El despropòsit del “Projecte CASTOR” el pagarem tots

by

En un moment en què la guerra de Rússia contra Ucraïna ha disparat encara més l’embogit preu de la llum a causa del sistema com es cotitza el Quilovat/hora, en el qual el preu del gas hi pesa molt -no intenteu fer-me explicar per què ni com funciona la cosa, perquè no he estat capaç d’entendre-ho-, els espanyols acabem de llegir al BOE una notícia per emmarcar: l’Estat haurà d’habilitar un crèdit de 638 milions d’euros per fer front al pagament d’un deute (molt superior, com veureu) a causa de la responsabilitat patrimonial que ha assumit per haver legislat malament la clausura del “Projecte Castor” d’emmagatzemat de gas.

El “Projecte Castor” va ser un projecte d’enginyeria per a la construcció per part del govern d’Espanya d’un nou dipòsit de gas natural submergit en un antic camp petrolífer a les aigües territorials del Mar Mediterrani, davant de les costes de Castelló i Tarragona. Després d’una llarga tramitació, va ser aprovat pel govern del president José Luis Rodríguez Zapatero, sent ministre d’Indústria Miguel Sebastián, amb el Reial decret de 16 de maig de 2008, en virtut del qual s’atorgava a l’empresa “Escal UGS” (una empresa espanyola integrada per ACS -llegiu Florentino Pérez- i ENAGAS, en la qual també hi participava la canadenca CLP) la concessió per a la construcció, desenvolupament i explotació d’un emmagatzematge bàsic de gas natural, 21 quilòmetres mar endins, entre Castelló i Tarragona, que ocupava més de 6.500 hectàrees. 

Les instal·lacions es van anar construint, però quan, el 2012, es va començar a injectar el gas, es van producir moviments sísmics que van ser cada vegada més freqüents i intensos a les zones litorals de Castelló i Tarragona, que van generar una notable alarma social, fins al punt que les protestes i el nerviosisme de la població obligà el govern a suspendre temporalment l’emmagatzematge.

En mantenir-se la suspensió després que el govern -aleshores del PP presidit per Mariano Rajoy- al·legà que no es podia “emetre una conclusió definitiva sobre les eventuals conseqüències d’una nova posada en marxa de l’operació”, Escal UGS va exercir el seu dret de renúncia anticipada de la concessió, tot sol·licitant que, d’acord amb el que preveia el plec de condicions, se’l compensés per la inversió efectuada, quantificant la indemnització procedent en 1.350.729.000 euros (intenti el lector llegir en veu alta la xifra, perquè no és fàcil).

El govern de Mariano Rajoy va aprovar aleshores el Reial Decret Llei 13/2014 que acordava hibernar les instal·lacions i extingia la concessió, amb la qual cosa aquestes revertien a l’Estat per tal que ENAGAS assumís l’administració de les instal·lacions i també el pagament a Escal UGS de la compensació sol·licitada d’una sola vegada i en un termini màxim de 35 dies (Quina diligència!). I així es va fer, amb la intenció que ENAGAS fos després rescabalat amb càrrec a la facturació per peatges d’accés i cànons del sistema gasista durant 30 anys, però facilitant-li que pogués cedir aquest dret a un tercer en la forma que tingués per convenient sense requerir cap mena d’autorització administrativa ni amb cap més formalitat que de fer-ho per escrit amb comunicació al pagador, que era la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Per tant, facilitats, totes!

Què va fer ENAGAS? Doncs va cedir a tres bancs el dret de cobrament el mateix dia que entrava en vigor el Decret llei pel nominal del crèdit que rebia íntegre, alhora que excloïa expressament a l’escriptura de cessió tota responsabilitat en cas d’impagament, qualsevol que en fos la causa.

El Reial Decret llei 13/2014 aprovat pel govern de Mariano Rajoy era tan cridaner i tan poc acurat en el fons i en la forma que va ser recorregut pel Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat de Catalunya i més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Socialista del Congrés, a finals de 2017, els quals van aconseguir que el Tribunal Constitucional, en la sentència 152/2017 (B.O.E. 17 de enero de 2018) el declarés parcialment inconstitucional, bàsicament per considerar que, a diferència del que es preveia en aquest sobre hibernació i extinció de la concessió, les previsions sobre la compensació a la concessionària renunciant no complien els requisits constitucionals ja que no estaven directament relacionades “amb la urgent necessitat de garantir la seguretat de persones, béns i el medi ambient en l’entorn de la instal·lació”, raó per la qual s’havien d’haver acordat, segons el TC, mitjançant una llei ordinària.

Com que els articles del decret llei que fonamentaven l’existència del crèdit cedit per ENAGAS als bancs havien estat anul·lats per la sentència constitucional, la CNMC va deixar de pagar-los la compensació acordada i, a més, va reclamar -i va obtenir- la devolució del que els bancs havien percebut fins aquell moment.

Ara bé, com els termes del contracte de cessió feien impossible que els bancs reclamessin res a ENAGAS, aquests -ben assessorats- van considerar que era l’Estat el que havia de fer front a les conseqüències d’haver dictat un decret llei sense observar les exigències constitucionals, i, per tant, era l’Estat que havia de retornar-los les quantitats que cada un havia lliurat a canvi de la cessió de drets.

Interposat el plet contenciós corresponent, els tribunals van considerar que el decret llei parcialment inconstitucional no sols perjudicava els bancs, sinó que constituïa el fonament del seu dret, per la qual cosa condemnava l’Estat a pagar la indemnització corresponent. O el que és el mateix, l’Estat havia de pagar a tres bancs, en una proporció diferent, 1.350.729.000 euros, més els interessos legals.

Què ha hagut de fer l’Estat per resoldre el desgavell? Doncs, senzillament, ha hagut d’aconseguir que el Parlament aprovés la Llei 2/2022, de 24 de febrer, de mesures financeres de suport social i econòmic i de compliment de l’execució de sentències, l’article 2 de les quals diu que, com a conseqüència de la responsabilitat patrimonial adquirida per l’Estat per haver legislat malament i haver de procedir al pagament que estableix la sentència que el condemna, “se concede una ampliación de crédito por importe de 638.000.000 de euros en la aplicación presupuestaria 15.01. 923 M.471 (…). Esta ampliación de crédito se financiará con cargo a deuda pública, de conformidad con lo señalado en el artículo 46 de la Ley 6/2018, de 3 de julio, de Presupuestos Generales del Estado para el año 2018.”

El que cal retenir de tot aquest despropòsit no és, només, que el govern de Mariano Rajoy aprovés un decret llei no ajustat a dret, sinó que, un cop es van produir les protestes i va veure clarament que el “projecte Castor” era un despropòsit, pretengués pal·liar el problema endossant el pagament als usuaris del gas, via tarifes i peatges. Però el seu projecte fracassà i han dit que l’únic responsable és “l’Estat legislador”. 

En definitiva, que els tribunals han posat ordre, però el resultat d’aquest ordre es que ara serem tots els espanyols que pagarem el despropòsit, siguem o no usuaris, ja que s’haurà de satisfer via deute públic. 

És cert que l’Estat ha rebut a canvi les instal·lacions que havien d’emmagatzemar el gas, però dubto molt que aquestes puguin servir per a alguna cosa profitosa. ¿Té sentit que ho paguem tots i que cap dels polítics que van causar el despropòsit no s’hagi de rascar la butxaca?


%d bloggers like this: