Els partits polítics i la societat civil

7 Octubre 2005 by

Sovint m’he referit en els meus articles al paper de la societat civil i a la marginació que aquesta ha sofert a mans dels polítics que, tancats en els seus ghettos, solen actuar prescindint d’aquesta societat quan no hi actuen en contra.

Un amic que es dedica professionalment a la política, en una conversa privada que tingué amb mi es queixava l’altre dia del poc interès que els ciutadans mostren per la política: “No es volen comprometre”, em dia. I jo, una mica mordaç, vaig contestar-li: “Vosaltres tampoc no els cerqueu” . I no els cerquen perquè qualsevol intromissió d’un estrany –i no en parlem si l’estrany és una persona de prestigi- desfà l’equilibri sempre inestable dels partits, la qual cosa provoca ordinàriament decepcions per part d’aquells que esperaven el benefici que, amb l’entrada del nou element, potser ja no podran gaudir.

Bé, deixo aquí el comentari, permeteu-me però que el completi amb un text del blog d’Enrique Gómez, La tercera ola, que m’ha semblat força interessant:

“¿Qué clase de fenómeno opera cuando personas con una gran formación y buen criterio personal se arrodillan ante sus líderes y se convierten en simples soldados?. A la mayoría de los ciudadanos, los que estamos fuera de los partidos políticos y su jerarquías piramidales, nos resulta sumamente difícil comprender qué les ocurre a los militantes de las formaciones políticas.

La semana pasada me dediqué en mis ratos libres a preguntar insistentemente a algunos amigos socialistas cuál era su opinión sobre el reglamento inconstitucional y liberticida que el gobierno de su partido impulsó unos meses atrás. La respuesta ha sido tibia: bueno, no me parece bien, pero es un aspecto secundario en la política de mi partido dicen la mayoría de afiliados con los que debatí. Sin embargo, cuando el PP propuso la LSSI no dudaron en tildarlo, con razón, de grupo liberticida y represor. Por eso digo que a los ciudadanos de a pié que estamos fuera de estas jerarquías nos sorprenden la relatividad, la subjetividad y el doble rasero con el que los militantes tratan los temas políticos.

Debido a la estructura piramidal, la disciplina de partido y la mentalidad de clan o de familia que tienen los afiliados, hace mucho tiempo que dejé de confiar en ellos. Por eso tan sólo me fío de la política real, la que promueve la sociedad civil, y únicamente admiro a las personas que ejercen su labor política (todos somos políticos en el fondo) desde su individualidad o desde asociaciones. Y es que hay una gran diferencia entre ser un socio y ser un militante: mientras un socio es una persona soberana de sus decisiones y sin disciplina de grupo, un militante acaba siendo como un recluta dentro una estructura de mandos. Unas veces el soldado alcanza el grado de general y otras se conforma con llegar a cabo furriel, pero casi siempre se somete a la doctrina del grupo y a las consignas que envían desde sus cuarteles, también llamados sedes.

En otras ocasiones la sociedad civil ha tenido que pararle los pies a los diferentes gobiernos por abusos de poder y, en este caso nos toca nuevamente recordar a los que mandan ahora y a los que les siguen ciegamente que hay determinados límites que no pueden traspasar.”

L’Estatut de Catalunya: qui en sortirà escaldat?

6 Octubre 2005 by

Estimat director: Potser és agosarat fer un comentari sobre el projecte d’estatut que aprovà el parlament de Catalunya sense conèixer el detall del text, però si ens atenem a les coses que sabem que planteja (definició de Catalunya com a nació, concert econòmic encara que dit amb un altre nom, tribunal suprem a Catalunya, fiscal general a Catalunya, prevalència de les lleis catalanes sobre les espanyoles en cas de conflicte, etc. etc.) i si escoltem sobretot les declaracions que han fet (i continuen fent) els protagonistes de l’acord (Maragall, Carod, Saura i Mas) en el sentit que –la cita no és textual- “Catalunya és una nació i el parlament espanyol no pot dir que no a un text que han aprovat els parlamentaris que representen més del 80 per cent de la sobirania catalana”, aleshores és clar que el problema està servit, perquè –qualsevulla que sigui el criteri que nosaltres tinguem respecte a això, i per molt que puguem acceptar que és lícit pensar d’aquesta manera, el que no podem deixar de tenir en compte és que la filosofia política que exposen els polítics catalans -i que, segons sembla, s’ha traslladat a l’articulat del projecte d’Estatut- no és la que forneix la Constitució de 1978. Més encara, es troba a les antípodes del que diu la Constitució, d’ací que –si no canvien molt les coses- el conflicte és inevitable. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Davant el nou Sínode

5 Octubre 2005 by

Creat pel Concili Vaticà II, el Sínode del papa amb els bisbes celebra els quarantè aniversari, i es celebra des del diumenge passat. La matèria a tractar aquest cop és el sagrament de la Eucaristia que s’analitzarà -com ha dit Benet XVI- a la vista de la pèrdua cada cop més constant dels valors sagrats i de la secularització del món occidental.

El papa actual sembla tenir molt clar que el descens del nombre de vocacions i el progressiu buidament de les esglésies són en gran part degudes a l’oblit de “l’esperit de la litúrgia”, “a influències malèfiques” i a la “protestantització dels esperits”, d’ací que la idea del papa sigui de “fer néixer un nou moviment litúrgic.

El document de treball que serveix de base al sínode parteix de les respostes a un qüestionari que s’ha adreçat a les Esglésies locals, el qual desvetlla una progressiva ruptura entre la moral i la vida social dels catòlics i deplora que alguns “participin en l’Eucaristia alhora que neguen els ensenyaments de l’Església o sostenen públicament coses immorals com l’avortament”. En aquest sentit, el secretari general del Sínode, monsenyor Nikola Eterovic, ha declarat que la comunió no és “un simple acte social, sinó que té un valor religiós i profundament espiritual”.

D’altra banda, els bisbes discutiran també durant aquests dies d’altres dossiers força conflictius com els que tracten de l’accés al sagrament de l’Eucaristia dels divorciats tornats a casar, de la intercomunió entre les diferents confessions cristianes o bé l’ordenació d’homes casats.

Tot aquest debat conclourà amb una exhortació postsinodal que farà el papa i que es publicarà n cap acabin els treballs.

Els qui vivim en comunió amb l’Església, encara que sigui des d’una posició crítica, hem d’esperar amb confiança els resultats d’aquesta reflexió que estan fent els bisbes amb el papa. Sempre hem de confiar.

Alemanya: Persisteix la incògnita

4 Octubre 2005 by

Les eleccions que han tingut lloc a Dresde (Alemanya) no han implicat canvis substancials respecte del resultats anteriors. La coalició cristianodemòtrata ha incrementat en un escó respecte als obtinguts el passat mes de setembre i ha quedat amb 226, mentre que els socialdemòcrates resten amb els 222 obtinguts.

¿Facilita això l’accés d’Angela Merkel a la cancelleria? Doncs potser que sí, però també potser que no. De fet, si hem de fer cas als interessats, cap dels dos (ni Merkel ni Schröder) han renunciat a presidir el govern –la gran coalició-.

Tanmateix hi ha veus dins el SPD que pensen que la renuncia de Schröder a presidir el govern engrandiria el seu prestigi i potser facilitaria que la cancelleria restés en poder del seu partit, que en aquest cas proposaria per a regentar-la el president de la formació socialdemócrata, Franz Müntefering. Però també és cert que dins la CDU no tothom és partidari de mantenir la candidatura de Merkel, que ben podria ser que acabés renunciant a favor de Stoiber, el líder bavarès. De fet, tot està encara enlaire i és difícil fer una predicció segura.

La Iniciativa Incívica Mahonesa

3 Octubre 2005 by

L’octubre ha arribat amb un sol esplèndid, com si l’estiu no hagués de cedir mai. El mar aquests dies era més blau i feia calor, una calor apegalosa. I dic això perquè algun cop s’ha de parlar del temps, encara que aquí, a Menorca, tot i que a les converses entre gent cultivada surt molt sovint l’Estatut de Catalunya, el cert és que vivim encara dels ecos del ple de l’Ajuntament de Maó que desestimà les al·legacions contra la decisió de convertir el nom català de la ciutat en nom oficial.

El ple va ser de pena. Els “plus ultra” cridaren, pitaren, insultaren i es mostraren sempre incapaços d’acceptar la decisió municipal. Però el més lamentable és que els regidors del PP en cap moment condemnaren el comportament incívic d’una associació que –per a més inri- s’autoqualifica de cívica. De tota manera, la notícia més interessant és que –segons diuen els diaris- el seu president, Ramon Homs, es planteja dimitir. Fa estona que ho havia d’haver fet! Què no ho veu que el tenen al front com un home de palla? Quan jo li vaig dirigir personalment a ell una de les meves “lletres de batalla”, no va ser ell qui va contestar-me sinó un dels membres de la junta que em va dir més o menys aquestes paraules que ara cito de memòria: “Otra vez diríjase a mi y no a un anciano de casi ochenta años!”

Si a mi, president d’una associació, un dels associats em diu això, o és expulsat immediatament o bé jo dimiteixo. Però Homs com si res. Tanmateix sembla que no va poder suportar còmodament l’actitud dels seus tifosi (o potser hauria de dir hooligans) que, en general, són incapaços d’acceptar la democràcia.

¿I què hauria de dir dels regidors del PP? “La mayoria gubernamental ha passado el rodillo”, diuen ells. I jo els demano: ¿Per ventura no el passàveu vosaltres el “rodillo” quan, essent minoria, impedíeu que es complís el que ordena la llei de normalització lingüística per la simple raó que en aquella època la normativa municipal exigia una majoria de dos terços per a prendre aquest tipus d’acords?

Jo confio que lentament aquesta minoria cridanera i incívica vagi perdent força. Vaja, estic segur que s’anirà desinflant. El que dubto, en canvi, és que això ho arribi a veure el PP, que li fa costat a tota hora sense adonar-se que, de continuar així, difícilment acabarà governant l’ajuntament de Maó.

Vaja, tampoc no hi perdem res!

Tres opinions diferents sobre l’Estatut de Catalunya

2 Octubre 2005 by

ÁNGEL ACEBES, Secretari General del PP.

Madrid. (EFE).- El PP ha exigido hoy que el nuevo Estatut se tramite en el Congreso como una reforma constitucional, que exige una mayoría de dos tercios de la Cámara para su aprobación, en lugar de la absoluta que requieren las reformas estatutarias.

El secretario general del PP, Angel Acebes, ha adelantado además que, en el caso de que el Estatut catalán se tramitara como una reforma estatutaria, su partido reclamará que el presidente del Gobierno disuelva las Cortes y convoque elecciones antes de que el Congreso decida la admisión a trámite del texto aprobado por el Parlamento catalán.

“Los ciudadanos españoles deben ser consultados antes de que el Congreso tome decisiones irreversibles” ante un “proceso de separación territorial”, ha asegurado Acebes.

El dirigente popular ha subrayado que el texto catalán contiene “al menos” 50 puntos inconstitucionales, y ha agregado que la aprobación hoy del Estatut “es un paso decisivo a una nueva relación de Cataluña con lo que ellos llaman España” -en referencia a ERC- y “es lo más parecido y reúne todos los requisitos de la libre asociación”.

Ha señalado que “por primera vez en las páginas de nuestra historia asistimos a que un presidente del Gobierno ha azuzado a una comunidad autónoma para separarse de España”, y ha añadido que el Estatut supone una “ruptura del consenso constitucional”.

JOSÉ ANTICH, Director de La Vanguardia

Como en las mejores películas de suspense, tan sólo hubo acuerdo entre los tres partidos que forman parte del Govern -PSC, ERC e IU- y Convergència i Unió en el último momento. Pero lo hubo, que es lo más importante, y Catalunya tendrá después de la sesión parlamentaria de hoy un proyecto de nuevo Estatut que se enviará a las Cortes para su posterior discusión. Ylo hará como siempre lo ha hecho: con un acuerdo parlamentario muy mayoritario en Catalunya. Un total de 120 diputados de los 135 que tiene la Cámara lo avalan y cuatro de los cinco grupos parlamentarios lo suscriben. Bueno es recordarlo. Sólo el PP se queda fuera del acuerdo, cosa que ni siquiera sucedió en 1979 con sus antecesores de Alianza Popular. Es muy posible que sin la tozudez política de Pasqual Maragall este Estatut hace tiempo que habría descarrilado. También sin los sacrificios que en muchos momentos ha tenido que hacer Carod-Rovira. Pero hay que elogiar la actitud del líder de CiU, Artur Mas, que ha defendido hasta el límite las posiciones de la federación y al mismo tiempo ha encontrado el punto de acuerdo con la actual mayoría. Decíamos ayer en nuestro editorial que de CiU dependía y la federación que ya lidera Mas ha sabido estar en su sitio. Si la aprobación del Estatut tenía algo que ver con el futuro político de Maragall o de Mas, el primero consigue su objetivo pero el segundo también y ambos salen tremendamente reforzados.

FRANCESC DE CARRERAS, Catedràtic de Dret constitucional, exmembre del Consell Consultiu de Catalunya

Los partidos del tripartito – valga la redundancia- se subieron hace casi dos años en una bicicleta y empezaron a pedalear. Todos juntos, prietas las filas, el que piense no sale en la foto. ¡A por el Estatut! “¿Será el Estatut de Maragall?”, se preguntaban inquietos, a su vez, los convergentes. “No puede ser, ¡el Estatut es nuestro, es de Catalunya!”, gemían apesadumbrados y envidiosos. Pero, finalmente, tras un vodevil muy bien llevado, Artur Mas parece que se está saliendo con la suya. El chico aplicado del Liceo Francés está resultando más listo de lo que esperaban los chicos de la bicicleta. Por supuesto, lo que se está aprobando es el Estatut de Mas y de Carod-Rovira. Los muy hábiles han utilizado a los socialistas catalanes para salirse con la suya. Han ganado.

De momento, los convergentes no se han subido a la bicicleta. Allí van pedaleando Iceta y Manuela de Madre, esforzados Poulidors, al frente del pelotón nacional. Prietas las filas. Pero llegará un día en que no los van a necesitar y a la bicicleta se subirán los otros. Anquetil siempre ganaba. Pero de momento están en la Generalitat, pisando las mullidas alfombras del poder. Ande yo caliente. Telefoneo a un amigo de la calle Nicaragua. “¿Cómo van los ánimos?”, pregunto. “Bien, muy bien, creo que tendremos Estatut, está al caer”. “Pero, y en Madrid, ¿qué van a hacer en Madrid?”. “Ah!, éste no es nuestro problema. ¡Qué se arreglen los del PSOE!”. Je, je, me parece oír antes de colgar.

(Les tres opinions s’han extret de La Vanguardia (30.09.05)

Catalunya té projecte d’Estatut

1 Octubre 2005 by

Després de la cerimònia celebrada al Parlament de Catalunya per celebrar joiós l’aprovació del projecte d’Estatut que es presentarà a Madrid per al seu debat i, si s’escau, per a l’aprovació definitiva, he entrat de seguida a veure què en deien els diaris estrangers. Només Le Monde, duia un comentari a l’edició d’ahir (no oblideu que aquest és un diari de tarda), i, en efecte, oferia als seus lectors una llarga ressenya sobre el fet. En destacaré dues coses. Diu:

“D’aquesta negociació, el més destacable és que, en el nou Estatut, Catalunya serà a partir d’ara definida no com una de les “nacionalitats” que composen Espanya, sinó com una “nació”. Si aquest salt semàntic no implica cap discussió a Barcelona, provoca en canvi innombrables debats a la resta d’Espanya i suscita, fins i tot en el si del govern, adversaris que estan resolts a oposar-s’hi pel fet que de la proclamació d’una “nació” a la reivindicació d’un Estat només hi ha un pas massa fàcil de fer.”

La segona cosa que vull destacar de la informació de Le Monde és la frase com Cécile Chambraud, la corresponsal a Barcelona, acaba la informació. Diu:

“Després de l’acord de divendres, la batalla política nacional previsible haurà d’entaular-se a Madrid.”

També jo estic d’acord amb aquesta afirmació i deixo aquí el meu comentari, però prometo escriure sobre aquesta matèria una “lletra de batalla” el proper dijous.

Els “plus ultra”

30 Setembre 2005 by

Anit l’Ajuntament de Maó va debatre l’esmena que els de la Iniciativa Cívica Mahonesa van fer a l’acord pres per majoria de regidors de canviar el nom oficial de la ciutat, que de ser Mahón en castellà passarà a ser Maó en català.

La capital de l’illa de Menorca és l’última vila menorquina que, amb aquesta decisió, haurà complert les disposicions de la llei de normalització lingüística, una llei que fou aprovada pel parlament de les Illes Balears quan governava Gabriel Cañellas i, per tant, el PP.

Tot i que la Iniciativa Cívica Mahonesa el que realment voldria és que la versió castellana fos la oficial com fins avui (basta observar el nom que ells han adoptat), sembla que l’esmena presentada a l’acord reclamava, només, que, en català, Maó s’escrigués Mahó, com venia fent-se abans de les normes de Pompeu Fabra i tal com figura a l’escut de la ciutat.

De fet, la grafia que consta als diferents escuts de la ciutat és el gran argument de la Iniciativa Cívica Mahonesa, una institució que, per cert, fa tots els seus comunicats en castellà, que empra aquesta llengua com a llengua ordinària de comunicació amb la premsa i que segurament li encantaria que –com durant el franquisme- el castellà fos la llengua oficial de Menorca.

L’Ajuntament de la ciutat (que empra la grafia Maó des de fa vint anys) suposo que no va acceptar unes al·legacions que anaven en contra de la llei aprovada per un parlament on el PP tenia majoria, ni tampoc contra els dictàmens de la Universitat de les Illes Balears que és la qui, per disposició expressa de l’Estatut d’Autonomia (que és una llei orgànica de l’Estat), té la darrera paraula en matèria de toponímia catalana a les Illes Balears. I dic “suposo” perquè en escriure aquest text no sé encara com va anar el ple municipal.

Tot i així, i seguint l’argument heràldic que utilitzen els de la Iniciativa com a prova bàsica del seu raonament, jo els aconsellaria que presentessin també unes al·legacions al parlament espanyol demanant que Espanya es digués a partir d’ara “Plus Ultra”, perquè aquesta és l’única llegenda que (desapareguda l’àguila imperial i el text que deia “una, grande y libre”) figura a l’escut espanyol.

Doncs seria bonic que a Espanya, seguint el raonament heràldic, li diguéssim “Plus Ultra”, cosa que segur que satisfaria als ultres de Maó, dels quals, els de la Iniciativa Cívica Mahonesa són segurament els “plus ultra”.
_______

P.S. Per cert, aneu a Google i escriviu “azul mahón” i després, petgeu damunt AZUL MAHON… foros.miarroba.com i veureu que us surt. Tota una sorpresa!

Una certa idea d’Europa

29 Setembre 2005 by

Estimat director: Sempre he tingut la sensació que París és la capital natural d’Europa, i ho penso perquè França és, dels països europeus, el qui ha marcat històricament les traces culturals del món que hem heretat i sobre el qual hem de construir el futur. Potser per això m’agrada passejar per París quan en tinc l’oportunitat, i llegir literatura francesa o bé documents memorialistes de persones amb les quals m’he identificat intel·lectualment i que em parlen de les seves experiències (bones i dolentes) per aquests territoris que ells, abans que nosaltres, han calcigat.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Canvi climàtic?

28 Setembre 2005 by

Diumenge passat, dues revistes setmanals de les que es donen amb els diaris expressaven un punt de vista contradictori respecte dels huracans. De fet, amb el pas del Katrina i, tot seguit, el del Rita sobre les costes de Luisiana, Texas, etc. sembla que tots hàgim pres consciència del perill que impliquen aquests fenòmens, la qual cosa ha destapat el problema del canvi climàtic.

Doncs bé, una d’aquestes revistes deia: “El pas d’aquests dos huracans en tan poc temps és un fet casual.” L’altra deia: “El Katrina i el Rita són un exemple clar del canvi climàtic que pateix la terra.”

Com que tinc la impressió que hi ha molta confusió respecte al problema de l’escalfament del planeta i també de les seves conseqüències, una de les quals és aquest canvi climàtic que sembla que, sens cap mena de dubte, experimentem, vaig enviar un S.O.S. al meu especialista de capçalera, el meu fill en Pere, el qual ha començat els seus estudis de doctorat a “Météo-France”, a Tolosa de Llenguadoc.

La seva resposta no ha tardat. Diu en Pere:

Sobre els huracans, crec que el que ha de quedar molt clar és el següent:

* És impossible afirmar si un episodi individual és culpa del canvi climàtic o no. Tan aberrant és dir que és culpa del canvi climàtic com dir que no hi té cap relació.

* Probablement, el desastre és més culpa de la mala gestió -augment de la pressió humana, construcció en zones inundables, dics no adequats, degradació de les barreres naturals que protegeixen la ciutat, incapacitat de l’estat d’evacuar la població, etc.- que de les modificacions del clima d’origen antròpic.

* El canvi climàtic és un fet, però donar la culpa dels errors dels polítics al canvi climàtic és una temptació massa forta.