El resultat de la primera volta de les eleccions a França i la consolidació del pacte PP-Vox al govern de Castella i Lleó ens demostren que les idees que defensa l’extrema dreta mai no han deixat d’existir. Més encara, s’estan revitalitzant i constitueixen un greu problema per mantenir vigent l’ordre constitucional que Europa va consolidar amb la victòria dels aliats contra el feixisme i el nazisme a la Segona Guerra Mundial.
Hi ha força unanimitat entre els comentaristes polítics a l’hora d’afirmar que, a pesar que Macron ha aconseguit un resultat millor del que va obtenir fa cinc anys, avui la seva victòria en la segona volta no està assegurada per endavant després de comprovar que l’electorat francès s’ha partit bàsicament en tres grups, que ha descrit molt bé Joan Tapia a “El Periódico”: D’una banda, els francesos europeistes i internacionalistes (més qualificats i amb millors ingressos) que han votat majoritàriament Macron (27,6%). De l’altra, els nacionalistes, proteccionistes i reticents a la immigració i a Europa (amb menors ingressos) que ho han fet per Le Pen (23,2%). I encara trobam una altra tercera França (22%) que ha votat Mélenchon, fornida per gent que és també contrària a la globalització (i amb menys ingressos), però molt poc inclinada a l’extrema dreta, perquè és ideològicament d’esquerres.
La gran incògnita és com es repartiran a la segona volta els vots de Mélenchon i els dels altres set candidats. Si sumem a Macron els dels candidats de la dreta moderada (Pécresse), els ecologistes (Jadot), socialistes (Hidalgo) i comunistes (Roussel), que ja li han promès suport, arribem al 41,3%. I si, en el bàndol contrari, unim els de Le Pen, els d’Éric Zemmour (més d’extrema dreta) i els de dos candidats de dreta radical, arribam al 35,5%. Amb aquests nombres, Macron tindria la victòria a l’abast de la mà. Però no tot el 4,8% de la conservadora Pécresse, ni el 2,3% del comunista Roussel, votaran Macron. I és molt dubtós que els descontents que van donar suport a Mélenchon es decantin en bloc per l’actual president.
Més enllà del que pugui passar, allò que a mi em preocupa -i que suposadament agrada i aplaudeixen els votants de Vox- és l’auge que, en un estat com França -el país de la “llibertat, la igualtat i la fraternitat” proclamades per la Revolució, no s’hagi produït un renaixement del conservadorisme o de l’utraliberalisme, sinó del nacionalisme, entès com l’entenia Charles Maurras (1868-1952), l’home que va ser el principal ideòleg d’Action Française. Per a Maurras, “el nacionalisme era la salvaguarda deguda a tots aquests tresors que poden ser amenaçats sense que un exèrcit estranger hagi passat la frontera, sense que el territori sigui físicament envaït”, o dit altrament: el seu nacionalisme comporta una defensa contra un “enemic que és a l’interior”, que ell, a la seva època, va identificar amb els jueus. Per això aplicà a la política del seu partit un antisemitisme que obrí les portes al pensament feixista.
Avui, a França, no només s’han reeditat les obres completes de Maurras (Robert Laffont, 2018), sinó que també s’han recuperat els textos d’autors com Renaud Camus, que afirmava ara fa deu anys que França està sotmesa a una “conquesta” demogràfica a través de la implacable substitució del “poble francès”. Alhora veiem que s’ha donat un gens menyspreable suport a Éric Zemmour, que ha quedat en quart lloc a la primera volta, amb un discurs populista -recolzat per extremistes i ultracatòlics que es reivindiquen hereus del pensament reaccionari de finals del segle XIX-. De fet, Zemmour assegura que veu a cada cantonada una amenaça per al “poble francès”, com destacava un llarg i documentat article de “The Economist” que va reproduir “La Vanguardia”.
Dues obsessions sinistres vinculen aquest discurs contemporani amb els d’anteriors assagistes reaccionaris i nacionalistes francesos. La primera és la creença en una immutable “França eterna”, que fou una idea clau en el pensament de Maurras. La segona es podria definir com una paranoia provocada per la decadència i el fracàs de les elits a l’hora de protegir la identitat francesa. Per a Maurras, la principal amenaça provenia, com ja he dit, de l’enemic interior: jueus, protestants, maçons i estrangers. Per a Renaud Camus i Zemmour l’enemic és, sobretot, l’islam. Fent-se, doncs, ressò de la teoria del “gran reemplaçament”, Zemmour afirma que, a la França actual, hi ha “una civilització islàmica que reemplaça un poble procedent d’una civilització cristiana, grecoromana”. Per això, “les dones amb vel” -va declarar en una entrevista televisada- “són les banderes de la conquesta, de la colonització”.
Des del punt de vista intel·lectual, un fenomen que podem observar és que, davant de personatges com Maurras i els seus companys d’Action Française, van sorgir personatges d’altura com Émile Zola i els republicans, que van atacar el pensament reaccionari amb arguments de pes intel·lectual, però avui l’esquerra intel·lectual francesa sembla que ha desaparegut, i difícilment podem trobar-hi algun pensador amb el nivell intel·lectual de Jean-Paul Sartre, Albert Camus o Michel Foucault. Ni trobem tampoc cap dirigent polític d’esquerres que tengui una influència dominant, cosa que produeix un buit i fa possible que les teories tòxiques ressuscitin i s’utilitzin per emmarcar el debat sense un retret sòlid ni convincent. Per això, i a manca d’un suport ideològic sòlid i poderós, l’espantall de l’extrema dreta ha deixat de ser un argument suficient per tancar el pas als ultres. En aquest cas, a Marine Le Pen i al seu Rassemblement national.
No és una cosa semblant el que passa avui a Espanya?
De moment, una diferència ens separa. Mentre que a França els dos grans partits que han monopolitzat el poder a la V República han quedat reduïts pràcticament al no-res (tots dos sumats han obtingut tot just un 6% dels vots), a Espanya, PSOE i PP segueixen mantenint un suport electoral molt superior, però minat també per partits que han crescut a força d’aprofitar el descontentament i el cansament de la societat davant la impotència dels grans per resoldre els problemes del país.
Fixant-nos, de moment, en el que ha succeït a la comunitat autònoma de Castella i Lleó, veiem com el nou govern que ha sorgit de les passades eleccions s’esdevé un laboratori magnífic per observar un futur que s’endevina preocupant, si més no des del meu punt de vista, ja que el Partit Popular no ha posat cap obstacle per cedir a totes les exigències de Vox: ha assumit el concepte de “violència intrafamiliar” abdicant de la “violència masclista” que ja s’havia obert camí al si de la legalitat i de la justícia espanyoles; defensarà la “immigració ordenada”, eufemisme que no amaga sinó un discurs xenòfob, perquè costa d’entendre que sigui un problema la immigració en una comunitat que, en els últims deu anys, ha perdut 140.000 persones (les mateixes que té avui Salamanca), i revocarà la llei de memòria històrica per reivindicar -diu Mañueco acudint novament a l’eufemisme- “la nostra història comuna i entendre-la com a element integrador per a la concòrdia”.
Tot plegat ens mostra una realitat que s’esdevé cada cop més nítida: Vox progressa com a partit nacionalista de síntesi. I això fa, com apuntava Antoni Puigverd, que nostàlgics de Franco i antifranquistes s’uneixin per combatre la disgregació (i les “autonomies” són, per a ells, disgregació d’un sentiment nacional únic), per aprofundir en una identitat espanyola tan singular com idealitzada, i per avisar el PP que la guerra cultural pel lideratge de la dreta amb prou feines ha començat.
Tenim, doncs, que en un món fatigat per la globalització i la fragmentació constitucional, Mañueco i el PP de Castella i Lleó han actuat com a cavall de Troia, ignorant que el que persegueix Vox és acumular forces per al gran assalt al poder i revertir les conquestes que ens va aportar la Constitució en els camps social i polític, en el qual hem de situar el Títol VIII, el de les autonomies.
Josep Maria Quintana 