L’Estatut de Catalunya: qui en sortirà escaldat?

by

Estimat director: Potser és agosarat fer un comentari sobre el projecte d’estatut que aprovà el parlament de Catalunya sense conèixer el detall del text, però si ens atenem a les coses que sabem que planteja (definició de Catalunya com a nació, concert econòmic encara que dit amb un altre nom, tribunal suprem a Catalunya, fiscal general a Catalunya, prevalència de les lleis catalanes sobre les espanyoles en cas de conflicte, etc. etc.) i si escoltem sobretot les declaracions que han fet (i continuen fent) els protagonistes de l’acord (Maragall, Carod, Saura i Mas) en el sentit que –la cita no és textual- “Catalunya és una nació i el parlament espanyol no pot dir que no a un text que han aprovat els parlamentaris que representen més del 80 per cent de la sobirania catalana”, aleshores és clar que el problema està servit, perquè –qualsevulla que sigui el criteri que nosaltres tinguem respecte a això, i per molt que puguem acceptar que és lícit pensar d’aquesta manera, el que no podem deixar de tenir en compte és que la filosofia política que exposen els polítics catalans -i que, segons sembla, s’ha traslladat a l’articulat del projecte d’Estatut- no és la que forneix la Constitució de 1978. Més encara, es troba a les antípodes del que diu la Constitució, d’ací que –si no canvien molt les coses- el conflicte és inevitable.

Vull dir amb aquesta asseveració tan radical que, si bé és del tot respectable que en Carod, en Mas i fins en Maragall! pensin que la nació catalana és sobirana, que a ells els correspon el deure de seduir Espanya i que el parlament de l’estat no pot dir que no a un projecte que hi arribarà avalat pel 80 per cent de parlamentaris catalans (el Pla Ibarretxe portava només l’aval del 52 per cent), tot això no basta per a superar l’escull principal amb què es trobarà ara el seu projecte d’Estatut: el text literal de la Constitució, que diu concretament:

Article 1.2.- La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Article 2.- La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

I d’altra banda, si ens atenem al procediment estatutari, aquest ha s’ha de dur a terme “dins els termes de la present Constitució” (art. 147.1) i la reforma ha d’acabar de la manera que regula l’article 147.3, que diu:

Article 147.3.- La reforma dels Estatuts s’ajustarà al procediment establert en ells mateixos i requerirà, en qualsevol cas, l’aprovació per les Corts Generals, per llei orgànica.

És a dir, i per entendre’ns (i que consti que no estic opinant sinó tan sols interpretant objectivament la Constitució), que els estatuts –en l’actual esquema constitucional- no són producte de la sobirania popular de la comunitat autònoma on han de regir (com afirmen en Carod, en Mas i també en Maragall), sinó que són una llei orgànica de l’Estat (és a dir una llei del Parlament espanyol) el qual, si és que l’aprova, ho fa precisament en nom de la sobirania de la Nació espanyola (única que –ens agradi o no- reconeix la Constitució), sobirania que garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions.

Ens trobem doncs –si més no a nivell conceptual i teòric- davant dues concepcions absolutament oposades i del tot incompatibles. ¿Quina és la millor? No ho sé, estimat director, això podríem discutir-ho, però sí que sé que, si el text de l’Estatut (que com he dit encara no conec a fons) respon al criteri que ha predicat el tripartit, aleshores és evident que no té encaix en la Constitució i, per tant, resulta –en els termes actuals- inviable. S’haurà de modificar.

Fixa’t, estimat director, que, quan els catalans encara celebraven amb llàgrimes als ulls l’acord gairebé unànime del Parlament de Catalunya, el Rei Joan Carles ja afirmava en un acte castrense que la Constitució és “producto de la voluntad mayoritaria del pueblo español” i que en ella es recull “la indisoluble unidad de la nación española”, alhora que Rajoy obria la caixa dels trons i culpava directament Zapatero de “romper la unidad de España”. I tot mentre el president assegurava des de Lleó que ni refusava frontalment el projecte ni tampoc preveia “asumirlo sin más” i Chavez es mostrava en total desacord amb la proposta catalana. Doncs quin panorama!

I la pregunta que forçosament hem de plantejar ara és què pot succeir en el futur. Deixa’m improvisar tres supòsits:

Primer supòsit.- Que en el debat parlamentari a les Corts espanyoles el text es modifiqui, s’adapti a la Constitució i finalment s’aprovi. En aquest cas, doncs, cap problema constitucional, però veurem què diu aleshores en Carod. ¿Acceptarà aquest de seguir governant amb el diguem-ne traïdor d’en Maragall que s’haurà plegat als criteris del PSOE?

Segon supòsit.- Que el parlament espanyol digui que no a l’estatut presentat i els catalans es quedin amb el que tenen. En aquest cas, en Maragall ha de presentar immediatament la dimissió o bé ha de dissoldre el parlament català i convocar unes eleccions anticipades perquè siguin els catalans els qui decideixin qui, en aquestes circumstàncies, volen que els governi.

Tercer supòsit: Que el parlament espanyol, amb els vots dels socialistes, dels convergents, dels d’esquerra unida, dels d’esquerra republicana i amb l’ajut de la minoria nacionalista basca, interpreti que el projecte estatutari català respon a totes les exigències constitucionals i aprovi aquesta llei orgànica que exigeix majoria absoluta (majoria que poden obtenir sempre que els Bonos, Chavez, Guerras, Rodríguez Ibarras, etc. es mengin l’orgull i les paraules). En aquest cas els catalans haurien aconseguit l’estatut que volien, però és evident que damunt seu s’hi aixecaria l’espasa de Damocles del recurs que els populars presentarien amb tota seguretat davant el Tribunal Constitucional, el qual, si falla a favor de la llei, festa major a Catalunya i els populars a la picota; però si falla contra la llei orgànica que l’haurà aprovat, aleshores entraríem en una crisi de dimensions desconegudes que, no sols acabaria amb Rodríguez Zapatero sinó que s’enduria moltes més coses per endavant.

Desplegats aquests supòsits, al president Zapatero no li queden més que dos camins: adaptar el text de l’Estatut a les exigències de la Constitució i afrontar probablement una crisi a Catalunya, o promoure una reforma constitucional que canviï els paràmetres dels articles 1 i 2 de la Constitució per tal de conformar l’Estat espanyol a l’esquema d’un Estat Federal amb tota regla, com els Estats Units d’Amèrica o, sense anar tant lluny, com l’Estat Federal Alemany. De tota manera, plantejar aquesta alternativa teòrica em sembla que és inútil del tot, perquè per a reformar la Constitució es necessiten els vots del PP i és evident que, per poc que coneguem el PP, el PSOE –i el poble espanyol!-, aquest camí és, ara per ara, inviable.

En definitiva, que hem entrat en una mena de cul de sac del qual serà difícil sortir-ne. I si en sortim, algú –encara no sé qui- en sortirà escaldat. D’això no en tinc cap dubte.


%d bloggers like this: