Una certa idea d’Europa

by

Estimat director: Sempre he tingut la sensació que París és la capital natural d’Europa, i ho penso perquè França és, dels països europeus, el qui ha marcat històricament les traces culturals del món que hem heretat i sobre el qual hem de construir el futur. Potser per això m’agrada passejar per París quan en tinc l’oportunitat, i llegir literatura francesa o bé documents memorialistes de persones amb les quals m’he identificat intel·lectualment i que em parlen de les seves experiències (bones i dolentes) per aquests territoris que ells, abans que nosaltres, han calcigat.

I no ho dic només per Nicolau M. Rubió de qui, si les coses no es torcen, es publicaran aviat les notes de guerra que va deixar escrites dels seus anys d’exili, que coincidiren amb els de la segona guerra mundial (1940-1945), diaris que he traduït del francès al català i que aniran precedits d’una introducció meva sobre la realitat francesa i europea d’aquells anys, sinó perquè penso més que mai –i ho penso amb el ja desaparegut Jacques Derrida- que quan diem “nosaltres els europeus”, tot allò que pot ésser deconstruït de la tradició europea no ens impedeix, a causa del que ha succeït a Europa, a causa de les Llums, a causa de l’encongiment d’aquest petit continent i de l’enorme culpabilitat que enclou la nostra cultura (totalitarisme, nazisme, feixisme, genocidis, holocaust, colonització, descolonització, etc.), no ens impedeix, dic, que avui, Europa, una altra Europa, encara que amb la mateixa memòria, pugui actuar decididament contra la política hegemònica nord-americana (la dels Bush, Wolfowitz, Cheney, Rumsfeld i Cia.) i també contra aquest teocratisme araboislàmic sense Llums i sense futur.

El darrer cop que he passejat per París (fou el passat més de juliol) vaig entrar com sempre a la llibreria La Hune, situada entre el Café de Flore i el Café Les Deux Magots, els dos mítics cafès del boulevard Saint-Germain, per a remenar llibres, aquests llibres que, en la nostra cultura europea, ens ajuden a preservar la memòria, que és allò que precisament ens distingeix als europeus. I he tocat un punt clau: la memòria. Perquè com ha dit George Steiner, Europa es defineix a ella mateixa com “un lloc de la memòria”. Més encara, un europeu lletraferit no és sinó un home que es troba captiu dins la teranyina d’un in memoriam que és alhora lluminós i sufocant.

De fet, no calia moure’m d’allí –em refereixo al bocí de món que gira entorn del boulevard Saint-Germain- per a recordar-me d’André Breton i d’aquella banda de surrealistes que, en els anys 30, començaren a freqüentar Les Deux Magots, i d’aquella nova generació d’escriptors i de poetes que va prendre possessió del Cafè de Flore, alguns metres més lluny. Sembla que fou també el 1935 quan Picasso desplaçà la seva cort de Montparnasse vers el que li semblava la calma provinciana de Saint-Germain-des-Près. Primer es fixà en Les Deux Magots, després en el Flore. Aleshores, el qui tenia la sort d’habitar en aquest indret tenia també la impressió de viure amb les finestres obertes al món. En realitat calia, només, que les obrís sobre aquests dos cafès del bulevard.

I no són només aquests dos cafès. Gairebé davant mateix hi ha el Lipp, on es reunien a diari els ministres francesos de la III República, i si t’acostes a l’església de Saint Germain, aviat en trobes amb La Procope, aquell magnífic restaurant on Danton i Robespierre es van veure per darrer cop abans que l’un i l’altre –ambdós revolucionaris- fossin guillotinats per la mateixa Revolució.

Però la memòria de què ens parla Steiner en aquesta conferència intitulada “The idea of Europe”, que jo he pogut llegir en la versió francesa (“Une certaine idée d’Europe”) que vaig comprar precisament a la llibreria La Hune del boulevard Saint-Germain, és una memòria que no hem de conceptuar com especialment francesa, car ens és comuna a tots els europeus. I a això vaig, estimat director: “Ser europeu –estic citant Steiner- és intentar de conciliar moralment, intel·lectualment i existencialment els ideals rivals, les exigències i la praxis del pensament de Sòcrates i d’Isaïas.”

I continua dient Steiner: “Hi ha, en efecte, moviments i sistemes filosòfics que són externs a Europa. Però el corrent sobirà de les suposicions i de l’argumentació, particularment en lògica i epistemologia, passa, com regit per una força misteriosa, dels presocràtics a Wittgenstein, Bergson i Heidegger, de Plotí a Spinoza i Kant. La nostra herència ontològica és, com ho sostenia Heidegger, el fet d’interrogar-nos”, és a dir, el fet de saber-nos qüestionar la nostra pròpia realitat. I aquesta és una virtut (o ho hauria de ser) essencialment europea.

Cal, doncs, que ens plantegem el futur d’Europa, que és també el nostre futur, i aquest plantejament s’ha de fer sempre des de la memòria. I s’ha de fer sense oblidar el que érem i el que som, única manera vàlida per a decidir allò que volem ésser. I he de dir-te, amic director, que quan penso en el futur d’Europa m’aterra aquest món burocratitzat i complex que hem creat darrerament, o bé aquest inici de potència militar que sembla mostrar-se incapaç de viure de manera independent dels Estats Units. En aquest sentit diu Steiner que si hi ha un futur per a “la idea d’Europa” aquest no depèn possiblement dels bancs centrals i de les subvencions agrícoles, de les inversions en tecnologia o de les tarifes comunes, tal com se’ns ha volgut fer creure. És possible fins i tot que l’OCDE o que l’OTAN, l’extensió de l’euro o les burocràcies parlamentàries que s’han construït sobre el model de Luxemburg no hagin de ser les primeres dinàmiques de la visió europea. Car si ho són, això mai no podrà entusiasmar l’ànima humana.

No es tracta, doncs, d’enyorar la constitució d’una Europa que sigui únicament o especialment una altra superpotència militar que protegeixi el seu mercat i serveixi de contrapès als altres blocs, sinó una Europa que sigui capaç de forjar una nova política altermundialista. D’ací que Jacques Derrida afirmi el següent: “Quan jo dic Europa és d’això que parlo: d’una Europa altermundialista, capaç de transformar les pràctiques tradicionals de la sobirania i del dret internacional. I que disposi d’una veritable força armada, independent de l’OTAN i dels Estats Units, una potència militar que, ni ofensiva, ni defensiva, ni preventiva, pogués intervenir sense tardança al servei d’una nova ONU”, d’aquesta nova ONU que, amb gran tristesa, hem vist fa poques setmanes que no sabríem crear perquè els estats s’han mostrat incapaços de transformar la que tenim i d’adaptar-la a les realitats del món d’avui.

Doncs bé, només a partir d’aquests canvis i d’aquesta concepció d’Europa, podríem pensar -segons creu Jacques Derrida- en la construcció de certs objectius, com per exemple el de la laïcitat en el món polític o també en el de justícia social en tant que elements propis d’un llegat estrictament europeu.

També ho creu Steiner, això: “En un univers com el nostre que es troba en el punt de mira del fonamentalisme assassí, sigui aquest el del Sud o el del Middle West americans, sigui el de l’Islam, l’Europa occidental pot tenir el privilegi imperatiu d’elaborar i de promulgar un humanisme laic. Si ella pot purgar-se de la seva pròpia herència tenebrosa i és capaç d’afrontar aquest repte sense defallir, aleshores l’Europa de Montaigne i d’Erasme, la de Voltaire i la de Kant podrien servir-li novament de guia.”


%d bloggers like this: