Des que Pablo Casado ha desaparegut de l’escena política com a actor -com a mal actor que ha aconseguit encrespar el país i comprometre el seu partit en una pugna amb Vox a força de cops de banda que demostraven el seu buit intel·lectual i ideològic-, el PP havia d’obrir el pas a un nou dirigent que no seguís la dinàmica que, malauradament, estan duent a terme molts polítics europeus (i no sols europeus), que han substituït les idees i els principis pel populisme i el descrèdit de l’adversari. Per això estic seguint amb interès -i també amb cautela- el camí iniciat per Núñez Feijóo, un home que, si més no fins avui, havia mostrat un tarannà moderat i de seny, gens propici a les garrotades, el qual, a més -cosa difícil entre els dirigents regionals del PP-, seguia parlant la seva llengua pròpia, el gallec, no sols en la intimitat, sinó en tots els actes.
Em va sorprendre per això la seva intervenció pública quan va negar que l’anomenada violència vicària (una de les formes més cruels de maltractament masclista, exercida contra els menors per causar un dany insuportable a la mare) no formava part de la violència masclista. Però ho va fer -i va ser molt clar- a la roda de premsa posterior al Consell de la Xunta, tot just un any després que el Parlament de Galícia aprovés per unanimitat la incorporació d’aquestes víctimes de violència a la llei gallega de prevenció de violència de gènere.
Amb aquest discurs, el president gallec assumia públicament el postulat de Vox pel que fa al maltractament masclista en la compareixença davant els mitjans de comunicació. I si bé va intentar posteriorment, al seu compte de twitter, aclarir i matisar les seves paraules, aquell discurs em va fer témer que el futur president dels populars hagués iniciat un viratge cap a Vox, viratge que va començar quan, perquè el seu partit pogués accedir al govern de Castella i Lleó amb el suport del grup ultradretà, acceptà la condició d’introduir en una llei el terme de violència intrafamiliar.
Tots, però, som conscients que, jugant amb el sentit de les paraules, no es canvia la realitat dels fets. I de la mateixa manera que Putin no resol el problema de la seva guerra contra Ucraïna titllant-la d’operació especial, hauríem de convenir que tampoc deixen de ser violència masclista els actes que Vox -i segons sembla el nou PP- han decidit anomenar violència intrafamiliar. Coincideixo, doncs, en aquest punt amb la secretària d’Estat d’igualtat, Ángela Rodríguez, quan va qualificar d’indecent haver fet servir aquest llenguatge “per raons electorals”, cosa que Feijóo no hauria d’haver afavorit si pretenia, com pretén -que no ho dubto- dur el PP a un centre sociològic del que no hauria d’haver sortit mai.
Més encara, Feijóo deuria haver contradit immediatament afirmacions com les que hem pogut llegir aquests últims dies en les quals, des de plataformes properes al PP, s’afirmava que “De cada 100€ que fas de gasolina, 57€ se’ls emporta Sánchez”, perquè tots sabem que aquesta és una informació falsa que només pretenen el descrèdit del president del Govern, ja que la mateixa Comissió Europea reconeix que, per cada litre de benzina que posem al nostre cotxe, Espanya paga un 43,4% d’impostos, inclosos els especials i l’IVA, i pel que fa al repartiment de l’impost d’Hidrocarburs, un 58% del que recapta l’Estat va a les arques regionals, com ha de saber bé el mateix Feijóo que dirigeix la Xunta de Galícia des de fa 13 anys. És, doncs, estrany que Feijóo caigués en aquesta trampa i digués, després de ser designat com a únic candidat a les primàries del seu partit, que el Govern d’Espanya s’estava “folrant” amb els impostos, deixant fora de l’equació les comunitats autònomes.
El problema a què s’enfronta el nou president deriva, al meu parer, del que va passar a les eleccions de Castella i Lleó, ja que, des d’aleshores, el viratge al centre es veu constret per la necessitat que comporta haver de subscriure una sèrie de de pactes amb Vox, i aquest partit, ben dirigit per Santiago Abascal, aspira a fer-se amb el carrer i el trobem darrere de cada protesta, de cada reacció popular (moltes derivades de les situacions precàries que ens toca viure a causa de la pandèmia -que ja no es diu pandèmia-, o bé de la guerra -que, segons Putin, tampoc no és guerra- i a causa -això també- de les debilitats del propi govern de coalició. I sempre amb la voluntat de posar aquest contra les cordes. Però posar contra les cordes al Govern d’Espanya, peti qui peti, caigui qui caigui, pot ser un projecte de Vox, però no del PP ni de Feijóo per arribar a la Moncloa.
El viatge que el PP -i que el meu amic Joan Huguet em perdoni per ficar-me on ningú no demana la meva opinió- pens que s’hauria de dur a terme dissenyant -i confiï que aquest sigui el projecte que té Feijóo en ment- una ruta política que tengui com a eix la conquesta del centre i de la moderació política. De fet, el mateix centre i la mateixa moderació política que intenta (i no li és gens fàcil) assolir Pedro Sánchez amb la seva decidida aposta de liderar una refundada socialdemocràcia europea. I el principal escull que haurà d’afrontar Núñez Feijóo com a president del PP serà precisament aquest: trobar on és el centre en el mapa de la política espanyola, després d’anys en què el seu partit no ha sabut moderar els tons quan ha intentat obtenir una finalitat política.
Però no puc ni vull referir-me exclusivament a Feijóo i al PP en aquest article, perquè si girem la vista a Catalunya, també podem observar fins a quin punt els és difícil, en aquella Comunitat autònoma, trobar la via del pacte i del seny. Tot i així, amb prou feines farà una setmana, aquestes virtuts polítiques semblaven haver-se retrobat en l’acord a quatre bandes a què havien arribat ERC, PSC, Junts i els Comuns, en signar un document en què es reconeixia la situació indiscutible de debilitat del català, que alhora actualitzava la immersió lingüística sense trair el seu esperit. Era, a més, una resposta intel·ligent i possibilista a la (desafortunada) sentència del 25% i deixava sense arguments als que promouen la confrontació lingüística, concedint al castellà més recorregut com a llengua vehicular només si així ho decidien específicament els centres de manera autònoma.
Però l’acord anava molt més enllà del seu contingut, ja que, per primera vegada en molts anys, aconseguia trencar els blocs polítics en un assumpte de gran importància en el qual es posaven d’acord transversalment quatre dels cinc partits històrics del Parlament, alhora que també s’aconseguia que el PSC retornés explícitament al consens sobre la llengua.
Era massa bonic per ser veritat, ja que, poques hores després de l’acord, Junts se’n sortia demostrant que, com apunta Ernest Folch, aquest és un partit que oscil·la diàriament entre el realisme i la hiperventilació -jo afegiria també que es mou sempre entre el dubte i l’error- fins al punt que, amb una piulada del Consell per la República -és a dir de Puigdemont-, es dinamitava un pacte que havia liderat Jordi Sánchez, el secretari general de Junts.
Sense amagar el meu catalanisme -quan un té més de 70 anys poques coses ha d’amagar-, em dol veure el tràfec que s’ha produït al llarg de tots aquests anys a la política catalana. I en despuntar l’esperança que implicava aquest acord transversal, posat finalment en dubte per Junts, penso, que sense Puigdemont, Torra, Borràs i tants altres que han estat a la primera línia, aquest partit quedaria lliure d’uns líders que han resultat carismàtics per als seus, però que han escrit algunes de les pàgines més delirants dels darrers temps.
Per això, retornant a Feijóo i al PP -superada ja l’etapa estèril de Casado-, voldria que el nou president fos el polític fiable que tots desitgem. Des de fa molts anys, crec que el PP és un partit vital per a Espanya, i cal que recobri el sentit d’Estat que havia oblidat o perdut. Però això implica deixar de mirar contínuament pel retrovisor i observar cap on condueix Abascal la seva disciplinada tropa, un home que sap molt bé on va, però dubto que sigui al lloc adequat… si més no per al Partit Popular.
Josep Maria Quintana 