El dilema que es presentava davant el discurs que Felip VI havia de fer per televisió la nit de Nadal radicava, segons diuen els diaris, només en una cosa: si es pronunciaria o no sobre el seu pare i si marcaria o no la seva posició pel que fa als problemes judicials de l’emèrit. Doncs bé, el rei, encara que no va esmentar el seu nom, sí que va fer una referència a la delicada situació que viu Joan Carles I: “Els principis morals i ètics -va dir- ens obliguen a tots sense excepcions; i estan per sobre de qualsevol consideració, de la naturalesa que sigui, fins i tot de les personals o familiars”.
¿Va ser suficient? He agafat el diari “La Razón” que, com saben els meus lectors, no és el meu diari de referència, i llegeixo que un 73,6% dels espanyols que ha enquestat creu que aquesta al·lusió sobre Joan Carles I “va ser l’adequada”. Fa tot seguit una discriminació per edats que, des del meu punt de vista, té poca importància, i afirma tot seguit que el rei va voler tirar-se al país a l’esquena i posar veu i rostre a una crida a la unitat, a l’ànim i l’esperança per a 2021. També va fer una aferrissada defensa de les institucions de l’Estat –“Tenim una societat forta i també amb un Estat sòlid”- i fins i tot una crida a no resignar-se ni a rendir-se com a poble. A més, va recordar que, per sobre de dretes i d’esquerres, la Corona és de tots. Dit això, conclou el diari que “les paraules del monarca van agradar; així ho afirma el 81,6 per cent dels enquestats dels quals, a qui més va convèncer el discurs en el seu conjunt es troba entre els més grans seguit molt de prop, amb un 83,3, dels de mitjana edat, als quals els agradà fins a un 82,9 per cent. Només a un 10,5 per cent dels enquestats no els va satisfer”.
El rei, doncs, segons afirma el diari “La Razón” va aprovar amb molt bona nota si tenim en compte que només el 10,5% dels espanyols no van quedar satisfets amb les seves paraules.
A partir d’aquestes dades, ¿què n’he de dir jo? Doncs que més enllà que el 99% del discurs va ser per dir-nos coses de sentit comú amb les quals, òbviament, tots havíem d’estar d’acord -la referència obligada a la pandèmia de la Covid-19 li ho posava fàcil amb l’elogi indispensable a l’esforç de tots els sanitaris i, en definitiva, al sacrifici de tanta gent per afrontar i superar la crisi sanitària-, i felicitant d’entrada el monarca per haver aconseguit tant de suport popular al discurs segons l’esmentada enquesta, em permetré discrepar de la immensa majoria per assenyalar algunes mancances de gran calat que hi vaig detectar.
Comencem per la referència que va fer al comportament del seu pare. Dir, en efecte, que “els principis morals i ètics que ens obliguen a tots sense excepcions, i estan per sobre de qualsevol consideració, de la naturalesa que sigui, fins i tot de les personals o familiars” és una menció clara al necessari comportament dels monarques que, sens dubte, està molt bé, però penso que, amb les notícies que ens arriben del comportament de l’emèrit i amb tot el que duem vist, no és suficient.
Crec, per tant, que no hauria estat sobrer que Felip VI hagués aprofitat l’avinentesa per recordar el que ja va dir en el comunicat del 15 de març, quan va anunciar la renúncia a l’herència futura del seu pare i a qualsevol actiu l’origen del qual “pugui no estar d’acord amb la legalitat o amb els criteris de rectitud o integritat” que regeixen l’activitat de la Corona.
Recordo que els espanyols vam escoltar aquestes paraules en un comunicat escrit que van publicar els diaris i van llegir els presentadors dels telenotícies, però no les vam escoltar de la boca del rei i crec que hauria estat bo escoltar a Felipe VI aquestes paraules de viva veu. D’haver-ho dit explícitament, el seu compromís amb la integritat i la referència condemnatòria al seu pare haurien estat força més creïbles.
Però més enllà de l’esforç que està fent per deslligar-se del seu antecessor, el que esperem molts espanyols -bé, tal volta som, com creu “La Razón” només un 10% i no cal tan sols que se’ns escolti- és que, d’una vegada per totes, el rei declari solemnement que vol prescindir d’algun dels privilegis de què gaudeix la Corona i, per damunt de tots, del de la inviolabilitat.
És cert que les constitucions del països democràtics afirmen que el cap d’Estat es inviolable, però la inviolabilitat no pot ser -no hauria de ser- una eximent de qualsevol responsabilitat que empari fins i tot els actes que res no tenen a veure amb el desplegament de les funcions pròpies del càrrec. En efecte, si acudim a la nostra Constitució, veurem que l’article 56 recull aquest privilegi al seu apartat 3, però és evident que no precisa de manera clara el seu veritable abast. ¿Tant li costaria a aquest 80% d’espanyols adeptes a Felipe VI i a la monarquia acceptar que la llei deixés ben clar que la inviolabilitat no empara el rei en els seus actes privats, en l’exercici dels quals no s’hauria de veure afavorit per cap privilegi i hauria de ser tractat com un ciutadà qualsevol? ¿No era el discurs de Nadal una magnífica ocasió perquè Felip VI proposés aquesta interpretació del nostre article 56 de la Llei fonamental?
Em vull referir també, finalment, a un altre silenci del rei que m’empeny a criticar de manera clara el seu discurs: és el fa referència al nefast comportament que han tingut un grup de militars d’altíssima graduació que, en xats corporatius, dels quals ningú no ha mostrat cap penediment, han menyspreat explícitament l’ordre constitucional espanyol.
Recordo molt bé que Felip VI no va tenir cap dubte de sortir a la televisió el 3 d’octubre de 1917 per condemnar el comportament dels polítics que havien desafiat l’ordre constitucional amb el referèndum d’autodeterminació que van dur a terme a Catalunya. Aleshores el rei va manifestar públicament i de manera contundent i molt dura el seu rebuig i la seva condemna als fets dels polítics catalans (sense fer, per cert, la més perita referència a la inacceptable repressió amb què van actuar les forces d’ordre públic, que sí van criticat importants instàncies internacionals). Sé, és cert, que l’actuació dels militars a què em refereixo no ha tingut les conseqüències que va tenir el comportament dels polítics catalans responsables del “procés”, però digueu-me, ¿no hauria estat desitjable, just i necessari que el rei hagués aprofitat la nit de Nadal per dir que al si de les Forces Armades no hi caben els que fantasiegen amb afusellar als seus compatriotes, i recordar que el primer deure dels militars és el de defensar la Constitució i obeir al Govern format d’acord amb aquesta, sigui qui sigui la persona que el presideixi? ¿No ha estat aquest un silenci clamorós que els demòcrates hem d’imputar directament al rei?
Un catedràtic de dret constitucional que admiro, el català Xavier Arbós, referint-se a aquest punt ens recorda que correspon al Govern -no al rei- dirigir les Forces Armades segons l’article 95 de la Constitució, però també que el rei ostenta, ni que sigui de manera simbòlica, el seu comandament suprem (art. 62, h), cosa que vam poder comprovar tots els qui, el 23 de febrer de 1981, érem ja persones adultes quan Joan Carles I sortí a la televisió i, fent ús d’aquest article, ordenà als militars insurrectes que tornessin a les seves casernes i se sotmetessin a l’imperi de la Constitució. ¿No ha estat aquest un negligible silenci que els demòcrates podem i hem d’atribuir directament al rei?
Josep Maria Quintana 