Mentre jo publicava diumenge passat un article que intitulava “No basta declarar-se constitucional per ser-ho”, Jordi Amat, que parlava de la mateixa qüestió a “La Vanguardia”, intitulava el seu “No juraràs la Constitució en va”. Són, de fet, dues maneres de dir una mateixa cosa, ja que se’ns fa difícil a molts acceptar el veredicte d’aquests grups que critiquen amb duresa els partits que formen part del Govern d’Espanya afirmant que volen “enderrocar” la Constitució i els declaren sense embuts “enemics” de la Carta Magna, quan ells sovint es mostren comprensius amb els militars retirats que han fet unes declaracions que, ni en la lletra ni en l’esperit, es poden encabir en la Llei Fonamental que regeix la vida dels espanyols d’ençà l’any 1978. I més difícil encara se’ns fa creure en el seu actual fervor constitucional quan el partit d’on tots ells provenen no fou, precisament, un gran defensor del text que espanyols vam aprovar en referèndum per una majoria aclaparant de vots.
Convé de vegades fer memòria, encara que aquest exercici pugui resultar molest perquè sovint ens posa davant dels ulls una realitat que voldríem esborrar. Però el passat no s’esborra sinó que constitueix un factor indispensable perquè els homes puguem dur a terme la imprescindible tasca de contextualitzar el present.
En efecte, els qui el 31 d’octubre de 1978 érem ja persones adultes, teníem idees polítiques i lluitàvem perquè Espanya pogués disposar d’un sistema homologable entre les democràcies del nostre entorn, vam seguir amb atenció el debat que va tenir lloc al Congrés dels Diputats i la votació nominal i pública que es va produir en aquell hemicicle per decidir si s’aprovava el text de la Constitució que s’havia discutit en el ple i que, si obtenia el vistiplau dels parlamentaris, seria -com així va ser- sotmesa a referèndum del poble espanyol.
Doncs bé, aquell dia van participar en la votació 345 dels 350 diputats que formaven els Congrés, dels quals 325 van votar a favor de la Carta Magna, mentre que 6 es van abstenir i 14 van votar-hi en contra.
En aquell hemicicle, Aliança Popular, presidida per Manuel Fraga (l’home que, posteriorment, faria canvia el nom del seu partit pel de Partit Popular), disposava de 16 diputats, dels quals 8 van votar “sí”, 5 van votar “no” i 3 es van abstenir. És a dir que la meitat dels diputats d’aquell grup parlamentari no van votar la Constitució que presideix el nostre sistema polític perquè no els agradava. Fraga (que estava entre els que van votar “sí”) va haver de fer mans i mànigues per exposar la voluntat d’un partit que no se sentia a gust defensant el text que se’ls sotmetia a la seva consideració, i es va veure forçat a mostrar les discrepàncies afirmant que valia la pena “aceptar libertades públicas modernas y unes instituciones políticas básicamente aceptables [en un momento histórico que requiere] reconciliación y entendimiento”, però tot seguit afirmava que la situació del país quedava enfosquida“por graves peligros para la unidad de España”, perills que esmentava referint-se, bàsicament, a la referència que es feia a les “nacionalidades”, a l’article segon, un concepte que trobava incompatible amb el principi de “unidad de la nación”.
De fet, la “unidad de la nación” continua essent el cavall de batalla dels militars que es van dirigir al rei demanant-li que actués contra un Govern que, segons ells, la vol trencar, i és també la obsessió dels dirigents de Vox i de no pocs militants del PP, que, dia sí i dia també, asseguren que la pàtria està en perill, tot i que han passat 42 anys des de l’aprovació de la Carta Magna (a pesar dels 8 diputats d’AP que no van votar “sí”) i seguim units, i també a pesar que, avui, els gestors de comunitats autònomes com la de Madrid -que governen PP i VOX conjuntament-, han trobat el gust a això de l’autonomia i es mostren gojosos de la seva capacitat de decidir per ells mateixos, fins al punt que creuen que qüestions con l’intent d’harmonització fiscal són contraris als principis autonòmics que proclama la Constitució. És a dir que l’autonomia que ells defensen no atempta contra la “unidad de España” mentre que sí hi atempta la que reclamen els catalans i els bascs, i també la política que duu a terme el govern de Pedro Sánchez que defineixen com un “Gobierno social-comunista apoyado por filoetarras e independentistas”, cosa que el fa il·legítim en la seva opinió.
Sigui com vulgui, el fet és que, avui, PP i Vox es presenten com a paladins de la defensa d’una constitució que, segons sembla, té com a nord “la unidad de la nación”, alhora que no els costa gaire prescindir (o oblidar) molts altres principis, també constitucionals, com aquells que es refereixen a la justícia social, a la neutralitat en matèria religiosa o a les llibertats públiques. De fet, ells concentren tot el seu interès en la primera meitat de l’article 2, el qual diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” tot oblidant -o menystenint- la segona meitat d’aquest mateix article, el qual ens diu que aquesta pàtria comuna “reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”
En efecte, si us fixeu en els discursos de Vox, en la carta que els militars han dirigit al rei i en la majoria d’intervencions parlamentàries dels líders del PP, veureu que ells no parlen mai de “defensar l’Estat”, que és, curiosament, l’ens polític bàsic al qual la Constitució dedica el seu article primer. Ells parlen de “defensar la nació” que regula l’article segon. I no hauríem d’oblidar que, en parlar d’Espanya, parlem primordialment d’un Estat, que la Carta Magna defineix com “un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” (art. 1.1). És a dir que, la Constitució consagra un “Estat” que exigeix per a conviure-hi tots que els ciutadans respectem bàsicament “la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. I per complir amb aquest deure, el primer que hem de tenir en compte -agradi o no a la dreta- és que la gent d’Unides Podem, de Bildu o d’Esquerra Republicana té els mateixos drets (i deures) que la gent del PP o de Vox, però a aquests no els captiva aquest “Estat social i democràtic de Dret”, que defensa les llibertats, la igualtat o el pluralisme polític”. Ells -escriu Jordi Amat- “a còpia de banalitzar la teoria del patriotisme constitucional, l’han acabat interioritzant com la principal arma jurídica de què disposen per defensar allò que és el motor del seu veritable compromís patriòtic: la nació.” A ells, allò que els neguiteja no és, per tant, la crisi que vivim (que fereix les persones més vulnerables en el camp de la salut o de la pobresa material -que fereix, per tant, els principis bàsics de l’Estat social i democràtic de dret que predica l’article primer-, sinó la sensació angoixant que la seva idea inamovible i deïficada de nació està essent qüestionada per aquest Govern i per altres forces parlamentàries tan legítimes com ho puguin ser aquelles a les quals ells pertanyen. En definitiva, el que ells han fet és -i manllevo novament paraules de Jordi Amat- un “segrest nacionalista de la Constitució”. Un segrest, però, que naturalitza una idea de “nació única”, que no es correspon amb la realitat sociològica del país però és del tot dominant a la capital d’Espanya i en els mitjans de comunicació que allí s’editen; un concepte que cerca petrificar una distribució centralitzadora del poder (i si és possible, en les seves mans).
Josep Maria Quintana 