El passat 13 de març vaig referir-me de manera molt crítica a la política de “no intervenció” que van mantenir les democràcies europees en la guerra civil espanyola en adoptar una política que no aconseguí sinó que els colpistes implantessin una dictadura feixista al nostre país. Òbviament al·ludia a aquest fet històric per parlar de Rússia i de la posició que ha pres Occident davant una guerra injustificable, en la qual un dictador que encarcera periodistes i dissidents, ordena que es tanquin els mitjans de comunicació crítics, tanca les portes a plataformes de la comunicació com twiter, facebook o instagram, nega l’evidència a pesar que avui no és possible posar portes al camp (encara que sembla que ho aconsegueix a casa seva), i acaba afirmant que els milers de morts -ajusticiats impietosament- que hem vist pels carrers de les ciutats assetjades i bombardejades són un muntatge propagandista de la UE i de l’OTAN.
Tancava aquell article dient que la guerra a Ucraïna és la continuació de la Westpolitik russa per altres mitjans. I és així, perquè a més de neutralitzar Ucraïna i aniquilar tot ucraïnès que no reconegui que en realitat “és un rus”, Vladímir Putin vol demostrar que Rússia té capacitat de subvertir l’ordre internacional creat i liderat després de la guerra freda per Occident. I si no hi posam remei, escalarà en aquest conflicte fins assolir els seus objectius. I més pres o més tard se l’haurà de frenar.
Sé que és fàcil per qui no té cap responsabilitat de govern com jo dir què, més prest o més tard, haurem de frenar Putin, però cada dia que passa veig indispensable anar més lluny d’on hem anat fins ara. Queda molt bé que tots els parlaments de les nacions democràtiques escoltin les videoconferències de Volodimir Zelenski i l’aplaudeixin dempeus, però tots som conscients que difícilment assumeixen el que els demana, ja que si una cosa ha sabut fer el president ucraïnès més enllà de donar la cara, mantenir-se ferm al seu lloc, encoratjar els ciutadans i fer d’Ucraïna una pàtria de la qual tots els seus fills es poden sentir orgullosos, és adaptar cada discurs a les característiques de l’auditori que l’escoltava (a pesar que la referència a Gernika molestés els ultres de Vox).
Zelenski ha sabut, doncs, rendibilitzar una manera de fer política que fins ara ha estat l’element de cohesió determinant per als ucraïnesos (i també per als europeus i els membres de l’OTAN) en un moment que, seguint la tradició de les guerres, s’eliminen matisos i exacerben dogmes; i a diferència del que, il·lusament, afirmaven els líders del “procés” a Catalunya quan ens asseguraven que “el món ens mira”, Zelenski sí ha aconseguit de veritat que el món el mirés i l’escoltés, però no ha aconseguit que, a més d’aplaudir-lo, d’enviar-li ajuts econòmics i armament, a més de prendre decisions per castigar l’economia russa, s’hagin adoptat algunes de les grans demandes que ens ha fet el president ucraïnès: ni s’ha tancat l’espai aeri -que impediria els bombardeigs russus sobre Ucraïna- ni se li han enviat avions amb els quals pogués combatre l’enemic que, amb l’amenaça d’una guerra nuclear (que és possible i provable si tenim en compte el tarannà de Putin), seguim alimentant amb els nostres diners, i ho fem a causa de les nostres debilitats, que són moltes, una de les quals sobresurt damunt les altres: la dependència que té Europa del gas rus.
“De nada sirve llorar sobre la leche derramada”, diu un refrany castellà, però sí que pot ajudar-nos a entendre que hem fet coses malament. Molt malament. I d’això ens podem culpar tots, però potser haurem de posar el focus de l’error sobre la poderosa Alemanya, i més concretament, en les decisions que van prendre els seus dirigents i, de manera especial, Angela Merkel.
En efecte, l’Alemanya de Merkel va apostar pel gas rus amb el suport d’una indústria que veia en els preus baixos i en la fiabilitat de Rússia com a proveïdor una bona opció per mantenir la competitivitat. Des del punt de vista geoestratègic, els successius governs de Merkel van apostar ulls tancats pels llaços comercials amb Moscou per rebaixar les creixents tensions militars entre l’OTAN i la Federació Russa -una estratègia ja utilitzada per la República Federal amb la Unió Soviètica a la fase final de la Guerra Freda-. I aquest va ser -ara ho veiem clarament- un error estratègic de primer grau.
La insistència a reconèixer Putin com un interlocutor previsible i relativament fiable al capdavant del Kremlin, i l’impuls d’una dependència energètica del gas rus, deixa avui Alemanya i Àustria sense una alternativa a curt termini. I això és greu.
Tots -si més no els que no nom experts en economia- avui n’estem fent un curs accelerat i ens adonem que, malauradament, les importants sancions que la Unió Europea ha aprovat fins ara han evitat tocar la fibra més sensible: el gas. I és comprensible si analitzem les xifres i tenim en compte que, l’any 2021, Rússia va exportar més del 49% del petroli i més d’un 74% del gas a Europa. I això fa que, cada dia, paguem a les empreses energètiques russes 800 milions d’euros per subministrar-nos gas. És, doncs, fàcil d’imaginar el cop econòmic que suposaria trencar aquest enllaç per a la maquinària de guerra de Putin.
Els Estats Units i el Regne Unit, encara que amb una exposició energètica menor, ja s’han desprès d’aquesta cancerígena relació comercial. Lituània ha estat el primer dels 27 països de la UE a anunciar que ha deixat de consumir gas rus. Però som conscients que a països com Alemanya, Àustria o Itàlia, molt dependents, aquesta maniobra no resultarà gens fàcil, però hauran de trobar la manera de fer-ho abrigats per un pla de contingència europeu que garanteixi subministraments d’emergència i un repartiment raonable dels costos entre una població que hauria de ser conscient del que hi ha en joc.
Recordant, perquè cal recordar, que l’excanceller socialdemòcrata Schröder, en sortir de la política es va vendre a la Rússia de Putin acceptant la presidència del Consell d’Administració de Rosneft, empresa de petroli propietat de l’Estat rus, i acceptà també la presidència de la Junta d’accionistes de Nord Stream AG, consorci per a la construcció i operació del gasoducte Nord Stream, que connecta directament Rússia amb el nord-est d’Alemanya, no podem oblidar que Merkel sempre va defensar aquest gasoducte, adduint que era una iniciativa privada.
Tot això ens duu a la conclusió que la carta fòssil de Putin és l’as que té a la màniga, una carta decisiva per mantenir aquesta política de terra cremada sobre Ucraïna, carregada de crims de guerra, que els europeus i els nord-americans criticam després d’aplaudir Zelenski però també finançam, perquè no podem deixar de fer-ho, perquè no podem tancar, ara per ara, la clau del gas, que seria, potser, l’única manera d’ofegar Putin sense una confrontació armada que segurament no guanyaria ningú, ja en aquesta mena de guerra el món podria resultar destruït d’un cap a l’altre.
Tornam, doncs, altra cop a la realpolitik de què parlava dies enrere, però cada vegada sens farà més difícil quedar-nos en els aplaudiments que els parlamentaris de tot el món dediquen a Zelenski després de cadascuna de les intervencions dirigides als polítics de les democràcies més avançades -la darrera al Congrés dels Diputats espanyol el passat dimarts.
Ens cal, doncs, aprendre dels nostres errors, i avui veiem clarament que va ser un error callar i no haver fet res quan Putin actuà a Txetxènia, quan s’apropià de Crimea, quan va prendre possessió d’una part del Donbass, quan va esquarterar Geòrgia quedant-se amb Abjàcia i Osètia del Sud… o quan va salvar els mobles al dictador sirià Bashar al-Ásad mentre nosaltres, els occidentals, vam preferir tancar els ulls, girar-nos d’esquena i seguir depenent del seu gas.
Josep Maria Quintana 