Vade retro “l’harmonització fiscal”

by

En un país com el nostre, on la dreta i l’esquerra són incapaços de pactar res, i on lleis tan fonamentals per a la convivència com les d’ensenyament sempre impliquen un “empassa-te-la” d’una majoria ajustada contra una minoria que gairebé té el mateix pes específic (la del govern del PP, fa vuit anys, amb 182 diputats contra 143, i l’actual amb 177 contra 148), es difícil aconseguir grans coses. Menys encara si, un cop s’ha aprovat la nova llei, l’adversari es dedica a presentar-la com la mare de tots els mals, amb mentires, mitges veritats i notables exageracions.

Essent així les coses, no podíem esperar que hi hagués cap mena de consens en una altra matèria que és motiu de desigualtats flagrants, quan no d’injustícies manifestes, com la que fa referència al sistema impositiu en aquells tributs que, propis o cedits, han d’aplicar les comunitats autònomes.

La necessitat que mostren avui els dos blocs polítics existents d’enfrontar-se en tot i per tot -i de fer-ho de manera pública-, ha trobat un bon pretext per seguir la seva lluita caïnita  en la “Llei Celaá”, aquesta que, segons assegura l’esquerra, ens duu a una societat més moderna i democràtica, i que, segons afirma la dreta, és una llei totalitària que acabarà amb el castellà tot deixant-lo a l’alçada d’una llengua morta, forçarà el tancament de les escoles concertades i desterrarà la religió del nostre entorn cultural. Mals que han empès els diputats de la dreta -fins i tot els hereus més directes del franquisme-, a cridar “llibertat, llibertat, llibertat!” i a demanar als seus fidels que, en la mesura que els sigui possible, optin per la “desobediència institucional”.

Doncs bé, no sols la “Llei Celaá” ha aglutinat les forces de dreta, ja que aquestes també s’han posicionat com un sol home contra la idea expressada pel president del Govern de treballar per a una harmonització fiscal que, tot respectant l’autonomia de les comunitats autònomes, faci que cap d’aquestes aprofiti els tributs per crear desigualtats o per afavorir privilegis.

De fet, ha bastat que Pedro Sánchez defensés aquest projecte de reforma fiscal autonòmica que -com ell mateix ha dit- no pretén articular en els pressupostos que ara s’estan negociant sinó que voldria dur a terme dins el proper curs, vinculant-la a la revisió del sistema de finançament autonòmic, perquè la dreta s’hagi revoltat, tot posant al capdavant de la lluita la presidenta de Madrid, senyora Díaz Ayuso, que ha tocat a sometent i, com a nova heroïna que lluita contra l’invasor (en aquest cas de competències), ha afirmat que estava disposada a convertir-se en “el pitjor malson” del qui pretengui tocar la butxaca als contribuents madrilenys. I tot, en nom de l’autonomia de Madrid i de la “llibertat fiscal” que allí impera.

Tenim, doncs, que, segons afirma Díaz Ayuso i, amb ella, tots els barons del PP, mentre l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució -article amb el qual se segrestava absolutament l’autonomia d’aquella comunitat- era un deure patriòtic, harmonitzar els impostos perquè obviem un dúmping fiscal entre Comunitats autònomes -dúmping que només es poden permetre les més riques i amb més mitjans en detriment de les pobres- és un atac a l’autonomia, un atac a la llibertat.

La realitat és que tots estem tan encegats i ens movem tan a cop de sentiment a flor de pell, que oblidem que va ser Mariano Rajoy qui, essent president del Govern d’Espanya, va assenyalar -són paraules textuals- “aquesta falta d’harmonització fiscal com una de les principals debilitats del nostre sistema de finançament autonòmic”. Ara bé, ha bastat que sortís Gabriel Rufián a la palestra afirmant que el suport d’Esquerra Republicana als Pressupostos Generals està condicionat a “una reforma fiscal, justa i progressiva” que “acabarà amb el dúmping fiscal i el paradís fiscal muntat per la dreta” a la capital d’Espanya perquè s’hagi destapat la caixa dels trons i Díaz Ayuso no sols s’hagi posat al capdavant de la batalla contra l’esquerra en aquest punt, sinó que hagi insistit que aquesta serà una lluita seva i del PP per evitar que siguin ells qui “paguin la festa i la corruptela a l’independentisme”.

Tanmateix, avui -són dades objectives- la Comunitat de Madrid és la regió que més ha utilitzat el seu poder normatiu per modificar els impostos a la baixa. De fet, ha actuat bàsicament sobre dos tributs: el de successions i donacions i el de patrimoni.

Comencem per dir que, a Madrid, no es paga res per l’impost de patrimoni. No importa el nivell de riquesa del contribuent. I en successions i donacions, s’apliquen bonificacions elevades (només li guanya Cantàbria) i és l’única comunitat que inclou en aquestes bonificacions familiars llunyans.

Ningú no dubta -qualsevol que sigui el criteri que tinguem sobre l’impost del patrimoni (que això ens duria a un altre mena de debat)- que, amb aquestes disposicions, qui hi surt guanyant són els contribuents amb les rendes més altes. De fet, són molts els euros que es poden estalviar els més rics si tributen a Madrid, fins al punt que, segons ha remarcat el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (IVIE), aquest al·licient és capaç d’incentivar el canvi de domicili fiscal. Més encara, els càlculs que s’han dut a terme indiquen que més de 100.000 persones han traslladat el seu domicili a Madrid els darrers anys (encara que, de facto, segueixin residint on tenen la seva principal font d’ingressos). 

Els caps pensants del PP asseguren que si Madrid -que és el seu buc insígnia- fa el que fa des del 2003 (va ser la presidenta Aguirre que inicià aquesta política) és perquè la baixa d’impostos és marca de la casa. De fet, el president d’Andalusia, Juanma Moreno, ho corroborava assegurant que “bajando los impuestos, suben los ingresos”, i afirmava tot seguit que, amb la revolució fiscal que ell està impulsant, augmentarà la recaptació.

Ara bé, per poc que furguem en el sistema veurem, com molt bé ha raonat Manuel Pérez a “La Vanguardia”, que allò que està fent Madrid és, simplement, combinar les elevades rendes que general de la capitalitat de l’Estat (circumstància que cap altra comunitat autònoma pot esgrimir) amb un baix nivell relatiu de despesa social per atreure riquesa de la resta de territoris.

Tenim, doncs, que el Govern de la Comunitat de Madrid utilitza l’excedent que obté del seu estatus privilegiat i la seva baixa despesa a fi de compensar els seus residents amb alt poder adquisitiu pels impostos que paguen a l’Estat. I això augmenta l’atractiu per als patrimonis i salaris elevats dels que resideixen en altres territoris, molts dels quals -atès que tenen un alt poder adquisitiu i s’ho poden permetre- no s’ho pensen dues vegades i es domicilien a Madrid o traslladen el domicili de les seves empreses a la capital d’Espanya. Per tant, estem davant un cercle viciós creixent que atreu amb cada declaració de la renda més contribuents adinerats i empreses de la resta d’autonomies. Resultat: els més rics de la Comunitat més rica són els que menys paguen. Per tant, Visca Madrid! Visca l’autonomia!

Seria, doncs, ben interessant que l’expresident Mariano Rajoy recordés als seus companys de partit que va ser ell el primer que defensà aquesta harmonització fiscal entre comunitats autònomes, com he dit més amunt. Potser la seva opinió podria contribuir a asserenar els ànims, cosa, però, que… rebus sic stantibus, veig pràcticament impossible.

Ah, per cert i ja per acabar! No deixa de ser curiós que els més partidaris d’harmonitzar la llengua a les escoles de tot el país fent que el castellà –“és un dret fonamental!”, diuen- sigui la llengua vehicular de l’ensenyament a tot el territori, siguin després tan repatanis a l’hora d’acceptar una harmonització fiscal. 


<span>%d</span> bloggers like this: