En aquest nou renaixement del dogma, quan els joves teòlegs tornen a ser feliços perquè creuen que han retrobat la manera de preservar la veritat, de protegir-la d’embolcallar-la, i de salvar-la definitivament, ni que sigui a costa de la perdició d’algun perdulari i estrafolari seguidor de doctrines perverses, les derivades del darrer concili Vaticà, que va buidar les esglésies i deixà les sagristies sense atendre (perquè, entre altres coses, en deixar-hi entrar les dones, enlloc de quedar-s’hi aquestes, el que feren en realitat va ser endur-se el rector barbut i formar amb ell una família), a tots aquests estimats amics que, quan es dirigeixen a nosaltres –els antics- solen tractar-nos, en el millor dels casos, com a “gent passada de moda”, si és que no ens tracten com a “fraternals enemics”, a tots aquests m’agradaria explicar-los breument la llegenda de Tannhäuser (no la de Wagner), sinó la de l’edat mitjana, l’autèntica, aquella que -tornem a Chesterton com ahir- l’escriptor anglès exposa simplement amb aquestes paraules. Diu:
Aquesta gran llegenda de l’Edat Mitjana, narrada bé i de manera senzilla, és una de les fites més tremendes en la història de la literatura. Tannhäuser, un gran cavaller, comet un pecat terrible i transcendental que l’aparta dels altres pecadors. És amant de la irrepetible Venus, ni més ni menys que l’encarnació de la sensualitat pagana. Aleshores Tannhäuser surt d’aquelles malèfiques cavernes a la llum del dia, acut a Roma i li demana al Papa si algú com ell podrà penedir-se i salvar-se. El Papa li contesta en essència que tot té un límit. Que un home separat així de la humanitat es penedeixi (li diu el Papa) és tan impossible com que el seu bàcul, tallat de la branca d’un arbre, torni a treure fulles. Aleshores Tannhäuser se’n va desesperat i torna a enfonsar-se a les cavernes de la mort eterna. Però, poc després de la seva partida, el Papa mira el seu bàcul un matí i veu que d’aquell secall n’estan brotant fulles…
Per a Chesterton, aquest conte revela un xoc terrible entre l’agnosticisme i el catolicisme. Per a mi, però, revela el xoc (igualment terrible) entre el dogmatisme i la tolerància, entre el tancament absolut i la permeabilitat.
Josep Maria Quintana 