg dels anys. Tot i així cal valorar positivament el canvi. Per al papa emèrit, la jurisdicció eclesiàstica –interna- no sols no exclou, sinó que ha de col·laborar amb la civil en totes les matèries de la seva competència. I això significa que l’Església, com a estructura social, està també sotmesa a l’ordenament jurídic civil dels Estats on actua. Per tant, per a la jurisdicció civil, el bisbe no és el pare i el pastor del sacerdot pederasta, sinó un ciutadà que té el deure de col·laborar amb la justícia civil. Tard, doncs, però la línia de transparència i claredat iniciada per Benet XVI és la correcta per posar punt final a aquestes misèries.

El pas que encara no s’ha donat

El pas que l’Església encara no ha donat, i que tanmateix jo espero veure al llarg del pontificat de Francesc, és la renúncia al privilegi que, dins l’estructura mundial, significa que el Vaticà sigui un Estat. L’Església no és –ni ha de ser- un Estat. Ho és perquè l’any 1929 convergiren dos tipus d’interessos que van permetre modificar l’status quo del papa i del Vaticà. D’un costat, cal referir-se als interessos de Pius XI, el qual s’adonà que potser no era tan mala cosa això de no tenir territori, sempre, que se li deixés mantenir la consideració (simbòlica, però alhora efectiva, en allò que fa referència al dret internacional) de “cap d’estat”, amb tots els privilegis que això comporta. I de l’altre, hem d’esmentar els interessos d’un dictador com Mussolini (que provenia del socialisme i al qual, després d’haver implantat l’estat feixista a Itàlia, li donaven l’esquena totes les democràcies europees). Mussolini, en efecte, va veure el cel obert amb la signatura del pacte amb Pius XI, perquè amb aquest gest donava una mà a l’Església Catòlica (amb tanta influència a Itàlia i al món) i obtenia, així, adeptes per a la causa feixista, una causa que, per cert, tan tristos resultats va acabar dant.

El Tractat de Letran fou signat, doncs, pel Duce i pel cardenal Pietro Gasparri el dia 11 de febrer de 1929 i d’aquest acord naixia l’actual Estat del Vaticà, en un territori que amb prou feines té 44 hectàrees, amb una població aproximada de quatre-centes persones, i en el qual, curiosament, no hi neix mai ningú.

Els anys han passat però les coses no han canviat gairebé gens. Hi hagué, és cert, un gest simbòlic que no cal oblidar: el de Pau VI que, voluntàriament, renuncià a l’ús de la tiara com a símbol pontifici, però no renuncià al poder que, com a vertader cap d’estat, ostentava –i que els papes continuen ostentant-. I aquest és un poder estrictament terrenal (un poder que els permet dir als papes sense por d’equivocar-se que “el meu regne sí que és d’aquest món”, un poder que avui consagra la “Legge Fondamentale dello Stato della Città del Vaticano” aprovada sota el pontificat de Joan Pau II, la qual entrà en vigor el 22 de gener de 2001, i que, en el seu article primer, diu: “Il Sommo Pontefice, Sovrano dello Stato della Città del Vaticano, ha la pienezza dei poteri legislativo, esecutivo e giudiziario”, text que consagra el Vaticà com una monarquia absoluta, com l’únic estat no democràtic d’Europa. I això, entre d’altres privilegis mundans, permet al papa de mantenir una estructura ministerial (els dicasteris), un dels quals (la dita “Segreteria di Stato”) s’encarrega de les relacions diplomàtiques amb la resta d’estats, fins al punt que aquest reconeixement estatal del Vaticà, aquesta ficció a la qual cap papa mai encara no ha renunciat, li permet signar tractats internacionals, com a subjecte que és del dret internacional, i evitar que les jurisdiccions civils i penals d’Itàlia puguin jutjar casos tan flagrants com el del cardenal Marcinkus i les seves responsabilitats a l’IOR (la Banca Vaticana).

Suprimir l’Estat Vaticà, renunciar a aquesta ficció , és, em sembla, la gran reforma jurídica que té pendent l’Església catòlica. Única en el món que s’empara rere un Estat.

La bona entesa que eúltimament practiquen el president del Govern central i el líder de l’oposició, que ha desembocat en el primer pacte que firmen PP i PSOE per acudir a les institucions europees amb una sola veu, va facilitar que, dijous passat, Rajoy i Rubalcaba parlessin de la reforma de l’Administració, que el president del Govern espanyol considera “una reforma estructural de primera magnitud”, per a la qual vol comptar amb el principal partit de l’oposició. I Rubalcaba està disposat a intentar l’acord, tot i que encara li pesa la mala experiència de la reforma local, sobre la qual no ha estat possible el pacte.  Això sí, el líder del PSOE va demanar a Rajoy que parli amb les comunitats autònomes i que les tingui en compte, perquè aquesta reforma sigui eficaç, i el president del Govern Central va assegurar que està disposat a parlar amb totes i que la col·laboració, com va ocórrer amb la reducció del dèficit, sigui la tònica. Mariano Rajoy va assegurar que amb aquesta llei no es tracta de “controlar les autonomies”, sinó d’aconseguir una administració “que sigui menys costosa”.

Arribar a acords globals sobre el futur del país és, en principi, un fet lloable. No sé, doncs, per què, aquesta recent bona entesa entre els dos grans partits, m’ha inquietat. O potser sí ho sé i és el motiu que ara estigui escrivint aquest article.

L’any passat, al Fòrum Illa del Rei, quatre ponents vam parlar de la reforma de les Administracions públiques (entre aquests, el senyor Beteta, que era i és el secretari d’Estat de la matèria en qüestió), i vam enfocar les nostres reflexions a partir del projecte que, a nivell intern, havia elaborat el PP . Ha passat un any i la reforma de  l’Administració Local no s’ha fet: segueix havent-hi el mateix nombre d’Ajuntaments i de Diputacions. Entre d’altres raons perquè, com els ho vam advertir, la supressió d’algunes d’aquestes institucions provocaria una rebel·lió dels edils del mateix partit del govern. És el que ha succeït i  Rajoy l’ha tornat enrere.

La nova proposta

 Abandonada, per tant, la reforma prevista, el president ha fet aquesta una nova proposta de reforma de l’Administració, a partir d’un principi que reclama eliminar les duplicitats en l’exercici de les competències. Doncs bé, aquesta és una proposta que sembla plena de sentit comú, però que, per poc que la desentranyem, haurem de concloure que és extremadament perversa.

Fotografia extreta de La Vanguardia, edició digital

El Govern espanyol, en efecte, planteja eliminar les duplicitats, i ens ha explicat en què consisteix això a partir de tres fòrums, en els quals han intervingut la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría; el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro; i el d’Indústria, José Manuel Soria. En una primera lectura, l’informe sobre la reforma de les administracions públiques, del qual el Govern de Mariano Rajoy ens en va lliurar un avanç el passat dijous, fixa quins organismes podrien suprimir les comunitats autònomes (per evitar duplicitats): les agències de meteorologia, les agències d’energia o les de protecció de dades. Però el document va molt més enllà i també parla dels defensors del poble, figurin o no als estatuts d’autonomia; dels tribunals de comptes, les juntes consultives de contractació administrativa, els tribunals administratius de recursos contractuals, les agències d’avaluació de l’àmbit universitari, els òrgans d’inspecció dels aeroports, els instituts d’opinió, els instituts o serveis cartogràfics o els òrgans de defensa de la competència, entre altres.

La Vanguardia, que ha estat molt atenta a aquest informe, ens diu que no es coneixerà en la seva totalitat fins d’aquí a unes setmanes, i que només es facilitarà a les comunitats autònomes en una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera que se celebrarà al juliol, però segons va assegurar la vicepresidenta del Govern central, preveu la supressió de 57 organismes estatals i 90 observatoris existents en l’Estat i les comunitats autònomes. Aquests organismes estatals van des del Consell de la Joventut d’Espanya fins a l’Institut Nacional de Consum, que s’integrarà a l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició. A més s’eliminaran 17 fundacions, que se sumen a les 6 que ja s’han suprimit, de les 47 que hi havia en l’administració central, i es fusionaran en una sola entitat altres organismes com l’Institut Nacional de la Seguretat Social, l’Institut Social de la Marina i la Tresoreria General de la Seguretat Social.

Soraya Sáenz de Santamaría va resumir l’objectiu de totes les mesures que pretenen emprendre el Govern del PP: “Fer un Estat autonòmic que sàpiga cooperar i coordinar-se”, el que requereix un “esforç bàsic de consens, entesa i coordinació”. I si o s’aconsegueix, va insistir en la línia que posa de relleu l’Executiu central: “Tots haurem de donar explicacions –va dir– de per què no fem el que se’ns ha suggerit”, situació que va definir com passar “la ITV de nosaltres mateixos”.

El desmantellament de les Comunitats autònomes

Quan es va establir l’Estat de les Autonomies en virtut de la Constitució de 1978, un dels pares d’aquesta, que ho vaser també de l’Estatut de Catalunya, l’advocat Miquel Roca Junyent, va dir en un discurs a les Corts que recordo com si l’hagués pronunciat ahir (la citació és de memòria): “No hem de construir l’Estat de les Autonomies a més de l’Estat Central que tenim, sinó enlloc d’aquest estat central.” Però mai no ho vam aconseguir en els governs de l’UCD, del PSOE ni del PP. I això ha fet que hàgim construït durant aquests anys un Estat de les Autonomies sense la supressió de cap dels organismes ni de les institucions de l’Estat Central que gestionaven competències traspassades a les comunitats autònomes. Hem construït, ens agradi o no, un Estat de les Autonomies a més de l’Estat Central. Per tant, les duplicitats no venen per les institucions autonòmiques, sinó perquè l’Estat-de-tota-la-vida ha estat incapaç d’aprimar-se i s’ha mantingut intacte, tal com era el 1978.

La crisi

Però de sobte ve la crisi econòmica (aquesta que Zapatero no va veure fins que tenia l’aigua al coll) i ara que la gent es troba amb els sous disminuïts, amb retalls a l’educació i a l’ensenyament, i a molts altres serveis bàsics, surt Rajoy i ens diu que és el moment d’aprimar l’Estat, de suprimir duplicitats. I com la gent també està aigua al coll, pensa que té raó aquest home i que parla des del sentit comú. Però el que proposa no és dur a terme la supressió de l’Estat Central per convertir-lo decididament en l’Estat de les Autonomies que reclama la constitució, sinó que demana que s’aprimin les Autonomies per reconstruir el somni que ells volen convertir en realitat: Tornar a l’Espanya centralitzada de sempre, la que no s’havia d’haver modificat mai.

La tècnica

Conscient el Govern de l’Estat que les comunitats autònomes  (que han de donar els serveis de sanitat, educació i cultura) estan amb l’aigua al coll i que es troben davant la necessitat imperiosa de reduir el dèficit, fa sortir el senyor Montoro al costat de la senyora Sáez de Santamaria perquè amenaci les comunitats autònomes sense cap pudor: “si no elimineu duplicitats –diu-, Hisenda serà menys flexible amb l’objectiu del dèficit”. O el que és el mateix: “Si vosaltres, catalans, valencians, balears o murcians, no suprimiu institucions autonòmiques, si vosaltres no us plegueu al suggeriment (¿?) que us fa Rajoy, aleshores nosaltres (que tenim la paella pel mànec) no cedirem en el marge de dèficit. I si encara protesteu, aleshores estrenyerem més la corda i us ofegareu.”

I avui l’amenaça es dirigeix al síndic de comptes al de greuges i als serveis de meteorologia, però demà potser acabaran per referir-se al mateix parlament. I amb la mateixa argumentació:  ¿Per què voleu un parlament –que us costa una fortuna- si ja tenim el Parlament espanyol que pot fer el mateix i fins i tot ho farà millor?

Dilluns passat va fer 25 anys de la mort de Josep Tarradellas, l’home que va protagonitzar la restitució de la Generalitat de Catalunya (val a dir que amb l’adjectiu de “provisional”) abans que fos aprovada la Constitució de 1978 i, per tant, abans que es constituís el que hem convingut a denominar “L’Espanya de les autonomies”.

Tarradellas endegà un govern d’aquella Generalitat amb personatges rellevants de tots els partits i amb alguns independents, que van posar les bases del que seria la institució definitiva després d’aprovada la Constitució i l’Estatut de Catalunya; govern que va cessar un cop es van celebrar les primeres eleccions de 1980 que va guanyar Convergència i Unió, coalició que, amb el suport d’Esquerra Republicana, va donar la presidència de Catalunya a Jordi Pujol i la del Parlament a Heribert Barrera.

Un any més tard, juny de 1981, jo assumia la presidència de l’Ateneu de Maó després que Guillem d’Olives em va convèncer de substituir-lo. Jo era aleshores un jove ambiciós, amb ganes de treballar i de seguir la renovació que el meu antecessor ja havia posat en marxa, i vaig creure que havia d’inaugurar el meu mandat amb una obertura de curs que fes impacte. L’objectiu, doncs, va ser de convidar Josep Tarradellas. Vaig iniciar els contactes amb la seva secretaria abans de l’estiu i un dia em va telefonar Josep Maria de Puig per parlar d’aquesta convidada. Vam pactar una trobada a Barcelona, on em vaig reunir amb ell i amb el president (sempre li vam dir “president”), i després d’explicar-li el perquè de la convidada, Tarradellas em va dir en to solemne: “Quintana, accepto”. I afegí tot seguit: “T’asseguro que farem soroll”.

La logística del viatge se’m va complicar una mica quan Josep Maria de Puig em va dir que el president viatjaria en el barco, amb el cotxe oficial, xofer, i guàrdies de seguretat. “Déu meu –vaig pensar-, la factura!”, i tot seguit em vaig dirigir a la Transmediterrània per parlar amb el seu cap, Antonio Salgado, per veure si em podia donar una mà. Ell va fer els seus contactes i, uns dies més tard, em va respondre que la companyia es feia càrrec de totes les despeses amb la condició que el cap de la “Tras” a Barcelona pogués dur personalment els bitllets al president. Problema resolt!, vaig pensar. Després em vaig posar en contacte amb Joan Casals i, com era d’esperar de la seva generositat, es va fer càrrec de l’allotjament del president i de tot el seu seguici a l’Hotel Cala Galdana. La cosa, doncs, començava bé.

Paco Tutzó era president del Consell de Menorca i també posà en marxa l’artilleria pesada per rebre Tarradellas. Tant, que va aconseguir que es desplacés a Menorca per presidir l’acte el ministre de cultura, Íñigo Cavero, i el governador civil de les Balears, Jacinto Ballester. Tot el poder polític es traslladava, doncs a casa.

Jo havia acordat anar als molls per esperar el president amb dos personatges que m’eren molt propers: Marçal Pascuchi, que havia estat assessor de Tarradellas quan era conseller en cap de la Generalitat, l’any 1937, en plena guerra civil, i Joan Hernández Mora, que, més o menys de la mateixa edat de Tarradellas, em feia de conseller àulic. Pascuchi no havia vist Tarradellas des del 1938 i Hernández Mora no el coneixia i tenia una gran il·lusió per trobar-se amb ell. Però va succeir una cosa que cap els dos esperàvem. Devien ser les 6,30 del dijous 8 d’octubre, quan va sonar el telèfon. Era Hernández Mora que amb aquell to de veu tan recordat dels qui l’hem conegut em deia: “Josep, no et puc acompanyar. Na Maria és morta”. Vaig quedar glaçat. Donya Maria, l’esposa d’Hernández Mora, va morir, doncs, aquella mateixa nit i, no sols el deixava vidu, sinó que li feia impossible de viure l’experiència de conèixer Tarradellas personalment.

Hauria d’anar, doncs, al port només amb Pascuchi, al qual vaig recollir a la seva casa de Binissaida, i amb ell vam rebre Tarradellas que baixà amb tota la seva parafernàlia. El cotxe oficial, que duia la bandera catalana, ens va seguir, i pujàrem a El Toro en primer lloc, per deixar més tard la comitiva a Cala Galdana on els germans Joan i Josep Casals havien fet formar tot el personal de l’hotel a fora, en el més pur estil “Brideshead Revisited”. Una passada!

En tornar de Cala Galdana, vaig visitar Hernández Mora que parava el dol a casa seva davant el cos de donya Maria. La casa era plena de gent que entrava i sortia per expressar al vell professor les seves condolences. Jo el vaig abraçar per expressar-li el meu sentiment i ell em va dir: “No et moguis”, i jo vaig quedar dret al costat seu. I entre mà i mà (“Que al cel la vegem” “Gràcies, moltes gràcies”) em demanava encuriosit: “Digue’m com ha anat? Conta’m! Què diu en Tarradellas?”

La conferència (en guardo un exemplar dedicat), va ser un èxit total. Ple a vessar, tothom escoltà Tarradellas apassionadament. Després, el delegat del govern organitzà un sopar de gala, em sembla que a l’Agamenón. Aquella obertura de curs –una de les més solemnes que ha fet l’Ateneu- ens va resultar la més barata. Entre els uns i els altres ens ho van pagar tot. A l’Ateneu, doncs, no li va costar res, amb gran satisfacció del tresorer, Antoni Salom, que temia amb raó que la meva idea de convidar el president ens costés un ull de la cara.

Quan l’endemà matí vaig anar a trobar Tarradellas, el president era l’home més feliç del món: “Quintana –em va dir-, tots els diaris de Barcelona parlen avui de la meva conferència. ‘Conferencia ultraconservadora de Tarradellas en Mahón’ diu un d’aquests” i es posà a riure. La provocació li encantava.

Vaig suggerir al president que, abans del dinar, visitéssim Hernández Mora, i així ho vam fer. “Punyeta!”, va dir en veure que en aquella casa de la Plaça del Príncep  havia de pujar dos trams d’escala, però els pujà sense dir res fins plantar-se davant aquella porta que jo havia creuat tantes vegades, presidida per una placa daurada que deia: “Juan Hernández Mora, abogado y catedrático”. I el vell professor, vestit d’un negre rigorós, va fer entrar el president a la seva biblioteca i li parlà de tot i molt. Amb en Pascuchi al costat seu, era bonic veure aquells homes grans parlant de les seves experiències.

Cap al migdia ens vam aplegar tots a Mongofra, convidats per Fernando Rubió. S’afegiren a l’àpat algunes personalitats, com el general Baldomero Hernández, el doctor Mateu Seguí Mercadal i l’exsenador Guillem d’Olives, i férem allí una tertúlia que s’allargà fins l’horabaixa.  Tarradellas ens explicà la primera conversa que va tenir amb Adolfo Suárez, l’exigència que li va posar d’entrar a Barcelona com a president de la Generalitat, la seva relació, difícil en un primer moment, però molt amistosa al final, amb el capità general de Catalunya Coloma Gallegos i moltes coses més.

Avui he repassat el meu arxiu i he trobat un article que vaig publicar al diari el 15 d’octubre de 1981 parant de Tarradellas i del seu viatge. L’article, que duia el mateix títol que el d’avui, acabava amb aquestes paraules: “L’Honorable Tarradellas (…) creu que els polítics d’avui han tingut massa fàcil l’arribada al poder, la qual cosa els fa perdre el sentit de tot allò que constitueix el nucli essencial dels temes d’Estat i els aboca per les branques del que és accidental. És que per a Tarradellas –com per al General De Gaulle- resoldre els grans temes d’Estat és l’únic gran repte que s’ha proposar un polític. Totes les altres qüestions són, simplement, material d’intendència”.

——–

M’adono que moltes de les persones que he nomenat aquí ja no són entre nosaltres. Voldria que aquest article fos també un record i un petit homenatge a totes elles, ja que totes han tingut un paper rellevant al servei de la nostra terra.

Article excel·lent de Pedro J. Bosch a El País d’avui: “Ácratas lingüísticos”.

http://elpais.com/elpais/2013/06/02/opinion/1370191558_888313.html

Quan vaig iniciar els meus estudis de Dret civil fa quaranta-tres anys a la Universitat de Barcelona, l’únic matrimoni existent de facto a Espanya era el canònic, presidit, lògicament, per la doctrina de l’Església. Supletòriament, hi havia també un matrimoni civil regulat en el codi de 1889 per a aquelles persones que haguessin abdicat formalment de la fe.

Avui les coses han variat radicalment. No sols perquè des de la reforma de 7 de juliol de 1981 qualsevol home o dona pot contreure el matrimoni civilment sempre que tingui la capacitat suficient (edat, parentiu, etc.), sinó que, d’acord amb la reforma provocada per la Llei de 2 de juliol de 2005, fins poden contreure matrimoni civil persones del mateix sexe.

Quan, durant el franquisme, els joves demòcrates miràvem embalbats el Parlament britànic, se’ns deia que aquest podia fer-ho tot menys transformar un home en dona. Avui, fins això s’ha superat tècnicament i, tornant al matrimoni, encara que amb més dificultats de les previstes, també el Parlament britànic ha acabat aprovant la llei del matrimoni homosexual, ja que el passat dimarts, 4 de juny, la Cambra dels Lords va donar un recolzament clar i definitiu a la llei del matrimoni gai a Anglaterra i Gal·les d’acord amb la proposta del primer ministre David Cameron. Diguem alhora que, des del 17 de maig d’aquest any 2013, també és legal a França per iniciativa del partit socialista del president Hollande.

Si les referències no em fallen, a tots els països de la Unió Europea es reconeix el matrimoni civil heterosexual, i un grup d’aquests accepten també el matrimoni entre persones del mateix sexe. És el cas dels Països Baixos, Bèlgica, Suècia, Portugal, Espanya, França i el Regne Unit, alhora que d’altres onze Estats reconeixien aquest tipus d’unions amb diferents graus de drets. Des d’una llei amb drets enumerats com la d’Àustria, fins a la quasi plena equiparació al matrimoni que és el cas de Dinamarca.

Els països, per tant, d’arrel cristiana han estat els més avançats a reconèixer, no ja el matrimoni civil –que també-, sinó el matrimoni homosexual, la qual cosa no deixa de ser curiosa si ens atenem al posicionament de les diverses esglésies cristianes, radicalment contrari a aquest tipus de matrimoni. Però la realitat és que en els Estats d’arrel cristiana és on el principi de llibertat ha obtingut un desplegament més gran, el qual ha dut com a conseqüència no sols la defensa a ultrança de la llibertat religiosa dins les seves constitucions (d’aquí el reconeixement del matrimoni civil), sinó també el respecte als drets humans de l’individu, que és el que ha dut com a conseqüència el reconeixement, no sense debat i posicions contràries, del matrimoni gai.

Les traves al dret de contreure matrimoni

Si observem la vasta amplitud del món, aviat podem observar que el dret de contreure matrimoni, que nosaltres hem concebut tan àmpliament, no es dóna a molts Estats del planeta. De fet, fa poc s’han publicat les dades d’un estudi elaborat per Worldwide Freedom of Marriage Project (Projecte mundial per la llibertat de matrimoni) el qual, després d’analitzar la realitat de 194 països, indica que el dret a casar-se lliurement i civilment (no estic parlant, doncs, del matrimoni homosexual) o bé de viure sota un estatus similar, només es dóna a 93 països. A 56, el dret a contreure el matrimoni té limitacions; i a 45, es posen grans obstacles per a contreure’l de manera lliure.

Si entrem a veure quins són els països on el matrimoni està regit per una interpretació estrictament conservadora de la religió dominant i on no hi ha cap alternativa al matrimoni religiós (més o menys el règim matrimonial que establia el Codi civil durant la dictadura franquista) trobarem fonamentalment països regits per la Llei islàmica (sharia). Però és probable que la sorpresa del lector esclati quan li digui que un dels països on no és possible altre matrimoni que el religiós és l’Estat d’Israel, l’única democràcia de l’Orient proper.

El cas d’Israel

A Israel, la legislació no autoritza cap altre matrimoni que el religiós i no admet les unions civils. El Gran Rabinat, d’obediència estrictament ortodoxa, té el monopoli dels matrimonis i reconeix tan sols el dret de casar-se en el territori israelià als jueus reconeguts per la llei ortodoxa. Tenim, doncs, que 300.000 ciutadans (el 4% de la població d’Israel) que s’han declarat “sense religió” no poden contreure cap unió matrimonial en aquell país. En aquests casos sol tractar-se de descendents de parelles que tenen un pare o un avi jueu i una mare o una àvia no jueva.

Hi ha també matrimonis que es regeixen per la llei ortodoxa però que, en determinades circumstàncies, perden el dret de casar-se. Són els joves concebuts fora del matrimoni, que les autoritats rabíniques consideren com a il·legítims, als quals també se’ls nega el dret a casar-se. Així mateix, les dones divorciades no tenen el dret de prendre per marit un home que dugui un dels llinatges de la línia Cohen (ja que les famílies que el duen són reputades com a descendents directes dels antics sacerdots israelites). Com veiem, doncs, la democràcia israeliana presenta fortes limitacions pel que fa al matrimoni que, segurament, ens poden xocar.

El cas de l’Iran

Dels països islàmics, l’Iran és, probablement, un dels més retrògrads pel que fa als drets de les dones, i si bé la legislació del país no autoritza el matrimoni d’aquestes fins que compleixen 13 anys i dels homes fins als 15 (a Espanya, els contraents –home o dona- han de ser majors d’edat o estar emancipats), sabem per un recent estudi publicat a Elaph (Londres) que 850.000 menors de l’Iran estan legalment  casades i tenen, tan sols,  9 i 10 anys, ja que aquests casos s’accepten si els pares i la justícia (?) ho aproven.

Si acudim a xifres oficials, veurem que aproximadament un milió de fillets s’han casat a l’Iran, i com és fàcil d’endevinar, el 85% d’aquests són filletes que, majoritàriament, s’han casat amb homes majors.

L’estudi que he pogut consultar atreu també l’atenció en el fet que personalitats destacades alerten contra els riscos socials i sanitaris d’aquest fenomen, ja que aquests casos es donen bàsicament al si de famílies pobres i poc educades que veuen en el casament de la filla el mitjà de sortir de la pobresa, sense tenir en compte que aquests tipus de casaments comporten grans riscs psicològics i físics en aquestes filletes, que són obligades (no es pot dir d’altra manera) a casar-se en una edat encara tan primerenca.

Curiosament, els responsables de la República islàmica no sembla que s’inquietin gaire per aquest fenomen que nosaltres considerem preocupant. Segons l’agència de premsa World Net Daily, el portaveu del règim iranià ha negat la magnitud del fenomen i s’ha acontentat a dir que aquests matrimonis són legals i que, prohibir-los, seria contrari a la llei religiosa.

Les declaracions que va fer al nostre diari la nova consellera d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears ha merescut un article admirable del professor Juan Luis Hernández que faria innecessari el meu d’avui. Ara bé, de tot el que ella va dir (aquest cop deixaré anar la qüestió sobre la llengua catalana, que de tan marejada ja provoca arcades) em va sorprendre l’afirmació mitjançant la qual assegurava que “no hay ningún estudio que diga que saldrán mejores estudiantes si hay menos alumnos en classe”.

El professor Hernández la va rebatre, aquesta afirmació, des del sentit comú i l’experiència, però jo no vaig quedar satisfet, a pesar que no em dedic a l’ensenyament i som llec en matèria pedagògica. Tanmateix, em va sorprendre molt que no hi hagués cap estudi que parlés de la qüestió, i a penes m’he posat a cercar, n’he trobat un molt actual del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació (Número 1. Setembre de 2012) de la Universitat de les Illes Balears (UIB) intitulat “Dossier d’Actualitat Sobre la ràtio alumnes per aula”.

 Aquest estudi es deu al fet que, mitjançant el Reial decret llei 14/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu (BOE de 21 d’abril), es va disposar que les administracions educatives poguessin ampliar fins a un vint per cent la ràtio del nombre d’alumnes per aula, que, fins aleshores, estava regulada per l’article 157.1.a) de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, per a l’educació primària i secundària obligatòria, tot abandonant una estratègia de millora del sistema educatiu que fins aleshores semblava sòlida.

Doncs bé, el dossier en qüestió té un capítol (el segon) intitulat així: “Els beneficis de les classes petites segons la recerca educativa”, en el qual se’ns diu que la reducció del nombre d’alumnes per classe és una estratègia que ha demostrat que és beneficiosa per a l’educació dels infants; té un efecte positiu sobre el rendiment acadèmic de l’alumnat i sobre les pràctiques pedagògiques del professorat. Tot seguit, resumeix alguns dels principals beneficis de les polítiques de reducció del nombre d’alumnes per aula.

Millors resultats acadèmics

L’estudi reconeix que hi ha molts factors (sociològics, econòmics, familiars, etc.) que incideixen en la millora o l’empitjorament dels resultats acadèmics. Per tant, aquest camp presenta sempre una dificultat intrínseca que no permet demostrar amb una sola correlació estadística els possibles efectes del nombre d’alumnes per classe sobre el seu rendiment. Això no vol dir, però, que no es puguin cercar i trobar altres maneres de fer-ho, com es demostra en els treballs que tot seguit assenyalam.

N’hi ha dos de fonamentals i molt ben documentats que demostren que les classes petites afavoreixen uns millors resultats acadèmics: l’experiment Student Teacher Achievement Ratio (STAR), fet als EUA, i l’estudi Class Size and Pupil Adult Ratio (CSPAR), fet al Regne Unit.

Student Teacher Achievement Ratio (STAR) és considerat l’estudi experimental més seriós i contundent sobre el tema. Entre els anys 1985 i 1990, uns 8.000 alumnes foren repartits durant cinc anys en dos tipus de classes: uns foren assignats a aules petites (amb una mitjana de 15 alumnes) i els altres a classes amb una mitjana de 22 alumnes. Posteriorment foren mesclats i es va fer un seguiment dels resultats acadèmics durant tota l’escolaritat, fins a l’entrada a l’ensenyament superior. Els resultats són contundents: els alumnes escolaritzats en grups petits obtingueren millors resultats que els altres en matemàtiques, lectura i ciències. A més, els efectes beneficiosos es mantenien quan els alumnes eren reagrupats. Per altra banda, el programa STAR també va mostrar que són els alumnes provinents de minories ètniques els que treuen més beneficis de la reducció del nombre d’alumnes per aula.

The Class Size and Pupil Adult Ratio (CSPAR) és un treball que amb metodologia longitudinal es va realitzar al Regne Unit (Blatchford, 2003; Blatchford, Bassett, Goldstein, Martin, 2003; Blatchford, Moriarty, Edmonds, Martin, 2002) fent un seguiment a 10.000 alumnes de 300 escoles des del seu ingrés, als 4 o anys, fins a la finalització de la primària, als 11 anys. L’estudi va demostrar que hi havia un efecte clar en l’èxit acadèmic durant el primer any, tant en alfabetització com en matemàtiques. En el segon any els efectes també eren clars, però en el tercer eren menors. No hi va haver efectes clars a llarg termini en el rendiment en matemàtiques.

Dels treballs posteriors en un entorn més pròxim, cal destacar el dels francesos Piketty i Valdenaire (2006) i Valdenaire (2011), que demostren la influència decisiva de la reducció del nombre d’alumnes per aula, especialment en les escoles de zones desafavorides.

La correlació entre la menor ràtio alumnes per aula i el rendiment (aprofitament) engloba multitud de factors (des dels més amplis, com per exemple el tema de la interacció, fins als més puntuals, per exemple major quantitat de retroacció) que són els que expliquen i donen sentit a la força d’aquesta relació i les diferències observades segons nivells d’edat dels alumnes, procedència sociocultural, etc. Tot seguit assenyalam alguns d’aquests factors.

Una major satisfacció professional del professorat


 Fins i tot treballs escèptics amb la política de reducció del nombre d’alumnes per aula assenyalen una relació positiva entre les classes petites i certs aspectes de les condicions de treball del professorat, condicions que sí que poden afectar més directament la pràctica escolar: una major obertura a la innovació a l’aula i millor satisfacció professional (OCDE, 2011, pàg. 421).

Recentment s’ha demostrat que una ràtio més gran entre professors i alumnes és un factor predictor sobre la síndrome d’esgotament professional (burnout) dels professors de primària i de secundària (González-Morales, Peiró, Rodríguez i Bliese, 2011). Augmentar les ràtios d’alumnes per professor incideix significativament sobre la síndrome d’estar cremat en el col·lectiu de professors, en el seu component associat a «desvinculació» o cinisme. Aquest sentiment és contagiós entre individus i fins i tot genera un clima general d’esgotament institucional, la qual cosa repercuteix en les qualificacions dels alumnes i fins i tot en la seva autoestima, que encara és pitjor. Per tant, ens trobam amb un problema que toca de ple l’àmbit de la salut.

 Un ensenyament més individualitzat amb atenció a les necessitats de l’alumnat

El temps consagrat a l’ensenyament individualitzat i a les interaccions alumne/professor augmenta en les classes petites. També s’assenyala una major freqüència del treball en petits grups en classes reduïdes. D’altra banda, hi ha una millor atenció a les necessitats específiques dels alumnes en els moments en què poden aparèixer dificultats.

 Més temps dedicat a l’ensenyament

Les classes petites faciliten que el professorat es pugui dedicar més temps a l’ensenyament i a l’aprenentatge i menys a intervencions no acadèmiques com la gestió del centre o el manteniment d’un bon clima de convivència. Lapointe (2008) assenyala fins a onze treballs centrats en aquest tema, en deu dels quals s’arriba a aquesta conclusió. També s’ha demostrat que la política de reducció del nombre d’alumnes per aula té una influència positiva sobre la moral i el benestar psicològic del professorat.

 Afavoreix la implicació familiar en l’educació dels infants i millora la interacció professor – alumnes

Lapointe (2008) també ha documentat que la reducció de la ràtio alumnes/classe afavoreix una major implicació de les famílies amb l’escola. Quant al tema de la interacció professor-alumnes ha estat tractat en el marc del Class Size-Research Project 4 (Blatchford , 2003; Brühwiler, Blatchford, 2011; Blatchford, Basset i Brown, 2011). Aquesta interacció millora quantitativament i qualitativament quan el nombre d’alumnes és reduït. Això té un poder explicatiu altíssim de bona part dels avantatges instruccionals associats als grups reduïts. També en aquesta línia, Hattie (200) ha tractat sobre la contribució de la retroacció en la millora dels processos d’ensenyament-aprenentatge, processos que es veuen directament beneficiats quan es desenvolupen en grups reduïts.

En definitiva, que l’afirmació contundent de la consellera és molt discutible a la vista de tots aquests arguments.

El malson sirià ha destruït, sens dubte, aquell esperit de canvis lleugers, possibles, optimistes i positius que van aportar els primers aixecaments de la dita “primavera àrab” que s’inicià a Tunísia l’any 2011. La promesa d’aquesta primavera s’ha substituït a Síria per una violència ostensible i prolongada (en dos anys s’han produït més de 70.000 morts i milions de refugiats), així com per una atenció fixada en la possible intervenció internacional, la desfeta de qualsevol esperança, la fragmentació de la premsa i la fallida de l’Estat.

Més que cap altra cosa, és la violència contínua el que aniquila la primavera àrab. A Egipte i a Tunísia, la situació no és probablement tan pacífica com algú es pensa, ja que tant en un país com en l’altre, s’esdevenen de manera continuada morts de manifestants en enfrontaments amb la policia. A Líbia, la intervenció de l’OTAN es va produir gairebé tot d’una d’iniciada la revolta, fins i tot abans que la resposta violent de Gaddafi s’hagués intensificat. Ben al contrari, la pèrdua cada cop més gran de vides humanes i les destruccions que s’estan succeint a Síria, no ha provocat encara cap resposta clara internacional, per més que el procés de guerra civil s’hagi agreujat i que la decisió de desplegar tots els mitjans de força possible per part del president Bachar El Assad hagi conduït el país a una espiral de militarització i de guerra terribles.

Per poc que observem la situació a Síria podrem veure que la violència s’eternitza i es manifesta per mitjà de moltes formes d’inhumanitat. I com a d’altres guerres prolongades, aquesta ha creat i fet arrelar divisions religioses i polítiques que amb prou feines es podien veure abans. Això fins al punt que molts dels analistes que observen la guerra de prop diuen que no és imaginable una via de reconciliació després de l’era El Assad, perquè és pràcticament impossible que els sirians oblidin un dia la crueltat i l’horror que avui els toca viure. D’altra banda, la violència confessional es propaga més enllà de les fronteres sirianes i reforça l’hostilitat i les sospites entre sunnites i xiïtes per tota la regió.

La guerra obra el camí a Al-Qaeda

La guerra a Síria ha obert també –i a això és molt remarcable- la via d’Al-Qaeda per a nombrosos djihadistes, contràriament al que va succeir a les anteriors revoltes àrabs. En aquest sentit, sembla que la violència siriana hagi creat el context perfecte per rellançar una djihad mundial. I enfrontats a un Estat en fallida, tot els països del Golf s’apressen a finançar una guerra santa per sostenir una població sunnita que lluita contra un règim desertor. Potser per això, els ciutadans àrabs que l’any 2011 van superar les seves pors de participar a grans manifestacions de masses contra les dictadures que estaven arrelades als seus Estats (cas de Tunísia, Egipte o Líbia) són avui molt conscients dels riscos que corren i la por ha tornat a dominar els seus cors. I és, probablement, la por que provoquen els horrors que tenen lloc a Síria, el que ha evitat que els jordans s’hagin unit als moviments de protesta.

Síria ha contribuït, doncs, a dissipar aquella impressió embriagadora segons la qual els pobles àrabs acabarien aliant-se contra els seus dictadors. Perquè aquesta bella unitat és ja una quimera i sembla que s’hagi esfumat completament amb el pas dels mesos, un cop les divisions entre els islamistes i els seus opositors han posat fi al consens polític a Tunísia i a Egipte, encara que, en principi, la cohesió era forta.

Síria ha propiciat una mena de “guerra freda” regional

Si analitzem els fets, hem de concloure que, a diferència de Tunísia i Egipte, Síria no ha viscut pròpiament cap mena de primavera. Entre d’altres raons, perquè nombrosos militants “anti israelians” del país van condemnar immediatament la revolta popular contra Bachar El Assat, ja sigui perquè hi veien una conspiració islamista o, ben al contrari, perquè entenien que es tractava d’una conspiració propiciada pels països occidentals.

Sigui com vulgui, l’enfocament que s’ha donat a una possible intervenció militar internacional a Síria ha transformat aquest país en un camp de batalla on també s’enfronten les posicions polítiques de les grans potències. Perquè fins avui, la Xina i Rússia han frenat la iniciativa dels EEUU i d’alguns Estats europeus que reclamaven una intervenció, fins al apunt que el conflicte sirià ha esdevingut l’arena principal d’una mena de guerra freda regional més enllà del que és: una lluita civil per obtenir un canvi polític al país.

De manera coordinada amb l’enfrontament dialèctic entre les grans potències respecte del conflicte sirià, podem observar també la concurrència de les diferents potències regionals. Tenim així que, mentre els països del Golf i Turquia donen suport a determinats grups de rebels, l’Iran i Hezbollah el donen al règim de Bachar El Assad, i això dóna una caràcter molt singular al conflicte.

D’altra banda, no podem deixar d’observar com s’ha anat modificant la cobertura mediàtica d’aquests processos, no sols en el món àrab, sinó també als països occidentals. En efecte, durant els primers temps de la primavera àrab, el mitjans internacionals es van afanyar a mostrar-nos una dotzena d’escenaris que evolucionaven ràpidament –Tunísia, Egipte, Líbia, Bahreïn, Síria i Iemen- tot observant ansiosos gairebé tots els altres països àrabs per veure si aquests s’unirien al moviment de revolta. Aquests darrers temps, en canvi, la premsa cobreix  únicament el conflicte sirià, i potser només el que passa Egipte quan s’hi origina una crisi. Per què? No ho sé. No en tinc la resposta.

Vist, doncs, aquest panorama sembla que podríem concloure dient que el conflicte sirià implica un fracàs de la dita primavera àrab. Però és molt probable que això no sigui del tot cert. Entre d’altres raons, perquè aquestes revolucions eren el signe de canvis estructurals profunds al món polític al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. I em fa l’afecte que, a pesar de les pors que ha provocat arreu el conflicte de Síria, aquests canvis continuaran desplegant-se durant molts anys. De tota manera, haurem de reconèixer que el conflicte sirià ha pertorbat clarament la situació creada per les revolucions àrabs i ha significat un fre a uns moviments que havien fet renéixer l’esperança a molta gent.

A mesura que avancen les investigacions sobre el dit “cas Bárcenas” se’ns està dotant als escriptors d’un conjunt de materials immillorables per elaborar les fitxes a partir de les quals podrem escriure una novel·la. De fet, si la novel·la vol ser el que demanava Stendhal, és a dir, un mirall de la realitat, en el cas del gerent, tresorer i senador del Partit Popular Luis Bárcenas, el novel·lista només haurà d’imaginar la forma, vull dir el “com” construirà la novel·la, perquè el “què”, és a dir la matèria, la trobarà íntegrament als diaris.

De tota manera, em sembla que fins ara hem conegut tan sols la punta d’un iceberg que s’intueix tan gran que podria acabar enfonsant el Titànic, o el que és el mateix, aquest partit Alfa de què parla Juliana en els seus escrits, que va tenir a sou el personatge en qüestió fins el desembre de 2012, encara que fos acomiadat amb –cito textualment la Cospedal- una “indemnización que se pactó en diferido y, como fue en forma de simulación o en diferido, tenía que tener la retribución correspondiente a la Seguridad Social”. I mantinc l’original perquè la traducció se’m fa impossible, encara que, segons diu també la Cospetal, tot és molt clar. Sobretot, que el PP va actuar “como hay que hacerlo” (“como Dios manda”, hauria dit Rajoy, sempre tan metafísic). És a dir (segons ells asseguren), d’acord amb la legalitat.

Però no em vull referir al contracte que ha lligat Bárcenas al PP durant més de vint anys, sinó a com aquest personatge actuava, cosa que hem conegut a partir de les notes que prenia de manera regular i ordenada l’agent del banc suís -el Dresdner Bank de Ginebra- amb qui Bárcenas tractava habitualment.

Sembla que el personatge començà la seva carrera el 1990, que anà pujant lentament i acaba essent meteòrica a partir del novembre de 2004, com ha explicat en un brillant article d’investigació Luis García a La Vanguardia. Aleshores (el 2004), Bárcenas era tresorer del PP i acabava de ser elegit senador a les files d’aquest mateix partit. Parlem, doncs, d’un home rellevant que deuria tenir l’absoluta confiança del seu cap de files, Mariano Rajoy i de tot l’aparell. Doncs bé, és l’1 de novembre de 2004 quan Bárcenas acut al banc suís i explica al seu interlocutor bancari que, gràcies als “negocis amb obres d’art” que du a terme, serà capaç d’incrementar el seu patrimoni en “un milió d’euros a l’any”. Patrimoni que durà fora d’Espanya en una patriòtica, decisió.

Potser Bárcenas no se’n va adonar, però el cert és que el banquer que el va atendre va fer constar les seves afirmacions en un informe secret a disposició del banc. Sembla, doncs, que el senador popular devia ser molt convincent perquè el banquer féu constar a l’informe que no tenia motius per creure que tot allò era un bluf, ja que en aquell moment el saldo que Bárcenas tenia al Dresdner superava els 10 milions d’euros. Estàvem, doncs, davant d’un home que havia fet ingressos més que considerables al banc des de feia anys. Ingressos, però, que serien una bagatel·la si els comparem amb els 22 milions que va tenir en el compte el 2007, molt inferior encara a la que hi acabaria tenint, ja que el patrimoni que el personatge va  dur a l’estranger assolí finalment els 38 milions d’euros. Estem, per tant, davant una carrera brillantíssima com a inversor.

El corresponsal de La Vanguardia és molt precís en la narració dels fets, tant com ho fou també l’empleat del banc que atenia Bárcenas, el qual, després de fer constar que els ingressos d’aquest fins al 2002 procedien de la construcció (a Espanya, durant uns anys, consumíem més ciment que a tots els països d’Europa junts), anotà que “el client treu d’Espanya i du a paradisos fiscals tot el que pot estalviar”. Això ho va escriure –segons ens conta García- en la “nota de visita” que va fer al Dresdner el 22 de març del 2002. Aquell dia Bárcenas havia dipositat 140.000 euros suposadament guanyats amb “el seu negoci immobiliari domèstic”. L’esmentat negoci “és molt rendible des de fa temps i mostra un gran potencial per a l’exercici 2002-2003”, afegia la comunicació interna, en la qual el seu autor reproduïa i donava per bones les consideracions del client.

La investigació duta a terme per aquest periodista de La Vanguardia és tan excel·lent com aclaridora de l’actuació de Bárcenas, ja que les notes entre els comercials i els directius del Dresdner sobre les posicions i els viatges de l’extresorer del PP formen part dels informes que les autoritats helvètiques han proporcionat al jutge del cas Gürtel-Bárcenas, Pablo Ruz. L’últim d’aquests informes –escriu García-, comporta tretze volums que el jutge ha traslladat a les parts a primers d’abril, i són ara objecte d’examen pels pèrits de la Policia i de l’Agència Tributària.

Un dels aspectes més rellevants de la investigació és l’anàlisi dels missatges entre els empleats i els caps del banc suís, els quals mostren un progressiu deteriorament en les relacions de l’entitat amb Bárcenas des que aquest hi va obrir el seu compte l’any 1990, precisament quan arrenquen els apunts comptables de la presumpta comptabilitat en negre que se li atribueix (els dits “papers de Bárcenas” que han provocat tant d’enrenou).

Escriu Luis García: “Tenint en compte els abundants ingressos que anava efectuant, i amb la vista posada òbviament en la legislació internacional sobre blanqueig de capitals, els gestors del Dresdner es van veure obligats a preguntar a Bárcenas sobre l’origen dels diners. Ell al·ludia gairebé sempre a les seves operacions amb quadres, al seu èxit en el ram immobiliari i a les seves participacions en diferents companyies. Si li demanaven detalls, llançava pilotes fora. ‘Té diverses empreses. Però no vol donar els noms per telèfon’, deia el seu assessor en la nota de l’1 de novembre del 2004. I afegia: ‘Li vaig explicar que la informació és necessària, a la qual cosa ell va contestar que canviaria de banc si això suposava un problema’.”

Aquests dubtes van fer que els silencis de Bárcenas, afegits a la seva condició de senador, induïssin el Dresdner a incloure’l en una “llista de vigilància”. Amb tot –segueix explicant García-, que “el llavors gerent del PP va poder continuar operant amb normalitat fins al 2009, quan el jutge el va imputar en el cas Gürtel i ell va començar a maniobrar per ocultar el seu patrimoni. En aquell moment van saltar totes les alarmes. Però encara van haver de passar gairebé dos anys perquè, arran de la petició d’assistència judicial procedent de l’Audiència Nacional, els suïssos paressin els peus al seu client espanyol, el març de 2011, quan la Fiscalia helvètica va ordenar al banc que congelés el compte de Bárcenas.”

Ben curiosa, per tant, aquesta història referent a un personatge tan íntimament lligat al PP (en això com Jaume Matas, que ho va ser tot dins el partit, no sols a les Balears). Historia que és alhora molt eloqüent per donar-nos a conèixer de prop una mena de paradigma del polític llest, espavilat i sense escrúpols, que és enaltit pels seus partidaris durant anys i que, quan cau en desgràcia, aleshores resulta que ningú no hi tenia res a veure.

La decisió del parlament aragonès

Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre’s, però parlen llengües diferents. Sona a disbarat el que acabo de dir, però és la situació que, des de dijous passat, es dóna a la Franja de Ponent, la zona d’Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l’entén. Doncs el Parlament aragonès, que presideix la popular Luisa Fernanda Rudi, ha votat una llei per rebatejar aquesta llengua. Allí ja no es parla català sinó “lapao”. A més, també ha canviat el nom de l’aragonès. Aquest, ja no es dirà com sempre. Es dirà “lapapyp”.

Potser vostè, amic lector, creu que li prenc el pèl, però no, li estic explicant la realitat, la nova veritat decretada pel Partit Popular (PP) i pel Partit Aragonès Regionalista (PAR), que són els responsables directes d’aquesta llei. Diguem, però, que del mal fet, l’únic que té d’aprofitable aquesta decisió parlamentària és que ens desmitifica el concepte de “llei” tal com l’hem entès tradicionalment. Sabíem que aquesta podia ser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional. Però ara constatem que també pot ser absurda, arbitraria, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica. Però constitucional!

Torno al “lapao” encara que sé que intentar raonar en matèria de llengües és inútil perquè el qui no està disposat a entrar en raó no hi entrarà mai. Tot i així voldria posar uns exemples als diputats del PP i del PAR que dijous passat van cometre aquesta barrabassada (legal i constitucional). Imaginin per un moment que el govern del president Maduro, a Veneçuela, mogut per la reacció contra la conducta del govern espanyol, du una llei al Parlament, que l’aprova, en virtut de la qual, la llengua oficial del país ja no es dirà “espanyol” o “castellà”, sinó “corinareal”. Imaginin també –no és demanar massa- que el govern de la senyora Fernández de Kirchner, molesta igualment per les decisions del govern de Madrid, reacciona i decideix que la llengua que parlen els argentins ja no es dirà “espanyol” o “castellà”, sinó que es dirà “tócatelarajoy”.

Tindrem aleshores que, legalment, la llengües que es parlaran a Veneçuela i a l’Argentina seran el “corinareal” i el “tócatelarajoy”, perquè així ho determinen unes decisions legislatives preses per les cambres on radica la sobirania nacional. Per tant, aquestes denominacions no seran només legals i constitucionals, sinó també democràtiques al cent per cent. Confio tanmateix que els diputats del PP i del PAR estaran d’acord en què seran acientífiques, absurdes i arbitràries. Per més, doncs, que els diputats s’entestessin a fer això, per més que els seus respectius parlaments aprovessin unes lleis ajustades a la constitució en aquest sentit, els veneçolans i els argentins continuarien parlant espanyol. El “corinareal” i el “tócatelarajoy” no serien, sinó, unes absurdes demostracions de la mala fe i de la ignorància dels seus respectius Parlaments. Serien, diguem-ho clar, les seves vergonyes.

La decisió del Parlament de Catalunya

Anem ara a una altra decisió ben diferent: la que ha pres el Parlament de Catalunya quan afirma que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà. Una decisió que, com tots sabem, el govern de l’Estat ha recorregut davant del Tribunal Constitucional, que determinarà si és o no ajustada a la Constitució. I si decideix que no ho és, estarem davant d’una decisió il·legal, per inconstitucional. Però no estarem davant d’una decisió absurda, arbitrària,  irracional o acientífica. Perquè en el cas de Catalunya, no ens movem en el camp de la ciència o de la raó, sinó en un camp molt diferent: en el de dirimir si una decisió política del Parlament és o no és constitucional.

Sé que m’he d’explicar. Avui, molts catalans (si més no els representats pels partits que ostenten la majoria al Parlament de Catalunya) no se senten a gust en el marc constitucional espanyol i volen modificar-lo, però es troben amb una impossibilitat insalvable, perquè els qui són majoria a Catalunya (que ells afirmen que és una nació) representen una ínfima minoria de l’Estat espanyol (on la majoria creu que només Espanya ho és). Ells saben, per tant, que modificar legalment la Constitució en el sentit que voldrien no és possible i aquesta és la causa que els ha dut a iniciar l’únic camí que tenen a l’abast: el de la revolució contra l’ordre establert, que és l’únic mètode que la humanitat coneix per actuar en aquets casos des que té memòria.

En efecte, si l’evolució constitucional per dur a terme els canvis polítics que es pretén consolidar no és possible pels mecanismes legals, aleshores les conviccions polítiques empenyen els homes vers la revolució (que sempre és, per naturalesa, il·legal). Ara bé, la novetat de la revolució que la majoria política dels catalans ha iniciat darrerament radica en el fet que no és una revolució a l’ús, vull dir amb armes, barricades, ferits i morts al carrer. No, és la revolució de la paraula. Perquè en això consisteix la declaració (probablement inconstitucional) del Parlament. I també la declaració de voluntat de dur a terme una consulta democràtica per a la independència.

Tots sabem –jo el primer- que fins i tot també la paraula pot ser il·legal, perquè quan per mitjà d’aquesta es demana un referèndum per a la independència de Catalunya en el qual participin només els ciutadans d’aquesta comunitat, aquesta voluntat no s’adapta a la Constitució. Estem, per tant, davant d’una actitud de desafiament revolucionari, però pacífic. I també democràtic, vist si més no des de la perspectiva dels catalans. Certament que no agradarà a la majoria del poble espanyol –ja ho hem vist i ho veiem cada dia- però ningú no podrà dir que la proposta sigui irracional ni acientífica. Simplement, perquè es mou en un altre terreny. La lluita per la independència (des que el món és món) és una voluntat política d’esdevenir precisament això: un subjecte jurídic i polític sobirà. Voluntat que, en el cas de Catalunya s’ha anat forjant al llarg del temps i que ara té un abast molt ample. Majoritari si tenim en compte les forces que configuren avui el seu parlament. Per això xoca de manera frontal amb la legalitat espanyola, que no vol que aquesta evolucioni en el sentit que demanen els catalans. Per això el govern, sabent que té darrere seu una gran majoria (no a Catalunya però sí en el conjunt de l’estat), es tanca en banda i es blinda amb la Constitució.

Jo no sé com acabarà aquesta revolució de (i amb) la paraula. Però sé que les revolucions triomfen o són ofegades. En el primer cas solen produir herois. En el segon, víctimes. Fins i tot les revolucions de la paraula, com la catalana, per més que, gràcies a Déu i a la intel·ligència dels homes, aquesta no produirà ferits, ni morts, ni destroces d’edificis ni de ciutats. I això no es poc.

En síntesi

El que jo volia destacar quan m’he posat a escriure aquest matí és molt simple: que la decisió del Parlament aragonès de denominar “lapao” al català de la Franja de Ponent pot ser tan legal i democràtica com es vulgui, però és alhora arbitrària, irracional i acientífica. I des del punt de vista polític és, per tant, reaccionària. Perquè respon únicament a una reacció visceral contra l’actitud dels catalans.

En canvi, la decisió del Parlament català que declara que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, molt probablement és il·legal per inconstitucional, però no és arbitrària, ni irracional ni acientífica. Tampoc és reaccionaria. Ben al contrari, és el primer pas d’una decisió política revolucionària, encara que els catalans no estiguin disposats a utilitzar més que el raonament i la paraula en la seva revolució.