Plantejada pel jutge instructor del Procés, Pablo Llarena, una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a fi que aquest digués si Bèlgica podia rebutjar l’execució de les ordres europees de lliurament (OED), al·legant que el Tribunal Suprem espanyol no tenia competència per reclamar judicialment els quatre líders de l’1-O pendents de judici –Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comin i Lluis Puig–, la sentència que el Tribunal ha dictat el passat dimarts segueix sense resoldre clarament l’enigma, que resulta encara més confús, com ho demostra el fet que totes les parts en conflicte considerin que els dona la raó.
Al·lega la portaveu del Govern espanyol que, segons afirma el TJUE, les autoritats belgues no es poden negar a executar una ODE basant-se en un motiu que es derivi exclusivament del seu propi Dret, ja que si fos així, la Decisió Marc que regula aquests lliuraments, no s’aplicaria uniformement i els estats membres podrien determinar sense cap trava l’abast de l’obligació d’executar-les. A més, el TJUE afegeix que les autoritats belgues no poden denegar el lliurament de la persona reclamada al·legant que l’euroordre ha estat emesa per una autoritat judicial que no era competent (en aquest cas el Tribunal Suprem espanyol). Amb aquestes dues premisses, el TJUE respon les dues preguntes clau que va plantejar el jutge instructor del procés a l’Alt Tribunal europeu quan la justícia belga va denegar l’entrega de Lluís Puig per falta de competència del Tribunal Suprem per emetre l’ODE i enjudiciar els fets, cosa que va dur el magistrat a paralitzar les euroordres fins a la resolució de la qüestió prejudicial plantejada.
Però la sentència no es queda en aquesta declaració —que seria molt clara—, sinó que diu alguna cosa més, que satisfà, no sé si plenament, però sí de manera considerable (i amb raó) els independentistes, ja que afegeix que hi ha casos (que qualifica d’excepcionals) en què una euroordre es pot denegar: Un és que el tribunal que ha de decidir sobre el lliurament tingui “elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que revelin l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial de l’Estat membre emissor o deficiències que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat”. És a dir, es podria negar si a Espanya es vulneressin de manera sistemàtica els drets fonamentals. L’altra excepció és que la persona afectada per l’euroordre faciliti dades que puguin demostrar al tribunal que l’òrgan que l’enjudiciarà “està mancat manifestament de competència”.
Així doncs –i concretant—, el TJUE conclou que els tribunals belgues únicament podran denegar l’execució de l’euroordre basant-se en la manca de competència de l’òrgan jurisdiccional si arriben a la conclusió que hi ha “deficiències sistèmiques o generalitzades” en el funcionament del sistema judicial de l’Estat emissor o “deficiències” que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat” i “si hi ha raons serioses i fundades per creure que la persona en qüestió correrà aquest risc en cas de ser lliurada a l’Estat membre”.
Quant a la manca de competència del tribunal jutjador, el TJUE diu que aquesta no només s’haurà d’al·legar, sinó que s’haurà de demostrar pel tribunal que ha de decidir si executa o no l’euroordre —cosa que no va fer el tribunal belga en denegar el lliurament de Lluís Puig—. Però afegeix que, per al TJUE, només es pot considerar que un òrgan no és competent si no hi ha control dins del país que revisi la decisió d’aquest, i el Tribunal Suprem espanyol és, com sabem, una darrera instància; per tant, no té cap òrgan superior que pugui revisar les seves sentències, tret que considerem que correspon fer aquesta revisió al Tribunal Constitucional que, de fet —no ho oblidem—, va avalar la competència de l’alt tribunal espanyol per enjudiciar el Procés.
Per si tot això no fos suficient per afegir incerteses de cara a resoldre judicialment el conflicte provocat per la sortida d’Espanya de Puigdemont, Comín Ponsatí i Puig, cal assenyalar que trobem encara un altre element en la sentència que ha satisfet en gran mesura als independentistes. Em refereixo a la possibilitat de tenir en compte els informes del Grup de Detenció Arbitrària de l’ONU, als quals tantes vegades ha al·ludit la defensa de Puigdemont. En efecte, la sentència del TJUE també respon a la pregunta de Llarena sobre si l’existència d’un informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de Nacions Unides s’ha de tenir en compte. I la resposta del Tribunal de Luxemburg és, en principi, negativa, però diu que aquest informe, juntament amb altres dades –com podrien ser altres informes internacionals– no és irrellevant a l’hora de prendre la decisió. Això significa que, en conseqüència, els jutges belgues disposaran d’un marge no gens petit a l’hora de considerar si rebutgen o no les euroordres que dicti Pablo Llarena.
A la vista de la sentència, dubto que es pugui afirmar —com s’ha fet des de sectors de l’independentisme— que les euroordres actuals entren en via morta, però estic convençut que l’al·legat pel TJUE influirà d’alguna manera en la sentència sobre la immunitat dels eurodiputats –Puigdemont, Comín i Ponsatí– que ha d’emetre un altre tribunal –el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE)–, probablement dins el mes de març. Aquesta serà definitiva i podria marcar la tornada dels exiliats o tot el contrari.
Davant l’optimisme de l’Estat (incloc en aquest el Govern espanyol i, sens dubte, l’entorn del Tribunal Suprem) i l’optimisme que també ha mostrat l’independentisme en llegir la sentència dictada, considero que no hi ha raons suficients per abonar-se a cap dels dos, ja que —com gràficament ha remarcat Javier Melero (un dels més brillants advocats que van intervenir en el judici que va dur a terme el Tribunal Suprem contra els independentistes catalans)—, la sentència del TJUE que havia de resoldre una controvèrsia fonamental per al futur de la cooperació judicial en matèria penal a l’espai de la Unió ha preferit donar una puntada de peu cap endavant —en definitiva, ha tirat pilotes fora— i ha vingut a dir als litigants “ja us ho fareu!”.
Per descomptat que no és fàcil delimitar quines puguin ser aquestes “deficiències sistèmiques” de la justícia espanyola a què fa referència la sentència per enervar la possibilitat de donar curs a una euroordre, ni tampoc resulta gens fàcil provar que “l’acusat pertanyi a un grup objectivament identificable de persones i que, per aquesta pertinença, pugui sofrir algun tipus de restricció dels seus drets, partint —escriu Melero— de la premissa, fosca per ella mateixa, que el grup objectivament identificable el componguin els qui eren els membres del govern de Catalunya el 2017 o els independentistes catalans en conjunt”, malgrat que la defensa de 8Puigdemont i dels altres fugits intentarà demostrar que aquest “grup identificable” el formen tots els independentistes catalans.
En aquest sentit, crec que la sentència és decebedora, per poc clara, ja que ni estableix un criteri indiscutible pel qual el jutge belga pot restringir o no l’abast de l’euroordre, ni deixa clar al Tribunal Suprem espanyol que s’hagi resolt la qüestió de la seva legitimitat per a l’enjudiciament.
Per tant, una mala sentència. I això vol dir que res no s’ha resolt encara.
Josep Maria Quintana 