Deia a l’article de diumenge passat que les causes del populisme són diverses i venen de lluny, però que molt hi té a veure la crisi de la política reformista tradicional pel fet d’haver-se desplegat en una mena de bombolla que afavoria tan sols les elits i deixava tirada a la vorera molta gent que s’ha vist injustament marginada.
Daniel Innerarity, en un article que ha publicat aquesta mateixa setmana a “La Vanguardia” insistia també en aquest punt i observava que l’elit beneficiària de la política tradicional s’ha mostrat sovint tan distanciada -i crítica- amb els posicionaments populistes no tant perquè tingui una idea superior de la democràcia (com sovint ella mateixa creu, cosa que li permet demonitzar els qui, d’un i altre costat, la duen a terme), com perquè no sofreix les amenaces de la precarietat dels qui sí són més colpejats per la crisis, ni comprèn tampoc els temors dels qui estan a l’esgraó més baix de la societat.
És molt interessat aprofundir en aquesta qüestió, perquè si no ho fem, ens costarà molt entendre quines van ser les causes de l’èxit de Trump fa quatre anys als Estats Units i per què ara, encara que ha perdut, ha seguit obtenint el suport de més de 70 milions de persones, a pesar que d’ell hem pogut escoltar els pitjors epítets que d’un polític es poden dir. En efecte, ¿com és possible que hagi obtingut aquest suport popular un home que ha demostrat amb escreix que no té les mínimes qualitats que exigim als polítics per governar? ¿Com és possible que hagi obtingut el suport de centenars de milers de dones a pesar que és un assetjador sexual? ¿Com és possible que hagi tingut el vot de milers de persones de raça negra a pesar que és un racista i un supremacista blanc? ¿Com és possible que hagi estat alabat per centenars de milers de pobres i desesperats a pesar que és un multimilionari que ha defraudat tot el que ha pogut a la Hisenda Pública? ¿Com és possible que l’adori tanta gent quan tots sabem que basa el seu discurs en la mentida i l’únic que persegueix és el poder personal?
És molt provable que els qui formem part d’aquestes elits que s’han vist afavorides per les polítiques que s’han aplicat a Occident d’ençà el final de la segona gran guerra, -em refereixo, en general, a persones de classe mitjana i alta, que vivim bàsicament a les ciutats, moltes de les quals tenim estudis universitaris, ens movem en el món de les empreses, no patim estretors econòmiques i ens creiem tolerants i demòcrates en el fons i en les formes-, és, dic, molt provable que els qui formem part d’aquest grup de ciutadans no hàgim entès el que està succeint a l’interior de les nostres societats, bé perquè som incapaços de mirar amb profunditat el que es desplega fora del nostre cercle o bé perquè allò que no ens afecta personalment no ens importa i, encara menys, ens compromet.
Això fa, escriu Innerarity, que en la nostra boca, la paraula populisme s’hagi convertit en una còmoda etiqueta amb la qual designem tot el que refusem per no haver d’abordar els qüestionaments que certes inquietuds socials fan dels nostres sistemes polítics. Atès que som liberals i demòcrates, que som respectuosos amb les idees dels altres sempre -esclar!- que es moguin dins el nostre esquema polític mental (això vol dir que els del PP poden comprendre i tolerar els del PSOE i aquets els del PP, però els primers ja no poden acceptar de conviure amb els d’Unides Podem i els titllen de populistes, i el mateix els succeeix als segons amb els de Vox), creiem que la vida política s’ha d’emmarcar forçosament dins els nostres paràmetres, dins les nostres coordenades, i denunciem com a populistes totes aquelles peticions que no hi caben i trobem irresponsables o extravagants.
És obvi que hi ha populismes de diferent signe i que no totes les polítiques que es duien a terme per les persones o els partits que ens mereixen aquesta consideració les hem de beneir necessàriament, però sí que, abans de criticar-les, hauríem de ser capaços d’aprofundir en les causes reals que més d’un cop les justifiquen. Demanem-nos, si no -ja que parlàvem de Nord-Amèrica-, per les causes de l’èxit de Trump davant una Hilary Clinton que, des del punt de vista del que podríem dir-ne l’establishment occidental (és a dir de l’elit), per força havia de ser la guanyadora. ¿Hauria guanyat Trump si no hi hagués a Amèrica (pensem també a casa nostra) aquest fossat immens que separa i divideix els pobres dels rics? ¿Hauria tingut tants vots de dones i de persones de raça negra si les unes i les altres haguessin tingut un nivell de vida acceptable i una esperança real d’assolir amb dignitat el seu futur?
Tinc la impressió que a les avançades i riques societats occidentals, que, no obstant el que diré, són les que han estat més respectuoses amb els drets humans i han fet que més s’hi progressi econòmicament i culturalment, els més afavorits per la política (democràtica, liberal i respectuosa) que s’hi ha dut a terme ens hem anat tancant damunt nosaltres mateixos i no ens hem adonat que, cada dia que passava, més i més gent quedava despenjada d’un sistema que és teòricament el millor, però que l’anava oblidant tot marginant-la; que més i més gent s’anava enfonsant en la pobresa i la misèria fins a perdre qualsevol esperança de poder redreçar el seu futur. I no sols no ens hem adonat del que estava succeint, sinó que no hem tingut cap interès de veure-ho i, per tant, tampoc ens hem volgut plantejar què és allò que no funcionava, allò que estava malament i calia reparar.
Agafem com a exemple la política envers dels emigrants. ¿Ens hem demanat per què tanta gent segueix ulls clucs les consignes de persones com Trump (o com Orban, o com Salvini, o com Le Pen o com Abascal) contra els qui migren dels seus llocs nadius empesos per la misèria i defensen alhora la seva devolució en calent? ¿Tindrien suport aquestes polítiques populistes si no hi hagués un malestar profund provocat també per la pobresa, la misèria i l‘atur en amples sectors de la nostra societat?.
Penso, doncs, que la major part dels populismes que estan envaint el nostre món tenen una explicació i són més d’un cop el resultat de situacions vertaderament injustes que nosaltres -els demòcrates, els liberals, els tolerants i els beneïts per la fortuna- menyspreem o, simplement, no volem veure. I amb la nostra ceguesa afavorim l’aparició de personatges com Trump.
I si bé podem afirmar que, com a norma, les polítiques populistes mai no resolen els problemes de fons perquè presenten solucions simples per a problemes que són realment complexos, també hem de dir que la lluita contra aquestes polítiques no pot quedar tan sols en la denúncia dels polítics que les duen a terme afirmant que són demagogs, mentiders, irracionals o incompetents, sinó maldant per trobar solucions als problemes reals de la gent. I per trobar solucions, el primer que s’ha de fer és detectar aquests problemes i cercar-ne les arrels.
Josep Maria Quintana 