La llei que despenalitza l’eutanasia

by

El Ple del Congrés dels Diputats aprovà fa uns dies la proposició de llei presentada pel PSOE per despenalitzar i regular l’eutanàsia. La norma passarà ara al Senat, amb la previsió que, cap al mes de març, s’aprovi definitivament. Quan això succeeixi i entri en vigor, Espanya es convertirà en un dels pocs països del món en el qual un equip mèdic pot ajudar a morir una persona greument malalta sense por a represàlies, ja que serà una prestació més del Sistema Nacional de Salut.

Com estava previst, la llei ha tirat endavant amb el suport de tots els grups excepte PP i Vox. Ciutadans, que en altres lleis s’uneix a la dreta, en aquest cas s’ha posicionat a “favor de la llibertat” i d’una llei que “no imposa creences, sinó que respecta les de l’altre”, segons ha dit la seva líder, Inés Arrimadas, que s’ha mostrat “emocionada de participar en el debat” respecte d’una regulació sanitària que “uneix a una majoria d’espanyols”.

També la portaveu socialista, María Luisa Carcedo, ha subratllat que segons les estadístiques, el 84% dels espanyols secunden que es reguli l’ajuda a morir, mentre que el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ha considerat que l’Estat “no pot romandre impassible davant el sofriment de moltes persones”, per la qual cosa ha avançat que, quan la norma sigui aprovada definitivament, el Ministeri treballarà perquè l’eutanàsia sigui un “dret efectiu”.

Com he dit, només PP i Vox han votat contra el projecte de llei. Els populars, per boca de José Ignacio Echániz, han acusat el Govern d’aprovar la legislació amb “nocturnitat i traïdoria”, en un “ple extraordinari convocat amb presses”, sense haver consultat el Consell d’Estat, el Comitè de Bioètica o d’altres experts. “Es tracta -ha sentenciat Echániz- d’una llei injusta, inoportuna i inconstitucional”. I Vox ha acusat “els hereus del terrorisme, l’esquerra radical i els enemics d’Espanya” d’aprovar una llei “despietada i il·legítima” que dóna via al fet que l’ “Estat mata”. Conseqüents amb el que pensen, les dretes recorreran la norma davant el Tribunal Constitucional, perquè consideren que, un cop el projecte s’haurà convertit en llei, només tindran dret a les cures pal·liatives els qui puguin pagar-les i la resta seran “coaccionats a morir”.

El bisbe de Menorca, en línia amb la Conferència episcopal espanyola, també s’ha posicionat contra la llei afirmant que “des del punt de vista moral, tant l’eutanàsia com el suïcidi assistit són un crim contra la vida humana”. “L’eutanàsia ha dit- és una forma d’homicidi que cap fi pot justificar, i el suïcidi assistit afegeix la implicació d’altres persones en aquest acte”, i ha asseverat que “ni l’eutanàsia ni el suïcidi assistit són una ajuda al malalt, sempre són un mal”. Conseqüent amb aquesta idea, ha manifestat que “cal explicar perquè els cristians considerem que l’aprovació de l’eutanàsia significarà una gran reculada i una derrota social” i ha defensat el dret a morir amb dignitat i serenitat, la qual cosa -diu- implica evitar l’acarnissament terapèutic, facilitar les cures pal·liatives i aplicar, si de cas, la sedació per alleujar els dolors del malalt, encara que aquesta no ha de ser practicada sistemàticament quan s’acosta la mort, sinó només en casos concrets, amb indicació mèdica.

Estem, doncs, davant un debat que té un contingut anàleg al que es va viure al nostre país quan el govern de Rodríguez Zapatero va ampliar, l’any 2010, la despenalització de l’avortament. Aleshores, mentre l’Església i el sector de la societat que representava bàsicament el PP van defensar la il·licitud d’aquella reforma perquè provocava la mort del “nasciturus” (l’ésser concebut però no nascut), un sector majoritari de la societat espanyola concebia l’avortament com un “dret de la dona”. Finalment, va prevaler aquesta darrera opinió i la llei s’aprovà, tot i que el PP va prometre que la modificaria si governava. Diguem, però -i això convé recordar-ho-, que quan es produí la victòria conservadora, l’únic que va fer el Govern de Mariano Rajoy va ser introduir al text legal una modificació que no afectava l’essència de la norma -el dret a avortar-, ja només es referia a la necessitat de llicència paterna perquè avortessin les menors d’edat de 16 i 17 anys.

Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar o de practicar l’eutanàsia –és a dir, de fer-ho legalment-, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquests fets, determina que els governs i, després, el parlaments hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem. I això perquè un Estat democràtic i no confessional com és el nostre té autonomia per decidir per majoria, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament o la mort induïda han de ser penalitzats (conceptuats, per tant, com un delicte) i aquells altres en què s’han de despenalitzar i, per tant, permetre, ja sigui perquè se’ls considera un dret de la persona (de la dona, en el cas de l’avortament, o del malalt en el cas de l’eutanàsia) o bé un mal menor que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris a la vida del concebut i del malalt. 

És obvi que, tant l’avortament com l’eutanàsia, són actes que afecten directament els “principis morals” de la persona, que és la qui, en darrer terme, decideix avortar o procurar-se la mort de manera induïda, però sabem també -o hauríem de saber- que, des del punt de vista legislatiu, tant l’avortament com l’eutanàsia són matèries que, en un Estat democràtic de dret i no confessional, es poden regular sempre que tinguin empara en la Constitució, ja que és aquesta -i no cap altre principi (moral o religiós)- la que estableix els “límits” i els “marges” legals en què el legislador s’ha de moure. 

Pot, doncs, cadascú de nosaltres, en tant que ciutadà, proclamar i defensar els principis morals o ideològics que ha assumit com a propis pel que fa a aquestes matèries. Recordo que jo ho vaig fer des d’aquestes mateixes pàgines el 23 de febrer de 2014 quan els bisbes espanyols, encapçalats pel cardenal Rouco Varela, reclamaven al Govern de Mariano Rajoy que derogués la llei de despenalització de l’avortament. Aleshores vaig escriure que jo estava “a favor de la vida des de la concepció fins a la mort natural de la persona”. Jo no creia aleshores -ni crec tampoc avui- que avortar sigui –tout court- un “dret de la dona”, sinó que més aviat és un fet nociu que s’hauria d’evitar en tant que sigui possible. Per això, ara, per la mateixa raó, he de dir davant l’eutanàsia que defenso el que sempre hem entès com a “mort natural” i, per tant, no induïda artificialment, encara que penso, també amb el bisbe Conesa, que tots tenim “el dret a morir amb dignitat i serenitat”, la qual cosa implica “evitar l’acarnissament terapèutic [i] facilitar les cures pal·liatives”. Per tant, com ell, considero lícita la sedació per alleujar els mals del malalt quan aquests són greus i la mort és, a criteri del metge, un fet irreversible.

Ara bé, dit això -que és molt personal- també he de dir (com vaig fer-ho en el cas de l’avortament) que els cristians, si bé no podem tancar els ulls davant els greus problemes ètics que comporten l’avortament i l’eutanàsia, no tenim dret a imposar a tots els altres ciutadans la nostra visió antropològica, encara que sí l’hem d’afirmar i explicar.

Vull dir amb aquestes paraules que, en una societat plural, democràtica i laica com la nostra, no podem pretendre que el “pensament cristià” esdevingui “llei de l’Estat”, i això significa que no podem exigir –si és que la majoria de la societat creu el contrari i la norma s’ajusta al text constitucional- que el dret vigent hagi de conceptualitzar com a delicte -i, per tant, penalitzar- totes aquelles actuacions que, com l’avortament o l’eutanàsia, són des del nostre punt de vista una violació clara de la llei de Déu. 


<span>%d</span> bloggers like this: