Ucraïna: mort i legítima defensa 

by

Quan l’any 1992, sota el papat de Joan Pau II s’aprovà el nou “Catecisme de l’Església Catòlica”, em va decebre molt que continués defensant la pena de mort en determinats casos, en reconèixer -article 2266- “el fonament just del dret i el deure de l’autoritat pública legítima de castigar amb penes proporcionades a la gravetat del delicte, sense excloure la pena de mort en casos d’una extrema gravetat”. En canvi, vaig creure que encertava quan seguia afirmant que “els qui exerceixen l’autoritat tenen el dret de rebutjar amb les armes els agressors de la societat que tenen encomanada.”

Sabia que darrerament s’havien produït canvis i, després d’acudir a la versió actual del Catecisme, he pogut comprovar a la pàgina web oficial del Vaticà, que l’Església ja no manté vigent el text que he transcrit. L’actual versió -només he trobat l’oficial en castellà-, rectifica i diu avui -art. 2267- que “la Iglesia enseña, a la luz del Evangelio, que «la pena de muerte es inadmisible, porque atenta contra la inviolabilidad y la dignidad de la persona, y se compromete con determinación a su abolición en todo el mundo.”

Barrant, doncs, el pas a la pena de mort, el Catecisme segueix mantenint el mateix criteri sobre la legítima defensa, en reconèixer -art. 2265- que la defensa armada “puede ser no solamente un derecho, sino un deber grave, para el que es responsable de la vida de otro. La defensa del bien común exige colocar al agresor en la situación de no poder causar prejuicio. Por este motivo, los que tienen autoridad legítima tienen también el derecho de rechazar, incluso con el uso de las armas, a los agresores de la sociedad civil confiada a su responsabilidad.”

M’ha empès a recordar què diu l’Església catòlica després de llegir un article que Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial a Kíev, ha publicat a “La Vanguardia” amb un títol francament dur: “Matar amb perdó de Déu”. Perquè enllà del drama que la guerra comporta per ella mateixa a causa de la destrucció que està provocant i el cost de vides humanes que implica, veiem que darrere les “raons polítiques o estratègies”, també s’hi amaguen aspectes que la moral no pot defugir, encara que parlar de moral no és un dels objectius que es vegin més reflectits a les agendes dels polítics.

Mas de Xaxàs explica simplement que la guerra sovint comporta destrosses que no sols transcendeixen els desastres físics, sinó que també tensen la fe i tergiversen els manaments de la llei de Déu que -si més no per als creients- haurien de ser el nord i guia de les persones. I en aquest cas, els tergiversen tant a Moscou com a Kíev. 

Diu el periodista que, el passat diumenge, el pare Lourens Jivtxik, ortodox, reconeixia a la catedral de Sant Miquel, seu del patriarcat d’Ucraïna, que “matar no és pecat quan matem per defensar la pàtria, per protegir-nos del mal”. En aquest cas, considerant que l’atac injustificat procedia de Rússia, el seu raonament estaria d’acord amb el que proclama el Catecisme catòlic. 

Tenim, però, que, alhora, Kiril I, el patriarca de l’Església ortodoxa russa, afirmava el mateix emparant-se en la doctrina de la seva fe, però des del punt de vista rus. Kiril I (que és la màxima autoritat religiosa ortodoxa de l’església russa) no sols beneïa la guerra de Putin, sinó que es negava expressament a condemnar la mort de civils. I explicava per què. En opinió de Kiril I, la violència (exercida per Rússia contra Ucraïna) és en aquest cas necessària perquè “parlem de la salvació de l’home”. És a dir que el patriarca rus creu que allò que fa Putin és “defensar els ucraïnesos”. I jo des d’aquí em deman: ¿Pot, certament, creure això un home de Déu?

En un afany d’expressar la seva desolació amb sinceritat, un altre religiós, el pare Andrí Kluixev, rector de Sant Nicolau, a la ciutat d’Irpín, al nord de Kíev, amb les ferides de l’ocupació russa ben obertes, confessava que, aquests dies, la seva fe ha penjat d’un fil. “No sé quantes vegades he cridat a Déu durant les últimes setmanes. Li cridava ple d’ira i d’incomprensió, abatut, veient com els soldats russos mataven dones, nens i vells, aquí mateix, a dues passes d’aquesta església”.

El pare Andrí -explica el periodista- oficia dos i tres enterraments diaris i no creu que sigui capaç de perdonar. “Hi ha pecats que no es poden perdonar. És molt difícil. Segur que Déu perdonarà els assassins dels meus feligresos, però jo no crec que pugui”. De fet, és el mateix dilema al qual s’enfronta el pare Laurens  Jivtxik. “Han de passar almenys cinquanta anys -afirma- abans que puguem parlar de reconciliació. No hi pot haver perdó sense penediment i no crec que els russos reconeguin els seus crims”.

Tenim, per tant, dos enemics i un mateix Déu -observa Mas de Xaxàs-, una altra contradicció religiosa que no sorprèn al pare Andrí. “La Bíblia –diu– ha servit per justificar totes les guerres. Els violents sempre s’han amagat darrere l’esquena de Jesús. Ara ho fa Kiril. Justificant l’horror –afegeix el pare Laurens–, Kiril no serveix Nostre Senyor, sinó el seu oponent, el diable”. “No pot ser un home de Déu –insisteix Andrí– qui pertany a un món diabòlic, aquell que serveix un poder tan abjecte com el de Putin, que ordena matar per un messianisme nacionalista”.

L’entrellat de la qüestió és, per tant, molt complex, perquè més enllà del que nosaltres veiem per la televisió o llegim als diaris, no hauríem d’oblidar que, entre les justificacions de la guerra (aquesta que Putin encara no reconeix com a tal), el president rus hi va afegir una dimensió espiritual, perquè Kíev -va dir- “és el bressol de l’església ortodoxa eslava”. I el patriarca Kiril I dona suport a aquesta narrativa. En la seva opinió, es tracta d’una guerra santa per “alliberar del patiment els germans i germanes d’Ucraïna”. Per tant, no em sorprèn que, quan el pare Andrí el va veure per televisió beneint les tropes russes i va comprendre que aquell acte era més polític que religiós, afirmés que Kiril ja no era el seu pare en la fe.

L’església de Sant Nicolau a Irpín pertany al patriarcat de Moscou. Hi ha -explica Mas de Xaxàs- unes 12.000 esglésies a Ucraïna, moltes als voltants de Kíev, que hi pertanyen. Però el pare Andrí i els seus feligresos han demanat l’adhesió a l’església ucraïnesa, que el 2019 es va escindir de Moscou. “Fins ara no ens ho havíem plantejat. Era una formalitat. No només creiem en el mateix Déu, sinó que compartim la litúrgia, però ja no podem continuar sota la tutela de Kiril”, ha afirmat. A poc a poc, el patriarcat de Moscou es queda sense parròquies a Ucraïna. Ja ha perdut la meitat de les que tenia i el pare Laurens assegura que cada setmana arriben desenes de peticions per canviar de patriarcat.

Tot aquest drama succeeix, a més, durant la Setmana Santa dels ortodoxos que, com per als catòlics, és la més important de l’any en commemorar el misteri de la mort i resurrecció de Jesús. Veiem, doncs, que tant russos com ucraïnesos pensen que lluiten contra el mal, però tenc la impressió que hi ha fets objectius que són indiscutibles. En aquesta guerra hi ha clarament un agressor i un agredit. I com assegura el pare Andrí, “el mal està de part de Rússia no d’Ucraïna”. Tot i això, tant ell com el pare Lourens resen pel poble rus. “Demanem la comprensió mútua i la pau”. 

Tanmateix, el periodista observa una diferència entre el desig que expressen els dos religiosos: mentre el pare Laurens idealitza una Ucraïna eminentment bona, lliure i sobirana, el pare Andrí no va tan lluny. En tindria prou, diu, que la justícia s’obrís pas, i que els soldats russos culpables de crims de guerra s’asseguessin un dia davant de les víctimes i reconeguessin l’atrocitat dels seus actes.


%d bloggers like this: