Qualsevol que sigui el criteri que tinguem sobre la reforma que va fer el legislador del Codi penal, la veritat és que el Parlament era sobirà i estava facultat per fer-la. Encara més, era l’únic òrgan que la podia fer en virtut del principi de la separació de poders que estableix la Constitució.
Amb aquesta reforma —amb la qual es feia fora del Codi el delicte de “sedició”—, el PSOE es va marcar dues línies vermelles per reformar també el de “malversació”: que no beneficiés condemnats per corrupció i que se sancionés tot ús irregular i arbitrari dels fons públics. Però alhora, d’acord amb els republicans, amb aquesta reforma volia també posar fi de les sancions contra els autors del procés i normalitzar, d’una vegada per totes, la vida política a Catalunya.
Per això proposà una nova figura penal: el “desvío presupuestario irregular”, amb una pena d’entre un i quatre anys de presó i de dos a sis d’inhabilitació. Adoptà aquest criteri perquè considerava el Govern que en aquest desviament podria encaixar l’organització de l’1-O. La modificació havia de suposar, doncs, una rebaixa de la pena per als encausats del procés, que aleshores se situava en sis anys de presó i deu d’inhabilitació —12 en els casos més agreujats—. De fet, les converses amb els republicans van girar sobre la reducció de penes pensant en els condemnats per l’1-O, en els dirigents que encara havien de ser jutjats —com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó— i també en els líders del procés que resideixen fora de l’Estat .
A més, a la reforma del delicte es va incloure el concepte de “malversación apropiatòria” —quan existís lucre personal o de tercer—amb les mateixes penes que fins aleshores, i la “malversació d’ús” perquè, tot i que no hi hagués enriquiment, es castigués la persona que destinés patrimoni públic a un fi privat. Aquest segona modificació anava en la mateixa línia que l’esmena d’ERC i recollia el mateix rang de penes: de sis mesos a tres anys de presó. Pel que fa als atenuants, la devolució de patrimoni s’hauria de produir abans de l’inici del judici oral i la col·laboració amb la justícia hauria de ser “eficaç”, és a dir, hauria d’oferir resultats.
Doncs bé, després de la derogació del delicte de sedició i de la reforma de la malversació, el Tribunal Suprem (T.S.) estava obligat a revisar la sentència amb què va condemnar els líders del procés l’octubre del 2019. El seu objectiu era determinar si la modificació legislativa afectava la pena d’inhabilitació que es va imposar als condemnats i que, a diferència de la de presó, no va ser indultada. I la seva sorprenent conclusió ha estat que els qui van ser condemnats per sedició han de ser-ho ara per desobediència en concurs real (no medial, com havia establert la sentència) amb un altre de malversació de cabals públics en la modalitat més greu.
Aquest és el cas dels condemnats a penes més grans, els exconsellers Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, que no veuen rebaixada la pena imposada per malversació perquè —raona el T.S. — un fi il·legal com el referèndum de l’1-O no es pot emmarcar en la nova fórmula que castiga destinar uns diners públics a una altra finalitat també pública. Per això, la inhabilitació que els queda per complir es manté intacta. Segons la liquidació de condemna practicada, seguiran vetats per a tot càrrec públic fins al 17 de juliol del 2031 en el cas de Junqueras, el 10 d’octubre del mateix any, Bassa, i el 5 de juliol del 2030, Turull i Romeva.
Curiosament, als qui eren líders de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, sí que se’ls condemna ara com a autors d’un delicte de “desordres públics”, però es declara extingida la pena d’inhabilitació que encara complien. L’expresidenta del Parlament Carmen Forcadell i els exconsellers Josep Rull i Joaquim Forn, principals beneficiats de la reforma, són condemnats com a autors de “desobediència”, i, com que la pena prevista per a aquest delicte no supera els dos anys d’inhabilitació, ja l’han complert amb escreix.
El més cridaner de la resolució adoptada pel T.S. rau, però, en la interpretació que fa de la norma en afirmar que la reforma duta a terme “ha hecho una redefinición de los delitos contra el orden público”, però afegeix que la sedició “era algo más”, ja que castigava també a “quien promueve por la fuerza o fuera de las vías legales el incumplimiento de las leyes o las resoluciones judiciales” sense limitar-se “a perturbar el orden público”.
“La autoridad que desoye contumazmente los requerimientos del Constitucional —segueix raonant el T.S.—, que desatiende las prohibiciones impuestas por el Tribunal Superior de Justicia, que lleva a cabo un proceso legislativo de ruptura —por más que éste carezca de toda viabilidad jurídica— no está simplemente alterando el orden público”. I encara afegeix: “Quien para hacer realidad un referéndum no avalado por la Comisión de Venecia del Consejo de Europea y prohibido por los tribunales moviliza a miles de personas, en la ilusionada creencia de que van a ejercer el imaginario ‘derecho a decidir’, está menoscabando, sin duda, las bases constitucionales que definen la convivencia”.
En opinió del T.S., resulta, per tant, “indudable que la colectiva desobediencia a los requerimientos del Constitucional o a las órdenes de los agentes que intentaban cumplir un mandato emanado de la autoridad judicial fueron algo más que un atentado contra la paz pública, sobre todo, porque esa voluntad era el motor que empujaba el frustrado deseo de lograr la vigencia de unas leyes de transitoriedad que preparaban el camino hacia la independencia”. I com que tot això, a parer del T.S., no pot emmarcar-se en el nou delicte de “desordres agreujats”, sosté que la reforma ha “generado un vacío normativo en el que hechos como los que fueron enjuiciados en la sentencia que ahora se revisa pueden topar con visibles grietas de tipicidad”.
Aquest raonament no deixa de ser sorprenent ja que ben escàs ha de ser el “buit normatiu” quan, a la mateixa resolució, el T.S. acaba incloent els fets en el marc del delicte de “desobediència”, cosa que —en paraules del catedràtic de dret processal Jordi Nieva-Fenoll— implica que el T.S. no es limita a jutjar sinó a donar la seva opinió al legislador tot indicant que els fets del procés mereixerien un concret delicte sancionat de manera greu, cosa que potser políticament raonable, però no és de la seva incumbència. I tot per sostenir finalment que aquest delicte va ser la “sedició”, reafirmant així la seva lectura en el fet que no exigia violència, sinó tan sols “alzarse tumultuariamente”, “fuera de las vías legales”.
I encara és més il·lògic que, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, a qui no es podia condemnar per “malversació”, ja que no exercien funcions públiques, se’ls condemni ara per “desordres públics”, cosa que implica, en realitat, una requalificació del delicte imputat anteriorment, de manera que el T.S. va molt més enllà del que podia fer, ja que —torno al raonament del catedràtic citat— el tribunal “pot adaptar les penes que va imposar, però no pot dir que un delicte ja s’ha derogat i afegir tot seguit que té vigència per als Jordis, considerant ara rellevants, per afirmar el terme “violència”, actes que, a la sentència, es van qualificar indistintament al costat de les barreres humanes del dia del referèndum.
El Tribunal ha fet, doncs, en aquesta resolució, una interpretació absolutament allunyada de la pretensió explicada a l’exposició de motius de la reforma del Codi penal i, sobretot, de la literalitat legal, contrària al reu, fet que suposa una esmena en tota regla a la reforma dels delictes de sedició i malversació, alineant-se amb les tesis que la dreta política havia defensat al llarg de la tramitació parlamentària.
Entenc, doncs, que aquesta censura al poder legislatiu no pot quedar impune. I cal esperar que el Tribunal Constitucional o la justícia europea en discrepin i l’esmenin per restrictiva i arbitrària, ja que, al meu entendre, suposa una clara invasió d’un camp que és aliè als tribunals, ja que legislar correspon al Parlament.
Josep Maria Quintana 