Josep Maria Quintana

El dilema que es presentava davant el discurs que Felip VI havia de fer per televisió la nit de Nadal radicava, segons diuen els diaris, només en una cosa: si es pronunciaria o no sobre el seu pare i si marcaria o no la seva posició pel que fa als problemes judicials de l’emèrit. Doncs bé, el rei, encara que no va esmentar el seu nom, sí que va fer una referència a la delicada situació que viu Joan Carles I: “Els principis morals i ètics -va dir- ens obliguen a tots sense excepcions; i estan per sobre de qualsevol consideració, de la naturalesa que sigui, fins i tot de les personals o familiars”. 

¿Va ser suficient? He agafat el diari “La Razón” que, com saben els meus lectors, no és el meu diari de referència, i llegeixo que un 73,6% dels espanyols que ha enquestat creu que aquesta al·lusió sobre Joan Carles I “va ser l’adequada”. Fa tot seguit una discriminació per edats que, des del meu punt de vista, té poca importància, i afirma tot seguit que el rei va voler tirar-se al país a l’esquena i posar veu i rostre a una crida a la unitat, a l’ànim i l’esperança per a 2021. També va fer una aferrissada defensa de les institucions de l’Estat –“Tenim una societat forta i també amb un Estat sòlid”- i fins i tot una crida a no resignar-se ni a rendir-se com a poble. A més, va recordar que, per sobre de dretes i d’esquerres, la Corona és de tots. Dit això, conclou el diari que “les paraules del monarca van agradar; així ho afirma el 81,6 per cent dels enquestats dels quals, a qui més va convèncer el discurs en el seu conjunt es troba entre els més grans seguit molt de prop, amb un 83,3, dels de mitjana edat, als quals els agradà fins a un 82,9 per cent. Només a un 10,5 per cent dels enquestats no els va satisfer”.

El rei, doncs, segons afirma el diari “La Razón” va aprovar amb molt bona nota si tenim en compte que només el 10,5% dels espanyols no van quedar satisfets amb les seves paraules.

A partir d’aquestes dades, ¿què n’he de dir jo? Doncs que més enllà que el 99% del discurs va ser per dir-nos coses de sentit comú amb les quals, òbviament, tots havíem d’estar d’acord -la referència obligada a la pandèmia de la Covid-19 li ho posava fàcil amb l’elogi indispensable a l’esforç de tots els sanitaris i, en definitiva, al sacrifici de tanta gent per afrontar i superar la crisi sanitària-, i felicitant d’entrada el monarca per haver aconseguit tant de suport popular al discurs segons l’esmentada enquesta, em permetré discrepar de la immensa majoria per assenyalar algunes mancances de gran calat que hi vaig detectar.

Comencem per la referència que va fer al comportament del seu pare. Dir, en efecte, que “els principis morals i ètics que ens obliguen a tots sense excepcions, i estan per sobre de qualsevol consideració, de la naturalesa que sigui, fins i tot de les personals o familiars” és una menció clara al necessari comportament dels monarques que, sens dubte, està molt bé, però penso que, amb les notícies que ens arriben del comportament de l’emèrit i amb tot el que duem vist, no és suficient. 

Crec, per tant, que no hauria estat sobrer que Felip VI hagués aprofitat l’avinentesa per recordar el que ja va dir en el comunicat del 15 de març, quan va anunciar la renúncia a l’herència futura del seu pare i a qualsevol actiu l’origen del qual “pugui no estar d’acord amb la legalitat o amb els criteris de rectitud o integritat” que regeixen l’activitat de la Corona. 

Recordo que els espanyols vam escoltar aquestes paraules en un comunicat escrit que van publicar els diaris i van llegir els presentadors dels telenotícies, però no les vam escoltar de la boca del rei i crec que hauria estat bo escoltar a Felipe VI aquestes paraules de viva veu. D’haver-ho dit explícitament, el seu compromís amb la integritat i la referència condemnatòria al seu pare haurien estat força més creïbles.

Però més enllà de l’esforç que està fent per deslligar-se del seu antecessor, el que esperem molts espanyols -bé, tal volta som, com creu “La Razón” només un 10% i no cal tan sols que se’ns escolti- és que, d’una vegada per totes, el rei declari solemnement que vol prescindir d’algun dels privilegis de què gaudeix la Corona i, per damunt de tots, del de la inviolabilitat.

És cert que les constitucions del països democràtics afirmen que el cap d’Estat es inviolable, però la inviolabilitat no pot ser -no hauria de ser- una eximent de qualsevol responsabilitat que empari fins i tot els actes que res no tenen a veure amb el desplegament de les funcions pròpies del càrrec. En efecte, si acudim a la nostra Constitució, veurem que l’article 56 recull aquest privilegi al seu apartat 3, però és evident que no precisa de manera clara el seu veritable abast. ¿Tant li costaria a aquest 80% d’espanyols adeptes a Felipe VI i a la monarquia acceptar que la llei deixés ben clar que la inviolabilitat no empara el rei en els seus actes privats, en l’exercici dels quals no s’hauria de veure afavorit per cap privilegi i hauria de ser tractat com un ciutadà qualsevol? ¿No era el discurs de Nadal una magnífica ocasió perquè Felip VI proposés aquesta interpretació del nostre article 56 de la Llei fonamental?

Em vull referir també, finalment, a un altre silenci del rei que m’empeny a criticar de manera clara el seu discurs: és el fa referència al nefast comportament que han tingut un grup de militars d’altíssima graduació que, en xats corporatius, dels quals ningú no ha mostrat cap penediment, han menyspreat explícitament l’ordre constitucional espanyol.

Recordo molt bé que Felip VI no va tenir cap dubte de sortir a la televisió el 3 d’octubre de 1917 per condemnar el comportament dels polítics que havien desafiat l’ordre constitucional amb el referèndum d’autodeterminació que van dur a terme a Catalunya. Aleshores el rei va manifestar públicament i de manera contundent i molt dura el seu rebuig i la seva condemna als fets dels polítics catalans (sense fer, per cert, la més perita referència a la inacceptable repressió amb què van actuar les forces d’ordre públic, que sí van criticat importants instàncies internacionals). Sé, és cert, que l’actuació dels militars a què em refereixo no ha tingut les conseqüències que va tenir el comportament dels polítics catalans responsables del “procés”, però digueu-me, ¿no hauria estat desitjable, just i necessari que el rei hagués aprofitat la nit de Nadal per dir que al si de les Forces Armades no hi caben els que fantasiegen amb afusellar als seus compatriotes, i recordar que el primer deure dels militars és el de defensar la Constitució i obeir al Govern format d’acord amb aquesta, sigui qui sigui la persona que el presideixi? ¿No ha estat aquest un silenci clamorós que els demòcrates hem d’imputar directament al rei?

Un catedràtic de dret constitucional que admiro, el català Xavier Arbós, referint-se a aquest punt ens recorda que correspon al Govern -no al rei- dirigir les Forces Armades segons l’article 95 de la Constitució, però també que el rei ostenta, ni que sigui de manera simbòlica, el seu comandament suprem (art. 62, h), cosa que vam poder comprovar tots els qui, el 23 de febrer de 1981, érem ja persones adultes quan Joan Carles I sortí a la televisió i, fent ús d’aquest article, ordenà als militars insurrectes que tornessin a les seves casernes i se sotmetessin a l’imperi de la Constitució. ¿No ha estat aquest un negligible silenci que els demòcrates podem i hem d’atribuir directament al rei?

El Ple del Congrés dels Diputats aprovà fa uns dies la proposició de llei presentada pel PSOE per despenalitzar i regular l’eutanàsia. La norma passarà ara al Senat, amb la previsió que, cap al mes de març, s’aprovi definitivament. Quan això succeeixi i entri en vigor, Espanya es convertirà en un dels pocs països del món en el qual un equip mèdic pot ajudar a morir una persona greument malalta sense por a represàlies, ja que serà una prestació més del Sistema Nacional de Salut.

Com estava previst, la llei ha tirat endavant amb el suport de tots els grups excepte PP i Vox. Ciutadans, que en altres lleis s’uneix a la dreta, en aquest cas s’ha posicionat a “favor de la llibertat” i d’una llei que “no imposa creences, sinó que respecta les de l’altre”, segons ha dit la seva líder, Inés Arrimadas, que s’ha mostrat “emocionada de participar en el debat” respecte d’una regulació sanitària que “uneix a una majoria d’espanyols”.

També la portaveu socialista, María Luisa Carcedo, ha subratllat que segons les estadístiques, el 84% dels espanyols secunden que es reguli l’ajuda a morir, mentre que el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ha considerat que l’Estat “no pot romandre impassible davant el sofriment de moltes persones”, per la qual cosa ha avançat que, quan la norma sigui aprovada definitivament, el Ministeri treballarà perquè l’eutanàsia sigui un “dret efectiu”.

Com he dit, només PP i Vox han votat contra el projecte de llei. Els populars, per boca de José Ignacio Echániz, han acusat el Govern d’aprovar la legislació amb “nocturnitat i traïdoria”, en un “ple extraordinari convocat amb presses”, sense haver consultat el Consell d’Estat, el Comitè de Bioètica o d’altres experts. “Es tracta -ha sentenciat Echániz- d’una llei injusta, inoportuna i inconstitucional”. I Vox ha acusat “els hereus del terrorisme, l’esquerra radical i els enemics d’Espanya” d’aprovar una llei “despietada i il·legítima” que dóna via al fet que l’ “Estat mata”. Conseqüents amb el que pensen, les dretes recorreran la norma davant el Tribunal Constitucional, perquè consideren que, un cop el projecte s’haurà convertit en llei, només tindran dret a les cures pal·liatives els qui puguin pagar-les i la resta seran “coaccionats a morir”.

El bisbe de Menorca, en línia amb la Conferència episcopal espanyola, també s’ha posicionat contra la llei afirmant que “des del punt de vista moral, tant l’eutanàsia com el suïcidi assistit són un crim contra la vida humana”. “L’eutanàsia ha dit- és una forma d’homicidi que cap fi pot justificar, i el suïcidi assistit afegeix la implicació d’altres persones en aquest acte”, i ha asseverat que “ni l’eutanàsia ni el suïcidi assistit són una ajuda al malalt, sempre són un mal”. Conseqüent amb aquesta idea, ha manifestat que “cal explicar perquè els cristians considerem que l’aprovació de l’eutanàsia significarà una gran reculada i una derrota social” i ha defensat el dret a morir amb dignitat i serenitat, la qual cosa -diu- implica evitar l’acarnissament terapèutic, facilitar les cures pal·liatives i aplicar, si de cas, la sedació per alleujar els dolors del malalt, encara que aquesta no ha de ser practicada sistemàticament quan s’acosta la mort, sinó només en casos concrets, amb indicació mèdica.

Estem, doncs, davant un debat que té un contingut anàleg al que es va viure al nostre país quan el govern de Rodríguez Zapatero va ampliar, l’any 2010, la despenalització de l’avortament. Aleshores, mentre l’Església i el sector de la societat que representava bàsicament el PP van defensar la il·licitud d’aquella reforma perquè provocava la mort del “nasciturus” (l’ésser concebut però no nascut), un sector majoritari de la societat espanyola concebia l’avortament com un “dret de la dona”. Finalment, va prevaler aquesta darrera opinió i la llei s’aprovà, tot i que el PP va prometre que la modificaria si governava. Diguem, però -i això convé recordar-ho-, que quan es produí la victòria conservadora, l’únic que va fer el Govern de Mariano Rajoy va ser introduir al text legal una modificació que no afectava l’essència de la norma -el dret a avortar-, ja només es referia a la necessitat de llicència paterna perquè avortessin les menors d’edat de 16 i 17 anys.

Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar o de practicar l’eutanàsia –és a dir, de fer-ho legalment-, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquests fets, determina que els governs i, després, el parlaments hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem. I això perquè un Estat democràtic i no confessional com és el nostre té autonomia per decidir per majoria, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament o la mort induïda han de ser penalitzats (conceptuats, per tant, com un delicte) i aquells altres en què s’han de despenalitzar i, per tant, permetre, ja sigui perquè se’ls considera un dret de la persona (de la dona, en el cas de l’avortament, o del malalt en el cas de l’eutanàsia) o bé un mal menor que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris a la vida del concebut i del malalt. 

És obvi que, tant l’avortament com l’eutanàsia, són actes que afecten directament els “principis morals” de la persona, que és la qui, en darrer terme, decideix avortar o procurar-se la mort de manera induïda, però sabem també -o hauríem de saber- que, des del punt de vista legislatiu, tant l’avortament com l’eutanàsia són matèries que, en un Estat democràtic de dret i no confessional, es poden regular sempre que tinguin empara en la Constitució, ja que és aquesta -i no cap altre principi (moral o religiós)- la que estableix els “límits” i els “marges” legals en què el legislador s’ha de moure. 

Pot, doncs, cadascú de nosaltres, en tant que ciutadà, proclamar i defensar els principis morals o ideològics que ha assumit com a propis pel que fa a aquestes matèries. Recordo que jo ho vaig fer des d’aquestes mateixes pàgines el 23 de febrer de 2014 quan els bisbes espanyols, encapçalats pel cardenal Rouco Varela, reclamaven al Govern de Mariano Rajoy que derogués la llei de despenalització de l’avortament. Aleshores vaig escriure que jo estava “a favor de la vida des de la concepció fins a la mort natural de la persona”. Jo no creia aleshores -ni crec tampoc avui- que avortar sigui –tout court- un “dret de la dona”, sinó que més aviat és un fet nociu que s’hauria d’evitar en tant que sigui possible. Per això, ara, per la mateixa raó, he de dir davant l’eutanàsia que defenso el que sempre hem entès com a “mort natural” i, per tant, no induïda artificialment, encara que penso, també amb el bisbe Conesa, que tots tenim “el dret a morir amb dignitat i serenitat”, la qual cosa implica “evitar l’acarnissament terapèutic [i] facilitar les cures pal·liatives”. Per tant, com ell, considero lícita la sedació per alleujar els mals del malalt quan aquests són greus i la mort és, a criteri del metge, un fet irreversible.

Ara bé, dit això -que és molt personal- també he de dir (com vaig fer-ho en el cas de l’avortament) que els cristians, si bé no podem tancar els ulls davant els greus problemes ètics que comporten l’avortament i l’eutanàsia, no tenim dret a imposar a tots els altres ciutadans la nostra visió antropològica, encara que sí l’hem d’afirmar i explicar.

Vull dir amb aquestes paraules que, en una societat plural, democràtica i laica com la nostra, no podem pretendre que el “pensament cristià” esdevingui “llei de l’Estat”, i això significa que no podem exigir –si és que la majoria de la societat creu el contrari i la norma s’ajusta al text constitucional- que el dret vigent hagi de conceptualitzar com a delicte -i, per tant, penalitzar- totes aquelles actuacions que, com l’avortament o l’eutanàsia, són des del nostre punt de vista una violació clara de la llei de Déu. 

Mentre jo publicava diumenge passat un article que intitulava “No basta declarar-se constitucional per ser-ho”, Jordi Amat, que parlava de la mateixa qüestió a “La Vanguardia”, intitulava el seu “No juraràs la Constitució en va”. Són, de fet, dues maneres de dir una mateixa cosa, ja que se’ns fa difícil a molts acceptar el veredicte d’aquests grups que critiquen amb duresa els partits que formen part del Govern d’Espanya afirmant que volen “enderrocar” la Constitució i els declaren sense embuts “enemics” de la Carta Magna, quan ells sovint es mostren comprensius amb els militars retirats que han fet unes declaracions que, ni en la lletra ni en l’esperit, es poden encabir en la Llei Fonamental que regeix la vida dels espanyols d’ençà l’any 1978. I més difícil encara se’ns fa creure en el seu actual fervor constitucional quan el partit d’on tots ells provenen no fou, precisament, un gran defensor del text que espanyols vam aprovar en referèndum per una majoria aclaparant de vots.

Convé de vegades fer memòria, encara que aquest exercici pugui resultar molest perquè sovint ens posa davant dels ulls una realitat que voldríem esborrar. Però el passat no s’esborra sinó que constitueix un factor indispensable perquè els homes puguem dur a terme la imprescindible tasca de contextualitzar el present.

En efecte, els qui el 31 d’octubre de 1978 érem ja persones adultes, teníem idees polítiques i lluitàvem perquè Espanya pogués disposar d’un sistema homologable entre les democràcies del nostre entorn, vam seguir amb atenció el debat que va tenir lloc al Congrés dels Diputats i la votació nominal i pública que es va produir en aquell hemicicle per decidir si s’aprovava el text de la Constitució que s’havia discutit en el ple i que, si obtenia el vistiplau dels parlamentaris, seria -com així va ser- sotmesa a referèndum del poble espanyol.

Doncs bé, aquell dia van participar en la votació 345 dels 350 diputats que formaven els Congrés, dels quals 325 van votar a favor de la Carta Magna, mentre que 6 es van abstenir i 14 van votar-hi en contra.

En aquell hemicicle, Aliança Popular, presidida per Manuel Fraga (l’home que, posteriorment, faria canvia el nom del seu partit pel de Partit Popular), disposava de 16 diputats, dels quals 8 van votar “sí”, 5 van votar “no” i 3 es van abstenir. És a dir que la meitat dels diputats d’aquell grup parlamentari no van votar la Constitució que presideix el nostre sistema polític perquè no els agradava. Fraga (que estava entre els que van votar “sí”) va haver de fer mans i mànigues per exposar la voluntat d’un partit que no se sentia a gust defensant el text que se’ls sotmetia a la seva consideració, i es va veure forçat a mostrar les discrepàncies afirmant que valia la pena “aceptar libertades públicas modernas y unes instituciones políticas básicamente aceptables [en un momento histórico que requiere] reconciliación y entendimiento”, però tot seguit afirmava que la situació del país quedava enfosquida“por graves peligros para la unidad de España”, perills que esmentava referint-se, bàsicament, a la referència que es feia a les “nacionalidades”, a l’article segon, un concepte que trobava incompatible amb el principi de “unidad de la nación”.

De fet, la “unidad de la nación” continua essent el cavall de batalla dels militars que es van dirigir al rei demanant-li que actués contra un Govern que, segons ells, la vol trencar, i és també la obsessió dels dirigents de Vox i de no pocs militants del PP, que, dia sí i dia també, asseguren que la pàtria està en perill, tot i que han passat 42 anys des de l’aprovació de la Carta Magna (a pesar dels 8 diputats d’AP que no van votar “sí”) i seguim units, i també a pesar que, avui, els gestors de comunitats autònomes com la de Madrid -que governen PP i VOX conjuntament-, han trobat el gust a això de l’autonomia i es mostren gojosos de la seva capacitat de decidir per ells mateixos, fins al punt que creuen que qüestions con l’intent d’harmonització fiscal són contraris als principis autonòmics que proclama la Constitució. És a dir que l’autonomia que ells defensen no atempta contra la “unidad de España” mentre que sí hi atempta la que reclamen els catalans i els bascs, i també la política que duu a terme el govern de Pedro Sánchez que defineixen com un “Gobierno social-comunista apoyado por filoetarras e independentistas”, cosa que el fa il·legítim en la seva opinió.

Sigui com vulgui, el fet és que, avui, PP i Vox es presenten com a paladins de la defensa d’una constitució que, segons sembla, té com a nord “la unidad de la nación”, alhora que no els costa gaire prescindir (o oblidar) molts altres principis, també constitucionals, com aquells que es refereixen a  la justícia social, a la neutralitat en matèria religiosa o a les llibertats públiques. De fet, ells concentren tot el seu interès en la primera meitat de l’article 2, el qual diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” tot oblidant -o menystenint- la segona meitat d’aquest mateix article, el qual ens diu que aquesta pàtria comuna “reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

En efecte, si us fixeu en els discursos de Vox, en la carta que els militars han dirigit al rei i en la majoria d’intervencions parlamentàries dels líders del PP, veureu que ells no parlen mai de “defensar l’Estat”, que és, curiosament, l’ens polític bàsic al qual la Constitució dedica el seu article primer. Ells parlen de “defensar la nació” que regula l’article segon. I no hauríem d’oblidar que, en parlar d’Espanya, parlem primordialment d’un Estat, que la Carta Magna defineix com “un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” (art. 1.1). És a dir que, la Constitució consagra un “Estat” que exigeix per a conviure-hi tots que els ciutadans respectem bàsicament “la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. I per complir amb aquest deure, el primer que hem de tenir en compte -agradi o no a la dreta- és que la gent d’Unides Podem, de Bildu o d’Esquerra Republicana té els mateixos drets (i deures) que la gent del PP o de Vox, però a aquests no els captiva aquest “Estat social i democràtic de Dret”, que defensa les llibertats, la igualtat o el pluralisme polític”. Ells -escriu Jordi Amat- “a còpia de banalitzar la teoria del patriotisme constitucional, l’han acabat interioritzant com la principal arma jurídica de què disposen per defensar allò que és el motor del seu veritable compromís patriòtic: la nació.” A ells, allò que els neguiteja no és, per tant, la crisi que vivim (que fereix les persones més vulnerables en el camp de la salut o de la pobresa material -que fereix, per tant, els principis bàsics de l’Estat social i democràtic de dret que predica l’article primer-, sinó la sensació angoixant que la seva idea inamovible i deïficada de nació està essent qüestionada per aquest Govern i per altres forces parlamentàries tan legítimes com ho puguin ser aquelles a les quals ells pertanyen. En definitiva, el que ells han fet és -i manllevo novament paraules de Jordi Amat- un “segrest nacionalista de la Constitució”.  Un segrest, però, que naturalitza una idea de “nació única”, que no es correspon amb la realitat sociològica del país però és del tot dominant a la capital d’Espanya i en els mitjans de comunicació que allí s’editen; un concepte que cerca petrificar una distribució centralitzadora del poder (i si és possible, en les seves mans).

Escric aquest article dins la vuitada en què celebrem la festa de la Constitució espanyola, aprovada fa 42 anys amb el suport gairebé unànime dels espanyols. Cosa que avui ens sembla inaudita. Penso que la llarga dictadura del general Franco ens havia immunitzat contra els feixismes i els règims autoritaris, i a pesar de les grans diferències ideològiques que pogués haver-hi entre els espanyols que, l’any 1978, érem ja majors d’edat i podíem votar, un vincle majoritari ens unia: la voluntat de viure en democràcia. Tots, o gairebé tots, teníem un gran desig de viure en llibertat, en un règim on poguéssim exercir els nostres drets ciutadans, cosa que tots els que havíem nascut després de la Guerra civil, no havíem tingut l’oportunitat d’experimentar.

Han passat 42 anys d’aquella efemèride i avui els ciutadans espanyols ens trobem dividits, absolutament dividits. Potser una majoria creu que la Constitució hauria de sofrir reformes -jo sóc un d’aquests- però la discrepància que experimentem sobre el què hauria de reformar-se és tan gran, que qualsevol possibilitat de reforma s’esdevé impossible.

Llegint una de les moltes enquestes que han fet avui els especialistes, veig que, si ens referim a la qüestió autonòmica -una de les que més ens divideix-, els partidaris de la involució en aquest sentit suposen un 30% dels espanyols majors de 18 anys. Un altre 42% aposta per deixar les coses tal com estan en l’actual model territorial, mentre que només un 20% aposta per atorgar més autogovern o fins i tot la independència a les comunitats. I per acabar de complicar-ho en el plànol de la competició partidista, veiem que els partidaris de retallar l’estat de les autonomies es concentren en l’electorat conservador (la meitat dels votants de Ciutadans i PP, i dos terços dels de Vox), tot i que un de cada cinc electors d’esquerra també el restringiria. A la vista d’això, sabem que la finestra d’oportunitat per canviar la Constitució es va tancar fa molts anys a Espanya i res no sembla capaç de tornar-la a obrir.

Dins la desgràcia, aquest és el mal menor perquè, contràriament al que pensen molts detractors del sistema democràtic i alguns demòcrates que són, tanmateix, molt crítics amb el que ells qualifiquen de “règim del 78”, com si aquest fos un sistema tan injust com podia ser el “règim franquista”, la Constitució és, amb tots els defectes possibles, la principal garant de les llibertats i de la democràcia. 

Més em costa definir com a demòcrates aquells que, proclamant-se patriotes i paladins de la llibertat, asseguren sense immutar-se que el Govern espanyol, elegit democràticament pels diputats, que alhora van ser elegits en unes eleccions lliures i netes, és un “govern il·legítim”, per la simple raó que està integrat per unes persones que responen a una ideologia que ells no comparteixen i que, pel simple fet de no compartir-la, es permeten no sols criticar-lo, sinó desqualificar-lo fins al punt d’assegurar la seva il·legitimitat.

Aquestes persones, que es defineixen com a gent d’ordre, patriota i fins i tot moderada (de centre-dreta, diuen), ens demostren, pels fets que cada dia els avalen, que no creuen, poc ni gens, en la igualtat de tots davant la llei, encara que la prediquen, ja que consideren que milions d’espanyols -els que voten Unides Podem, Esquerra Republicana de Catalunya, Bildu, JuntsxCat i fins i tot el PNV- no són dignes de tenir representació parlamentària. I si és que la tenen perquè la “constitució social-comunista de 1978” els ho permet, aleshores, com a mínim, no haurien de poder participar en el Govern de l’Estat, ni haurien de tenir vot ni veu a l’hora de decidir, posem per cas, el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional i, per tant, incidir en el nomenament dels jutges i magistrats que, segons sembla, només són bons, justos i equànimes, si combreguen amb els seus postulats ideològics, encara que, segons la Constitució, han d’actuar amb equitat i independència de les forces polítiques.

Quan unes forces polítiques que han exercit el poder a nivell estatal i, probablement, tornaran a exercir-lo un dia, i l’exerceixen en un bon gruix de comunitats autònomes, no s’estan de dir que tenim un govern “Franquenstein” (que no sé molt bé que significa, però sé que no pot significar res de bo), i el titllen, dia sí i dia també d’il·legítim (cosa que sí que puc entendre perfectament), a pesar que és perfectament constitucional i s’ha constituït sense vulnerar cap article de la nostra Carta Magna, quan aquestes forces, dic i repeteixo, no s’estan d’acusar el president del govern de ser un traïdor i un venut “a les forces que volen trencar a Espanya”, a les quals, per tant, se les hauria de negar el pa i la sal, ¿com es poden sorprendre que un grup de militars d’altíssim rang, encara que tots ells siguin ja a la reserva, escriguin al rei demanant perquè actuï (incomplint la neutralitat que li exigeix la Constitució) contra un  “Gobierno social-comunista apoyado por filoetarras e independentistas” porque está provocando un “deterioro de la cohesión nacional” con graves riesgos “en su vertiente política, económica y social” ?

En aquest ambient de crítica mordaç, plena de llocs comuns i sostinguda per falsedats i mentides, quan no fonamentada en l’odi, no és tampoc estrany que ens trobem amb xats de militars d’alta graduació, encara que retirats, en els quals es llencin missatges sobre afusellaments i aixecaments militars (propis del segle XIX, que haurien de ser increïbles al segle XXI), en els quals un general escriu que es quedarien curts afusellant 26 milions d’espanyols.

Mentre Vox, segueix promovent un irresponsable clima gerracivilista, hem de celebrar que el líder del PP, Pablo Casado hagi sortit al pas d’aquestes absurdes i (¿per què no delictives?) declaracions dels militars afirmant que li semblava “absolutament lamentable i intolerable” el seu comportament, i hagi afegit que el cas està en mans de la Fiscalia, de manera que espera que hi hagi un procediment i s’estableixin responsabilitats. 

Ara bé, ¿no s’adona, que ell, repetint diàriament les acusacions que fa contra el Govern, titllant-lo d’il·legítim i fent impossible que es renovin les institucions perquè considera que els milions d’espanyols que voten Unides Podem i els partits catalans i bascs independentistes, no són dignes de participar en aquestes decisions d’Estat, és un dels principals responsables del clima d’odi i de confrontació que viu Espanya? ¿Com pot acusar els partits en qüestió de menystenir els principis constitucionals quan ell els menysté cada dia amb les seves declaracions i amb la seva actitud obstruccionista? 

Sense anar més lluny, en la pròpia commemoració de la Constitució, el passat diumenge, Pablo Casado competí amb els dirigents de Vox per atacar el Govern com a “enemic” de la Carta Magna i d’Espanya, i amb similars arguments parlà de Catalunya. I la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, fins i tot es va mostrar comprensiva amb les proclames dels militars retirats, davant d’un Executiu que, al seu parer, pretén “enderrocar” la Constitució.

Ser comprensiu amb aquells que volen liquidar la meitat de la població i exigir que milions d’espanyols no puguin exercir els seus drets constitucionals és extremadament greu. No em sorprèn, doncs, que Miquel Roca, un dels pocs pares vius dels qui van elaborar el text constitucional, hagi escrit que ningú no té el monopoli de la veritat i que, qui pretén tenir-lo, molt sovint és un perill per a la llibertat dels altres. “El pluralisme -ha dit- ens recorda la necessitat del diàleg, la força del consens bàsic, la conveniència del pacte. Això no és, però, el que pretenen els militars que han signat els documents contra el Govern i, pitjor encara, no és tampoc el que pretenen els partits i els polítics que els dolen suport i alè.

L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) de 1948 reconeix el dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. I això implica, lògicament, el dret de qualsevol persona a no ser molestada, jutjada o perseguida per les seves opinions, a més de la llibertat de poder difondre aquestes opinions per qualsevol mitjà.

No hi ha dubte que aquest dret és especialment important per a l’ofici del periodisme, ja que l’article 19 protegeix els periodistes per investigar i rebre informacions sense limitacions. La llibertat d’informació és, per tant, un dret fonamental que permet reduir les desigualtats entre el poder i la població i crear una societat més lliure.

En aquest sentit podríem dir, per tant, que un país democràtic es nodreix de les diferents opinions, reflexions i pensaments dels seus habitants, la qual cosa contribueix a millorar el funcionament de la societat i els seus individus. A més, poder intercanviar idees i compartir-les en comunitat serveix per promoure l’aprenentatge i el coneixement.

A partir d’aquestes premisses, la majoria de països (no tots) han desenvolupat aquest dret en la seva constitució i treballen per protegir-lo. A Espanya, la nostra de 1978 reconeix la llibertat d’expressió a l’article 20, el qual diu en síntesi que es reconeixen i es protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions; la producció i la creació literària, artística, científica i tècnica; la llibertat de càtedra i el dret a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. Conseqüentment, afegeix que la llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats, prohibeix la censura prèvia per part dels poders públics i remet a una llei la regulació de l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social que depenguin de l’Estat o de qualsevol ens públic, alhora que garanteix l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diferents llengües d’Espanya.

Però finalment, estableix uns límits, ja que amb l’exercici d’aquesta llibertat no es pot -diu- atemptar el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància. Ara bé, no correspon a l’Executiu decidir si s’han respectat o no aquests límits, d’aquí que només se li permeti acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial. Queda, per tant, en mans dels tribunals decidir quan aquesta llibertat d’expressió s’ha exercit adequadament.

Ara bé, més enllà del text de la llei i partint del principi que no pot haver-hi censura prèvia, podem preguntar-nos: ¿ens és lícit dir tot el que ens passa pel magí quan amb els  nostres mots provoquem un dolor que afecta els sentiments morals, ideològics o religiosos de les persones?

La pregunta ve arran de les paraules que pronuncià el president francès Emmanuel Macron després del terrible fet succeït, fa unes setmanes, quan un professor de secundària, Samuel Paty, va ser decapitat per un terrorista islàmic per haver mostrat caricatures de Mahoma als seus alumnes. 

Bo i afirmant sens dubte que aquest crim -com tots (i més encara els provocats per l’odi)- és condemnable i insostenible, podem, però preguntar-nos si les paraules del president francès -en tant que president de la República- van ser o no encertades quan afirmà rotundament que “No renunciarem a les caricatures”, que ve a ser el mateix que dir no renunciarem a expressar-nos com ens sembli encara que el que diguem pugui ser considerat blasfem per una religió. 

Certament que aquesta defensa del dret a la llibertat d’expressar el que hom pensa encara que sigui blasfem per a algun col·lectiu (com ha fet reiteradament l’actor Willy Toledo respecte de l’Església catòlica) va ser explicat uns dies després pel mateix president francès en una entrevista a la televisió Al-Jazira. Allí digué que entenia que alguns musulmans poguessin sentir-se ferits, però que allò no justificava la violència. A més, afegí que les caricatures no havien estat publicades pel Govern francès sinó per mitjans de comunicació independents i que el seu deure era de protegir aquest dret.

Penso que el president encertava, perquè la blasfèmia (i parlo de blasfèmia perquè en el nostre entorn cultural és un mot que s’entén bé) no pot ser un delicte, i en aquest sentit he de dir que em sembla vergonyosa la persecució judicial que Willy Toledo està sofrint després que ha estat denunciat bàsicament per un col·lectiu d’advocats que es defineixen com a catòlics. Tot i això, penso que la qüestió que ens ocupa -el dret a la llibertat d’expressió- ens convida a fer una anàlisi que vagi una mica més enllà del marc legal que el regula.

Ens hi convidava no fa gaire Rafael Jorba en un article que pot fer molta llum sobre la matèria. Ell, en efecte, acceptant el caràcter prevalent de la llibertat d’expressió davant el risc de caure en el que és políticament correcte i, per tant, en l’autocensura, ens proposa que l’abordem des d’una altra perspectiva: la de la laïcitat. En aquest sentit, és evident que tots els particulars (i també els mitjans de comunicació) tenim dret a exercir la llibertat d’expressió i, per tant, a dir el que ens sembli dels símbols religiosos, dels posicionaments ideològics o dels criteris morals que pugui defensar un determinat col·lectiu, però això ja no és permès als poders públics, que estan subjectes al principi de neutralitat. L’Estat, doncs -i els mitjans de propietat pública-, han de garantir el dret a la llibertat d’expressió, però no poden exercir institucionalment aquest dret per conculcar els sentiments, les idees o els valors morals de les persones o dels col·lectius, atès el seu deure de ser neutrals.

I això implica que, en un sentit no exactament contrari, però sí complementari, l’Estat s’hagi d’abstenir de potenciar una mena de “neutralitat per a tothom” en el sentit que les persones es vegin constretes a amagar els seus sentiments ideològics, religiosos o morals, tot reduint-los a l’esfera privada. No, la llibertat d’expressió també implica que cada persona, que cada col·lectiu, pugui expressar lliurement el que creu sense ser coartat a no fer-ho.

Ara bé, Jorba, basant-se en les tres divises de la Revolució francesa i, també, de la França actual –“llibertat, igualtat i fraternitat”-, creu que aquest darrer concepte -la fraternitat (que inclou la solidaritat)- ens ofereix un llarg camí per explorar. I té raó, perquè si la llibertat ens permet dir el que pensem amb tot el dret a fer-ho, la fraternitat és segurament el més bon remei per aturar l’espiral de l’odi que tan estès trobem al nostre món. I això val no sols quan parlem dels valors religiosos i morals, sinó també dels ideològics. Seguir, doncs, el camí de la fraternitat-solidaritat seria molt útil per evitar tantes i tantes acusacions -o deixem-ho en invectives- que uns polítics fan contra els altres perquè saben que, fent-ho, potser obtindran el favor dels seus, però a costa d’allunyar i separar més els altres.

I acabo aquesta nota amb una recomanació del mateix Jorba, que em sembla fonamental en favor de la fraternitat; d’una fraternitat -diu- que ens pot fer entendre que la llibertat d’expressió és un dret prevalent, sí, però no és un dret innocu. I que si no ofenc el que creu o pensa diferent de mi, si no el caricaturitzo, si no me’n burlo i no en faig befa, no és perquè m’autocensuri, sinó perquè vull preservar la seva mirada. Sí, és això: preservar la mirada de l’altre. Aquest hauria de ser el nostre principal objectiu quan exercim el dret a expressar-nos lliurament.

En un país com el nostre, on la dreta i l’esquerra són incapaços de pactar res, i on lleis tan fonamentals per a la convivència com les d’ensenyament sempre impliquen un “empassa-te-la” d’una majoria ajustada contra una minoria que gairebé té el mateix pes específic (la del govern del PP, fa vuit anys, amb 182 diputats contra 143, i l’actual amb 177 contra 148), es difícil aconseguir grans coses. Menys encara si, un cop s’ha aprovat la nova llei, l’adversari es dedica a presentar-la com la mare de tots els mals, amb mentires, mitges veritats i notables exageracions.

Essent així les coses, no podíem esperar que hi hagués cap mena de consens en una altra matèria que és motiu de desigualtats flagrants, quan no d’injustícies manifestes, com la que fa referència al sistema impositiu en aquells tributs que, propis o cedits, han d’aplicar les comunitats autònomes.

La necessitat que mostren avui els dos blocs polítics existents d’enfrontar-se en tot i per tot -i de fer-ho de manera pública-, ha trobat un bon pretext per seguir la seva lluita caïnita  en la “Llei Celaá”, aquesta que, segons assegura l’esquerra, ens duu a una societat més moderna i democràtica, i que, segons afirma la dreta, és una llei totalitària que acabarà amb el castellà tot deixant-lo a l’alçada d’una llengua morta, forçarà el tancament de les escoles concertades i desterrarà la religió del nostre entorn cultural. Mals que han empès els diputats de la dreta -fins i tot els hereus més directes del franquisme-, a cridar “llibertat, llibertat, llibertat!” i a demanar als seus fidels que, en la mesura que els sigui possible, optin per la “desobediència institucional”.

Doncs bé, no sols la “Llei Celaá” ha aglutinat les forces de dreta, ja que aquestes també s’han posicionat com un sol home contra la idea expressada pel president del Govern de treballar per a una harmonització fiscal que, tot respectant l’autonomia de les comunitats autònomes, faci que cap d’aquestes aprofiti els tributs per crear desigualtats o per afavorir privilegis.

De fet, ha bastat que Pedro Sánchez defensés aquest projecte de reforma fiscal autonòmica que -com ell mateix ha dit- no pretén articular en els pressupostos que ara s’estan negociant sinó que voldria dur a terme dins el proper curs, vinculant-la a la revisió del sistema de finançament autonòmic, perquè la dreta s’hagi revoltat, tot posant al capdavant de la lluita la presidenta de Madrid, senyora Díaz Ayuso, que ha tocat a sometent i, com a nova heroïna que lluita contra l’invasor (en aquest cas de competències), ha afirmat que estava disposada a convertir-se en “el pitjor malson” del qui pretengui tocar la butxaca als contribuents madrilenys. I tot, en nom de l’autonomia de Madrid i de la “llibertat fiscal” que allí impera.

Tenim, doncs, que, segons afirma Díaz Ayuso i, amb ella, tots els barons del PP, mentre l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució -article amb el qual se segrestava absolutament l’autonomia d’aquella comunitat- era un deure patriòtic, harmonitzar els impostos perquè obviem un dúmping fiscal entre Comunitats autònomes -dúmping que només es poden permetre les més riques i amb més mitjans en detriment de les pobres- és un atac a l’autonomia, un atac a la llibertat.

La realitat és que tots estem tan encegats i ens movem tan a cop de sentiment a flor de pell, que oblidem que va ser Mariano Rajoy qui, essent president del Govern d’Espanya, va assenyalar -són paraules textuals- “aquesta falta d’harmonització fiscal com una de les principals debilitats del nostre sistema de finançament autonòmic”. Ara bé, ha bastat que sortís Gabriel Rufián a la palestra afirmant que el suport d’Esquerra Republicana als Pressupostos Generals està condicionat a “una reforma fiscal, justa i progressiva” que “acabarà amb el dúmping fiscal i el paradís fiscal muntat per la dreta” a la capital d’Espanya perquè s’hagi destapat la caixa dels trons i Díaz Ayuso no sols s’hagi posat al capdavant de la batalla contra l’esquerra en aquest punt, sinó que hagi insistit que aquesta serà una lluita seva i del PP per evitar que siguin ells qui “paguin la festa i la corruptela a l’independentisme”.

Tanmateix, avui -són dades objectives- la Comunitat de Madrid és la regió que més ha utilitzat el seu poder normatiu per modificar els impostos a la baixa. De fet, ha actuat bàsicament sobre dos tributs: el de successions i donacions i el de patrimoni.

Comencem per dir que, a Madrid, no es paga res per l’impost de patrimoni. No importa el nivell de riquesa del contribuent. I en successions i donacions, s’apliquen bonificacions elevades (només li guanya Cantàbria) i és l’única comunitat que inclou en aquestes bonificacions familiars llunyans.

Ningú no dubta -qualsevol que sigui el criteri que tinguem sobre l’impost del patrimoni (que això ens duria a un altre mena de debat)- que, amb aquestes disposicions, qui hi surt guanyant són els contribuents amb les rendes més altes. De fet, són molts els euros que es poden estalviar els més rics si tributen a Madrid, fins al punt que, segons ha remarcat el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (IVIE), aquest al·licient és capaç d’incentivar el canvi de domicili fiscal. Més encara, els càlculs que s’han dut a terme indiquen que més de 100.000 persones han traslladat el seu domicili a Madrid els darrers anys (encara que, de facto, segueixin residint on tenen la seva principal font d’ingressos). 

Els caps pensants del PP asseguren que si Madrid -que és el seu buc insígnia- fa el que fa des del 2003 (va ser la presidenta Aguirre que inicià aquesta política) és perquè la baixa d’impostos és marca de la casa. De fet, el president d’Andalusia, Juanma Moreno, ho corroborava assegurant que “bajando los impuestos, suben los ingresos”, i afirmava tot seguit que, amb la revolució fiscal que ell està impulsant, augmentarà la recaptació.

Ara bé, per poc que furguem en el sistema veurem, com molt bé ha raonat Manuel Pérez a “La Vanguardia”, que allò que està fent Madrid és, simplement, combinar les elevades rendes que general de la capitalitat de l’Estat (circumstància que cap altra comunitat autònoma pot esgrimir) amb un baix nivell relatiu de despesa social per atreure riquesa de la resta de territoris.

Tenim, doncs, que el Govern de la Comunitat de Madrid utilitza l’excedent que obté del seu estatus privilegiat i la seva baixa despesa a fi de compensar els seus residents amb alt poder adquisitiu pels impostos que paguen a l’Estat. I això augmenta l’atractiu per als patrimonis i salaris elevats dels que resideixen en altres territoris, molts dels quals -atès que tenen un alt poder adquisitiu i s’ho poden permetre- no s’ho pensen dues vegades i es domicilien a Madrid o traslladen el domicili de les seves empreses a la capital d’Espanya. Per tant, estem davant un cercle viciós creixent que atreu amb cada declaració de la renda més contribuents adinerats i empreses de la resta d’autonomies. Resultat: els més rics de la Comunitat més rica són els que menys paguen. Per tant, Visca Madrid! Visca l’autonomia!

Seria, doncs, ben interessant que l’expresident Mariano Rajoy recordés als seus companys de partit que va ser ell el primer que defensà aquesta harmonització fiscal entre comunitats autònomes, com he dit més amunt. Potser la seva opinió podria contribuir a asserenar els ànims, cosa, però, que… rebus sic stantibus, veig pràcticament impossible.

Ah, per cert i ja per acabar! No deixa de ser curiós que els més partidaris d’harmonitzar la llengua a les escoles de tot el país fent que el castellà –“és un dret fonamental!”, diuen- sigui la llengua vehicular de l’ensenyament a tot el territori, siguin després tan repatanis a l’hora d’acceptar una harmonització fiscal. 

El passat 18 d’octubre em demanava “qui vigila els nostres vigilants?” després d’exposar un conjunt d’incoherències que es deduïen de diverses actuacions dels nostres Tribunals de Justícia, matèria a la què retornava les dues setmanes següents en constatar la contradictòria valoració dels fets que el Tribunal Suprem (TS) i l’Audiència Nacional (AN) havien tingut en jutjar els polítics catalans responsables de l’1-O i els alts comandaments dels Mossos.

La manera com actuen alguns jutges (cosa que s’agreuja quan aquests formen part d’un tribunal com el TS) és francament preocupant, sobretot quan, el seu procedir i les seves sentències ens permeten dubtar que siguin imparcials i donen a entendre que no saben sobreposar-se a les pressions que provenen de la política.

Val a dir, però, que, si bé algunes accions judicials són per mi absolutament criticables, també ho són alguns actes de polítics que hem idealitzat simplement perquè representen les nostres idees i canalitzen els nostres sentiments, però que, en el fons, no són aigua neta. M’explicaré.

Fa un parell de setmanes s’ha destapat el que hem conegut com l’operació “Voloh” a conseqüència de la instrucció d’un sumari incoat pel jutge titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, que ordenà la detenció de 21 persones per possibles desviacions de fons de la Diputació de Barcelona. Entre aquests hi havia el que podríem denominar l’Estat Major que aconsellava Carles Puigdemont aquells dies crucials de 2017. Em refereixo bàsicament a dos d’aquests personatges: Xavier Vendrell i David Madí. La cosa prové d’unes converses amb Víctor Terradellas, un home que era també de la més estricta confiança de Carles Puigdemont, que va ser investigat per un presumpte desviament de fons en favor del Procés. 

Avui, però, sabem que quan el jutge instruí el sumari, la Fiscalia Anticorrupció no veia clara la investigació, fins al punt que s’hi va oposar frontalment perquè estimava que les mesures que el jutge havia encarregat a la policia judicial eren “precipitades” i creia convenient que la Guàrdia Civil aportés “nous indicis delictius per autoritzar-les” (es tractava de la intervenció telefònica i el seguiment de tres persones). A més, a criteri del ministeri públic, el contingut que mostraven les converses no suposava prou indicis per justificar les escoltes telefòniques i pensava que calia tenir en compte que cap dels investigats no tenia responsabilitat de govern a la Generalitat ni s’havia “identificat amb la claredat necessària quins eren els diners presumptament malversats”.

Però el jutge no en va fer cas i decidí assignar la investigació a la Guàrdia Civil en detriment de la Policia Nacional per l’experiència adquirida per aquest cos en la investigació del Procés. I també, molt provablement, perquè aquest, en el camp judicial, està dirigit pel tinent coronel Daniel Baena, que tant de paper va tenir en testimoniar davant del TS, però que, com tots ara sabem, en el cas del judici contra el major Trapero, l’AN va dir que els seus informes “no es corresponen amb la realitat”.

Contra l’opinió reiterada novament per la Fiscalia, que seguia creient que no hi havia cap motiu per prorrogar les escoltes telefòniques i els seguiments als investigats -oposició que reiterà en diferents ocasions-, el jutge acabà ordenant el passat 28 d’octubre la detenció de 21 persones, entre les quals hi havia els dos polítics que he esmentat, als quals se’ls van atribuir delictes de malversació, tràfic d’influències i crec que algun més.

Coherent amb ella mateixa, la Fiscalia no va sol·licitar cap mesura cautelar –ni presó provisional, ni retirada de passaport, ni compareixences periòdiques al jutjat– per a cap dels detinguts, a pesar que havien passat dues nits als calabossos de la Guàrdia Civil i s’havien negat a declarar.

Davant aquests fets, tant el Govern de la Generalitat com molts comentaristes polítics que em mereixen confiança, tenen la impressió que el procés acabarà en no-res i que, tot en gros, haurà estat una operació en la qual un jutge (el senyor Aguirre) i la Guàrdia Civil (Daniel Baena) han pretès desprestigiar l’independentisme. Òbviament, això és una suposició i hem d’estar al que pugui succeir en el judici, si aquest acaba per dur-se a terme.

Ara bé, després que s’han divulgat les converses dels àudios que formen part del sumari -cosa que resulta inaudita en un tribunal que s’apreciï, però que és moneda corrent al nostre país-, les males llengües atribueixen aquesta divulgació al coronel Baena, ofès per com el major Trapero i la cúpula policial han estat absolts per una AN que ha declarat que els informes signats per ell eren “no creïbles”. Però el que ara vull destacar no és això, sinó que els àudios que s’han fet públics revelen com n’és, de dubtós, el nivell ètic dels personatges en qüestió, que, si bé és provable que, com ja he dit, acabin absolts o, simplement, no processats, perquè la seva actuació no tenia rellevància penal, sí que manifesten un tarannà personal francament millorable. O per dir-ho en paraules de l’editorialista de “La Vanguardia”- revelen “l’ambició, pugnacitat i desvergonyiment d’una subestructura [es refereix a Terradellas, Vendrell i Madí] amb molts anys de vol, sense mandat democràtic i fora de l’escrutini públic”.

Als àudios -part dels quals ha publicat “La Vanguardia”- s’escolta com Xavier Vendrell, a propòsit d’unes requalificacions de terrenys que els seus amics a la Generalitat no li concedien amb la diligència deguda, diu el següent: “Amb tot el que jo he fet per aquest país sense demanar res a canvi i m’estan tocant els collons pel tema del concert, m’estan fent perdre temps, hòstia!”. I afegeix: “Si volen pledejar que pledegin, i com m’inflin gaire els ous els enviaré un colombià i els donaré dues hòsties”. I després, referint-se a unes presumptes irregularitats detectades per l’Administració en el projecte que ell impulsava, iniciat (curiosament) sense llicència diu: “Aquí vindrà Torra a inaugurar. No vindran de la Generalitat a demanar-te explicacions”. És a dir, prescindeix de legalitats i dóna’m la llicència, que no t’hi jugues res.

Passem ara a David Madí, la mà dreta d’Artur Mas, que, davant l’arribada a la conselleria d’Interior de l’actual titular, demanà “que no faci res sense parlar abans amb mi perquè cal explicar-li moltes coses a nivell de persones de confiança”. Amb això, Madí dóna a entendre que ell -encara que no tingui cap càrrec electe- pot manejar el Govern des de fora. Potser per això no té cap inconvenient de titllar Torra de “subnormal polític profund”, a Junqueras de “desequilibrat” i de reduir Bonvehí (líder del PeDeCat), que, com sabem, es desplaça en cadira de rodes, a un “tros de carn”.

I pel que fa a Víctor Terradellas, més enllà de les referències a l’estrambòtic suport dels russos, que -diu- podrien haver enviat 10.000 soldats a Catalunya, afirma que, aquells dies de 2017, “el president [Puigdemont] es cagà en els calçotets. Necessitem -assegura- cent morts” perquè la cosa prosperi. Davant aquest desideràtum penso que no calen més comentaris.

Certament que la manera com alguns jutges duen a terme la seva funció hauria de preocupar-nos perquè, en una democràcia representativa com la nostra, el Poder judicial exerceix el paper de guardià últim del sistema i és, doncs, el qui té la darrera paraula sobre la interpretació de les lleis i sobre l’adequació dels actes polítics a la legalitat. I és, a més, qui condemna o absolt les persones sotmeses a judici. Però no hi ha dubte que personatges com Víctor Terradellas, Xavier Vendrell o David Madí posen també al descobert el grau de cinisme que mostren alguns dels polítics que, crítics amb tots els poders de l’Estat, han assegurat per activa i per passiva que, si el comparàvem amb una Catalunya independent, el Paradís terrenal era ben segur una bagatel·la. 

Deia a l’article de diumenge passat que les causes del populisme són diverses i venen de lluny, però que molt hi té a veure la crisi de la política reformista tradicional pel fet d’haver-se desplegat en una mena de  bombolla que afavoria tan sols les elits i deixava tirada a la vorera molta gent que s’ha vist injustament marginada.

Daniel Innerarity, en un article que ha publicat aquesta mateixa setmana a “La Vanguardia” insistia també en aquest punt i observava que l’elit beneficiària de la política tradicional s’ha mostrat sovint tan distanciada -i crítica- amb els posicionaments populistes no tant perquè tingui una idea superior de la democràcia (com sovint ella mateixa creu, cosa que li permet demonitzar els qui, d’un i altre costat, la duen a terme), com perquè no sofreix les amenaces de la precarietat dels qui sí són més colpejats per la crisis, ni comprèn tampoc els temors dels qui estan a l’esgraó més baix de la societat.

És molt interessat aprofundir en aquesta qüestió, perquè si no ho fem, ens costarà molt entendre quines van ser les causes de l’èxit de Trump fa quatre anys als Estats Units i per què ara, encara que ha perdut, ha seguit obtenint el suport de més de 70 milions de persones, a pesar que d’ell hem pogut escoltar els pitjors epítets que d’un polític es poden dir. En efecte, ¿com és possible que hagi obtingut aquest suport popular un home que ha demostrat amb escreix que no té les mínimes qualitats que exigim als polítics per governar? ¿Com és possible que hagi obtingut el suport de centenars de milers de dones a pesar que és un assetjador sexual? ¿Com és possible que hagi tingut el vot de milers de persones de raça negra a pesar que és un racista i un supremacista blanc? ¿Com és possible que hagi estat alabat per centenars de milers de pobres i desesperats a pesar que és un multimilionari que ha defraudat tot el que ha pogut a la Hisenda Pública? ¿Com és possible que l’adori tanta gent quan tots sabem que basa el seu discurs en la mentida i l’únic que persegueix és el poder personal?

És molt provable que els qui formem part d’aquestes elits que s’han vist afavorides per les polítiques que s’han aplicat a Occident d’ençà el final de la segona gran guerra, -em refereixo, en general, a persones de classe mitjana i alta, que vivim bàsicament a les ciutats, moltes de les quals tenim estudis universitaris, ens movem en el món de les empreses, no patim estretors econòmiques i ens creiem tolerants i demòcrates en el fons i en les formes-, és, dic, molt provable que els qui formem part d’aquest grup de ciutadans no hàgim entès el que està succeint a l’interior de les nostres societats, bé perquè som incapaços de mirar amb profunditat el que es desplega fora del nostre cercle o bé perquè allò que no ens afecta personalment no ens importa i, encara menys, ens compromet.

Això fa, escriu Innerarity, que en la nostra boca, la paraula populisme s’hagi convertit en una còmoda etiqueta amb la qual designem tot el que refusem per no haver d’abordar els qüestionaments que certes inquietuds socials fan dels nostres sistemes polítics. Atès que som liberals i demòcrates, que som respectuosos amb les idees dels altres sempre -esclar!- que es moguin dins el nostre esquema polític mental (això vol dir que els del PP poden comprendre i tolerar els del PSOE i aquets els del PP, però els primers ja no poden acceptar de conviure amb els d’Unides Podem i els titllen de populistes, i el mateix els succeeix als segons amb els de Vox), creiem que la vida política s’ha d’emmarcar forçosament dins els nostres paràmetres, dins les nostres coordenades, i denunciem com a populistes totes aquelles peticions que no hi caben i trobem irresponsables o extravagants. 

És obvi que hi ha populismes de diferent signe i que no totes les polítiques que es duien a terme per les persones o els partits que ens mereixen aquesta consideració les hem de beneir necessàriament, però sí que, abans de criticar-les, hauríem de ser capaços d’aprofundir en les causes reals que més d’un cop les justifiquen. Demanem-nos, si no -ja que parlàvem de Nord-Amèrica-, per les causes de l’èxit de Trump davant una Hilary Clinton que, des del punt de vista del que podríem dir-ne l’establishment occidental (és a dir de l’elit), per força havia de ser la guanyadora. ¿Hauria guanyat Trump si no hi hagués a Amèrica (pensem també a casa nostra) aquest fossat immens que separa i divideix els pobres dels rics? ¿Hauria tingut tants vots de dones i de persones de raça negra si les unes i les altres haguessin tingut un nivell de vida acceptable i una esperança real d’assolir amb dignitat el seu futur?

Tinc la impressió que a les avançades i riques societats occidentals, que, no obstant el que diré, són les que han estat més respectuoses amb els drets humans i han fet que més s’hi progressi econòmicament i culturalment, els més afavorits per la política (democràtica, liberal i respectuosa) que s’hi ha dut a terme ens hem anat tancant damunt nosaltres mateixos i no ens hem adonat que, cada dia que passava, més i més gent quedava despenjada d’un sistema que és teòricament el millor, però que l’anava oblidant tot marginant-la; que més i més gent s’anava enfonsant en la pobresa i la misèria fins a perdre qualsevol esperança de poder redreçar el seu futur. I no sols no ens hem adonat del que estava succeint, sinó que no hem tingut cap interès de veure-ho i, per tant, tampoc ens hem volgut plantejar què és allò que no funcionava, allò que estava malament i calia reparar.

Agafem com a exemple la política envers dels emigrants. ¿Ens hem demanat per què tanta gent segueix ulls clucs les consignes de persones com Trump (o com Orban, o com Salvini, o com Le Pen o com Abascal) contra els qui migren dels seus llocs nadius empesos per la misèria i defensen alhora la seva devolució en calent? ¿Tindrien suport aquestes polítiques populistes si no hi hagués un malestar profund provocat també per la pobresa, la misèria i l‘atur en amples sectors de la nostra societat?. 

Penso, doncs, que la major part dels populismes que estan envaint el nostre món tenen una explicació i són més d’un cop el resultat de situacions vertaderament injustes que nosaltres -els demòcrates, els liberals, els tolerants i els beneïts per la fortuna- menyspreem o, simplement, no volem veure. I amb la nostra ceguesa afavorim l’aparició de personatges com Trump.

I si bé podem afirmar que, com a norma, les polítiques populistes mai no resolen els problemes de fons perquè presenten solucions simples per a problemes que són realment complexos, també hem de dir que la lluita contra aquestes polítiques no pot quedar tan sols en la denúncia dels polítics que les duen a terme afirmant que són demagogs, mentiders, irracionals o incompetents, sinó maldant per trobar solucions als problemes reals de la gent. I per trobar solucions, el primer que s’ha de fer és detectar aquests problemes i cercar-ne les arrels.

“De tot el que encarna Trump, el més tòxic i destructiu és la manera com exhibeix sense cap escrúpol -a diari- un menyspreu sistemàtic per la veritat” ha escrit Francesc-Marc Álvaro a “La Vanguardia”. Però el més problemàtic és que Donald Trump  no és una excepció en la política del món d’avui, encara que és, amb tota seguretat, l’exemple més gran i evident d’un tipus de polític en auge perquè ha estat al capdavant dels Estats Units, la primera potència mundial. Ara bé, en el fons, Trump és -com tots els de la seva classe- una conseqüència de la política que hem anat cultivant a les democràcies occidentals els darrers vint anys. I d’això no el podem culpar. Donem, per tant, gràcies a Déu que els qui l’imiten no siguin encara decisius a la Unió Europea, encara que ja s’hi han infiltrat.

Les causes del populisme, que es tradueix en el fet de creure que qualsevol recurs que ens serveixi per conquerir el poder és acceptable i que, per això mateix, no passa res si mentim per guanyar i per governar proposant al país solucions fàcils (que la gent desesperada vol sentir) per resoldre qüestions complexes, són moltes i venen de lluny, però van agafar una força inusitada amb la gran crisi econòmica de 2008, aquella -recordem-ho- que ja teníem a sobre i Zapatero encara ens volia convèncer que Espanya jugava a la Champions i que tots els nostres bancs tenien la qualificació de triple A. 

Doncs bé, aquella crisi va certificar davant el món el col·lapse de la vella política, en gran part a causa d’ella mateixa, per haver-se dut a terme pensant exclusivament en les elits i deixant al marge la realitat de la gent que més sofria, i es va eixamplar encara més quan tothom va poder veure que estava corcada per una gran corrupció sistèmica (no cal que hi posi noms), que, en el cas espanyol, va col·lapsar durant l’etapa del PP de Mariano Rajoy al Govern; corrupció que va deixar el Partit Popular amb 66 escons a les eleccions d’abril de 2019 (xifra que va millorar fins a 89 a les de novembre del mateix any), i també afectà el PSOE, que va obtenir una majoria minoritària insuficient per governar còmodament i ens deixà el Parlament més fragmentat i dividit que hem tingut des de la Transició.

El més destacable d’aquesta crisi institucional de la política reformista va ser el trencament del monopoli que havien exercit al nostre país PP i PSOE, gairebé sense competència d’altres partits estatals (els casos de Catalunya i Euskadi, on els nacionalismes sempre han tingut una representació important, és una excepció). També ho va ser la polarització del país, el cabreig de la gent i el frontisme com a norma, afavorit per l’aparició de nous partits netament populistes, decidits com sigui a desmuntar les estructures polítiques tradicionals. 

Aquest era, sens dubte, un escenari adequat perquè sorgís una nova generació d’actors en l’acció dels quals es poguessin dipositar algunes esperances. Amèrica les diposità en Trump, Hongria en Orban, Turquia en Erdogan, Polònia en Morawiecki, Itàlia en Salvini, França en Le Pen, i Espanya en Ribera i Abascal (les dretes) i en Iglesias (les esquerres), encara que aquest i el seu partit ben aviat van haver de posar fre a la seva política radical pel toc de realisme al qual els va sotmetre Alexis Tsipras  a Grècia. I no oblidem, ni que sigui com a anècdota, que alguns d’aquests polítics populistes (Trump i Iglesias en són un exemple) havien fet les seves pràctiques als platós de les televisions, cosa que els va fer populars, i van saber aprofitar el cabreig de la gent per assolir poder. Alguns d’ells, com Trump, l’han aconseguit del tot, i el resultat més remarcable de la seva governança ha estat la divisió del país, la polarització de la societat i una mena d’irritació generalitzada que -si no en teníem prou- la pandèmia de la Covid-19 ha eixamplat encara més.

Si ens fixem en els Estats Units, veiem aquests dies el llegat que Trump ens deixa després de fer de la mentida i la demagògia el fonament del seu mandat. No sols ha propiciat l’enfrontament per aconseguir els seus propòsits i ha dividit els nord-americans, sinó que ha coadjuvat també a trencar els llaços de solidaritat entre els estats i el deteriorament de les relacions amb les grans institucions mundials, com l’ONU o l’OMS, posant en perill alguns dels grans acords a què s’havia arribat a escala global, com el de París sobre el Canvi Climàtic, del qual Trump va abdicar.

I si deixem de banda el fenomen mundial i baixem a l’arena espanyola, tret que retrocedim a la Segona República, crec que, mai com ara, la societat havia estat tan polaritzada.  Cal només recular fins la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy (única que ha triomfat de les cinc que s’han presentat en democràcia) i la consegüent derrota (humiliant derrota) que va patir el PP amb el seu nou líder, Pablo Casado, per veure com el jove polític es va llançar a una erràtica política frontista, en la qual -a diferència del que passava a la dreta europea (francesa i alemanya, especialment)- no va dubtar de fer causa comuna amb Ciutadans i amb Vox, única manera d’aconseguir els governs autonòmics de Madrid, Andalusia i Múrcia, gràcies al que, simbòlicament, hem conegut com “la foto de Colon”.

Han estat, doncs, dos anys en què Pablo Casado ha fet el joc a l’extrema dreta, dos anys en què ha assumit com a propi el discurs d’aquesta, dos anys en què ha secundat les seves iniciatives, dos anys en què s’ha tancat a qualsevol acord d’Estat amb el Govern d’Espanya, tot i saber que, amb la seva actitud, atiava la polarització i contravenia exigències constitucionals com són les de renovar el Consell General de Poder Judicial, el Tribunal Constitucional o el Defensor del Poble.

Però tot això sembla haver canviat a partir de la moció de censura que Vox va defensar al Parlament espanyol, que, no només va fracassar, sinó que va aconseguir que el Govern de Pedro Sánchez es reforcés. Però també és cert que, amb la seva actitud de trencar amb Abascal -de trencar amb la foto de Colon (amb la qual ja havia trencat Inés Arrimadas després de quedar com a líder de Ciutadans)-, Pablo Casado ha fet un viratge que no era predictible, un cop de timó que l’honora i que no era fàcil de fer, si acceptem que, com resaven les enquestes que hem conegut, entre els votants de PP, l’àmplia majoria es dividia entre els que optaven per donar-li suport (44%) o per l’abstenció (39%), ja que només un escàs 9% creia que el seu partit havia de votar “no”, com així ho va fer.

Votar “no” contra les preferències majoritàries dels seus votants no era fàcil i Casado no ho va dubtar. Aquell “fins aquí hem arribat” dirigit a Abascal va descol·locar el candidat ultra, el va deixar sense alè, i ha obert una nova expectativa a la possibilitat d’acabar amb aquesta polarització que tot ho corroeix, i de forjar els acords que l’Estat necessita per subsistir i avançar, la qual cosa, si ho aconsegueix, faria de Casado, davant de l’opinió pública del país, un líder amb personalitat i amb possibilitats de futur.

Però la pregunta bàsica que no podem deixar de formular-nos és ara la següent: ¿seguirà per aquest camí o aquell “fins aquí hem arribat” serà flor d’un dia que es va marcir l’endemà de la moció de censura de Vox?

Com molt bé ha dit Joan Tàpia a “El Periódico”, ara Espanya ha de resoldre dues equacions. Una, com Sánchez duu al consens un reticent Pablo Iglesias. I dues, com Casado combina les seves ambicions electorals amb els mínims consensos que se li demanen a un aspirant a president. 

La disparitat que s’ha produït entre la sentència dictada pel Tribunal Suprem (TS) en la causa oberta per l’1-O contra els líders polítics del procés, la dictada per l’Audiència Nacional (AN) que jutjava la cúpula policial catalana i la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que ha jutjat els membres de la Mesa del Parlament (excepció feta de la senyora Forcadell, que havia estat jutjada i condemnada en el primer dels judicis esmentats), posa de relleu vàries coses: 

a) Que, l’encertin o no, i ens agradin o no les sentències dictades pels tribunals espanyols, a la vista del que hem pogut constatar és difícil argüir que aquests estiguin a les ordres del govern de torn o d’una determinada ideologia i que, per tant, no actuïn amb independència de criteri (a pesar que -no ho nego- alguns poders polítics o mediàtics intentin mediatitzar-los).

b) Que vistes les conclusions tan dispars a què han arribat els magistrats a les tres sentències a què m’he referit, es fa difícil entendre per què el TS va condemnar l’exconseller de justícia Joaquim Forn titllant-lo de líder del “braç armat” que -segons el tribunal- constituïen els Mossos, mentre que l’AN ha absolt el major Trapero i la cúpula encausada dels Mossos al·legant que no hi ha proves suficients que demostrin que els quatre alts càrrecs que dirigien la policia catalana participessin en la suposada sedició per la qual foren condemnats els dotze acusats pel TS en la causa oberta contra ells. I si no es pot provar això darrer -la sedició-, ¿com és possible que Forn vagi ser el líder d’un “braç armat”?

c) Que mentre el TS condemnà Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, a onze anys i mig de presó pel seu “paper decisiu” en l’acció concertada amb els membres del Govern per dur endavant el procés cap a la independència i per haver permès la tramitació de les lleis de desconnexió a pesar de la seva “palmària inconstitucionalitat”, ara resulta que l’AN ha absolt els seus companys de la Mesa del delicte de sedició i els ha condemnat tan sols per desobediència, imposant-los vint mesos d’inhabilitació i una multa. ¿Tenia, realment, la presidenta del Parlament un paper més rellevant que els altres membres de la Mesa per rebre la condemna que va rebre si el seu vot valia el mateix i les decisions que s’hi prenen havien de ser col·legiades?

És cert que les causes penals, encara que es duguin a terme en un mateix procés contra diversos encausats, sempre acaben individualitzant els fets concrets per a cadascun d’ells. I això vol dir que, mentre el TS va concloure que la senyora Forcadell havia tingut un “paper decisiu” per dur a terme, concertadament amb altres acusats, actes que eren sediciosos, l’AN ha interpretat que els membres de la Mesa que l’acompanyaven i van votar com ella, només havien desobeït el Tribunal Constitucional. D’aquí la gran diferència de les penes imposades. Aquesta és la constatació objectiva dels fets a partir de les sentències, però hem d’acceptar que, per al gruix de la gent, aquestes disquisicions tan subtils no són bones d’entendre, i encara ho és menys que, en un cas -el de la senyora Forcadell- el tribunal la condemni a 11 anys de presó, mentre un altre, condemni els seus companys de Mesa només a una inhabilitació sense privació de llibertat perquè allò que van fer no pot ser considerat -a criteri seu- com a sedició. Només desobediència.

El mateix es podria dir per al cas del conseller Joaquim Forn. Si l’AN, que ha jutjat Trapero i la cúpula dels Mossos, els ha absolt perquè considera que no van incomplir les ordres dels tribunals ni van facilitar la celebració de l’1-O, i que, per tant, no poden ser considerats com un “braç armat”, ja que -diu textualment la sentència- “la direcció política no va interferir en l’actuació de la policia i, per tant, no va constituir cap delicte”, ¿com és possible que el TS condemnés el conseller a 10 anys i sis mesos de presó i a 6 mesos d’inhabilitació absoluta pel delicte de sedició per haver estat el líder dels Mossos que -segons afirma el TS- van incomplir les ordres dels tribunals i van facilitar la celebració de l’1-O? ¿Van incomplir les ordres o no les van incomplir? ¿Eren o no eren un braç armant?

A partir de totes aquetes sentències contradictòries, els advocats de les defenses afirmen que “amb els mateixos fets s’han dictat sentències diferents” (Xavier Melero) o que “estem davant d’uns mateixos fets amb una distinta valoració jurídica de la prova” (Judit Gené). És cert, que d’altres penalistes no opinen igual i creuen que el TS ha condemnat Forcadell després que li adjudicà una conducta i una responsabilitat distinta i superior als altres membres de la Mesa; de la mateixa manera que no veuen cap incoherència en el fet de considerar com a no il·legal ni irregular el comportament del major dels mossos i, alhora, creure que Forn, des del Govern, va actuar per alterar l’ordre constitucional i que, per això mateix, se l’ha condemnat per sedició.

Sigui com vulgui, és evident que les diferents valoracions que s’han fet als tres tribunals a què m’he referit qüestionen, si més no, els criteris adoptats, i revelen també que potser n’hem fet un gra massa quan hem criticat de manera global i unívoca el comportament dels jutges tot afirmant -com han fet molts líders independentistes- que no es pot esperar res de la justícia espanyola i que l’única viable és l’europea, a la qual ho han fiat tot.

Naturalment que podem confiar en els tribunals europeus que, gairebé amb tota seguretat, seran els qui dirimiran definitivament els casos que, en darrera instància, se’ls sotmetrà a judici, però abans d’això, crec que aquest joc de sentències pronunciades per tribunals espanyols (TS, AN i TSJC), posen en valor (alhora que dificulten) la sentència que, més prest o més tard, es veurà obligat a dictar el Tribunal Constitucional espanyol (TC), ja que no oblidem que la dictada pel TS va ser recorreguda davant aquest, el qual, si bé no és una instància pròpiament dita, haurà de valorar si, en el macro judici contra els polítics inculpats pel procés que tots vam poder seguir per televisió, la Sala Segona del Tribunal Suprem va conculcar o no drets fonamentals.

I em sembla evident que, en la seva avaluació, el TC no podrà ignorar les sentències que han pronunciat l’AN i el TSJC. I no sols les sentències, sinó també el relat que aquests dos tribunals han assumit dels fets que van succeir el 20-S i l’1-O de 2017 a Catalunya, relats que difereixen més d’un cop substancialment del que n’ha fet el TS. Perquè no oblidem -i la diferència no és menor- que, analitzant les sentències, hem de concloure que on el TS va veure inacció i passivitat per part dels Mossos el dia del referèndum i una actitud irreprotxable per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, l’AN ha vist un comportament impecable del Mossos que complien perfectament amb els criteris establerts per la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) sobre el dret de manifestació.

Certament, i si tenim en compte les passions que mou tot el que gira entorn del Procés -tant per part dels qui l’observen des d’un vessant com de l’altre-, haurem de convenir que el Tribunal Constitucional s’enfronta a una tasca difícil. I més encara sabent que el seu veredicte final potser no sigui el darrer que s’emeti, perquè tot fa pensar que, acabades les vies internes, qui tindrà la darrera paraula serà la justícia europea exercida pel Tribunal Europeu dels Drets Humans amb seu a Estrasburg.