La llei que hem convingut a anomenar eufemísticament del “només sí és sí” s’esperava amb anhel, ja que es tractava d’una llei que, ni més ni menys, actualitzava la protecció de dones, fillets i filletes de les violències sexuals. Tot i això, la seva entrada en vigor ben aviat es va convertir en una tempesta jurídica i política que ha donat ales a la dreta i ha deixat el PSOE amb el cul a l’aire. No perquè li flaquegessin les cames, com va dir Ione Belarra, sinó per debilitat. Per no haver estat capaç de donar un cop a taula quan ho havia de fer.
La gota que va fer vessar el got de cara a l’elaboració d’una nova llei per prevenir la violència sexual va ser el cas de La Manada –cinc homes que van cometre una violació grupal a una jove als Sanfermines–. Amb raó, les feministes van sortir al carrer indignades amb uns magistrats que havien imposat nou anys de presó a cadascun en dictaminar que els agressors van cometre un “abús agreujat” (no una “violació”), ja que, encara que no hi va haver consentiment, els membres de La Manada no van fer servir —deia la sentència— la violència ni la intimidació.
Milers de persones van sortir al carrer protestant contra la sentència cridant “jo sí que et crec” i altres consignes contra el masclisme. En aquelles manifestacions (majoritàriament de dones) es podien copsar tres sentiments majoritaris: elles se sentien revictimitzades per la justícia; estaven fartes de ser “jutjades” als interrogatoris policials i judicials; i consideraven que diferenciar l’abús de l’agressió sexual conduïa a una certa impunitat dels agressors.
Més d’un milió de persones van recolzar una iniciativa “online” per inhabilitar els magistrats que van jutjar La Manada, però el Tribunal Suprem va rectificar la primera sentència i considerà el fet com a violació. El clam va ser tal, que fins i tot el Govern de Mariano Rajoy, llavors en el poder, va assegurar que reformaria el Codi Penal. Per això, quan Irene Montero va ser nomenada Ministra d’Igualtat en el govern de Pedro Sánchez, una de les primeres lleis que va posar en marxa va ser la “Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual”, la llei del “només sí és sí”, la principal comesa de la qual era situar el consentiment de la dona a l’eix del delicte. Així doncs, a la nova llei, tot acte sexual sense un consentiment exprés de la dona hauria de considerar-se agressió sexual.
Arribats a aquest punt, ¿com s’explica que amb aquesta nova llei els condemnats per violació hagin vist rebaixada la seva condemna i, en més de quaranta casos, hagin pogut sortir de la presó anticipadament? Una de les característiques de la nova llei del “només sí és sí” radicava en el fet que, a més de posar el consentiment exprés com a requisit per evitar una condemna per agressió sexual, rebaixava també la forquilla de penes que fins aleshores establia el Codi penal. I ha estat aquesta circumstància la que ha complicat enormement la seva aplicació, ja que és un principi de seguretat jurídica en matèria penal que s’apliqui al reu la llei més favorable, i això ha obligat als jutges i tribunals a revisar a la baixa moltes de les sentències ja dictades, cosa que, degudament magnificada per la dreta (que ha vist en aquest punt un filó), ha provocat gran escàndol.
Observat el problema no desitjat que provocava la nova llei, si la ministra d’Igualtat, Irene Montero, hagués volgut rectificar els seus defectes immediatament —algun dels quals havia estat advertit pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a l’informe previ que va emetre—, la sang no hauria arribat al riu, però la supèrbia de la ministra (i de gran part del seu equip) no li permetia rectificar i decidí que les excarceracions i la reducció de penes no eren causats per la llei, sinó per una mala actuació dels jutges que l’aplicaven, els quals va acusar públicament de “masclistes”, cosa que va corregir immediatament l’Associació de Dones Jutges d’Espanya afirmant que no es tractava de masclisme sinó d’aplicar forçosament aquest principi a què he al·ludit que exigeix afavorir el reu amb la legislació més favorable.
(Per cert i com a incís, diré que em sorprèn que Irene Montero que, quan parla dels seus diputats, usa normalment el femení, cada vegada que s’ha referit als jutges per titllar-los de masclistes sempre ha usat el masculí —deuen ser capricis de la parla—.)
Però compte amb magnificar l’informe del CGPJ —aquesta institució que, dominada pel PP, es nega a renovar-se tot i que duu més de quatre anys amb els nomenaments caducats—, ja que, a l’informe a què he fet referència, a més de prevenir sobre la rebaixa de les penes, també afirmava que el tractament que, a la nova llei, es donava al consentiment podria posar en perill el principi de presumpció d’innocència. En definitiva, el CGPJ s’oposava al que és l’element fonamental de la llei. Diguem que aquest era també el criteri del PP, que va votar-hi en contra; i de Vox, que —encara més clarament— va afirmar que la nova llei obria la porta a denúncies falses.
Tot aquest enrenou, causat bàsicament per defectes en la llei, per la tossuderia de la ministra i per la debilitat del president del Govern, no deixa de ser una llàstima, perquè, davant els ulls de gairebé tothom, la llei ha estat qualificada com un esperpent jurídic quan, segons em diuen especialistes en dret penal el criteri dels quals em mereix confiança, conté aspectes molt positius, a més d’establir el consentiment com a eix per dirimir si hi ha hagut o no agressió sexual. La llei, doncs, tot assumint els principis fixats pel Conveni d’Istanbul, molt lligat a la defensa de la llibertat sexual real de les dones, segurament contribuirà a prevenir delictes sexuals i a plantar cara a la “cultura de la violació”, que normalitza —i fins i tot justifica— la violència sexual.
Més encara, estic convençut que, un cop rectificada en la graduació de les penes, tots els fets comesos sota aquesta llei tindran una resposta molt millor de l’Estat, tant si es denuncien com si no, cosa que no és fútil, ja que, si fem cas a les dades estadístiques, fins a la seva entrada en vigor, la majoria de víctimes de violència sexual no denunciava l’agressió, ni tenia on acudir, ni sabia què fer davant d’uns tocaments en una festa o un transport públic, o una violació sota els efectes de substàncies opiàcies.
És, doncs, una llàstima que hagin hagut de transcórrer setmanes de discussió al si del Govern per arribar al que, finalment, s’ha arribat: a presentar el PSOE en solitari la seva proposta per reformar la llei de llibertat sexual, que modifica les penes (apujant les mínimes o les màximes) per a tots els casos d’agressions sexuals comeses amb violència o intimidació.
El text registrat pels socialistes (que no sabem si arribarà o no a bon port) implica, doncs, tornar en aquests casos al marc de penes que hi havia abans que entrés en vigor l’actual llei, ja que és a causa de la baixa graduació de les penes que s’estaven produint les rebaixes decretades pels tribunals, que han beneficiat al voltant de cinc-cents agressors sexuals. A més d’això, quan hi hagi violència o intimidació, aquest increment de penes s’aplicarà també en els casos comesos sobre una víctima “que tengui anul·lada per qualsevol causa la seva voluntat”, cosa que, amb la llei anterior a la del “només sí és sí” es consideraven abús i tenien una pena més baixa.
El trist del cas és que la proposta socialista, que és bona, de tirar endavant la reforma, només s’aplicarà —si s’acaba aprovant— a les agressions comeses una vegada que entri en vigor la reforma, ja que no evitarà que se segueixin produint reduccions de penes de delinqüents condemnats abans d’aquesta o pendents de jutjar, perquè, com he dit, la llei obliga sempre a aplicar al reu la llei penal més favorable.
Josep Maria Quintana 