No em veig amb cor de dir res original sobre la guerra que Rússia ha engegat a Ucraïna i he pensat que potser seria útil recordar les reflexions que Nicolau Rubió i Tudurí va anar publicant els dies en què les democràcies occidentals van donar l’esquena a Espanya amb la política de “no intervenció”. I em deman: ¿És possible no intervenir quan es conculquen principis tan fonamentals com el de la independència d’un Estat sobirà que es regeix en democràcia?
És cert que, per primer cop s’ha produït una reacció molt unànime de la UE i dels països que conformen l’OTAN, però és suficient quedar-nos en mesures econòmiques, per dures que siguin aquestes? La víctima primera és, sens dubte, Ucraïna, però no perilla també l’estatus que regeix la democràcia al món Occidental?
Després que Franco, amb el seu Estat Major, s’aixequés contra la República des de les bases militars de territoris espanyols a Àfrica del nord, el govern espanyol sol·licità d’immediat ajut militar a França que estava governada –com Espanya- pel Front popular. Però l’oposició de la dreta francesa i, sobretot, la del seu aliat Anglaterra, conduí el govern de Léon Blum a practicar una política de “no intervenció”. Tot i això, importants sectors de l’esquerra decidiren que, si bé no estava en les seves mans de modificar la política del seu govern, sí que podien intervenir amb els seus propis mitjans. A un compromís de dretes s’oposava, doncs, un compromís d’esquerres, però la decisió del govern fou clara: el 22 de juliol, Léon Blum proposava la formació del “Comitè de No Intervenció”, d’acord amb les primeres decisions del qual, el 8 d’agost, França tancava les seves fronteres amb Espanya.
Un cop Nicolau Maria Rubió inaugura la seva secció periodística al diari Última Hora de Barcelona, escrita des de París i Ginebra, tracta immediatament aquesta matèria i critica d’entrada l’actitud de Chamberlain que, l’agost de 1937, mirava de negociar un conveni amb Itàlia. No és que Rubió negui el pa i la sal als italians, és que ell no creu que sigui possible un pacte amb el dictador Mussolini. I em deman: És possible un pacte amb Putin? No cal dir que la presa de Santander el 26 d’agost per les tropes de Franco, amb l’ajut de Roma, confirmaren les seves tesis contràries a l’intent de negociacions per part de Chamberlain.
A primers d’octubre de 1937, Rubió és a Ginebra per seguir els debats de la Societat de Nacions, l’Assemblea de la qual havia de tractar d’una proposta espanyola. Es tractava d’un text que era –segons afirma Rubió- “l’expressió d’un principi que a Barcelona no ha deixat mai d’ésser tingut com a oficial: la solidarització de la nostra posició en la guerra d’Espanya amb la posició internacional de França i Anglaterra”. En realitat, aquest reiterava la confiança de l’Assemblea al Govern de la República espanyola i als de París i de Londres, tot i que mantenia els criteris globals de la no intervenció en el conflicte, criteris que, naturalment, perjudicaven els demòcrates espanyols davant els ajuts reiterats que Itàlia i Alemanya prestaven als exèrcits rebels.
A principis de novembre de 1937, els ministres d’exteriors francès i anglès, senyors Delbos i Eden, prosseguiren les converses sobre Espanya a Brussel·les. Anglaterra, temorosa de les relacions que els franquistes mantenien amb els italians, havia decidit enviar un agent britànic a Salamanca amb categoria d’agent comercial, això per no tenir problemes amb el govern de la República. Els francesos exigiren que aquest agent no tingués caràcter diplomàtic oficial, i s’esforçaren a explicar que, mentre l’ambaixador francès M. Labonne tindria a Barcelona la missió de facilitar el tracte diplomàtic francoanglès prop del Govern de la República, l’agent britànic a Salamanca faria la mateixa feina prop de Franco, combatent així la influència nefasta dels ambaixadors alemany i italià. Els dos ministres mostraren una clara tendència a dissociar l’afer espanyol del problema mediterrani, però no introduïren en la conversa la conveniència de l’obertura de la frontera francocatalana com a contrapartida a les activitats navals i aèries de Roma.
L’afer espanyol –segons explica Rubió- va tractar-se més aviat en termes polítics que militars. França i Anglaterra havien posat les seves esperances en el desenvolupament normal del procés de pacificació que la retirada dels combatents no espanyols havia de determinar a la Península. Però les vicissituds de la política interna francesa i anglesa no alteraren durant tots aquells mesos la política adoptada de no intervenció. D’altra banda, el nou govern francès -el govern Chautemps- constituït a primers de gener de 1938, tampoc modificà l’actitud de París respecte d’Espanya. “Decidida –França- a no renunciar als principis essencials que suporta des de fa temps la seva acció exterior, es proposa d’ésser arreu i sempre al servei de la pau”, deia el seu primer comunicat oficial. O el que és el mateix: Paraules belles, però només paraules. I era dur escoltar-les -es lamenta Rubió- mentre Itàlia passejava damunt Barcelona els seus mortífers avions carregats de bombes.
I el lament era lògic, perquè mentre el govern francès feia aquelles declaracions, el 19 i 20 de gener es produïen els bombardeig de major intensitat dels soferts per Barcelona d’ençà el començament de la guerra. El dia 21, a Reus, els avions rebels causaven 40 morts. El dia 25, novament a Barcelona, eren 50 les víctimes de l’aviació feixista. El cel català espurnejava de mort i de barbàrie. Aleshores Rubió, que seguia des de Ginebra els estèrils debats de la Societat de Nacions, escriu sobre el que ell considera una empresa urgent per damunt dels partits i de la política: “Acabar amb aquesta barbàrie desencadenada pels aires d’Espanya. Ja no es tracta de salvar una República o una pàtria; és més que això: salvar una civilització, un concepte cristià i liberal de la vida col·lectiva.”
“Aquesta empresa urgent -escriu- no pot entretenir‑se en els vagues fórmules del pacifisme. Li cal una acció. Ja sé que hi ha arreu una palpitació d’horror i de llàstima. Els catòlics francesos es commouen; veieu llur diari L’Aube. Els socialistes també, veieu Le Populaire. Els comunistes, els radicals, tots ells s’ajunten al cor de protestes indignats. Però no n’hi ha prou. Cal passar a l’acció.”
I ja al final de la guerra, quan tot estava perdut i damunt el futur d’Europa s’estenia la gran amenaça de Hitler, Rubió es gira vers els demòcrates europeus i els alerta del perill que tenen a les portes, en un discurs amarat d’autocrítica. Perquè Rubió és conscient que Berlín, un cop haurà donat els últims retocs a l’organització germànica al centre i a l’est d’Europa (aleshores ja havia ocupat Àustria i actuat sobre Txecoslovàquia), es girarà contra Occident.
Tornant a la invasió d’Ucraïna, Mira Milosevich, analista de l’Institut Elcano, no creu Valeri Guerásimov, cap de l’Estat Major de les forces armades russes quan diu que “les guerres que lliurarà Rússia respondran principalment a una estratègia d’influència i no de força bruta”. El fracàs d’aquesta estratègia a Ucraïna ha transformat la influència en invasió letal, i ha revelat que el govern de Vladímir Putin, com el dels bolxevics, repeteix el paradigma històric de l’estratègia de defensa imperialista dels tsars, resumit per Catalina II la Gran (1729-1796) en una cèlebre frase: “No conec cap altra manera de defensar les meves fronteres que expandint-les”.
La guerra a Ucraïna és la continuació de la Westpolitik russa per altres mitjans. A més de neutralitzar Ucraïna i aniquilar tot ucraïnès que no reconegui que en realitat “és un rus”, Vladímir Putin vol demostrar que Rússia té capacitat de subvertir l’ordre internacional creat i liderat després de la guerra freda per Occident. Escalarà en aquest conflicte fins assolir els seus objectius o fins que se’l freni. I més pres o més tard se l’haurà de frenar.
Josep Maria Quintana 