Escric aquest article dins la vuitada en què celebrem la festa de la Constitució espanyola, aprovada fa 42 anys amb el suport gairebé unànime dels espanyols. Cosa que avui ens sembla inaudita. Penso que la llarga dictadura del general Franco ens havia immunitzat contra els feixismes i els règims autoritaris, i a pesar de les grans diferències ideològiques que pogués haver-hi entre els espanyols que, l’any 1978, érem ja majors d’edat i podíem votar, un vincle majoritari ens unia: la voluntat de viure en democràcia. Tots, o gairebé tots, teníem un gran desig de viure en llibertat, en un règim on poguéssim exercir els nostres drets ciutadans, cosa que tots els que havíem nascut després de la Guerra civil, no havíem tingut l’oportunitat d’experimentar.
Han passat 42 anys d’aquella efemèride i avui els ciutadans espanyols ens trobem dividits, absolutament dividits. Potser una majoria creu que la Constitució hauria de sofrir reformes -jo sóc un d’aquests- però la discrepància que experimentem sobre el què hauria de reformar-se és tan gran, que qualsevol possibilitat de reforma s’esdevé impossible.
Llegint una de les moltes enquestes que han fet avui els especialistes, veig que, si ens referim a la qüestió autonòmica -una de les que més ens divideix-, els partidaris de la involució en aquest sentit suposen un 30% dels espanyols majors de 18 anys. Un altre 42% aposta per deixar les coses tal com estan en l’actual model territorial, mentre que només un 20% aposta per atorgar més autogovern o fins i tot la independència a les comunitats. I per acabar de complicar-ho en el plànol de la competició partidista, veiem que els partidaris de retallar l’estat de les autonomies es concentren en l’electorat conservador (la meitat dels votants de Ciutadans i PP, i dos terços dels de Vox), tot i que un de cada cinc electors d’esquerra també el restringiria. A la vista d’això, sabem que la finestra d’oportunitat per canviar la Constitució es va tancar fa molts anys a Espanya i res no sembla capaç de tornar-la a obrir.
Dins la desgràcia, aquest és el mal menor perquè, contràriament al que pensen molts detractors del sistema democràtic i alguns demòcrates que són, tanmateix, molt crítics amb el que ells qualifiquen de “règim del 78”, com si aquest fos un sistema tan injust com podia ser el “règim franquista”, la Constitució és, amb tots els defectes possibles, la principal garant de les llibertats i de la democràcia.
Més em costa definir com a demòcrates aquells que, proclamant-se patriotes i paladins de la llibertat, asseguren sense immutar-se que el Govern espanyol, elegit democràticament pels diputats, que alhora van ser elegits en unes eleccions lliures i netes, és un “govern il·legítim”, per la simple raó que està integrat per unes persones que responen a una ideologia que ells no comparteixen i que, pel simple fet de no compartir-la, es permeten no sols criticar-lo, sinó desqualificar-lo fins al punt d’assegurar la seva il·legitimitat.
Aquestes persones, que es defineixen com a gent d’ordre, patriota i fins i tot moderada (de centre-dreta, diuen), ens demostren, pels fets que cada dia els avalen, que no creuen, poc ni gens, en la igualtat de tots davant la llei, encara que la prediquen, ja que consideren que milions d’espanyols -els que voten Unides Podem, Esquerra Republicana de Catalunya, Bildu, JuntsxCat i fins i tot el PNV- no són dignes de tenir representació parlamentària. I si és que la tenen perquè la “constitució social-comunista de 1978” els ho permet, aleshores, com a mínim, no haurien de poder participar en el Govern de l’Estat, ni haurien de tenir vot ni veu a l’hora de decidir, posem per cas, el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional i, per tant, incidir en el nomenament dels jutges i magistrats que, segons sembla, només són bons, justos i equànimes, si combreguen amb els seus postulats ideològics, encara que, segons la Constitució, han d’actuar amb equitat i independència de les forces polítiques.
Quan unes forces polítiques que han exercit el poder a nivell estatal i, probablement, tornaran a exercir-lo un dia, i l’exerceixen en un bon gruix de comunitats autònomes, no s’estan de dir que tenim un govern “Franquenstein” (que no sé molt bé que significa, però sé que no pot significar res de bo), i el titllen, dia sí i dia també d’il·legítim (cosa que sí que puc entendre perfectament), a pesar que és perfectament constitucional i s’ha constituït sense vulnerar cap article de la nostra Carta Magna, quan aquestes forces, dic i repeteixo, no s’estan d’acusar el president del govern de ser un traïdor i un venut “a les forces que volen trencar a Espanya”, a les quals, per tant, se les hauria de negar el pa i la sal, ¿com es poden sorprendre que un grup de militars d’altíssim rang, encara que tots ells siguin ja a la reserva, escriguin al rei demanant perquè actuï (incomplint la neutralitat que li exigeix la Constitució) contra un “Gobierno social-comunista apoyado por filoetarras e independentistas” porque está provocando un “deterioro de la cohesión nacional” con graves riesgos “en su vertiente política, económica y social” ?
En aquest ambient de crítica mordaç, plena de llocs comuns i sostinguda per falsedats i mentides, quan no fonamentada en l’odi, no és tampoc estrany que ens trobem amb xats de militars d’alta graduació, encara que retirats, en els quals es llencin missatges sobre afusellaments i aixecaments militars (propis del segle XIX, que haurien de ser increïbles al segle XXI), en els quals un general escriu que es quedarien curts afusellant 26 milions d’espanyols.
Mentre Vox, segueix promovent un irresponsable clima gerracivilista, hem de celebrar que el líder del PP, Pablo Casado hagi sortit al pas d’aquestes absurdes i (¿per què no delictives?) declaracions dels militars afirmant que li semblava “absolutament lamentable i intolerable” el seu comportament, i hagi afegit que el cas està en mans de la Fiscalia, de manera que espera que hi hagi un procediment i s’estableixin responsabilitats.
Ara bé, ¿no s’adona, que ell, repetint diàriament les acusacions que fa contra el Govern, titllant-lo d’il·legítim i fent impossible que es renovin les institucions perquè considera que els milions d’espanyols que voten Unides Podem i els partits catalans i bascs independentistes, no són dignes de participar en aquestes decisions d’Estat, és un dels principals responsables del clima d’odi i de confrontació que viu Espanya? ¿Com pot acusar els partits en qüestió de menystenir els principis constitucionals quan ell els menysté cada dia amb les seves declaracions i amb la seva actitud obstruccionista?
Sense anar més lluny, en la pròpia commemoració de la Constitució, el passat diumenge, Pablo Casado competí amb els dirigents de Vox per atacar el Govern com a “enemic” de la Carta Magna i d’Espanya, i amb similars arguments parlà de Catalunya. I la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, fins i tot es va mostrar comprensiva amb les proclames dels militars retirats, davant d’un Executiu que, al seu parer, pretén “enderrocar” la Constitució.
Ser comprensiu amb aquells que volen liquidar la meitat de la població i exigir que milions d’espanyols no puguin exercir els seus drets constitucionals és extremadament greu. No em sorprèn, doncs, que Miquel Roca, un dels pocs pares vius dels qui van elaborar el text constitucional, hagi escrit que ningú no té el monopoli de la veritat i que, qui pretén tenir-lo, molt sovint és un perill per a la llibertat dels altres. “El pluralisme -ha dit- ens recorda la necessitat del diàleg, la força del consens bàsic, la conveniència del pacte. Això no és, però, el que pretenen els militars que han signat els documents contra el Govern i, pitjor encara, no és tampoc el que pretenen els partits i els polítics que els dolen suport i alè.
Josep Maria Quintana 