El passat 18 d’octubre em demanava “qui vigila els nostres vigilants?” després d’exposar un conjunt d’incoherències que es deduïen de diverses actuacions dels nostres Tribunals de Justícia, matèria a la què retornava les dues setmanes següents en constatar la contradictòria valoració dels fets que el Tribunal Suprem (TS) i l’Audiència Nacional (AN) havien tingut en jutjar els polítics catalans responsables de l’1-O i els alts comandaments dels Mossos.
La manera com actuen alguns jutges (cosa que s’agreuja quan aquests formen part d’un tribunal com el TS) és francament preocupant, sobretot quan, el seu procedir i les seves sentències ens permeten dubtar que siguin imparcials i donen a entendre que no saben sobreposar-se a les pressions que provenen de la política.
Val a dir, però, que, si bé algunes accions judicials són per mi absolutament criticables, també ho són alguns actes de polítics que hem idealitzat simplement perquè representen les nostres idees i canalitzen els nostres sentiments, però que, en el fons, no són aigua neta. M’explicaré.
Fa un parell de setmanes s’ha destapat el que hem conegut com l’operació “Voloh” a conseqüència de la instrucció d’un sumari incoat pel jutge titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, que ordenà la detenció de 21 persones per possibles desviacions de fons de la Diputació de Barcelona. Entre aquests hi havia el que podríem denominar l’Estat Major que aconsellava Carles Puigdemont aquells dies crucials de 2017. Em refereixo bàsicament a dos d’aquests personatges: Xavier Vendrell i David Madí. La cosa prové d’unes converses amb Víctor Terradellas, un home que era també de la més estricta confiança de Carles Puigdemont, que va ser investigat per un presumpte desviament de fons en favor del Procés.
Avui, però, sabem que quan el jutge instruí el sumari, la Fiscalia Anticorrupció no veia clara la investigació, fins al punt que s’hi va oposar frontalment perquè estimava que les mesures que el jutge havia encarregat a la policia judicial eren “precipitades” i creia convenient que la Guàrdia Civil aportés “nous indicis delictius per autoritzar-les” (es tractava de la intervenció telefònica i el seguiment de tres persones). A més, a criteri del ministeri públic, el contingut que mostraven les converses no suposava prou indicis per justificar les escoltes telefòniques i pensava que calia tenir en compte que cap dels investigats no tenia responsabilitat de govern a la Generalitat ni s’havia “identificat amb la claredat necessària quins eren els diners presumptament malversats”.
Però el jutge no en va fer cas i decidí assignar la investigació a la Guàrdia Civil en detriment de la Policia Nacional per l’experiència adquirida per aquest cos en la investigació del Procés. I també, molt provablement, perquè aquest, en el camp judicial, està dirigit pel tinent coronel Daniel Baena, que tant de paper va tenir en testimoniar davant del TS, però que, com tots ara sabem, en el cas del judici contra el major Trapero, l’AN va dir que els seus informes “no es corresponen amb la realitat”.
Contra l’opinió reiterada novament per la Fiscalia, que seguia creient que no hi havia cap motiu per prorrogar les escoltes telefòniques i els seguiments als investigats -oposició que reiterà en diferents ocasions-, el jutge acabà ordenant el passat 28 d’octubre la detenció de 21 persones, entre les quals hi havia els dos polítics que he esmentat, als quals se’ls van atribuir delictes de malversació, tràfic d’influències i crec que algun més.
Coherent amb ella mateixa, la Fiscalia no va sol·licitar cap mesura cautelar –ni presó provisional, ni retirada de passaport, ni compareixences periòdiques al jutjat– per a cap dels detinguts, a pesar que havien passat dues nits als calabossos de la Guàrdia Civil i s’havien negat a declarar.
Davant aquests fets, tant el Govern de la Generalitat com molts comentaristes polítics que em mereixen confiança, tenen la impressió que el procés acabarà en no-res i que, tot en gros, haurà estat una operació en la qual un jutge (el senyor Aguirre) i la Guàrdia Civil (Daniel Baena) han pretès desprestigiar l’independentisme. Òbviament, això és una suposició i hem d’estar al que pugui succeir en el judici, si aquest acaba per dur-se a terme.
Ara bé, després que s’han divulgat les converses dels àudios que formen part del sumari -cosa que resulta inaudita en un tribunal que s’apreciï, però que és moneda corrent al nostre país-, les males llengües atribueixen aquesta divulgació al coronel Baena, ofès per com el major Trapero i la cúpula policial han estat absolts per una AN que ha declarat que els informes signats per ell eren “no creïbles”. Però el que ara vull destacar no és això, sinó que els àudios que s’han fet públics revelen com n’és, de dubtós, el nivell ètic dels personatges en qüestió, que, si bé és provable que, com ja he dit, acabin absolts o, simplement, no processats, perquè la seva actuació no tenia rellevància penal, sí que manifesten un tarannà personal francament millorable. O per dir-ho en paraules de l’editorialista de “La Vanguardia”- revelen “l’ambició, pugnacitat i desvergonyiment d’una subestructura [es refereix a Terradellas, Vendrell i Madí] amb molts anys de vol, sense mandat democràtic i fora de l’escrutini públic”.
Als àudios -part dels quals ha publicat “La Vanguardia”- s’escolta com Xavier Vendrell, a propòsit d’unes requalificacions de terrenys que els seus amics a la Generalitat no li concedien amb la diligència deguda, diu el següent: “Amb tot el que jo he fet per aquest país sense demanar res a canvi i m’estan tocant els collons pel tema del concert, m’estan fent perdre temps, hòstia!”. I afegeix: “Si volen pledejar que pledegin, i com m’inflin gaire els ous els enviaré un colombià i els donaré dues hòsties”. I després, referint-se a unes presumptes irregularitats detectades per l’Administració en el projecte que ell impulsava, iniciat (curiosament) sense llicència diu: “Aquí vindrà Torra a inaugurar. No vindran de la Generalitat a demanar-te explicacions”. És a dir, prescindeix de legalitats i dóna’m la llicència, que no t’hi jugues res.
Passem ara a David Madí, la mà dreta d’Artur Mas, que, davant l’arribada a la conselleria d’Interior de l’actual titular, demanà “que no faci res sense parlar abans amb mi perquè cal explicar-li moltes coses a nivell de persones de confiança”. Amb això, Madí dóna a entendre que ell -encara que no tingui cap càrrec electe- pot manejar el Govern des de fora. Potser per això no té cap inconvenient de titllar Torra de “subnormal polític profund”, a Junqueras de “desequilibrat” i de reduir Bonvehí (líder del PeDeCat), que, com sabem, es desplaça en cadira de rodes, a un “tros de carn”.
I pel que fa a Víctor Terradellas, més enllà de les referències a l’estrambòtic suport dels russos, que -diu- podrien haver enviat 10.000 soldats a Catalunya, afirma que, aquells dies de 2017, “el president [Puigdemont] es cagà en els calçotets. Necessitem -assegura- cent morts” perquè la cosa prosperi. Davant aquest desideràtum penso que no calen més comentaris.
Certament que la manera com alguns jutges duen a terme la seva funció hauria de preocupar-nos perquè, en una democràcia representativa com la nostra, el Poder judicial exerceix el paper de guardià últim del sistema i és, doncs, el qui té la darrera paraula sobre la interpretació de les lleis i sobre l’adequació dels actes polítics a la legalitat. I és, a més, qui condemna o absolt les persones sotmeses a judici. Però no hi ha dubte que personatges com Víctor Terradellas, Xavier Vendrell o David Madí posen també al descobert el grau de cinisme que mostren alguns dels polítics que, crítics amb tots els poders de l’Estat, han assegurat per activa i per passiva que, si el comparàvem amb una Catalunya independent, el Paradís terrenal era ben segur una bagatel·la.
Josep Maria Quintana 