Una bona amiga, professora de matemàtiques, constatava l’altre dia davant uns altres amics amb qui compartíem la taula menjant unes perdius amb col, que jo no havia fet mai un sudoku. I tenia raó. Mai no n’he resolt cap. I és potser per això que em costa d’entendre (o potser sí que ho entenc, però no m’agrada) el sudoku que aquests dies han maldat per resoldre de manera conjunta el president del Govern, els seus socis a l’Executiu (encara que algun d’aquests s’hagi mostrat crític) i els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya amb la reforma del Codi penal sobre la malversació.
Quant al delicte de sedició ja m’he manifestat molts cops i he dit que la tipificació d’aquest havia de modificar-se perquè -ho vaig raonar fa unes setmanes- no formava part dels delictes contra la Constitució, a diferència del de rebel·lió (que seguirà vigent), sinó contra l’ordre públic, i no eren pocs els penalistes que afirmaven que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, feia que la sedició s’assemblés a una mena de “rebel·lió en petit format”. Per tant -i essent el delicte que el Tribunal Suprem va decidir que havien comes els polítics catalans amb els seus actes de 2017-, calia revisar-lo per adaptar-lo als estàndards europeus.
Molt diferent és el cas del delicte de malversació que, des de la reforma que va dur a terme el govern de Mariano Rajoy el 2015 (pensada, entre altres coses, per punir Artur Mas –“en todas partes cuecen habas”-), s’aplicava no sols quan hi havia lucre personal sinó també quan s’afavoria a tercers. Però sigui en un article o en diversos articles, el que em sembla indiscutible és que el Codi penal ha de penar la malversació en els dos casos. Provablement, és més reprovable que un polític robi diners públics per al seu patrimoni privat que no que els destini a afavorir els seus correligionaris o els desviï per una causa política en la que creu -i més encara si aquesta és il·legal-, però tant en un cas com en l’altre, el fet ha de ser punible.
Tanmateix, la reforma exprés que estan duent a terme el Govern i Esquerra Republicana és un sudoku dels que, probablement, fins i tot jo som capaç d’entendre, perquè per molt que s’hagin intentat explicar els portaveus del Govern, en aquest cas, les coses no són el que diuen sinó el que semblen, com ha observat García Page, un home que em sol irritar amb els seus comentaris, però amb el qual -si més no en aquest punt- avui coincidesc.
És cert que el PSOE va negar durant dies, de manera insistent, que estigués preparant una reforma de la malversació per rebaixar les penes associades a aquest delicte per beneficiar els encausats pel ‘procés’. Alhora, membres del Govern també desmentien que hi hagués cap mena d’interlocució sobre aquest assumpte amb Esquerra Republicana. Però mentre els portaveus de l’Executiu afirmaven això, els republicans assenyalaven en privat que el disseny del canvi ja estava fet i que les converses que mantenien amb el Govern s’encaminaven a bon port. I va ser dilluns passat quan amb les intervencions que uns i altres van fer al Congrés dels Diputats, tots vam poder comprovar que el partit de Pere Aragonès no mentia.
Aquell dia, socialistes i republicans van assolir un acord sobre la malversació basat en una transaccional dels primers a una proposta dels segons. Ho vam poder comprovar dimarts a la Comissió de Justícia i la reforma es consolidà dijous al ple de la Cambra baixa a pesar dels dubtes que han mostrat d’alguns sectors de l’esquerra, començant per una part d’Unidas Podemos, que no acabaven de veure amb bons ulls una rebaixa de fins a vuit anys de presó en aquest tipus de delictes, que passaran a estar penats amb un màxim de quatre (ERC en proposava tres), en lloc dels dotze actuals amb el tipus més agreujat.
S’ha actuat, doncs, a contrarellotge per posar un floc ben elegant al paquet de mesures en favor de la desjudicialització que han negociat la Moncloa i Esquerra Republicana, encara que l’aplicació concreta dels canvis quedarà a mercè dels tribunals.
Concretant, diguem que s’ha proposat una nova figura: el “desviament pressupostari irregular”, amb una pena d’entre un i quatre anys de presó i de dos a sis d’inhabilitació. I no cal ser molt intel·ligent per veure que aquestes xifres estan pensades perquè puguin aplicar-se als organitzadors catalans de l’1-O, ja que la modificació suposarà una rebaixa de la pena per als encausats del ‘procés’, que ara se situa en sis anys de presó i deu d’inhabilitació -12 en els casos més agreujats-.
De fet, les converses amb els republicans també han girat a l’entorn de la reducció de penes que podrien ser aplicades als dirigents catalans que seran jutjats properament -com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó- i, sens dubte, als líders del ‘procés’ que van fugir i resideixen fora de l’Estat.
A més -i no és precisament això que critic-, a la reforma del delicte s’inclou el concepte de “malversació apropiatòria” per quan hi hagi lucre personal o de tercers, amb les mateixes penes que tenien fins ara, i la “malversació d’ús” per castigar qui destini patrimoni públic a una finalitat privada, tot i que no hi hagi enriquiment. Aquest segon delicte segueix, doncs, la mateixa línia que l’esmena d’Esquerra Republicana i recull el mateix rang de penes: de sis mesos a tres anys de presó. Pel que fa als atenuants, la devolució de patrimoni s’haurà de produir abans de l’inici del judici oral i la col·laboració amb la justícia haurà de ser “eficaç”, és a dir que haurà d’oferir resultats tangibles.
Tots els que em coneixen saben pel que he escrit al llarg d’aquests anys (som, doncs, esclau de les meves paraules), que jo no tenc dels polítics catalans que van propiciar els fets que van conduir a l’1-O el mateix concepte que en tenen els dirigents del PP, que encara parlen de “cop d’estat” quan el Tribunal Suprem no els va condemnar per rebel·lió sinó per sedició, i fins he criticat raonadament aquesta sentència. Ni he utilitzat mai la paraula “criminals” per definir-los, com sí que ho fa la dreta habitualment, però sí he dit que van actuar contràriament a la Constitució i que, d’una manera o altra, el que van fer era punible.
D’altra banda, compartesc amb el Govern la necessitat de desinflamar Catalunya i de desjudicialitzar l’acció política. Per això vaig donar suport als indults de què van ser objecte els polítics condemnats pel ‘procés’, contràriament al que opinava el Tribunal Suprem i van criticar amb la màxima duresa els líders del PP i també la dreta mediàtica madrilenya, però desconfiï clarament de les polítiques legislatives fetes exprés i, per tant, sense els controls indispensables per fer una bona llei (vegeu, si més no, el que ha succeït amb la coneguda com del “sí és sí”) i, per tant, sense els informes del Consell d’Estat o del Consell General del Poder Judicial, encara que aquesta darrera institució no em mereixi cap crèdit perquè, dominada per la dreta, està actuant indignament i conculcant tots els principis constitucionals pels quals hauria de regir-se. I desconfiï sobretot del legislador quan no legisla pensant en “tothom” sinó en unes persones determinades, ja sigui perquè creu que és aquest un camí que pot ser beneficiós per al país (aquest seria el cas menys dolent) o bé perquè li cal obtenir els vots dels que en sortiran privilegiats. I la reforma de la malversació, per la manera que s’ha dut a terme, sona a això darrer.
Així, doncs, crec que no m’equivoc si afirm que el sudoku de la malversació és el que sembla. El problema és que Feijóo i el PP s’han instal·lat des de fa molt de temps en un escenari de sobreactuació tan fora de lloc (“¡golpe de estado!”, “gobierno ilegítimo”, etc. etc.), que fan de mal creure i escoltar. Sembla mentida que un home com Feijóo no s’adoni que la inflamació el desdibuixa i que la seva actuació forma part del problema que té Espanya amb el descrèdit dels polítics i no de la solució.
Josep Maria Quintana 