L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) de 1948 reconeix el dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. I això implica, lògicament, el dret de qualsevol persona a no ser molestada, jutjada o perseguida per les seves opinions, a més de la llibertat de poder difondre aquestes opinions per qualsevol mitjà.
No hi ha dubte que aquest dret és especialment important per a l’ofici del periodisme, ja que l’article 19 protegeix els periodistes per investigar i rebre informacions sense limitacions. La llibertat d’informació és, per tant, un dret fonamental que permet reduir les desigualtats entre el poder i la població i crear una societat més lliure.
En aquest sentit podríem dir, per tant, que un país democràtic es nodreix de les diferents opinions, reflexions i pensaments dels seus habitants, la qual cosa contribueix a millorar el funcionament de la societat i els seus individus. A més, poder intercanviar idees i compartir-les en comunitat serveix per promoure l’aprenentatge i el coneixement.
A partir d’aquestes premisses, la majoria de països (no tots) han desenvolupat aquest dret en la seva constitució i treballen per protegir-lo. A Espanya, la nostra de 1978 reconeix la llibertat d’expressió a l’article 20, el qual diu en síntesi que es reconeixen i es protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions; la producció i la creació literària, artística, científica i tècnica; la llibertat de càtedra i el dret a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. Conseqüentment, afegeix que la llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats, prohibeix la censura prèvia per part dels poders públics i remet a una llei la regulació de l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social que depenguin de l’Estat o de qualsevol ens públic, alhora que garanteix l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diferents llengües d’Espanya.
Però finalment, estableix uns límits, ja que amb l’exercici d’aquesta llibertat no es pot -diu- atemptar el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància. Ara bé, no correspon a l’Executiu decidir si s’han respectat o no aquests límits, d’aquí que només se li permeti acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial. Queda, per tant, en mans dels tribunals decidir quan aquesta llibertat d’expressió s’ha exercit adequadament.
Ara bé, més enllà del text de la llei i partint del principi que no pot haver-hi censura prèvia, podem preguntar-nos: ¿ens és lícit dir tot el que ens passa pel magí quan amb els nostres mots provoquem un dolor que afecta els sentiments morals, ideològics o religiosos de les persones?
La pregunta ve arran de les paraules que pronuncià el president francès Emmanuel Macron després del terrible fet succeït, fa unes setmanes, quan un professor de secundària, Samuel Paty, va ser decapitat per un terrorista islàmic per haver mostrat caricatures de Mahoma als seus alumnes.
Bo i afirmant sens dubte que aquest crim -com tots (i més encara els provocats per l’odi)- és condemnable i insostenible, podem, però preguntar-nos si les paraules del president francès -en tant que president de la República- van ser o no encertades quan afirmà rotundament que “No renunciarem a les caricatures”, que ve a ser el mateix que dir no renunciarem a expressar-nos com ens sembli encara que el que diguem pugui ser considerat blasfem per una religió.
Certament que aquesta defensa del dret a la llibertat d’expressar el que hom pensa encara que sigui blasfem per a algun col·lectiu (com ha fet reiteradament l’actor Willy Toledo respecte de l’Església catòlica) va ser explicat uns dies després pel mateix president francès en una entrevista a la televisió Al-Jazira. Allí digué que entenia que alguns musulmans poguessin sentir-se ferits, però que allò no justificava la violència. A més, afegí que les caricatures no havien estat publicades pel Govern francès sinó per mitjans de comunicació independents i que el seu deure era de protegir aquest dret.
Penso que el president encertava, perquè la blasfèmia (i parlo de blasfèmia perquè en el nostre entorn cultural és un mot que s’entén bé) no pot ser un delicte, i en aquest sentit he de dir que em sembla vergonyosa la persecució judicial que Willy Toledo està sofrint després que ha estat denunciat bàsicament per un col·lectiu d’advocats que es defineixen com a catòlics. Tot i això, penso que la qüestió que ens ocupa -el dret a la llibertat d’expressió- ens convida a fer una anàlisi que vagi una mica més enllà del marc legal que el regula.
Ens hi convidava no fa gaire Rafael Jorba en un article que pot fer molta llum sobre la matèria. Ell, en efecte, acceptant el caràcter prevalent de la llibertat d’expressió davant el risc de caure en el que és políticament correcte i, per tant, en l’autocensura, ens proposa que l’abordem des d’una altra perspectiva: la de la laïcitat. En aquest sentit, és evident que tots els particulars (i també els mitjans de comunicació) tenim dret a exercir la llibertat d’expressió i, per tant, a dir el que ens sembli dels símbols religiosos, dels posicionaments ideològics o dels criteris morals que pugui defensar un determinat col·lectiu, però això ja no és permès als poders públics, que estan subjectes al principi de neutralitat. L’Estat, doncs -i els mitjans de propietat pública-, han de garantir el dret a la llibertat d’expressió, però no poden exercir institucionalment aquest dret per conculcar els sentiments, les idees o els valors morals de les persones o dels col·lectius, atès el seu deure de ser neutrals.
I això implica que, en un sentit no exactament contrari, però sí complementari, l’Estat s’hagi d’abstenir de potenciar una mena de “neutralitat per a tothom” en el sentit que les persones es vegin constretes a amagar els seus sentiments ideològics, religiosos o morals, tot reduint-los a l’esfera privada. No, la llibertat d’expressió també implica que cada persona, que cada col·lectiu, pugui expressar lliurement el que creu sense ser coartat a no fer-ho.
Ara bé, Jorba, basant-se en les tres divises de la Revolució francesa i, també, de la França actual –“llibertat, igualtat i fraternitat”-, creu que aquest darrer concepte -la fraternitat (que inclou la solidaritat)- ens ofereix un llarg camí per explorar. I té raó, perquè si la llibertat ens permet dir el que pensem amb tot el dret a fer-ho, la fraternitat és segurament el més bon remei per aturar l’espiral de l’odi que tan estès trobem al nostre món. I això val no sols quan parlem dels valors religiosos i morals, sinó també dels ideològics. Seguir, doncs, el camí de la fraternitat-solidaritat seria molt útil per evitar tantes i tantes acusacions -o deixem-ho en invectives- que uns polítics fan contra els altres perquè saben que, fent-ho, potser obtindran el favor dels seus, però a costa d’allunyar i separar més els altres.
I acabo aquesta nota amb una recomanació del mateix Jorba, que em sembla fonamental en favor de la fraternitat; d’una fraternitat -diu- que ens pot fer entendre que la llibertat d’expressió és un dret prevalent, sí, però no és un dret innocu. I que si no ofenc el que creu o pensa diferent de mi, si no el caricaturitzo, si no me’n burlo i no en faig befa, no és perquè m’autocensuri, sinó perquè vull preservar la seva mirada. Sí, és això: preservar la mirada de l’altre. Aquest hauria de ser el nostre principal objectiu quan exercim el dret a expressar-nos lliurament.
Josep Maria Quintana 