El fracàs del Parti Socialiste a França quan, fa cinc anys (tot i que tenia Hollande a l’Elisi), va treure menys vots que el partit de Marie Le Pen a la primera volta, va deixar Emmanuel Macron com a únic candidat possible per als qui consideraven el Rassemblement National i la seva candidata un perill per a les conquestes socials i democràtiques que presideixen la República Francesa i la Unió Europea.
Macron era una experiència nova, un home que havia estat ministre d’Hollande però que mai no havia exercit cap càrrec públic d’elecció directa, cosa estranya a França, on tots els grans polítics han passat per alcaldies i/o per l’Assemblea Nacional. Aleshores, tot i que l’extrema dreta a França fa anys que va guanyant adeptes (crec que com a tota Europa), una gran majoria de francesos van votar per ell i obtingué el 66,10% del vots, mentre la seva contrincant es feia amb un 33’9%. Era una diferència de 33 punts que, aquest cop s’ha reduït pràcticament a la meitat. Ara, en una França molt més dividida i fragmentada, Macron ha superat Le Pen per 17 punts de diferència. No és una xifra menor, però és, sens dubte, menys folgada que la de fa cinc anys.
Sigui com vulgui, no podem menystenir aquest resultat tan crescut de Le Pen, que s’ha fet amb el 41’5% del vots emesos. Això significa que l’han votada més de 13 milions de persones (recordeu que, als Estats Units, el perdedor Donald Trump va obtenir 70 milions de vots). Per tant, poca broma. Tot i així, no hi ha dubte que, de moment, i a pesar que La France insoumise de Jean-Luc Mélenchon no ha donat en bloc el seu vot a Macron (només un 42% dels qui el van votar a la primera volta s’han decidit per Macron, mentre que un 41% s’han abstingut i un 17% han votat Le Pen), a pesar, dic, d’aquesta circumstància que demostra fins a quin punt n’és, de gran, el cabreig de molts francesos, l’anomenat “front républicaine” (quina enveja!) ha barrat el pas a l’extrema dreta.
I dic “quina enveja” contemplant l’espectacle des d’Espanya, on no sols és impossible formar un “front republicà”, ja que vivim en monarquia, sinó -i sobretot- perquè aquí la dreta espanyola creu, a ulls clucs, que Vox no és un perill, sinó la crossa amb la qual ha d’assolir el poder -en realitat ja ha començat l’assaig d’aquesta teoria- oblidant que la mateixa crossa en la qual ara es vol sostenir, Vox la convertirà en garrot, que no dubtarà d’abatre sobre la seva esquena tan aviat com ho cregui convenient i li sigui possible. I dic això perquè, a pesar que molts columnistes dels diaris madrilenys no amaguen el seu interès per blanquejar Vox i fan mans i mànigues per explicar que Le Pen s’ha modernitzat i ja no espanta, jo pens -com Màrius Carol i parodiant el refrany castellà- que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.
Tret, doncs, dels blanquejador de la ultradreta, les autoritats europees i els líders dels grans estats (fins i tot Boris Johnson que no pertany a la UE) han respirat alleugerits, perquè són conscients que, amb els problemes que acumula darrerament Alemanya (sobretot des que hem vist com depenia del gas rus), els propers anys, el president francès serà el líder natural dels Vint-i-set en qüestions fonamentals com la relació amb la Rússia de Vladímir Putin, la transició energètica i l’estratègia financera comuna davant l’eventualitat de noves crisis com la provocada per la pandèmia de la covid o la guerra d’Ucraïna. A més, no oblidem que França és l’únic membre de la UE que disposa d’armes atòmiques i que ocupa un seient permanent –amb dret de veto– al Consell de Seguretat de l’ONU. Cap de les dues coses són una bagatel·la.
Posar el país en les mans de Le Pen era, doncs, un perill gravíssim. Sense anar més lluny, a l’article que acab d’esmentar, publicat uns dies abans de la segona volta, Màrius Carol citava el professor Mudde, del Centre d’ Investigació de l’Extremisme a la Universitat d’Oslo: “la ultradreta -escrivia- concep el món en què vivim com una mena de selva on les relacions internacionals són un joc de suma zero: tothom persegueix el seu propi èxit particular i, quan un guanya, perden els altres. L’extrema dreta desconfia de les organitzacions supranacionals, ja sigui la UE o l’ONU. Si Trump es refugiava en l’eslògan America first, Le Pen insisteix que els francesos han de tenir preferència. Preferència, per exemple, en els llocs de treball, cosa que seria la fi del mercat únic laboral europeu. Debilitar la UE només facilitaria els interessos de la Rússia de Putin, amb qui la ultradreta s’ha fotografiat fins que va començar la invasió d’Ucraïna. Segur que hem de perdre la por? Algú creu que surt de franc votar la dreta més extrema?
Tanmateix, la victòria de Macron no minimitza els problemes amb què aviat es trobarà. Sobretot a partir del mes de juny quan haurà d’afrontar les eleccions legislatives, per a les quals el xenòfob Zemmour va fer una crida a la unitat del “camp nacional” el mateix vespre de les eleccions. Eleccions que també esmentà Mélenchon, que va quedar tercer a la primera volta amb un 22% dels vots i somia amb un triomf que li permeti cohabitar, com a primer ministre, amb Macron de president de la República. Cosa que no és insòlita a França, perquè li va succeir a Mitterrand, que va haver de nomenar primer ministre el conservador Chirac (1986) i el també conservador Édouard Balladur (1993), alhora que Chirac, quan va ser president de la República, es va veure forçat a nomenar el socialista Lionel Jospin per presidir el Govern.
És el que també espera Marine Le Pen, que ja ha començat la campanya per a aquestes eleccions; i sens dubte Mélenchon, que no s’ha estat de dir que Macron “és el president pitjor elegit de la V República”, és a dir, amb menys suport popular.
Macron sap que ha estat elegit amb molts vots prestats -cosa que va reconèixer públicament la mateixa nit electoral, i és conscient del cabreig en què estan vivint molts francesos que se senten desplaçats i abandonats. A aquests -als desfavorits per la fortuna (penseu amb la gran revolta dels “armilles grogues”)- no els serveix de consol els bons resultats econòmics que Macron pot presentar. D’altra banda certs, perquè el seu balanç està per sobre de la mitjana de la UE: l’atur francès ha caigut al nivell més baix en més d’una dècada (7’4%) i l’IPC va pujar el març passat només el 4,5% (la meitat del que va pujar a Espanya).
D’altra banda, el desconcert -i la gairebé desaparició en aquestes eleccions- dels dos grans partits que havien monopolitzat el panorama polític fins fa poc (les Républicains i el Parti Socialiste) i el fet que Macron no tengui pròpiament un partit, ja que La République en Marche és més aviat un moviment que un partit polític, fan més difícils les prediccions. Aleshores no seran Macron, Le Pen o Mélenchon les persones que els francesos hauran de votar, sinó els candidats que es presentin per les seves circumscripcions, encara que -no ens enganyem- el pes dels grans líders influirà de manera indubtable.
I la volatilitat del vot s’ha vist molt clarament en algunes circumscripcions, que van votar per Mélenchon a la primera volta i ho han fet per Le Pen a la segona, sobretot en territoris empobrits com els d’Ultramar.
Europa, per tant -si més no aquella en la qual jo crec-, va respirat profundament la nit del passat dia 24 d’abril, però el perill segueix existint, i aquest també ens ateny a nosaltres, els espanyols, que no podem gaudir d’un “front républicaine” i tenim l’amenaça de l’extrema dreta potser més a prop del que pensam i voldríem.
Josep Maria Quintana 