Josep Maria Quintana

A Madrid vaig veure La Bohème al Real. No hi hagué sorpreses en l’escenografia perquè era la producció de Giancarlo del Monaco que s’estrenà el 1998 i que els afeccionats tinguérem l’oportunitat de veure fa uns anys a Barcelona.

A mi, però, em feia gràcia trobar-me amb vells amics, perquè tant el director musical (David Giménez), com Mimi (Inva Mula), com Rodolfo (Aquiles Machado) són cantants que hem pogut escoltar a Maó (i aquest darrer en el mateix rol). I ho dic amb un cert orgull, si més no perquè el lector sigui conscient del nivell dels cantants que intervenen a l’òpera de Maó. Em refereixo, és clar, a l’organitzada pels Amics de s’Òpera.

A la mise en scène, Del Monaco hi va introduir, però, un element que no em va convèncer. Al final, que, com tothom sap, transcorre a les golfes d’una casa de París, Mimi i Rodolfo van quedant, pels efectes de la llum, com l’únic element damunt l’escenari. Tot s’enfosqueix menys els dos personatges que canten el duo final en una escena força efectista des del punt de vista estètic. Però, mentre això succeeix, i sense que l’espectador se n’adoni, l’escenari posterior es transforma i, en el moment de la mort, un cop Rodolfo ha fet el patètic i sempre impressionant crit de “Mimi!”, apareix com a refefons el cafè Momus i, en definitiva, l’escenari del segon acte. Aleshores Rodolfo deixa la Mimi morta sobre el carrer i s’escapa desesperat cap al fons de l’escena.

De veritat que això no em va convèncer. Al final, tant Giménez, com Mula, com Machado em van donar molts records per als “amics de Maó”. I com que jo sé que n’hi ha més d’un que llegirà aquestes ratlles, doncs li ho transmeto directament.

En aquest nou renaixement del dogma, quan els joves teòlegs tornen a ser feliços perquè creuen que han retrobat la manera de preservar la veritat, de protegir-la d’embolcallar-la, i de salvar-la definitivament, ni que sigui a costa de la perdició d’algun perdulari i estrafolari seguidor de doctrines perverses, les derivades del darrer concili Vaticà, que va buidar les esglésies i deixà les sagristies sense atendre (perquè, entre altres coses, en deixar-hi entrar les dones, enlloc de quedar-s’hi aquestes, el que feren en realitat va ser endur-se el rector barbut i formar amb ell una família), a tots aquests estimats amics que, quan es dirigeixen a nosaltres –els antics- solen tractar-nos, en el millor dels casos, com a “gent passada de moda”, si és que no ens tracten com a “fraternals enemics”, a tots aquests m’agradaria explicar-los breument la llegenda de Tannhäuser (no la de Wagner), sinó la de l’edat mitjana, l’autèntica, aquella que -tornem a Chesterton com ahir- l’escriptor anglès exposa simplement amb aquestes paraules. Diu:

Aquesta gran llegenda de l’Edat Mitjana, narrada bé i de manera senzilla, és una de les fites més tremendes en la història de la literatura. Tannhäuser, un gran cavaller, comet un pecat terrible i transcendental que l’aparta dels altres pecadors. És amant de la irrepetible Venus, ni més ni menys que l’encarnació de la sensualitat pagana. Aleshores Tannhäuser surt d’aquelles malèfiques cavernes a la llum del dia, acut a Roma i li demana al Papa si algú com ell podrà penedir-se i salvar-se. El Papa li contesta en essència que tot té un límit. Que un home separat així de la humanitat es penedeixi (li diu el Papa) és tan impossible com que el seu bàcul, tallat de la branca d’un arbre, torni a treure fulles. Aleshores Tannhäuser se’n va desesperat i torna a enfonsar-se a les cavernes de la mort eterna. Però, poc després de la seva partida, el Papa mira el seu bàcul un matí i veu que d’aquell secall n’estan brotant fulles…

Per a Chesterton, aquest conte revela un xoc terrible entre l’agnosticisme i el catolicisme. Per a mi, però, revela el xoc (igualment terrible) entre el dogmatisme i la tolerància, entre el tancament absolut i la permeabilitat.

M’agradaria demanar al director del meu diari (i potser també a d’altres directors de diaris locals) si saben per què hi ha tantes persones que no són poetes que tracten, però, d’escriure poesia. Llegiu bé la pregunta. No demano per què, sovint, hi ha poetes que fracassen en escriure poesia, sinó perquè hi ha no-poetes que se senten atrets a fer poesia i, el que és encara pitjor, a publicar llavors el producte del seu art amb la connivència del director del diari local.

Sembla que la resposta és difícil perquè –deu ser això!- la poesia atrau tan poderosament que captiva fins i tot als no-poetes, els quals com que la confecció d’un poema no exigeix d’esborronar dues-centes pàgines (“potser en deu o dotze versos ho aclarirem”, deuen pensar) s’hi llencen de cap com qui es llenci a una piscina, oblidant que aquesta pot trobar-se sense aigua. I així els va.

Chesterton ens recorda un proverbi xinès que afirma que els ocellets que saben cantar i no volen fer-ho és necessari que els ho obliguem a fer (encara que ell no sap com), però és evident –diu- que ningú mai no ha tingut la valentia de suggerir el que s’hauria de fer amb els ocellets que no saben cantar i, tot i això, ho fan. I té raó perquè sol ésser com un martiri llegir els pretesos versos d’alguns no-poetes, rapsodes de repèl, que tanmateix no se’n poden estar de ser-ho (o d’intentar-ho, ni que sigui ben inútilment).

I si algú vol comprovar el que dic, que agafi un diari qualsevol i cerqui amb una mica d’interès: a les cartes al director, en un epitafi, en un anunci casual, en una notificació d’aniversari o d’un casament… Són centenars les oportunitats que tindrà el lector de llegir els no-poetes amb afany de ser-ho, amb els quals no-poemes jo recomanaria als directors de diaris locals que, cada tant de temps, fessin una “antologia de l’ham poètic frustrat”.

Vaig començar el meu comentari d’ahir dient que sovint no semblava que visquéssim en un estat aconfessional, com proclama la Constitució. Algú potser es demani per què feia aquesta afirmació tan clara. I penso que la resposta podria ser tan llarga com contundent. Però he de dir que, quan ahir la feia, l’únic que tenia en ment eren les imatges de la televisió espanyola mostrant-nos el sopar de gala, brindis inclòs, que oferí el govern espanyol a monsenyor Cañizares, tot ell vestit de porpra, penso que a l’ambaixada espanyola a Roma.

Ho veieu normal això? Sí, ja sabem que l’Església té els seus protocols, entre els quals hi ha aquest “club més selecte del món” (les paraules eren del locutor de TVE, no meves) que està format pels dits “prínceps de l’Església”, que són uns senyors que van vestits amb sotana vermella, solideu i bonet també vermells, que porten, a més de l’anell de bisbe (normalment són bisbes, encara que necessàriament haurien de ser-ho), l’anell de cardenal, i solen dur uns magnífics botons d’or (o daurats) per a tancar els punys dobles de les impol•lutes camises blanques que els surten per la bocamàniga.

Aquests senyors són els elegits directament pel papa per a designar el seu successor. I són, a més, uns senyors als quals el papa convoca de tant en tant per a demanar-los consell sobre el govern de l’Església. El cardenalat no és, doncs, un ordre (com l’episcopat), sinó una dignitat eclesial. No és quelcom instituït per Crist a l’Evangeli, sinó que estem davant d’una construcció purament eclesiàstica. Ara bé, que els cardenals són importants dins l’Església, d’això no hi ha dubte!

Però tornem a la pregunta inicial: penseu que és normal que, en un estat aconfessional (per molt que ha de mantenir bones relacions amb l’Església catòlica com a majoritària del país), s’ha d’organitzar un sopar oficial en honor d’un nou membre del “club més selecte del món” al qual hi va, no només el ministre Bono (un fix dels sopars amb bisbes), sinó també la vice-presidenta del govern?

A mi –i ho dic amb tots els respectes per a tots (encara que els meus crítics de sempre no s’ho creguin)- em sembla una cosa fora de lloc, i -què voleu que us digui?- també fora del temps.

És possible que visquem en un estat aconfessional (cosa que sovint cal posar en dubte), però el que és segur és que la Conferència espiscopal no és apartidista.

No sé si, un cop sabuda la notícia de la treva, vau escoltar el portaveu dels bisbes. Si ho vau fer penso que em donareu la raó si us dic que el comentari del pare Martínez Camino era calcat al de Rajoy. És a dir, contenia tots els “ets i uts” possibles a la decisió d’ETA.

Curiosament, hem sabut després que aquell comentari es va fer en absència del president de la Conferència episcopal, monsenyor Blázquez, el qual, uns dies més tard, va emetre unes declaracions personals amb una música que sonava molt diferent. Sonava com la que escoltàrem als bisbes bascos (no debades Blázquez és bisbe de Bilbao). Això vol dir que, d’una manera clara i llampant, l’executiva de la Conferència ponteja el president de manera sistemàtica.

Si jo ara fos (posem per cas) un membre del govern i digués això que acabo d’escriure en públic, immediatament em desmentiria el pare Martínez Camino que tindria una coartada perfecta per a explicar per què el president no va intervenir en la nota primera. I a més diria que no hi ha cap mena de discrepància en l’actuació dels bisbes. I fins callaria monsenyor Blázquez perquè l’Església, si d’una cosa és mestra, és de saber mentir per a deixar bé els seus. Sempre ha posat la imatge d’unitat i de comunió per damunt de qualsevol altra cosa, encara que tots sabem que això no respon, ni de bon tros, a la veritat.

De tota manera, de què us estranyeu que pontegin monsenyor Blázquez? Aquest va vèncer el cardenal Rouco (el candidat de Roma), i ara, no sé si per acabar de fastiguejar-lo, el papa nomena cardenal al seu nombre dos i adversari, monsenyor Cañizares. És una manera ben poc discreta de deixar-lo fora de joc.

Acabo d’arribar a Madrid quan al Congrés dels Diputats fa un parell d’hores que s’ha acabat d’aprovar l’Estatut de Catalunya. Després de contemplar la terminal nova d’Iberia, agafo un taxi que, sense encomanar-se a Déu ni a Santa Maria, m’engalta la COPE en el trajecte a la capital. Verge dels Desemparats! Quina filípica! Maldo per conformar-me pensant que això també es pot sentir a Menorca, però la veritat és que jo no ho sento, perquè aquesta emissora és com si no existís per a mi. Però vaja si existeix! I molt! La dissecció que fa de la política del dia és d’allò més contundent. Una sentència darrera l’altra. Aquest estatut inconstitucional que només la irresponsabilitat de Rodríguez Zapatero ha permès… Que si Espanya queda feta bocins… Que si els catalans viuran a partir d’ara a costa de tots els espanyols… Que si tomba… Que si gira… M’imagino com en deu ser, de dur, escoltar això des de les set del matí fins a les dotze de la nit. I cada dia!

En havent sopat, entro en una llibreria. Un veí demana un exemplar d’El Mundo.“No quedan, señor”, diu la llibretera. “Ya se terminó. Hoy, con eso del Estatut venía de lo más suculento…”
I per acabar, em posen les paraules de Pigcercós (que havia votat no, com Rajoy). Diu el diputat d’ERC: “Votamos no porque éste puede ser un buen estatuto para una región de España, pero no para una nación de Europa”. Un valga’m Déu. I aquest cop comprensible. Bé, que venir a Madrid és font segura d’emocions. I no només perquè els jugadors del Reial confessin ja declaradament que volen que el Barça no guanyi la Champions (és que ho havien volgut algun cop?) sinó perquè això és un món que no s’assembla de res al meu, encara que s’acosti al que prediquen els meus amics del PP de les nostres Illes.

Per si tot el que coneixem fos poc, ara hem sabut que un afer d’espionatge polític s’afegeix a l’agonia de Berlusconi. Dos candidats a les eleccions regionals de l’any passat han estat seguits, filmats i fotografiats d’amagat. Y tant les seves cridades telefòniques com els seus comptes bancaris han estat objecte d’anàlisi secreta i il·legal. Per si això no fos suficient, dos espies han investigat il·legalment l’esposa de Piero Maurane, actual president de la regió del Laci, i d’altres s’han introduït a la seu d’Alternativa sociale, el partit d’Alessandra Mussolini, per a falsificar signatures recollides entre els seus partidaris i intentar d’aquesta manera invalidar la candidatura.

L’evidència de l’escàndol ha estat tan gran que Francesco Storace, un dels ministres de Berlusconi, ha dimitit. Curiosament, però, alhora que deixava el càrrec sense que ningú no l’hagués processat, l’home es mostrava “indignat” per les sospites que l’acusaven, sospites que ell qualificava de “maquinacions de l’esquerra”.

La notícia, que la donava Ezio Mauro a La Repubblica, acabava amb aquesta sentència del periodista: “Al llarg dels anys, molts partidaris de Berlusconi han esdevingut refractaris als temes de la legalitat, de l’Estat de dret, de les regles i de la democràcia de base.”

Em demano: S’adonaran algun dia d’això els italians?

És curiós com el pas del temps clivella posicions que altre temps semblaven sòlides. És cert que la guerra de l’Iraq és possiblement la decisió bèl·lica que ha conegut una oposició més frontal i àmplia de les que recordem. Però també ho és que els seus responsables –Bush, Blair i Aznar (encara que aquest darrer nom l’hauríem d’escriure amb lletres minúscules)- semblaven formar un trio inexpugnable. La fotografia de les Açores de fa tres anys si més no ho avalava.

Tanmateix el buc en què navegaven els tres mandataris està fent aigua per tots costats. Aznar (o deixem-ho en el seu partit) va perdre les eleccions a Espanya. I Bush i Blair, que les guanyaren de carrer, es troben sota mínims. Per la peculiar estructura del sistema nord-americà, sembla que Bush arribarà al final del seu mandat. Molt més dubtós és que hi arribi Blair, de qui les demandes de renúncia en favor de Brown són cada dia més grans. Res no tindria d’estrany que, en una crisi típica a l’anglesa, qualsevol dia Blair deixés el poder en mans del seu ministre de finances. De tota manera, la caiguda en picat del crèdit del primer ministre anglès no ve només determinada per la guerra de l’Iraq, ans també troba explicació en diverses actuacions polítiques fortament criticades per la ciutadania: sobretot les que han atorgat títols i favors polítics a aquelles persones que donaren sumes milionàries de lliures esterlines als laboristes durant la darrera campanya electoral. I això també crema.

En definitiva, que la foto de les Açores aviat serà una foto per a la història (per a un dels més tristos episodis dels darrers anys).

No és que m’agradi molt parlar de qüestions personals en aquest bloc que publico a internet. Tanmateix avui estic temptat de fer-ho per a dir que s’ha acomplert ja un any d’ençà que vaig posar a disposició del lector cibernètic la meva pàgina web i d’ençà que hi he publicat diàriament, sense excepció, un comentari cada dia. Al bloc hi he compaginat les meves curtes reflexions del “bloc de notes” amb les més llargues “lletres de batalla” que es publiquen simultàniament en el diari Menorca. De fet, aquestes venien ja de lluny, atès que en duc 111 de publicades, mentre que anotacions al bloc n’hi ha 313.

Sovint em demano el perquè, d’aquest afany d’escriure, de fer pública la meva opinió sobre allò que succeeix en el món (tant en el més llunyà com en el més pròxim a mi). Diuen que els escriptors som una gent molt vanitosa i que en el nostre treball cerquem bàsicament una projecció exterior del nostre jo. I això ja ens és suficient per a satisfer aquest ego tan personal i superlatiu. Penso que alguna cosa hi ha d’això perquè, en el fons, l’escriptor no se sent realitzat en tant que el seu escrit és llegit per un altre, que és qui tanca realment el cercle creador (escriptor – text – lector), fet aquest (el de la projecció envers els altres) que d’alguna manera (per a bé o per a mal) et dóna notorietat. Penso, però, que seria massa senzill tancar l’anàlisi del perquè d’escriure en aquest punt vanitós.

Perquè hi ha també una necessitat, un afany de pouar en la consciència d’un mateix, en la decisió d’escriure i de reflexionar (gratuïtament) sobre el món. Penseu que l’home és avui un ésser bombardejat per la informació. Des del matí fins al vespre percep d’una manera constant notícies, sensacions, comunicats, que li venen de fora: és allò que veu, allò que escolta, allò que llegeix, allò que simplement intueix… i totes aquestes informacions conformen d’alguna manera la seva realitat vital. Davant això, l’home pot inhibir-se, pot fer-se el suec, pot deixar-se endur per la veu més cridanera o per la sensació més a flor de pell… Tanmateix hi ha una altra manera d’encarar aquesta informació. Dit en termes cibernètics, l’home pot intentar de processar-la, d’escorcollar-la a fons, de treure’n el significat més genuí. Pot, en definitiva, fer-ne alguna cosa positiva d’aquest bagatge que posseeix. I això és, penso, el que ha de fer l’home que tingui unes mínimes pretensions de viure d’acord amb una exigència intel·lectual.

Per aquí va, si més no, el meu compromís. I no cregueu que el camí és sempre plaent. No, no ho és sempre perquè sovint costa penetrar dins un mateix i treure suc d’un cervell que no es mostra tothora ric i esponerós, ans sovint es troba espremut i eixorc. Flaubert deia –parlant dels escriptors- que la inspiració (aquesta que els poetes romàntics enlairaren tant) és un do que només t’agafa assegut amb una ploma a la mà i un paper en blanc sobre la taula. I creieu-me si us dic que és així. D’altra banda, sovint allò que dius no agrada a tothom, i és aleshores quan venen les crítiques, quan t’arriben els insults, quan veus com, des de pàgines web t’escarneixen i en fan befa, de tu. Però també hi ha l’altre vessant en aquest joc de mirades: hi ha el correu d’aquella persona que et llegeix i que et felicita pel teu escrit; d’aquell altre que recomana a un amic que cada dia procuri obrir la teva pàgina per llegir els teus comentaris; o hi ha també el plaer de veure com la teva pàgina es va obrint al món i són ja centenars de persones les que hi acudeixen diàriament (últimament són més de cinc-centes les visites diàries)… i això és gratificant, molt gratificant. Però creieu-me si us dic que el més gratificant és saber que, passi el que passi i diguin el que diguin, et mantens fidel al teu compromís personal.

Jo no sé si el continuaré per molt de temps, el bloc que, ara fa un any vaig encetar. De moment, però, crec que val la pena d’intentar-ho.