El constituent de 1978, en introduir el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) com a òrgan de l’Estat encarregat de vetllar per la independència de Jutges i Magistrats, va establir a l’apartat tercer de l’art. 122 el règim d’elecció dels vocals. Dotze dels vint membres havien de ser elegits en els termes d’una Llei orgànica, i només els vuit restants es proposaven sota criteri d’ambdues cambres per majoria reforçada de tres cinquens.
La primera Llei orgànica, aprovada el 10 de gener de 1980, establia que dotze dels vocals serien elegits d’entre jutges pels jutges, però aquest no era un criteri establert per la Constitució, i el PSOE, que des de 1982 governava Espanya amb 202 diputats, convençut que els jutges espanyols eren majoritàriament conservadors (de fet, ho segueixen essent si hem de creure el que ha declarat fa ben poc l’expresident del Tribunal Constitucional, González Trevijano), va modificar la llei, i el 1985 establí que aquells dotze membres que s’havien d’elegir d’entre els jutges també fossin escollits per les Cambres. Tenim, doncs, que el Congrés i el Senat elegeixen avui els vint vocals que composen el CGPJ.
Val a dir que aquesta regulació va ser objecte d’un recurs d’inconstitucionalitat, resolt a la STC 108/1986, de 29 de juliol. Els recurrents argumentaren que la nova forma de nomenament no respectava el tenor de l’art. 122 de la Constitució i, per tant, el legislador orgànic s’atribuïa competències del poder constituent. Tot i això, l’FJ 11 de l’esmentada sentència va argumentar que la reforma era constitucional.
Tanmateix, el canvi va tenir conseqüències i comportà que, d’aleshores ençà, tots els vocals del CGPJ (no només els vuit que, des de sempre, elegien les cambres) passessis a considerar-se adscrits de fet (que no de dret) a un dels dos grups que es van formar: el conservador (els proposats pel PP) i el progressista (els proposats pel PSOE), bàsicament perquè aquests dos partits majoritaris —i aquí rau el problema— en lloc de cercar els candidats que suscitessin un consens dels tres cinquens dels membres del Congrés o del Senat, van decidir repartir-se’ls tenint en compte la composició de les cambres. Cadascú, doncs, triaria els seus i tots els diputats i senadors —del PP i del PSOE— votarien els proposats per un partit i per l’altre.
Per tant, no és que el sistema sigui dolent o pervers, ho és la pràctica que han adoptat els partits majoritaris, que han renunciat a triar els més bons per triar els que eren dels seus. I això ha provocat darrerament que el Partit Popular (que mentre governava s’havia aprofitat del sistema), un cop va perdre les majories que tenia a les cambres, hagi cercat una excusa rere l’altra per no perdre el poder “dels seus” en el CGPJ.
En realitat, i per poc objectius que siguem, haurem de concloure que els arguments presentats pel PP per oposar-se a la renovació d’aquest òrgan (i duem més de 4 anys de pròrroga!) són ja tants i tan variats que fa vergonya tan sols contemplar-los, ja que cada nou argument resta credibilitat a si mateix i, més encara, als anteriors, fins al punt que s’està consolidant la sensació que el PP actua impunement i de manera injustificable contra el mandat constitucional.
Atenent-nos, doncs, al marc que s’acaba de definir, i tenint en compte que corresponia al CGPJ l’elecció de dos dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional (TC) que tenien el mandat caducat (l’elecció dels altres dos corresponia al Govern), la majoria conservadora que es mantén il·legítimament i amb contumàcia en aquell òrgan, trencant el costum viciós (acceptat pels uns i pels altres) d’elegir només un dels seus i deixar que la minoria progressista elegís l’altre, va concebre una jugada mestra: proposar no sols el seu candidat sinó també el dels progressistes —concretament la magistrada María Luisa Segoviano— que, tot i que era progressista, veien amb més bons ulls que José Manuel Bandrés, que era el que candidat que volien proposar aquests—, convençuts que amb això fracassaria l’elecció i el TC seguiria governat in aeternum per magistrats afins, amb González-Trevijano al capdavant.
Per sorpresa dels conservadors, els progressistes deixaren fora Bandrés i votaren el candidat conservador i també Segoviano, amb la qual cosa es van poder renovar els quatre magistrats del TC que tenien el mandat caducat. Fet, aquest, de gran transcendència, perquè comportava un canvi molt important en la composició del tribunal, que passava de tenir una minoria conservadora a tenir-la progressista, de set a quatre.
Veient, doncs, que se li acabava el poder dins el TC, la minoria conservadora va idear aleshores una nova jugada d’estratègia per tal de barrar el pas a la presidència del qui era el candidat natural del sector progressista: el magistrat Cándido Conde-Pumpido, exfiscal general a l’època de Rodríguez Zapatero. La jugada (francament perversa) consistia a donar el vot a la magistrada del sector progressista María Luisa Balaguer (que ells preferien a Conde-Pumpido), tot argumentant que, d’aquesta manera, si els progressistes s’hi sumaven, l’elecció de president del TC s’esdevindria per unanimitat, la qual cosa —deien els conservadors— aniria en benefici de la institució.
La veritat és que, d’aconseguir-ho, haurien repetit la jugada del CGPJ, on els conservadors, com hem vist, van designar la magistrada progressista que preferien en lloc del candidat que proposava el PSOE. I alhora, pensaven cobrant-se el suport donat a Segoviano amb el vot que aquesta, agraïda, donaria a Balaguer.
De fet, els conservadors van pensar que novament havien dut a terme una jugada mestra, ja que la magistrada Balaguer va caure en el parany traçat pels ells i acceptà la proposta de ser candidata a la presidència de la institució, de manera que, si a més del vot d’aquesta per ella mateixa, atreien el de Segoviano, aleshores ells resultaven guanyadors per sis a cinc, encara que la magistrada elegida pertanyés al sector progressista. Però la majoria progressista no va picar l’ham i tampoc la magistrada Segoviano, que no havia obert la boca en tot aquest procés, la qual es va decantar per Conde-Pumpido, que sortí elegit president per sis vots contra cinc. No els va bastar als conservadors que la magistrada Balaguer votés amb ells.
Per tant, els conservadors, que no volien brou, en van beure dues tasses, ja que, per manca d’acord, el sector progressista elegí també la vicepresidenta, càrrec que va caure en la magistrada Immaculada Montalbán, trencant d’aquesta manera el costum no escrit d’elegir un vicepresident del sector minoritari.
Fet i fet, tot podria ser molt divertit si, en realitat, no fos pervers, pesat i fastigós, perquè, per poca sensibilitat que tinguem, hauríem d’avorrir aquesta política de bàndols que marca la vida del CGPJ i del TC, dos òrgans que haurien d’estar per damunt de tota sospita partidista i que, malauradament, no ho estan.
I això que al TC li espera una tasca ben àrdua, perquè entre les qüestions que haurà de resoldre hi ha els recursos contra les ultimes reformes que afecten el CGPJ que li prohibeixen de fer els nomenaments a la cúpula judicial i les que posen un termini legal per a les renovacions del mateix TC. També la llei catalana que elimina la quota del 25% de castellà a les aules, la llei d’educació i la reforma laboral. I altres recursos interposats contra lleis de gran transcendència social, com la que regula l’avortament —pendent de resoldre des de fa gairebé 13 any—, o la llei d’Eutanàsia. I és provable que també s’hagi de pronunciar sobre la reforma que del Codi penal en matèria de sedició i malversació. Com veieu, poca broma.
Josep Maria Quintana 