El primer aniversari

by

No és que m’agradi molt parlar de qüestions personals en aquest bloc que publico a internet. Tanmateix avui estic temptat de fer-ho per a dir que s’ha acomplert ja un any d’ençà que vaig posar a disposició del lector cibernètic la meva pàgina web i d’ençà que hi he publicat diàriament, sense excepció, un comentari cada dia. Al bloc hi he compaginat les meves curtes reflexions del “bloc de notes” amb les més llargues “lletres de batalla” que es publiquen simultàniament en el diari Menorca. De fet, aquestes venien ja de lluny, atès que en duc 111 de publicades, mentre que anotacions al bloc n’hi ha 313.

Sovint em demano el perquè, d’aquest afany d’escriure, de fer pública la meva opinió sobre allò que succeeix en el món (tant en el més llunyà com en el més pròxim a mi). Diuen que els escriptors som una gent molt vanitosa i que en el nostre treball cerquem bàsicament una projecció exterior del nostre jo. I això ja ens és suficient per a satisfer aquest ego tan personal i superlatiu. Penso que alguna cosa hi ha d’això perquè, en el fons, l’escriptor no se sent realitzat en tant que el seu escrit és llegit per un altre, que és qui tanca realment el cercle creador (escriptor – text – lector), fet aquest (el de la projecció envers els altres) que d’alguna manera (per a bé o per a mal) et dóna notorietat. Penso, però, que seria massa senzill tancar l’anàlisi del perquè d’escriure en aquest punt vanitós.

Perquè hi ha també una necessitat, un afany de pouar en la consciència d’un mateix, en la decisió d’escriure i de reflexionar (gratuïtament) sobre el món. Penseu que l’home és avui un ésser bombardejat per la informació. Des del matí fins al vespre percep d’una manera constant notícies, sensacions, comunicats, que li venen de fora: és allò que veu, allò que escolta, allò que llegeix, allò que simplement intueix… i totes aquestes informacions conformen d’alguna manera la seva realitat vital. Davant això, l’home pot inhibir-se, pot fer-se el suec, pot deixar-se endur per la veu més cridanera o per la sensació més a flor de pell… Tanmateix hi ha una altra manera d’encarar aquesta informació. Dit en termes cibernètics, l’home pot intentar de processar-la, d’escorcollar-la a fons, de treure’n el significat més genuí. Pot, en definitiva, fer-ne alguna cosa positiva d’aquest bagatge que posseeix. I això és, penso, el que ha de fer l’home que tingui unes mínimes pretensions de viure d’acord amb una exigència intel·lectual.

Per aquí va, si més no, el meu compromís. I no cregueu que el camí és sempre plaent. No, no ho és sempre perquè sovint costa penetrar dins un mateix i treure suc d’un cervell que no es mostra tothora ric i esponerós, ans sovint es troba espremut i eixorc. Flaubert deia –parlant dels escriptors- que la inspiració (aquesta que els poetes romàntics enlairaren tant) és un do que només t’agafa assegut amb una ploma a la mà i un paper en blanc sobre la taula. I creieu-me si us dic que és així. D’altra banda, sovint allò que dius no agrada a tothom, i és aleshores quan venen les crítiques, quan t’arriben els insults, quan veus com, des de pàgines web t’escarneixen i en fan befa, de tu. Però també hi ha l’altre vessant en aquest joc de mirades: hi ha el correu d’aquella persona que et llegeix i que et felicita pel teu escrit; d’aquell altre que recomana a un amic que cada dia procuri obrir la teva pàgina per llegir els teus comentaris; o hi ha també el plaer de veure com la teva pàgina es va obrint al món i són ja centenars de persones les que hi acudeixen diàriament (últimament són més de cinc-centes les visites diàries)… i això és gratificant, molt gratificant. Però creieu-me si us dic que el més gratificant és saber que, passi el que passi i diguin el que diguin, et mantens fidel al teu compromís personal.

Jo no sé si el continuaré per molt de temps, el bloc que, ara fa un any vaig encetar. De moment, però, crec que val la pena d’intentar-ho.


%d bloggers like this: